Un focus de llum travessa el Sant Jordi davant els meus ulls, durant el concert.En algun moment, s'il·luminen les graderies breus moments, i me n'adono que no estic sol. Em fixo en l'espai del palau, desplegat dins la mitja foscor plena de gent, i en el sostre, de volta ovalada simulant la carcassa del drac. Ha envellit des de la darrera vegada. De sobte, però, tot sembla rejovenir a l'encalç d'aquell hi havia una vegada a l'oest amb la seva guitarra iniciant jocs malabars escoltats mils de vegades en vinils picats d'agulles salvadores. Després - només és la cinquena o sisena cançó- en comença un altre, de seguida.I arriba un moment d'aquells que la màgia del cel discernit de núvols allunyant-se a ponent ja semblava preveure damunt el mite adormint-se plàcidament damunt Montjuic. Res més que unes paraules en el moment àlgid de la cançó, quan els focus dibuixen una sort de blanc cristall caient damunt la seva figura. Amb la veu d'home gran, com ha assegurat ser al començar l'actuació i ja sense cintes al cap quasi bé recita, desgrana, amb deix indubtablement humà, la fi de la història sense ànim de falsa nostàlgia, sinó tant sols de temps acabat.
Per mi, també, mentre escolto els darrers solos d'una roca disfressada de guitar hero, que amb ulleres i pas d'ancià, desvetlla sons que es fan presents com la tempesta que s'oblida un cop ha passat, però que al moment enlluerna amb poder podríem dir que sobrehumà. Una tempesta dins un mar tranquil i nocturn, a vegades profund, d'altres lleuger, intens, festiu...gens trist.
You and me baby, how about it ? Sense gens de sorna, amb quedo amb aquesta frase del seu Romeo, del qual en vaig ser una fidel caricatura, durant els anys passats. I l' home em saluda, quan acaba, amb la mà oberta, mentre em mira des de la llunyania de l'escenari. O això em penso, afortunat com soc de vegades.
