Bona lletra

Avui ha estat un dia de bona lletra. Entre els dits, el bolígraf s´estilitzava a formar lletres i paraules amb la suavitat coneguda del guant als peus d´un futbolista quan té el dia. Mesurades, ben apinyades, sense excessos ; calmades amb la pausa justa perquè el resultat sobre el paper faci la patxoca suficient per esbossar un breu somriure. Hi ha dies així, de bona lletra. N´hi ha d´altres, en canvi, que de bon començament te n´adones de la seva lletjor : les lletres surten esquerpes, separades, malgirbades o bé massa dilatades, allargassades i avorrides.

Ara que comença l´any, un bon propòsit per no complir, com passa quasi bé sempre, seria el de mirar de fer bona lletra cada dia. El cas és que de la bona lletra em penso que en depenen molts factors, alguns d´ells inexplicables, almenys per a mi, impossibles de dominar. Però no per això - avui que és un dia de bona lletra - estaria de més de convertir aquest bon propòsit en un bon desig per a qui pogués estar llegint aquestes breus ratlles, amb les quals m´acomiado fins l´any vinent, des del meu raconet de la xarxa.

Que ens seguim trobant en bon ports.

I salut pel 2016 que comença.

Aniversari

Nadal en petit comitè :
dos-cents quaranta anys junts,
les dues espelmes enceses
i també jo.

Els llums s´apaguen sobre
les febles flames
davallant ceres,
llagrimetes vermelles.

Damunt el tou de xocolata
no hi resta joventut possible
sinó és la dels ulls que,
amb guspires em miren.

Un intent de cançó

més o menys alegre ;
una fotografia desenfocada;
guspires, altre cop als ulls.

Ha estat fàcil bufar
aquest desig d´aparença
negre i dolça ;
de cava i xocolata amanits
dins la nostra boca.

Ha estat ben fàcil
aquesta sort de joventut
travessant distàncies
d´espelmes ja apagades.

Bufar és l´instant lluminós
abans del fum i la foscor.
La llum s´hi contraposa.
Nadal fa altre cop, sí,
el seu pas de pardal.

Clarenci ( un conte frankcaprià )

¿ Era jo, l´únic que no era real ? *

-Fem una carrera ! - diu tot començant a pedalar. Fas veure, llavors, que corres molt i l´atrapes, posant-hi de costat. Llavors riu, feliç, sobre la seva bicicleta amb rodetes, quan et torna a superar. L´emoció és tan veritable com la teva mà empenyent- lo pel darrera. Guanya, com sempre.

Pesa, la bossa de la compra. La vorera, estretament llarga, et dóna una perspectiva altre cop més llarga del carrer respecte al que realment és. Ja fa un temps que la notes, aquesta nova percepció. Mentrestant baixa una colla de nois i noies rient, xisclant, desentonant com cal a la seva edat. Passen com una petita marabunta, amb els seus mòbils refulgint a les mans. Després notes les cames feixugues, però segueixes. Tens mans fortes, per donar-les quan cal.

Tecleges tot parlant alhora, el telèfon enmig de les dues mans. Et miro els ulls i aprecio les restes negres d´aquestes ombres suposadament abellidores. Tot i això, encara no tens bosses sota les pupil.les fresques. Ets molt jove encara i malgrat això, tens pressa.

Ja va morir, fa tres anys. Tu vius ara i ell, no. El record salta quan menys t´ho esperes : una cançó, una pel.lícula, una fotografia, una fosa de ploms. Quan cerques l´interruptor, mires d´oblidar-lo. La culpabilitat d´aquesta mena és un riu d´aigües plàcides i fondes, mancat de desembocadura. Una frase que mires de recordar, però no massa tampoc, perquè així no l´oblidaràs pas. Aixeques la vista tot mirant a l´estació on arriba el tren. Per sort, ell no anava mai en tren. I al tren no hi ha ja revisors que avisin de la propera estació.

-¿ Saps ? Resulta que sóc celíac – afegeix amb cara de felicitat -. Els dolors i malestars, doncs, són justificats, com quan et van dir que tenies la tiroides pels núvols. Tot sembla tenir una explicació, excepte les pors sense raons de ser. Quan li dius això et mira amb cara de no entendre res. Llavors penses en la sort que té, de ser celíac.

-T´engalipes a crear-te a tu mateix, un cop darrera l´altre. Ara dius que escriuràs un gran llibre. Demà al matí et despertaràs i aniràs a treballar i passarà el dia i arribarà el vespre i pensaràs que demà el començaràs. I el començaràs i no l´acabaràs, perquè no serà el gran llibre. Et justifiques dins la teva pròpia seguretat rutinària del dia a dia. Et fas gran perquè encara creus que és possible. L´impossible era el que tindries que creure, si fossis més jove. Fa anys, d´ això, ¿ te´n recordes ?-. Li somriu i li diu que se l´estima. Ella remuga i es deixa fer un petó. S´aixeca i baixa la persiana, perquè ja s´ha fet fosc.

Ella s´enamorava de l´amor, vivia d´aquesta il.lusió. Els homes que estimava, no. Surt de l´aeroport . Entra al taxi. -¿On?-pregunta el taxista mirant-la pel retrovisor.- Cansada com està, li agradaria dir qua a onsevol, però aquesta no és la resposta adequada, malgrat l´afirmació de la seva millor amiga al sopar d´abans de festes,la qual – tot sigui dit - anava una mica borratxa, quan li ho va dir. Apart d´això, porta tot el dia rumiant en si ha estimat mai ningú com calia.

-No les hi podrem tenir . Ho sento , hi ha el Nadal, pel mig. Miri d´entendre-ho... ara ja és massa tard...si, és clar, jo l´aviso.-

Hi ha el Nadal, pel mig...és la meva feina, que penso jo. Sempre cal fer moltes coses, en dies com aquest. Quan un juga a la part baixa de primera, però , ja se sap... tot i la meva bona voluntat- i de les meves ales, guanyades ja fa molts d´anys  -, miracles, el que es diu miracles, no en puc fer. I de les meves ales no en diré pas res més, ja n´he parlat massa amb els de dalt. En fi, Clarenci, un fa el que pot :

A la bicicleta li vaig aixecar les rodetes, per tal de que no toquessin al terra. Va ser la primera vegada que va pedalar a dues rodes, sense saber-ho.

Vaig aconseguir un bon raig de sol, a tot el llarg de la vorera estreta. Les varius ni les va notar. Sort que no volia una bona nevada.

Sense bateria, no va saber trobar el carregador. Tot un dia sencer. Va aprendre a fer anar les mans.

Propera estació, Tierra del Fuegoooooo !. Va ser un bon regal, aquest.

Les pors, les hi vaig capgirar amb força gluten. No va ser difícil, essent el dia que era.

No va ser un gran llibre. Però va escriure un bon conte, aquella nit.

-¿ On ?- Vaig somriure a la noia, pel retrovisor.- El taxista encara se´n recorda, de la propina. Casa seva era força lluny.

P.D. Després del Nadal , mirarem de tenir-les.

*( extret de “El cel sobre Berlín” , de Wim Wenders )

A les tines d´en Tosques

M´imagino el Tosques, veient les seves tines, un conjunt modest emboscat en un territori ja abandonat de vinyes. Devia ser un propietari modest, un home de família, sens dubte, endreçat i ben organitzat. Humil i treballador. Al segle XVIII, els turons per on camino eren tots plens de feixes, amb les quals topes dins del bosc encara. Fent cercles, s´enlairaven formant terrasses on creixia la vinya. A la verema, es baixaven el raïm fins les tines, es trepitjava i es deixava reposar el most, fermentant-se. A la part de sota, dins les barraques, a la base de la tina hi havia una pedra amb un petit broc – dita boixa, perquè es tapava sovint amb fusta d´aquest arbre – per on sortia el vi un cop fermentat. I d´allí a la bóta i després al mas perquè el traginer, un cop feta la venda, fes la seva feina amb la corrua de matxos. Puc imaginar-me el seguit d´escenes dins aquest paratge ara silenciós, abans ple de vida, d´aquesta terra d´aires grisencs del Bages, vora Manresa, nus fluvial del Llobregat i el Cardener i ciutat històrica com poques l´hagin tingut, malgrat...ara. Ara, escrivia algú, només hi ha masos abandonats i boscos sense explotar, ni camps per llaurar. L´abandonament protegit dins el Parc Natural, contradicció atesa a la manca de recursos oficials. Els incendis són la darrera petja en molts indrets i la natura, malgrat tot, es defensa i torna a néixer, com ho fa als sostres de pedra perfectament estables, rudes i forts, de les tines del Tosques. 
 

Al silenci fred de la fondalada, escassa de sol, la rosada brunyeix el paisatge de tons austers, humits, com d´edat mitjana. Dels forats negres de les portes de les barraques encara hi podria sortir algú amb faixa negre i espardenyes blanques, per oferir al visitant un tast de vi negre, que imagina dolç com el que havia begut a taula, no feia tants d´anys, del sortit de les vinyes del seu poble, quan encara hi havia vinyes sense denominació d´origen.

A saber on deu romandre la tomba d´en Tosques.

Automàtica.2

 (...)

Reduir, simplificar, esquematitzar, desconstruir. Verbs tots ells escindits a la recerca minimalista del tot, entès aquest també, en una altre vessant més sarcàstica – sarcasme i fina ironia, que no falta de respecte per la idea– com el res o el no-res, que no sé ben bé si fa referència precisament al tot. Argumentació circular, i per tant, perillosament condicional però atractiva a la vegada, perquè al final, del tot o del no-res al no-res o al tot s´hi pot arribar en un segon o mai de la vida, entesa aquesta de forma circular, és clar, tot fent referència a la teoria volumètrica que no lineal, perquè si l´entenem així, la linealitat és avançar i prou i llavors l´essència, ¿ on queda ?. Si la línia tingués textura d´espagueti seria molt fàcil transformar-la en cercle, en anell, sense principi ni fi, simbolitzant l´etern, l´infinit, l´Univers - on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen...plus ultra...Verdaguer- Creure en l´elixir, posar dins l´èmbol el just i suficient per obtenir la gota oportuna de saviesa, després de fer giravoltar per tot l´engranatge de vidre , transparent i ple de colors bàsics – blaus i verds, sobretot -, tota la llarga llista elaborada al segon després del segon primer al d´abans d´aquest, entesos amb la fina ironia del rebuig a la seva linealitat que en definitiva, em fa més vell i no per això gaire més savi. No tinc les barbes llargues i blanques penso mentre la bromera dels fluids circula pel llarg (¿?) recorregut de l´alambí construït amb bon esperit heliocèntric. Si tot explotés – perquè sempre passava així als antics contes de paper -, llavors em miraré l´invent amb la cara plena de sutge i sabré que encara no hauré fracassat del tot. O del no-res, ves a saber.

Saber.

(...)

 

Furtiva

Se´n va un altre dia, furtiu.

Il palpiti, il palpiti !...deia l´ària de bon matí. 

Mirava de sentir-lo, il palpiti.

Al vespre ni la llàgrima en quedava, d´aquell elisir.

Trasllat

El telèfon es va posar a ressonar per tot l´ampli espai buit del loft. Reposava sobre la tarima de fusta que cobria tot el terra, al centre d´un cercle on la fusta s´havia mantingut amb el to original, més clar, més polit, menys trepitjat, com acabat d´estrenar, senyal evident de que allí hi havia reposat un moble que ja no hi era .Al llarg i ample d´aquell espai generosament il.luminat per les amples vidrieres que l´envoltaven, el terra mostrava senyals semblants, de geometries variables, identificant llibreries, armaris, llits, làmpades, estores...vist així semblava un trencaclosques o el mapa d´un laberint descobert després d´una certa eternitat : aquella que transcorre entre la joventut que mai hi pensa però la poseeix per aquesta raó tan poc profunda , i la darrera maduresa, planyívola però plenament conscient d´ella.

El telèfon, malgrat la buidor evident, ressonava com si ho fes dins una església en plena nit. Qui trucava devia ser aliè a l´esperit del lloc, profanament buit. El sol hi entrava lliure de les seves pròpies ombres; aquestes es concentraven al darrera dels dos pilars existents, inamovibles, quasi bé omnipotents, d´una sobrietat conceptualment arquitectònica, vinclada a l´espai i a la llum, alliberadora de tensions però tanmateix lligades per les seves pròpies negrors que, al moviment del sol, es movien imperceptibles a la vista dels ulls del moment. Ulls que, d´altre banda, tant sols remetien a un passat on aquelles no eren ni molt menys rellevants, cobertes per les altres desaparegudes per la decisió d´algú de voler marxar d´allí.

El telèfon no va insistir gaire més. En un país llunyà, una dona va penjar el telèfon i va tatxar un número d´una llarga llista que tenia a les mans. Segons les normes, si a la desena trucada dins el termini d´un mes ningú contestava, no calia insistir més. Segons les estadístiques, l´immoble era desocupat. Ningú hi vivia.

La dona es va treure els auriculars, havia ja acabat el seu torn. En una llengua estrangera, es va acomiadar de les seves companyes i va sortir al carrer, on ja era negre nit. Agafà l´autobús a la parada de dos carrers més avall, com feia cada dia de la setmana. A aquella hora era força buit, i això li permetia agafar seient de finestra, on al llarg de la mitja hora de trajecte tenia davant seu el seu propi rostre d´ulls grossos, foscs i cansats. Fitava els llums de la ciutat i quan s´adonava, s´arreglava un ble de cabells que sempre li sortia per sota del mocador, just per sobre el front. En algun revolt més fosc, tant sols brillava el punt d´argent que portava fixat al nas, fet intrigant com la lluïssor de la lluerna o la de l´espelma, que encenia a l´arribar a casa seva per honrar els déus mantenidors de la seva modesta felicitat. Els nens ja dormien, la seva mare li havia deixat el sopar sobre la taula de la cuina. El marit havia mort feia dos anys, a l´ensorrar-se el taller on treballava com a mecànic de cotxes.

Mentre menjava , silenciosa, va adonar-se que, escrit a la mà, s´hi havia anotat aquell número tan llarg. Alguna cosa li devia haver passat a Mr. Teachers, per no contestar. Era dels pocs que li deixava exposar tota la lletania de presentació, quan li trucava cada mig any. Amablement, la rebutjava amb raons convincents. De fet, segons les normes, al cinquè rebuig s´havia de tatxar el número, però ella no ho va fer, per la simple – que no trivial – raó de la seva veu, afectuosa i tranquil.la. Sentir-la i quedar-se en pau amb ella mateixa, d´una manera absurda però ben real, eren la mateixa cosa. Així que agafà el seu mòbil, un cop rentats els plats, un cop acaronats els nens, un cop apagada l´espelma , un cop transformat el sofà en llit i un cop dins la foscor dels llençols blancs. Llavors trucà al llarg número de Mr. Teachers.

I el Sr. Mestres li contestà, amable i afectuós com sempre, des d´un altre telèfon de la mateixa punta de món. Si n´havia conservat el número, va ser gràcies a un bon amic que tenia a la companyia de telèfons, la qual sempre triga un cert temps, com ja és ben sabut, en arreglar coses d´aquestes.

Avaries

Les mans col.loquen la goma de cautxú al voltant de la vella canonada de plom il.luminada pel frontal del lampista d´emergència que sol.luciona la darrera emergència del dia : l´enèssima fuita descoberta a les quatre de la tarda per un bassal sobre la terra humida, al darrer tram que encara conserva les velles canonades originals, estretes i obsoletes per la pressió a la que surt l´aigua avui dia; situació que, per un altre costat, donaria peu a un munt de metàfores ben reals sobre la vida mateixa. Tanmateix no penso en això, mentre l´observo treballar en la ja foscor de quarts de set de la tarda, que comença a ser freda. L´home té una veu que em recorda la d´algú conegut. El mateix deix, cadència, to, pronuncia...en la foscor miro de recordar, mentre ell continua ara aplicant una mordassa metàl.lica sobre la goma, que colla pacientment com si fos un petit cofre assegurant un petit tresor com és el de l´aigua circulant per les venes amagades de la vida quotidiana, ple altre cop de metàfores sense respostes clares al fred agradable de la nit atansant-se sota els arbres altre cop calmats després del joc de vents creuats del darrer dia, uns vents que sembla hagin fet, per fi, dissabte del clima acostumat ja a rondar els extrems, sense la paciència lenta de coure tardors i primaveres que tenia abans, com si s´hagués encomanat dels virus d´occident condemnats a fer desaparèixer la mitjana gaussiana, acampanada, dels bons costums de la coneguda classe mitja. 

Així, en la foscor, acaba l´home d´arreglar la canonada. Mentrestant, a dins, se sent el primer gol celebrat – estrany en la pau quieta de l´exterior en un dia de clàssic – de la simfonia blaugrana, prefaci de l´onomàstica ceciliana d´avui, on la música s´ha calat dins l´escalfor del fred sobre la pell, ja intens, pur i incontestable. I la veu de l´home, exactament igual a la del Benito, que fa una estona he acabat de recordar. Una veu també que donaria per algun pensament més, perquè de veus, com de persones, sembla que només n´hi ha d´infinites.

De cançons, també. I avui m´he llevat força groovie...

Decalatge

"La nit és rica, plena de perfums, d´anyells adormits i de flors que encara no tenen colors."

A. de Saint-Exúpery ( Vol de Nit, 1931 )

Automàtica.1

L´automatisme de l´escriptura, vet-ho aquí. Repassar tot allò escrit significa haver d´esborrar massa, rectificar, re-escriure, corregir, etc. Es fa difícil, a vegades, de fer-ho i un sent la temptació, lliure sense cap mena de dubte, de poder escriure sense parar, com si la inspiració emergís finalment d´un volcà en plena erupció, sense possibilitat de fer recular cap mena de tros de lava que hagi sortit del teclat picat amb insistència. En definitiva però, no seria pas un clàssic volcà vesuvià, no; probablement es tractaria d´un volcà d´aquells – ara no recordo si es deia hawaià – que van expulsant tot el que porten a dins de forma constant, tranquil.la i amatent, dins una gran llengua que es va estenent sense cap mena de pressa. Això mateix, seria, si fos possible, es clar, si un té la capacitat d´enllaçar tots aquells pensaments que li passen pel cap. Per exemple, i ara mateix, una paraula que s´ha de llegir moltes vegades per tractar de recordar-la, i més si és en anglès, fins al punt de tractar-se d´un fantasma del qual un no és capaç de concentrar-se en tractar de recuperar-la, obsoleta com és ; o màgica, que també vol dir perduda. Una paraula com un pensament d´ivori recobert d´or, negre i daurada, sempre en una tercera persona neutre i per tant, amb poques possibilitats de fer mal. Sense implicació, diríem fent servir ara un present d´indicatiu en primera persona del plural. És a dir, equivocant-nos en la primera definició establerta, la que no feia mal i ara, tot pensant en nosaltres, torna a fer-ne.nLa deducció lògica d´aquest no parar és que escriure d´aquesta manera sempre comporta l´equívoc i sobretot i per sobre de tot – que bé queda una expressió com aquesta – el no recordar el que vindrà després al perdre momentàniament la connexió de pensaments dispersos sota la magnificència de Brahms. La lava hawaiana sembla parar-se. Però no, la larva del pensament fabrica el seu teixit de neurones mogudes per polsos elèctrics i retornen a les paraules, necessàriament escrites. Tanmateix, una paraula, oferta un cop ha estat llegida :

cryselephantine

(...)

Enderroc

La pala del buldòzer pica lleugerament una de les parets del petit garatge que encara resta mig dempeus, amb un toc de gràcia que fa desplomar-la amb la facilitat del cop de mà donat sobre el castell de cartes, construït minuciosament. La lleugeresa del moviment contrasta amb la posterior caiguda, pesada i contundent, plena de pols que l´aigua de la mànega, de broc escanyolit, amb prou feines apaivaga. Els dits negres d´en Diamba en pressionen la sortida simulant un dossificador, tal i com es feia antigament, doncs la mànega l´han aprofitat del propi jardí, hores d´ara inexistent : tres soques de pi, regalimant reïna i olor de fusta tallada, deixen a la vista l´epitafi de les seves vides, completes i perfectament delimitades.

En Diamba, poc abans, ha hagut d´ajustar amb la força dels seus braços bruns un parell de cargols que feien ballar la base de la pala. El Siscu li indica cap a quin cantó ho té que fer, és a dir, cap allí on marquen les agulles d´un rellotge d´un costat, i a l´inrevés de l´altre costat oposat. Fa servir una gran clau anglesa, impertorbable al pas dels anys ; en Siscu ja la traginava quan van excavar els fonaments d´aquesta mateixa casa, feia cinquanta-nou anys, amb el seu pare. Sobre la xemeneia de casa hi té penjada una fotografia davant la torre acabada de fer. Tot just era la primera que feien al carrer, al tros davant de la vinya del Gepes  . Hi surt el Manolo, al costat del Canals de Can Garrofer, el Costas, el Traginer i el Pecas, davant del pare. Ell també hi és, xulet com era en aquella època.El seu pare tenia el costum de fotografiar-se amb tota la cuadrilla en les cases que havia fet, el dia just d´haver-les acabat. En Siscu no l´havia mantingut, perquè la feina va acabant sent com no ho era  abans. D´aquest abans el seu fill també se n´havia deslliurat, gràcies als estudis, fet que enorgullia els pares, cofois de tenir un fill metge.

Mentre en Diamba segueix les seves instruccions, els seus ulls es giren a la pila de runes que mica en mica s´han anat emportant, fins quedar ja només un petit túmul on encara hi sobreviu un capitell tombat del revés i unes quantes teules senceres.Ensorrar envans és una feina molt més fàcil de fer que no pas aixecar-los. No calen planells, ni arquitectes, ni plomada, ni cal discutir de res. Ni gaire temps, tampoc, tot i que avui en dia, les cases les pugen ben ràpid. Fa uns quants dies van  anar amb la dona a l´hospital de Sant Pau de Barcelona. Després de dinar amb el fill, aquest els va recomanar de visitar els antics edificis, tot deixant-los el seu passi. Mai hi havien estat, allí. Aquella obra, recentment restaurada li va semblar una meravella. La façana de totxana vermella, els mosaics, la torre del rellotge, els àngels esculpits, l´escalinata...la impressió fou de trobar-se davant una mena d´ amfiteatre sublim, paleta com és i coneixedor de la dificultat de portar una obra d´aquella envergadura. No la tiraran pas a terra, una obra així, recorda que va pensar. Aquell mateix matí, precisament, l´havia trucat l´Agustí per tirar endavant amb la demolició de l´antiga torre dels Dalmau. El nou propietari ja havia pagat per fer-ne tres cases adossades. Ni l´Agustí ni el nou propietari en sabien res, de qui va fer aquella casa. De l´Hospital segurament que tampoc, només quedava el nom de l´arquitecte, en Domènech i Muntaner ; i el del mecenes també, de nom Pau. Ara bé, dels paletes, ben poca cosa , segurament. Ni falta que feia, en tot cas. L´obra es mantindria, no pas com la seva i la del seu pare abans que ell.

El sol apareix, rera un núvol, travessant l´espai ara sense entrebancs per descobrir-ne la seva amplitud notòria germana d´una buidor d´enderroc, que al Siscu se li fa estranya. En Diamba cantusseja alguna cosa, al notar l´escalfor a l´esquena. Sempre té fred, sembla mentida que al pic de l´estiu encara vagi amb màniga llarga; però és una bona ajuda, té traça, no es queixa per res i aprèn les coses ràpid, no pas com algun manobre que es pensa qui sap què, ara que ja no queden manobres com cal.

- Potser és que em faig gran – remuga deixant la vista estesa damunt la magnífica vista de ponent.-

-Ja està, Siscu – li diu el jove aprenent, bufant.

Ell gira el cap i assenteix, solcant, si això fos possible, de més gruixudes arrugues el seu rostre de bronze. Si somriu és per cortesia, perquè en Diamba sempre ho fa. Llença el mig cigarret sobre el terra emblanquinat de guix caigut, i, àgil encara, puja dins la cabina de l´oruga, per acabar de rematar la feina.

Funky

(...) " Hemos mencionado el horror del dilema : unidad frente a la diversidad. Ojala que este horror sólo fuera horror por la abstracción, y el dilema sólo su rompecabezas lógico. A la abstracción se la puede dominar, a las mujeres, no" (...)

Slawomir Mrozec, " La vida difícil " ( 1991 )

Lliscar

Hi ha calitja a l´horitzó. Per als primers passos, una tènue llum em banya l´esquena. No és diàfana, és més com una presència que se´m revela en la pròpia ombra, gens fosca. No sabia d´ombres així, però de seguida es fan agradables. El dia es desperta així al bosc, banyat de grocs damunt els roures i les fines línies d´ombra provinents de la llum d´un sol abocat damunt el vell monestir mirant de trasspassar un altre bosc, aquest de boirines, per donar el punt just al paisatge l´aspecte que hauria de tenir, malgrat manqui la humitat, el xaragall, l´aigua.

El dia es mantindrà eixut, malgrat la boira. Tot i així, més amunt, a la Sesta Grossa, la vista segueix obedient el traçat del que sembla la pau al pati del cel. Per aquí no passen gaires avions, però sempre sorgeix alguna cosa...

“ I alguna cosa haurà lliscat del món visible a l´altre “ , diu el conegut aviador en un dels seus llibres.

Dels Castellots de Tanca a Montserrat, per aquí llisca, i més enllà després, difós pel blau i el blanc avui, disfressant de mar i illes el panorama. Però l´itinerari avui em reserva la pujada al Turó de la Fosca, dalt del qual hi havia una alzina morta, anomenada l´alzina del Norbert. Amb aquest nom, i amb l´antiga alzina, i el tal Norbert, a saber la història de tan fosc nom. El turó és de pujada neta i cim arrodonit. Es puja per un costat i es baixa per l´altre. M´aturo i esmorzo. M´adono que el millor ja ha passat. El sol ja no es queixa i deixa fer a les inofensives nuvolades de caire baix, d´aquelles que si algú sobrevolés, no veuria sinó més que una taca agrest damunt del mapa petit pel qual viatjo. Llavors baixo fins al punt del retorn, vagarejant la ment damunt el camí de tornada, pensant en com van lliscant coses d´un món cap un altre, sense cap mena de pressa. El dia és una hora més llarg, pel qui es lleva d´hora. I aquesta hora ha estat aprofitada.

Xirimiri

El dia acaba fosc i suau, amb un xirimiri invisible calçant l´empedrat d´ alguna cosa semblant a la pluja. Partit tranquil i fred a la tele, d´Octubre, fàcil de seguir. En Roger Mas, sota una fina capa de cendra i després, feta pols de nimfa. Trobador de dies com aquest, grisos de res i de tot una mica, indefinibles d´alegríes o tristors, sense gaire cosa més per explicar. Viure´ls per dormir-los després sense por a cap record memorable que esdevingui insuperable. Ja ho diu la dita, que qui fa el que pot no està obligat a més.

El pes de la paraula

Al principi només hi havia tres lletres : la P, la M, i la A. De fet, la primera que em van demanar va ser la M, i ja de seguida la A. Ben juntes les dos. No em va costar gaire de fer-les arribar al lluminós, tot i que a l´agafar la M per primer cop em va sorprendre el seu pes, nogensmenys de la pròpia dificultat de traslladar una lletra de tan considerable grandària; no sabia com agafar-la i vaig optar per aixecar-la a plom per les potes i deixar-la caure al meu damunt, fet que va estar a punt de provocar una petita catàstrofe al confondre jo, novell com era, el túnel d´arribada de la segona lletra amb el de la primera. Evidentment no vaig tenir més remei que recular i després de rectificar, anar a cercar la A ben ràpidament i ara si, dipositar-la al final del segon túnel, on les aspiracions començaven tot just a fer la seva feina.

El més espectacular d´aquella primera vegada però, va ser poder veure el primer lluminós de la meva curta vida, que deia : MA. Poc després vindria altre cop la mateixa combinació, i així, fins arribar al moment en el qual les dues lletres es va repetir com si juntes, formessin una...bé, allò que se´n diu paraula. L´únic que sé d´aleshores és que vaig haver de treballar de valent, a partir d´aquell moment. Va venir la P amb la A, la seva repetició ; després van començar aparèixer la resta de lletres, de mica en mica. El lluminós s´anava encenent cada cop més sovint i jo anava cada cop més de bòlid. La O va ser un veritable problema, no sabia per on agafar-la, se m ´escapava sempre cap endavant; en canvi la I i la V eren molt fàcils de portar, lleugeres, tot i que algun cop se m´havia escapat el punt de la i, que solia xutar quan ningú em veia, amb força traça. La B era també complicada, pesada, de mal agafar. Als darrers temps, l´havia de traginar força, amb les dues U i les dos R – la potència de llum de les dues erres juntes m´encegava especialment - tot i que ja en aquesta època, les aspiracions funcionaven a ple rendiment i pràcticament tan sols les havia llançar al túnel corresponent.

De jovenet m´explicaven històries sobre l´infinit món de les lletres, llegendes de mil.lers de paraules formades màgicament; màgia de frases, de contes, de novel.les. Jo mai havia cregut en totes aquelles falòrnies. Mai havia tingut el temps necessari per mirar d´entendre cap de les paraules enceses al lluminós. Només en copsava el seu pes sobre la meva esquena, una rera l´altre. Recordo haver pensat sovint, això si, de la immensa sort que tenia pel fet de que només en fossin vint-i-sis. Les tenia ben apamades ; durant molt de temps vaig pensar que jo no em mouria mai d´allí, que era la peça principal de l´engranatge, que era intocable. Greu error : algú ja va deixar ben il.luminat fa temps que pel mortal, anar segur és el pitjor mal. Però jo no formava part de la gran falòrnia dels mortals. Jo només era un humil treballador que no estava fet per frases fetes com aquella.

Llavors ja era una ombra del que vaig ser. Amb el temps, les velles tècniques van quedar obsoletes : tot havia d´anar més ràpid i s´havia de fer de manera més eficient, a més gran escala. El lluminós va ser ampliat successivament, les aspiracions van prendre el poder. Recordo perfectament el dia en què tot es va acabar per a mi, va ser quan vaig veure la primera lletra aixecar-se per si sola i anar directament al túnel que li corresponia. Va trigar, si que és veritat, i no ho va fer gaire més lent del que jo, en els meus millors temps, ho hagués fet. Se´n va anar de pet cap a un dels nous túnels, tan nous que no tenien destí a cap secció del ja ampliat antic lluminós; em van dir que eren els d´escriure. Cal.ligrafía, per ser més concret. Es tractava d´una tècnica ja antiga, però fins aleshores inexplorada. Cada cosa porta el seu temps, vaig pensar, i a cadascú li arriba la seva hora. En aquells túnels llunyans jo ja no hi tenia accés.

I allò va se el començament de la fi , la qual per cert, és una paraula que no pesa massa.

Cebalística

Tanco els ulls : ja no hi ha cel ni el torrent ni els pollancres ni la corba del camí; ja no hi ha cap soroll de carreteres remotes ni la música que xiulava uns minuts abans; després no hi ha l´esbufec de satisfacció a l´estirar-me vora la roca, ni els mili-i-un pensaments encadenats a cada mil-i-una passa donada per alliberar mil-i-un neguits, impropis, aliens al lloc on em trobo.

Entremig, el perfum de la darrera rosada; el brunzit de l´insecte passant a escala 1:1 ran de cara ; el vent, lleugeríssim com una conversa llunyana ; i el sol, per fi damunt el rostre del migdia.

Poc més després, ja no hi ha la pressa de cap hora per encalçar ni cap història pendent d´explicar. ; ja no hi ha records ni expectatives; per no haver-hi, no hi ha dones a qui abraçar ni deus a qui resar .

Al final, jo diria que no hi ha ni mig batec, quan ja tot ha marxat.

I és llavors que, com si fos Llàtzer, obro els ulls i aixeco l´espinada. Hi ha el cel, el torrent amb els pollancres i la corba del camí. Un ase brama en una masia propera. Una vegada només. Em pregunto si trobarà a faltar alguna cosa, per petita que sigui, mentre repenc la caminada. Després hi haurà un pensament ; un altre de semblant poc després; algun record més tard ; potser alguna pressa, una mica de gana, cert cansament de cames. Un retorn d´hores. Una mica de vida, tanmateix.

Tomaqueteràpia

Les tomaqueres són generoses, sembla que deixin fins el darrer del seu alè per fer madurar el seu fruit, que es manté com una petita joia enmig de branques ja seques.  Algunes més valentes encara s´atreveixen a florir, en esqueixos sortits de sota la tija principal, com si tot això de la tardor no anés amb elles, tot i la terra, refredant-se dia a dia, generosament xopa aquesta setmana.

La neu cau al Juny, deuen pensar les tomaqueres més valentes.

I els darrers, dolços com els primers. La terra és sempre agraïda, no és cap tòpic dir-ho. Ho tinc ben comprovat.

Hematofàgia

L´aire inesperadament és fred, d´una fredor desconeguda, abaltidora. La nota dins el seu petit cos, així com també perceb la inequívoca necessitat hematòfaga , calenta i vital, de sang. Desorientada, passa davant una finestra oberta i una bafarada d´aire més calent li fa donar mitja volta : a dins, llum i escalfor. Els seus sentits identifiquen les olors característiques d´uns quants mamífers movent-se i no li fa falta res més per entrar, malgrat l´hostilitat evident de saber-se dins territori enemic. Té que entrar, està cansada i s´aixopluga en la mitja foscor de sota una taula, per recuperar forces.

De seguida però, les antenes li transmeten el reclam ben a prop seu, on dues cames es mouen intranquil.les ; a pesar d´això, prefereix seguir una estona sobre aquella mena de capsa rectangular calentona, de respiració feixuga, sobre la qual ha anat a parar. Està de sort, potser podrà fer la feina ràpidament i marxar per on ha vingut. No li agrada estar dins llocs tancats, artificialment tancats. Tot allò que toca no té res a veure amb tot allò que coneix, o hauria de conèixer ; tanmateix de mica en mica i dia rera dia s´ha anat acostumant als llocs habitats per aquest mamífer tan peculiar, diferent dels altres. Aquest és més perillós, molt més perillós però pel contrari, força més abundant en nombre, sobretot dins aquell bosc d´arbres estranys i grisos on la majoria hi viu. A pesar del cansament, no trigarà massa a aproximar-s´hi cautelosament; a deixar caure les potes sobre una substància estranya, un entramat de fibres dures sota el qual hi batega una pell; a fer-hi penetrar l´àvida trompa. Amb penes i treballs arriba al seu objectiu i no és capaç de traspassar-la. Ho torna a provar però un nou moviment de la cama la fa desistir i torna a aixecar el vol, aquest cop cap amunt.

El Sr. Mestres sent el brunzit característic a cau d´orella. Se la nota calenta, ha estat parlant una bona estona amb el pesat del Rivera, que tan si com no li vol encolomar una partida d´estoc antiga que no compraria ni que li regalés. Té el cap espès; aquesta calor dins l´oficina resulta sempre pesada. És una calor artificial, com acumulada i deixada anar per les parets, una calor que es nota però que a la vegada es barreja amb breus calfreds d´algun cop d´aire entrant per la finestra. No s´acaba mai de saber com és aquesta calor, com no s´acaba mai de saber si ja fa fred pel matí, malgrat la inferioritat de graus marcats al termòmetre del cotxe. I ara a sobre el Rivera...i aquests maleïts mos... El Sr. Mestres aixeca la mà per tot seguit, clavar-se una bona plantofada al coll. Abans de caure , ella veu venir l´ ombra ràpida i letal i l´esquiva a temps esmunyint-se amb un cop breu d´ales. Encara guarda bons reflexes. El Sr. Mestres també, tot i que a un nivell més humà, com se sol dir. Si pogués somriure, ella segurament ho faria ara, mentre va donant voltes sobre el seu cap i les seves mans, cercant un nou objectiu.

Malgrat tot no vol allunyar-se massa de la sortida, potser valdria més marxar. Les antenes però, la tornen a posar en alerta quasi bé de manera immediata ; el ritme accelerat de les anades i vingudes dins aquell recinte li excita vivament l´estat d´alerta i amb aquest, l´instint hematòfag . Ha entrat la Teresa al despatx, per deixar-li al Sr. Mestres un paper sobre la taula. De la seva pell se´n despren bona olor, molt bona olor. Com al conte del flautista, la segueix fins a una estança més gran, on hi ha un guirigall de sons d´aparells, de veus i de xafogor acumulada. Dalt del sostre el gran aparell està apagat. És una sort, sap perfectament que quan està engegat el compte enrere és més curt de l´habitual i els porus de les pells es tanquen, es refreden com carn dins una nevera. El fred que ho provoca és un fred sec i com opac, mancat de vida. Diferent al de fora. El de fora és semblant al de l´aigua, de la qual encara en guarda una reminiscència protectora, de quan era tan sols una larva. A l´aigua és on ha de tornar per fer complir el cicle; d´on en va sortir amb dues ales transparents i un puntet negre en cada una, unes ales que en aquells primers temps – que llunyans quedaven, trenta díes enrere, vists ara, en la decrepitud dels primers freds ! - feien voltejar els grans mascles al seu voltant. Llavors es sentia una reina, li agradava que ballessin al seu voltant ; els xixuxiuejava notes d´amor per resposta ; notava com se´ls hi encrespaven les ales, com picaven aquestes entre els seus cossos i com després, els vencedors la buscaven amb una ànsia primitiva per fertilitzar-la quan abans, millor.

Fou poc després de sortir d´un d´aquells eixams plens de libido quan va sorgir la necessitat de sang, fruit d´una plenitud fins aleshores desconeguda. L´instint manava totes les seves accions i així fou com ho va fer la primera vegada, deixant-se endur per aquell sense saber-ne´n massa . No va saber triar bé, es va deixar emportar i quasi bé li costa la vida, però el gust d´aquella primera i minúscula gota de sang va ser inesborrable, segurament irrepetible. Després vingué la necessitat; en volia més i va saber triar : cames i braços molsuts, de pell suau i olor agradosa. Va aprendre que la sang humana era la més fàcil d´obtenir. La pell humana és  feble i sovint, la més exposada, molt més que la dels gats, gossos o ocells. No tenia bones defenses als seus atacs, era un animal molt vulnerable en aquest sentit. Així i tot, tenia el costum de portar a sobre una segona pell difícil de traspassar, que l´obligava a cercar altres llocs de la seva anatomia més vulnerables. I és per aquesta raó que ara tria les cames de la Teresa, lliures avui de la tirania dels pantalons.

La Teresa no nota les picades, ella sap ser delicada al fer-ho. Serà només al cap d´una estona quan la picor li farà baixar la mà fins al tou del bessó per rascar-se i després, davant la insistència d´aquella, enretirar la cadira per girar el cos i observar les quatre petites marques perfectament simètriques, formant un petit quadrat; quatre petits punts vermells dibuixant algun inici, potser millor un indici, d´antigues escriptures tatuades sobre el cos. La Teresa no té aquesta bella visió. Més aviat emet un petit renec, suficientment baix perquè no el senti el Sr. Mestres i mira la Domi, que li somriu comprensiva ensenyant-li les marques sobre els dits d´un dels seus petits peus calçats amb sandàlies de cert estil romà, molt en boga els darrers anys. Acte seguit, s´aixeca, va a buscar l´insecticida i flita tot el sota de la taula. El Sr. Mestres, al sentir el  so de l´esprai li demana amb veu alta que si pot, si us plau, li porti quan acabi.

Ella, però, ja és lluny. Ple l´abdomen de sang, fuig de l´olla de grills on s´ha ficat potser ja masses vegades ; si no d´aquesta, d´alguna de ben semblant, n´hi ha moltes al bosc gris de roques fredes. Fuig de les trampes i dels humans, de la seva desgraciada hematofàgia, d´aquest matalàs necessari on gestaran els seus ous. Sang. Sang calenta; com si fos un vampir però sense ser-ho, perquè el vampir sempre és humà, el vampir manté la seva vida i no la dels altres. Ella, en canvi, la transmet.

És fora, fa fred i ara té que descansar. Sap on ha d´anar però és lluny per les seves petites ales. És un lloc arrecerat d´aquest vent del darrer dia de setembre, plujós i que literalment, l´està matant. És el seu petit paradís particular, dins un celobert protegit, sobre un sostre de plàstic d´una sauna on el sol no cal que hi toqui perquè és calent, molt calent i humit. Podríem dir que és la seva llar, si hi ha llar per a una femella de mosquit.

Els carrers són passadissos d´aire i el seu petit cos es veu arrossegat mentre els seus ulls s´acluquen, mirant de protegir-se. L´instint la guia. Només li queda això al final, l´instint per sobreviure. No sabem si arribarà mai, a la seva llar.

Breument, a la inòpia

Sobre el Carrefour algú ha tallat la lluna just per la meitat, com si fos l´oferta del dia en un rètol sobre fons color turquesa. M´acompanya música propensa a seguir un ritme d´ascensor, esperant algun somriure de parpelles cansades al meu costat; pujant pisos amunt cap alguna fita desconeguda; una ascensió prou llarga per desfer el color d´un dilluns al vespre en un blanc i negre més adient a la cadència del ball en una terrassa amb petita orquestra tocant,  cabells per olorar, cintura de lluentons al final d´una esquena nua... i una llum verda reflectint-se al meu rostre, despertant-me  de la inòpia, aquest lloc on de vegades deia que jo estava un vell professor de literatura, després de repetir el meu cognom més d´una vegada.

Set., 17

S´ha girat vent ; un dia de sud, l´altre de nord, fent giravoltar penells de figures alades, qui sap si d´àngels o de simples ocells. Pel cel han passat, deixant el seu rastre, enfilant l´ull d´iris blau. El vent trena les seves històries pel cel que les deixa passar, fent-les desaparèixer. Cel ras al fondre´s la tarda; una dona apressa la seva filla : Vámonos, que por aquí no hay bombillas , li diu. I si que n´hi han, moltes més de les que es pensen. La nit sempre s´omple d´històries, quan no hi ha món per contemplar.

Sobre els dracs

El drac s´està quiet damunt la paret encrostada del safareig. A les fosques, fa la seva feina com l´aranya que ha teixit curosament la seva xarxa immòbil aprofitant el vidre trencat del fanal encès de la façana. Tots dos, discrets, aprofiten la seva quietud.

Al drac se li diu dragó, i no drac. De sempre però, a casa n´hi hem dit dracs, suposo que per la semblança al mite. Vist d´aprop, el cos té més a veure amb el d´ un cocodril tot i que també me´l puc imaginar traient foc per la boca, vist el seu cap amb la boca burleta i grossa, i aquests ulls hipnòtics, que ho miren tot. Més que foc seria una flama, com la d´un encenedor. El que em fascina més però, són les potes, on els dits queden perfectament delimitats en la seva extensió, com ventoses, quan està arrapat a la paret. Un drac és un animal ben definit, sobri, auster, nocturn. Quan els veig sempre tinc com una sensació d´estar més protegit, com si el fet de que hàgin escollit les parets de casa, del safareig, per fer-hi també la seva llar, m´asseguressin de salvar-me de certs perills, desconeguts però en certa manera, posseïdors d´una certa eternitat. Ancestrals, potser. Són com les branques de llorer que encara llueixen en algunes portes, ben seques però sempre oloroses, beneïdes pel dia de Rams a la plaça de l´església.

Quan obro el llum, algun vespre, el trobo sempre al mateix lloc i d´aquest mateix lloc fuig, cap a la foscor de darrera el dipòsit d´aigua. Ara, a les acaballes de l´estiu, els petits es deixen veure, espantadissos. Ho fan de dia i en llocs on són més vulnerables. Aquest matí n´he descobert un rera la mànega enrotllada a la paret. El cadell d´aquesta espècie protegida a casa meva m´ha mirat sense jo saber-ho, i s´ha quedat ben quiet, tal i com li mana la sang. Després s´ha bellugat ràpid, s´ha aturat, ha tornat a mirar sense jo saber-ho per finalment, tornar-se a  amagar sota la protecció del roser, que torna a brotar.

Mirant a l´enciclopèdia, aprenc que viuen de sis a set anys, que s´alimenten d´aranyes, arnes i mosques i que són animals nocturns, tot i que també necessitin d´estones de llum. Hi ha unes 950 espècies a tot el món, tot i que a Europa, només cinc. Emeten sons també, es veu que són petits xiscles, pels que viuen per aquí. Jo mai els he sentit dir res. 

Corbs

El vent de tarda els treu d´allí on dormen. En són uns quants, desplegant les ales sota el rei dels roquetars, el Montcau. Dalt m´hi estic jo, i el guaita dels incendis. A la taula d´orientació, el vent sembla provenir entre les fites de  llevant i garbí, sense acabar de ser vent del tot. El negre de les ales es deixa endur de dalt a baix, allunyant-se en cercles. Després tornen i inicien altre cop el mateix recorregut,amb l´ànsia del nen que torna a baixar pel tobogan, divertint-se. A la taula d´orientació s´hi marca tot el món visible, del mar al Pirineu, i més enllà encara. Els corbs no grallen. Sempre que ho fan i els sento, el seu curt monosíl.lab és tan sols per dir-me que se´n van, amb aquell allunyament un punt majestuós, de rei sense corona. Avui s´ho passen bé, dins aquest cel on no hi ha orenetes. Potser perquè només queden ells, un s´hi fixa més. Són ocells de tardor i d´hivern, tot i que també deuen de volar, a la primavera. A l´estiu, només quan s´acaba. 

Talla el corb

l´aire amb ales negres.

On ets, oreneta ?

Full moon

Sempre resulta recurrent parlar de la lluna, i més encara, quan aquesta és plena. És com una bona excusa per retrobar-te en algun moment passat, com avui que he topat, per separat i sense voler-ho, amb dos antics companys que feia anys que no veia. Llegint el diari mentre esmorzava, l´horòscop em deia que avui la cosa no aniria bé perquè tornarien vells problemes que em desanimarien. No sé si feia referència a aquestes trobades : veus gent de la teva edat patint perquè els seus fills tornen tard a casa , perquè s´han quedat a l´atur o perquè els veus com hauries d´haver estat tu mateix, amb tots els problemes i satisfaccions de les seves vides, tant diferents de la teva. El cas és que no deu ser això, perquè sempre resulta agradable trobar-te amb antics amics pels quals sempre has guardat un bon record. L´horòscop no tindria en compte que avui és dissabte, que ha fet bon temps, que no he fet gaire cosa apart de llegir de diari , anar a la piscina, fer-me uns fideus amb gambes, bona migdiada,  netejar una mica el pati , collir uns tomàquets i veure el partit del Barça.

I a la nit, la lluna, altre cop plena. Tenia temps, i l´he fotografiat amb un  trípode que no faig servir mai. Aquest cop m´ha sortit ben maca, sense cap programa predeterminat, manualment, com es feia abans. Havia estat un problema que encara no havia sol.lucionat . Pensant-hi, potser era aquest, el vell problema al que feia referència l´horòscop. Pensant-hi més, diria que no, tot i que sabent-ho, l´horòscop sempre generalitza massa. M´he quedat una estona a fora, prenent la fresca, mirant la lluna. Dedicada, delicada...Full moon and empty arms no fa mai mal.

Onsevoliana

Elogi de l´ombra

¿ Pell d´oliva ? La pregunta me la faig després, quan miro les fotografies del dia. He mirat de recuperar sensacions amb la càmera, no he buscat res més que trossos d´estiu escampats arreu, sense fer-ne ni mig gra de massa. He caminat en nombrosa companyia, he caminat també sol. Al final, he alçat la vista per fotografiar el petit bedollar tocat de verd i blau. I m´he topat amb ella, quan la creia lluny. M´he aturat expressament uns metres més amunt per deixar passar el corriol de gent acumulada com un petit embut a les acaballes del dia. I ella ha passat mentre seia a la roca i no l´he reconegut fins al cap d´un minut, quan sol, he seguit el camí. He recordat – amb el record del minut passat amb certa eternitat de pensament – la seva mirada. M´ha mirat, encuriosida. No tenia res d´especial perquè no amagava res que no fos ella mateixa. I he pensat que hauria estat bonic de conèixer algú com ella.

Sota el bedollar, m´ha sorprès mirant el cel. I ha seguit el seu camí.

Possiblement, em responc mirant de recordar el seu rostre. De tacte i color ; de tons enfosquits. Ulls lleugerament esbiaixats, res, un polsim d´obliqüitat amb dos centres d´atzabeja; llavis definits amb una certa generositat d´una corba nítida com de fruit mig clos, nodrits d´una estranya brillantor opaca a joc amb el rostre, atrapant la llum com ho faria algun objecte lacat amb tons foscs i amb la suficient pàtina envernissada pel temps tot recreant la bellesa de les ombres creades sota el bosc d´herba alta i verda, tal i com defensaria Tanizaki, elogiant l´ombra.

Però d´això me n´adono de mica en mica, quan el camí liquida qualsevol altre aproximació. Em parla. Parlem. Té aire de fetillera, cerca herbes que arrenca i guarda en una bossa. És francesa – francesa...francesa -, diu amb veu suau afrancesada. Després pensaré si no tindrà sang algeriana, o libanesa, dins les invisibles venes. Em diu que viu a Barcelona, que ha d´agafar el tren, si pot. Jo no la puc acompanyar. He vingut amb més gent, per uns dies he estat amb més bona companyia que no pas la meva sola. A l´hivern no hi havia ningú, semblava que vingués de més lluny.

Em somriu... de cortesia. Després no li costa ni mig minut trobar un cotxe per marxar. Desapareix. No li dono la importància que no ha de tenir, no ha estat una trobada del tot casual, a fi de comptes. Ha estat agradable, sense cap alè per tallar. Sempre hi ha raons d´evidència raonable, i te n´adones al darrer somriure. Tanmateix després, a la tarda, a la nit, la pregunta de si la coneixia d´abans – no sabria dir perquè – neguiteja suaument les ombres del meu airejat cervell. La ment s´ocupa d´alguna cosa agradable – per fi -, i el son arriba plàcid sota la flassada d´aquest refugi.

Em miro les fotografies, de flors, muntanya i riu. Tot d´una excelsa maduresa, propera a l´estat en què em trobo. Hi ha coincidències, hi ha dies, hi ha paisatges; sempre de fora cap endins. Hi ha encreuaments, que van en direcció oposada als altres. En miro una, potser la que més m´agrada. Hi ha un tros d´aigua, hi ha flors inflades, hi ha una papallona d´ales fines on semblen aplegar-se els cinc sentits, amb el sisè alerta pel que pogués passar. Potser és així, que la veig veure abans. Però no, el sisè sentit es passa, com solia fer fa uns quants anys. No és pas el seu rostre. És la seva expressió, la que havia vist abans. ¿ Però on  ? Aquesta pregunta és més fàcil de contestar. I més evident, és clar.

Sempre hi ha una altre dona. 

Penso en escriure-ho. Ja el rostre se m´oblida, mentre ho faig.Em va explicar que s´havia banyat en un gorg, i que  l´aigua era molt freda. 

Tal com era

Em llevo. A terra, les espardenyes de l´any passat, acabant la seva curta i càl.lida vida. Fa poc, n´he comprat unes de noves, a la vella botiga del carrer del Peix, on llueix rètol pintat a mà informant-me de la seva centenària vida acabada d´estrenar. Calçat humil, sense marques, d´estar per casa. Local petit, acollidor, de prestatgeries de pi velles - algunes torçades, totes re-visitades per la pintura d´antics adroguers - fins l´alçada del sostre ,d´aparador modest i portes obertes al brogit del carrer, avui de vianants. L´aire que passa és el que es cola per la petita vena que uneix rambla i raval ; l´antiga entrada a les peixateries del mercat, al davant. Per l´altre costat, el carrer del Gel. El poc sol que hi entra ho fa els mgidies d´estiu, escalfant el cuir verd de l´entapissat del canapé que centra el lloc de forma lleugerament cònica, adaptació d´una antiga sala d´estar, morint a la rebotiga sempre de llum dubtosa d´on busca el meu número la dependenta, senyora que aten amb sa germana, que penso filles d´algun dels antics amos, germans també. A l´igual que ells, mateixes formes dels antics colmados, tracte veïnal, poca cosa més...si estan cansades, contentes o tristes t´ho faran saber a poc que les visitis unes quantes vegades. Botiga i vida són quasi bé una mateixa cosa...res resulta diferent, ni ara ni de menut. La seva competència als darrers quaranta anys, el New York, quedava més amunt. Van tancar, no fa massa. Ells mantenen el seu rètol, amb el nom de la ciutat davant els Calçats. Al 1915 no havia de ser un problema massa gran, de posar nom a les botigues. 

La cançó de l´estiu

Matí, després de la pluja nocturna. L´anunci del Big Mac al costat de la benzinera, buida a aquesta hora, com la rèmora cansada – el groc del formatge esgrogueït, el panet descolorit, el vermell esporuguit – de la ciutat bruta de tos els dies suats, ofegats i cansats del mes de Juliol. Tres treballadors baixen vorera avall, pàl.lids, com fotocopiats un mil.ler de vegades sota una mateixa llum, diferent a la d´aquest matí, on la gespa de la rotonda aixeca un nou tremp regalimant encara alguna gota de transparència il.limitada. Treballadors com supervivents dins una nova era, ara que la ciutat va essent abandonada per cotxes acabats d´omplir, comptagotes d´ampolla buidant-se d´estiu. Treballadors d´agost, tolits al paradís del bon temps. Agost encetant-se.

La cançó de l´estiu fa uns dies que l´escolto, i la primera estrofa fa més o menys així :

Si els gossos corren lliures,

llavors perquè no nosaltres

a través de la plana batuda ?

Les meves orelles escolten

una simfonia de dues mules,

trens i pluja;

El millor sempre és el

que ha de venir encara,

m´han explicat de sempre.

O sigui que fes la teva i

seràs el rei,

si els gossos corren lliures.

Bob Dylan,” If dogs run free” ( New Morning,1970 )

Sempre tinc una cançó d´estiu, ara que ja no n´hi ha cap.