Automàtica.7

Demà comença setembre. L´agost es fa interminable, encara estem, estic, a l´agost. L´indian summer però, continua, invariable i el repàs a l´escrit, també. L´escrit repassat i canviat. He canviat la figura del meu conte, bé, no l´he canviat, n´he afegit una de fixa que representa el que no hi és, mentre l´altre passa i juga a fer d´ocell amb les mans en el clàssic joc de les ombres xineses. El fet és permissible perquè faig – jo – que la Remeis surti quan just el sol està en aquell moment més refulgent, i l´aparador de la botiga, buit, immaculat, resta més blanc que blanc. La faig sortir igual, amb els seus cabells enteranyinats d´una llàgrima passatgera i així acabo amb un fonedís, com fan a les pel·lícules. La nit ho acaba engolint tot, Remeis inclosa. Podria ser-ne una altre, l´Ausencia de l´obrecartes o la Milagros dels llimbs, noms amb els quals tot pot ser possible perquè l´absència és sempre plena de miracles, que un fabrica per si mateix, quan de fet, ho hauria de fer pels altres. Si fos així, dormiria més tranquil, de ben segur. Podria ser l´Ovidi o en Just Capaltard o en Timo, al qual encara no he repassat. Podria ser el petit Francesc sense cap imant lligat a l´esquena. O en Diamba, que mai passa calor a l´estiu. Podria ser, de totes maneres, un anònim caminant pel carrer cercant París o Venècia, ara que estem a l´agost. Els sers anònims però, no existeixen per més noms que tinguin, i aquesta frase manca de sentit si precisament es llegeix sense la doble interpretació del pensament doble, aquell que afirma, precisament, tot el contrari. El fet de tenir tots noms ens fa a tots anònims, per més minuts de fama que podem arrossegar. per més contes que escrivim, per més noms que inventem. Afirmar doncs que sóc un escriptor anònim m´hauria de portar a eradicar-me en la meva situació. És a dir, que hauria de deixar de ser escriptor per quedar només com a anònim. Per sort, no sóc ni una cosa ni l´altre. I mentrestant, l´indian summer, avui que el Van Morrison fa anys i canta allò de would you meet me in the indian summer o preguntant-se allò de have I told you lately that...ho podria preguntar tot acabant la frase, sense haver de preguntar-ho, afirmant-ho només, però és tard ja, tant tard que és fosc i demà és setembre i no sé amb quina paraula fer parar la roda de pensaments d´avui.

Nay, I didn´t know. 

D´eishon-ses (II)

Em pregunto on és en Bob... ¿on ets, Bob ?. Em contesta una altre veu, la d´un altre Bob, i  em pregunto lo de la plenitud o la buidor del vas mentre m´aixeco la samarreta i apareix el melic, de pell mig morena. En Marley ja m´ho deia, i el Dylan m´ho repeteix : era un petit pacte de vacances i ara ja s´ha acabat. Ja no queden  d´eishon-ses per somniar. De fet, si existien era només per una qüestió de temps.

Rellegint, reescrivint

Avui m´he llegit un conte, per començar el dia. L´he triat d´un recull d´en Tabucchi que recupero de vegades. He escollit el primer conte, anomenat “El círculo”. Al matí, en el silenci de casa – i del poble quasi bé per extensió -, amb el cafè amb llet encara a la mà, assegut a la cuina – quin plaer – amb la finestra ben oberta – quina frescor – l´he llegit tranquil.lament, constatant dues coses : que aquest conte no el recordava de res en absolut – no hi havia tornat des del 2012 – , i que això m´ha portat a pensar del perquè a vegades de comprar algun llibre sense tenir la certesa de voler-ho fer realment. Al comprar un llibre miro de fer-ho amb l´esperança de tornar-hi més tard, ni que sigui a rellegir algun capítol o relat. En tinc uns quants d´aquests, la majoria reculls de contes.

Constato d´altra banda, com pot ser de que no em fixés en un conte tant bonic. Potser no tenia l´atmòsfera adequada per poder sentir el trot de la manada de cavalls salvatges que hi surt al final, d´una plasticitat literària que el moment ha elevat literalment a viatge sense sortir de la cuina de casa ; o bé la llet caient a la palangana de zenc de l´àvia bereber en un record que la protagonista defineix com a fals record, perquè a la seva àvia no la va conèixer. El record era d´una persona que li havíen explicat. Alguna cosa hi té a veure el trot dels cavalls dins la cuina de casa, el so de la peülla del seu capitost marcant el cercle dins el camp assecat d´agost. Perquè el conte passa a l´agost.

Constato també que no sóc massa bo escrivint relats, que em manca fons més que forma, ara que aprofito aquests dies per repassar-los, reescriure´n uns quants i endreçar-los, ben imprimits, dins una carpeta sense títol.

Gespari

La gespa arran de tovallola, rebent algunes gotes d´aigua del cap xop reposant sobre els braços nus. Arran de tovallola la vista s´apropa al moviment de les seves tiges, primes i verdes. Es mouen amb la inèrcia d´un saltamartí recuperant posicions a nivell microscòpic, imperceptibles pels qui jeuen, afortunats, damunt comptades gandules blanques.

Enfront la vista, si m´hi fixo bé – que és quan no m´hi fixo – una selva tropical de gespa i dents de lleó : una selva espessa, plena de rius profunds fent giragonses mandroses de rèptil, dirigint-se als antics móns inexplorats on habiten l´aventura i la calor, les feres i els cocodrils, els barrets de cuir, les barbes de dos dies i les cabelleres rosses. També, i només cal aixecar una mica la vista, la d´algun avió d´hèlix sobrevolant-les. I una dona, parlant amb accent estranger.

En pocs minuts, la pell és seca i el pit demana pas a l´esquena. Em poso l´avantbraç davant els ulls. El disc solar es deforma dins la retina, amb colors irisats rera el teló negre ple de pampallugues blanques, canviant la torna dels somnis, mesclats de records. Aixeco el cap i obro els ulls.

Una mica més enllà, una gandula buida.