Tret de sortida

 Va aixecar la pistola i va disparar. Com era d'esperar, tots van sortir corrents. 

Punxes

 

He podat el roserar, sense miraments, tallant de soca-rel tots els petits brots i retallant força els principals, mirant d’enfortir-lo per així aconseguir roses més grans i blanques, més fragants i perdurables. El dubte d’anys passats, aquest dubte d’espatllar-ho tot, ha desaparegut amb un tel de ràbia oculta, un pensament mig ocult, un cansament – potser vital i tot – davant la puresa de la rosa blanca, dels petits miracles produïts per la seva sola presència, per aquesta esperança infundada d’amor i presumpta felicitat primaveral, engendrada dins els seus pètals perfectes. Per la seva perfecció , d’aroma, forma i color. Per la seva natura immarcescible. Fent-me’n retret, un cop recullo l’escampada de branquillons damunt la grava, doncs a pesar dels guants, les seves punxes travessen els tous dels dits que les recullen, fent-los culpables de catàstrofes futures.

Cau el vespre amb les seves punxades de sempre, acabada la feina. Em  miro la paret i les branques nues com  onades glaçades pendents de caure d’aquest mar d’hivern. Lletges. El roser acabat de podar no és més que un arbust de fulles petites i caduques, de tronc artrític i fosc. Vist així, les punxes no son pas cap retret, sinó remordiment per no poder ser millor, de que allò de que la perfecció no existeix és ben cert; de que també es pot fer mal, de vegades.

A pesar del penediment, potser sigui a fi de bé. Podes rigoroses son necessàries, cada cert temps. En tot cas, el seu record encara és fresc. Immarcescible.

 

L'aprenent

 

Avui faig de paleta. Tapo forats, esquerdes, trossos de paret desarrebossades . Reparo.  Tinc un sac mig ple de morter, una plana i dues paletes d’obrar. Faig la mescla amb l’aigua dins un cabàs de goma negre. Remeno fins obtenir una massa adequada ; la que considero adequada, perquè quan enfilo la primera planada a la paret, cau tota a terra. Llavors hi poso més aigua i recordo de mullar la totxana descoberta. Ho torno a provar, anant amb més de compte. Fixo la plana amb el poc ciment en una de les puntes i la faig lliscar a la part més fonda, al costat del marc de la porta : l’operació té més èxit i en cau menys. Prossegueixo. Les mans van agafant desimboltura, quan més ciment va agafant, més fàcil es treballa.  Em miro la feina mig feta i penso que almenys, ara ja no hi ha forats ni totxo vist. Anivello el costat del marc, fins aconseguir un cert èxit. M’ho miro. Viure és una mica així, com escriure.

Segueixo, mentre el cap se me’n va de viatge : soc en un altre país, soc un estranger sense feina fent una prova per ser paleta. Treballo com ho faig ara , m’avaluen amb cara de no confiar-hi massa, a pesar de pensar jo amb la meva bona traça, doncs el ciment no cau pas a terra. Podria passar per ser algú diferent, a pesar de que al final seguiria sent el mateix. Un home gran, compassiu, que em diu que val, que m’agafa d’aprenent malgrat la meva edat ; necessita algú i veu alguna cosa en mi, com qui mira els ulls d’un gos abandonat cercant-hi pedigrí ; sent el que soc, un etern aprenent d’oficis : pagès, fuster, paleta, jardiner... qualsevol cosa on no hi tingui res a veure les lletres, els números, les mans polides. Una nova vida. Em tiro aigua  a les mans : aspregen, però no el suficient. La vida pot ser nova cada dia, avui s'ha despertat tranquil·la, pacífica, molt silenciosa, amable, quieta i plena. Cafè de cafetera, em prenc el meu temps. Gemmes al pruner. 

Ajupit, a la quarta mescla entenc la parsimònia del manobre , les hores comptades de feina, el seu tarannà plàcid, mig cansat, semblant al de tants d’altres menestrals jutjats a vegades erròniament. L’artesà. El sol em fa quedar amb màniga curta, vora l’hora de dinar. Sento sorolls a la porta del carrer, corredisses. Apareixen els bessons, un de ros i l’altre de morena.

-Què fas, què fas ?- Em pregunten un darrera l’altre, encuriosits.

-Faig de paleta – dic amb parsimònia mentre omplo la plana. -Veieu aquest forat ?- afegeixo  assenyalant una esquerda grossa al pilar de la porta del safareig. Ells assenteixen. Llavors, amb cert orgull adquirit, aplico el morter destrament damunt d’aquell, aconseguint que no caigui tot a terra.

 

 

Blanc i negre

 

Sotjo el bassal

cercant la veu de l'oracle:

cabells que s'esbullen.

Diari d'un nàufrag ( XIX )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

 L’herba m’arriba al melic i he travessat part d’aquest bosc passant per damunt dels arbres ; n’he sortit centrifugat per un d’ells, sentint-me un petit príncep sense capa ni espasa ; n’he collit els seus fruits, saborosos. La prada és extensa i he estat caminant sense rumb com si fos dins una ciutat desconeguda. Vull perdre’m en aquesta illa però segueixo un oreig, un xiuxiueig de vent que sempre em parla. L’airecel em guia, sense averanys. M’he tornat poeta ? A recer d’unes roques – illa dins l’illa – les restes del dia naveguen al meu voltant, canviant de colors, clarobscurs progressius davallant a mesura que la llum encegadora, minva. No hi ha cap home-llum protegint-me, però em sento bé, estranyament alliberat. La fosca porta gemecs llunyans de feres amagades dins l’herbam, greus , rogallosos . ¿ Cerquen femella o potser marquen territori davant l’estranger bípede ? Llunyans de pors passades ... ¿ hauria de tenir por, doncs ? por, no sé ... de morir ?  Més aviat de no estimar. Aquí això és fàcil.  

No ho sé . Desbrosso un trosset de prada, em preparo el jaç i faig un foc.Les flames silencien els voltants del meu refugi. La nit és plàcida, lleonina. Trec el mapa , amb temptació de cremar-lo.