( 2 x 1 )

 

Per un moment ,

darrera (enfront ) d'aquesta llum

em ( et ) vaig fer somni

Janey, no perdis el cor

 

Gavines al cel del polígon. Ja fa uns anys que les veig, abans no n’hi havia. De primeres vaig pensar sinó eren senyals d’algú que coneixia i em va fer pensar – i tornar a obrir també – el llibre del Juan Salvador Gaviota, que és un dels primers que vaig tenir, documentat amb el meu nom i una data, el 14 d’octubre de 1983. Tenia quinze anys. Més tard – la grafia és ja adulta – hi vaig escriure uns versos a llapis, al costat . Deien així :

El volar de la gavina

és assossegat i tranquil,

però pot convertir-se

en frenètic i exaltat.

És això el que fa l’home,

volar alt o baix

dins l’encreuat infinit

de la bonica llibertat.

Qui sap si va ser quan les vaig començar a descobrir damunt el polígon, una mica fora de lloc, sense mar a prop. Abans escrivia versets d’aquesta mena, quan creia que era poeta. Ara només ho faig en comptades ocasions, quan el cos m’ho demana. La darrera fa més o menys un any, un dia de primavera. El llibre és una edició molt bonica, plena de fotos. Russell Munson n’era l’autor. Pel mig del llibre, a més, n’hi ha unes de sobreposades en quatre fulls de paper de seda, on s’hi veu l’efecte d’una gavina volant, davallant, cap a una roca en una platja on hi ha dues gavines més. Recordo que em va captivar tot aquest embolcall de llibre, segurament més que la història, que era de redempció. A la feina, ahir, una senyora que es passejava pel showroom va dir-li a una companya : em puc quedar una estona ? és que em flipa tot això que teniu aquí. Em flipa, va dir. Una senyora més gran que jo, de cabells blanquíssims. El cas és que si jo avui hagués tingut quinze anys  també ho hauria dit : em flipa això d’aquestes fulles de paper de seda . Però ni tant sols hauria dit és guai, als meus quinze anys, simplement un m’agrada, que avui està també molt en boga. Ara tenim una noia nova treballant a l’oficina. Té vint-i-dos anys. Diu coses d’aquestes també, una petita anella clavada al nas, un tatuatge al braç, fi, simulant un collaret amb una tanca on hi ha dibuixat un penjoll que és el signe de la vida en egipci. Porta unes ulleres que li van una mica grosses, de carei fi ; vesteix roba lleugera, dessuadores i una mena de pantalons que no sé si son de xandall o de pijama. No l’he vista mai amb texans. Té un rostre de nas clàssic, ben dibuixat, llavis prims i barbeta ben definida, cabells llargs més aviat foscos, els ulls petits i expressius, que s’aixequen ràpidament i que enxampo ullant-me quan surto del despatx, com si fos un professor. Jo me la miro fixament i de seguida els abaixa. Llavors somriu. Som de caràcters semblants, dins una oficina on es xerra molt. Em fa sentir un senyor gran, i em fa gràcia, perquè mai no ens solem veure com realment som fins que apareix algú i t'ho recorda, sense haver de dir res. 

Sol a l’oficina, vaig organitzant la feina de la setmana entrant. Responc un parell de correus pendents, tanco l’ordinador. A fora fa fresca. Ja no hi ha gavines. Al cotxe torna a sonar la cançó que aquesta setmana he descobert de nou. Un single perdut de l’Springsteen que m’agradava molt, al seu temps. Ara l’escolto en una versió feta per ell mateix, amb tota la cadència d’una cançó country. L’escolto en bucle, cosa que normalment no em passa sovint, com la d’escriure versos o pensar que feia jo amb quinze anys i aquella lletra encara poc treballada que miro avui a l’obrir el llibre de les gavines altre cop. He fotografiat algunes gavines, també, al llarg dels anys, tot i estar poc a la vora del mar. Aquí al polígon van aparèixer buscant menjar. Deixalles. Vora aquí, ja fa uns anys, va construir la central de reciclatge l’ajuntament de la ciutat, tota de fusta sostenible.  

 

Química

Vora el camí

l'iris del sol enlluerna

sisens sentits

Enigma

 

És la veu poètica

que mai s'arriba a entendre

dins una imatge.

Automàtica.31

(...)

Carregues l'oblit amb vetlla

d'antigues guàrdies

vora l'ametller florit.

No el veus.

No veus les branques

arquejant el camí, el cap cot

vers les botes gastades

que avancen, com nues,

per una platja deserta.

Somnies l'aigua sense delit

tot amarant-te de terra

al fons d'un bassal voltat

d'un fang roig: 

moldeges, maldestre,

un Adam nou.

Les flors encara son vives

- semblen ben vives ! -

al sòl pintades de

darrera llum. 

Les veus, les culls...les guardes.

Aixeques la vista entre llevant 

i ponent, la lluna, el sol i altre cop

...les flors... 

blanquejant el seu somni

amb calzes de porpra

com si fos també el teu,

desconegut i proper

com aquella mirada glauca

teixida de matinada.

No queda ja fang

per fer-te una nova...

 Eva.

 

Ad hoc

 

De sota el ràfec

pren vida el primer matí :

l'ocell ja vola.

Sobreviure

Més o menys fort

és el fil de l'equilibri :

tothom s'hi agafa.

Ales ( tanka d'estiu )

 

Suaument dança

sense saber mai del cert

si l'estiu té ales.

Damunt la darrera flor,

                                                                                       el mestral les hi acarona.

Llum

Ja no soc jo

qui s'atansa a la llum. Ara,

tan sols camino

                                                                         

Dia 31

 

Aire de nit

al fons de la finestra.

Oberta als ulls

hi ha la foscor dels trons

mullant tots els carrers.

( tanka )

          

Greenfields

 

Estén ses ales

acabada d'arribar :

ja tot és verd

Willin'

 

Ja es fa tard :

a les branques del vell roure

resta una fulla.

 

Peixos

 

La llum esquitxa plàcida les aigües de la bassa.

Les aigües emmirallen la llar abandonada.

Han aïllat la llar. Un rètol indica perill de caiguda.

La miro, els ulls alçats. 

Llegeixo la vermellor espantadissa

d’aquestes lletres  com si fos testament,

l'hereu de la darrera de les quals

m'esmola la tristor : ruïnes.

 

A la bassa,

les arcades i les teules del sostre,

l’estructura de línies definides, l’arrebossat,

certament hi son desdibuixades

però alhora encara hi son ben fermes.

La malmesa balconada, sota la qual algú

probablement  va deixar anar un t’estimo,

resta amagada en l’esbós verd dels arbres .

 

I el blau del cel, desterrat al líquid element

com si el temps fos definitivament innocu,

permet als meus ulls fer la trampa

de no voler alçar-los ;

mantenint la vista immòbil

en aquesta pàtina polsosa  

-limítrof de somnis i desitjos-

per on, de sobte, l’atzar arreplega

- d'allí on tot s'enfonsa -

una nova tessitura, un nou cant,

amb forma de cor de peixos.

 

 

 

 

Haiku

 

De blau ben fosc

s'encén la nit més llunyana

amb dolç record

Inacabat

 

Vora el mas, solitud a mitges d’abandó, de núvols i de sol ; de blau intens,  del rosa sense matisos, aliè a  qualsevol conveniència d’humana estilística  de la flor d’ estrepa, naixent arrugada com tots aquells poemes rebregats al llarg dels anys, defectuosos, fràgils però talment sincers i com tantes d’altres coses, inacabades. Un poema inacabat, com ho és la primavera a l’Abril, amb els voravius plens de  romanins i farigoles florits, i enllà sota el marge, la pomera, lliurant pètals blancs al banquet on cadascú liba la vida  aprofitant l’avinentesa de les gotes mil·lenàries, de cada cop de sol lluint escalfor per després amagar-se amb un calfred passatger. Raconada amb vistes a camps llaurats però sense sembra, on ametllers i oliveres tracten de recordar tartanes i espardenyes; on el mar, de vegades, saluda vells amics amb una llambregada matinal als turons i a  la  dona alzinada, baixant el camí del mas amb el farcell, quieta, propera i inabastable, pintada en aquarel·la en una primavera no tant llunyana – setanta, vuitanta anys ? - semblant a la d’ara, la d’aquesta tarda, on res no fa recordar cap final però tampoc cap principi, sinó més aviat un seguir, com ho fa la glicina, al final de la tarda, regant el final de un teulat, sense cap vertigen per travessar.

 

....

rebrego paper i tinta

dins una mà encara forta,

i endins del teu cos

ullant d’admiració

allò que diuen de l’arruga,

inacabada,

bella,

estrepada

....

boscana de pell fina

una dona alzinada

com de glicina

teula rosades

damunt meu.

....

tot resta inacabat

 

Memòria

 

És el bon temps

refent aquell darrer vol

de l'oreneta 

Blanc i negre

 

Sotjo el bassal

cercant la veu de l'oracle:

cabells que s'esbullen.

Pescant

 

Tiro la canya 

amb esquer de núvol blanc :

la mar s'endolça.

 

Canvi d'hora

 

Tirem enrere els rellotges.

 

M’ha costat molts anys

de saber si els matins serien més clars

o bé les nits més fosques.

Tot depèn d’una hora, diuen.

És ben fàcil, em diuen :

a les tres seran les dues,

les set matineres les sis

les vuit vespertines les set.

Sense entendre-ho massa penso

en quan el campanar

encara tocava de nit :

recordar de si eren dues o tres

les campanades del canvi d’hora.

Del dubte raonable.

I de quan les campanes, de sobte,

tocaven a morts.

 

Tot depèn d’una hora

i no sé pas si serà  meva.

 

Reculo les busques

amb llangorosa angunia

de si no serà pas mentida

que els matins siguin més clars ;

de si no serà pas veritat

que les nits siguin més fosques.

Però acabada de guanyar

aquesta darrera hora,

penso que, ben mirat,

les dues no son tocades.

.

.

.

O eren les tres ?

 

Tot cercant un haiku

Arrenco males herbes amb les mans, de la terra acabada de regar. Son petites herbes, fàcils de treure. Plançons de gram, trèvol, verdolaga, blet...sorgits del compost casolà per on sorgeixen algunes  bledes, que deixaré créixer al seu aire, sota la protecció de tomaqueres, carbasseres, mongeteres...M’ajup doncs - que diria el menorquí - entre fulles , canyes i flors. Després m’aixeco i prossegueixo amb la regada pausada d’aquest primer diumenge de setembre. Ho faig amb la regadora de ferro colat : l’aigua surt per la carxofa, alegre com pluja caient d’algun núvol despistat, tota en rajolins mesclats de llum tremolosa filtrada entre ombres vegetals, embassant breument la terra ; escolant-se fins  en un breu i darrer fil més gruixut d’aigua, seguit del degoteig final, de certa tristesa proverbial. El bidó, però, és encara força ple i amb passes repetides, calmoses, m’hi arribo i la carrego altre cop.

Me n’adono de la mà ennegrida de terra. La baixo sota el raig i la terra torna a la terra, xopa i amb alguna cosa dels meus dits, no sabria dir què, potser  d’olor de pell sortida del llit, de pensament buit, de senyal inadvertida. L’aigua és fresca a la mà, me l’eixugo als pantalons mig bruts. Miro les maduixeres que ja han tornat a fruitar, al seu racó d’obaga. Ara son més dolces, tot i no ser tant grosses com a la primavera.

Penso a fer un haiku mentre faig la collita abans de marxar : la mà, la terra, l’aigua...aquest gest simple de posar-la sota la carxofa de la regadora ; aquesta petita joia de l’aigua escolant-se entre els dits, la lleugera brisa de sud i la llum, movent-se amb delicadesa dins el meu tros. La pau de s’horteta . Respirar moltes vides. Potser masses coses per escriure en un haiku.

 

Moltes més coses

hi ha darrera el raig breu d’aigua

damunt dels dits