Reciclatge

 

El mànager, més seriós de l'habitual, els hi etziba allò de que “sinó voleu quedar encapsulats heu de canviar de registre, fer un pop més dinàmic, alegre, ballable, però sobretot...MODERN ! ”.  El grup al complet, se’l mira entre el fum i les grenyes que els hi cobreixen els rostres, percebent-lo com si fossin dins una presó.

Decideixen fer-li cas . Molt seriosament, sense ja vicis públics per envejar i un cop tots han passat per  cal barber, afaitats i adequadament mal pentinats, comencen a pensar en lletres amables, simples, alegres ; un nou productor els hi arregla les melodies fàcils i enganxoses, introduint samplers d’antics grups semi-desconeguts perquè els entesos tinguin l’excusa perfecte per demostrar la seva cultura musical i de pas,  meravellar-se en crítiques estrellades de la química que la modernitat atorga al grup, fent-lo sortir d’aquell estat de letargia que el seu darrer disc semblava presagiar, perquè els grups han d’evolucionar sempre, per bé o per mal o sinó, moren.

Amb vestuari mainstream fan un primer vídeo trencador que pengen a les corresponents plataformes de streaming  , entre infinitat de novetats on aconsegueixen milions de visualitzacions en poques hores . El mànager es frega les mans : la resta de cançons sortiran soles i als concerts, la gent seguirà demanant-los els seus vells èxits, aquells que se saben de memòria, tots plens de nostàlgia. Ara ja es poden tornar a deixar els cabells llargs, si volen. El pròxim treball els retornarà als seus orígens, d’on mai haurien d’haver sortit.

Automàtica.24

 

Estudiant l’escala. Fixada a la paret, els graons mantenen perspectives diferents segons corresponen als de sota o als de dalt, si s’observa des del seu centre mateix, a una distància prudent. La perspectiva de la petjada esdevé totalment plana a l’alçada dels ulls. Més enllà d’aquest únic graó, la resta la dibuixen parcialment, pel que aquesta centralitat determina un punt mig on l’ascensió o el descens evoluciona, perquè una escala serveix per pujar però també per baixar. Decalant l’escala. Per l’ignorant com jo, decalar significa desplaçar en el temps i en l’espai. Fascina, com el decalatge que hi ha entre el so i la imatge, tant espectacular quan es tracta d’anys-llum . En una escala però, es produeix un decalatge en la mateixa perspectiva observada anteriorment, i depèn de cada graó que un es  mira ; passa una cosa semblant amb la música i les seves notes, d’aguts i greus desplaçant-se per aquest escala que és una partitura, a través del temps com quan escoltes en Hank Mobley tocant el saxo i saps perfectament que ja és mort. Decalar, vet aquí un verb adequat per parlar d’espais , de música, de pintura, de cinema, d’art o bé d’astronomia. De temps. I tot partint d’uns graons aparentment iguals, situats en diagonal al llarg d’una paret de totxana vermella, on cada totxo queda perfectament aïllat dels altres per una fina capa de ciment blanc. D’aquest fet se’n podria parlar també, de tots aquests totxos aparentment iguals dins una paret que podria ser la portada d’un disc, per exemple. O la d’un reportatge de revista sobre algú més o menys famós. A la seva buidor només caldria afegir-hi la imatge d’aquesta persona, mirant cap a un costat – mai a la càmera,  o sí, però amb un posat desinteressat o bé concentrat, mai somrient com si es tractés d’una foto de viatge a algun lloc famós com aquell bar de Boston, on també hi havia una escala que baixava a un soterrani -, de perfil, com l’escala diguéssim, integrant-se tot vestint una americana a quadres blanc i vermells, com aquelles de llenyataire que es van posar de moda fa uns anys...però els totxos ! vet aquí tots aquests totxos aïllats uns dels altres però formant una mena de comunitat, com aquells edificis de pisos, tots iguals de dia, un sobre l’altre, que al vespre desperten de la seva monotonia amb la llum dispersa de les seves finestres, unes d’il·luminades, d’altres no, unes de llum blanca i d’altres de llum més suau o bé només el forat aquell del flexo damunt la taula o la de l’ordinador o la televisió o aquela llum plena d’ombres del darrera d’una cortina correguda ; tota aquesta diversitat palesa quan la nit comença, i que s’acaba paulatinament al tancar-se cadascun d’aquest llums fins quedar tot a les fosques, on ja no distingim ni la fina línia blanca que separa els totxos de la paret, aparentment sols. Res més lluny de la veritat, que ja sabem que no és mai del tot certa, com els colors de les banderes que només ens sabrà explicar un bon

vexil·lòleg

 

 

 

 

Aigua

 

En una aturada del camí, a punt d’iniciar l’ascens a l’ermita de Matarrodona, una papallona se’m posa damunt l’índex de la mà esquerra, que tinc agafada al tirant de la motxilla  . Soc al fons del torrent, a cavall de dues carenes després d’una forta baixada posant a prova els meus genolls, els quals, de moment, responen prou bé. El paisatge, agrest de matoll i roca, s’allibera pel pas de l’aigua de les darreres pluges  formant gorgs damunt la pedra que l’enllita al seu pas, segons el caprici del desnivell i amplada de la llera; m'aturo una estona per fer alguna foto dels bassals on el silenci el trenca el so del canyissar empès per una brisa quasi bé inexistent. So de sequedat i de duresa on el líquid element flueix dins un murmuri, a poc que s’estira l’orella, de modesta heroïcitat.

Me la miro, sorprès. Potser és l'olor de les mans, les quals refrego damunt farigoles o romanins mentre camino; potser tinc ànima d'aromàtica, avui. El cas és que  finalment moc el dit però no sembla adonar-se. Només quan inicio el pas, aleteja breument per posar-se damunt el tirant que subjecta la mà. I al passar el camí vora uns gorgs de més amunt decideix marxar i la segueixo amb la vista, amb el simple agraïment de la seva breu companyia. Al desaparèixer més avall, m’inclino i giro el cap, tot observant un gorg on el verd de les aigües atrau la meva mirada. Miro el rellotge , encara em queda un bon trajecte de tornada ; hauria d’anar tirant però decideixo baixar. L’aigua corre per una estreta canal, transparent i tranquil·la, fins morir al gorg. Sota l’aigua, el verd de plantes subaquàtiques  contrasta amb la blancor de la pedra que l’encercla, fent-ne una piscina natural plena de matisos, on els arbres s’hi reflecteixen com dins d’un llac, com si fos en un altre indret. La papallona, a la que arribo, marxa, com si hagués acomplert la seva missió, o ves a saber, com si m’agraís la companyia amb un petit regal que sabia que m’agradaria.

Malgrat que tinc poc temps, m’assec i em trec les botes per posar els peus en refresc ; aquest acte el faig molt poques vegades, perquè poc sovint hi ha la possibilitat de trobar llocs com aquest, aïllats del mon – ningú a prop ni cap possibilitat d’escoltar cap cotxe en la llunyania, ni cap crit, ni tant sols un helicòpter ni un avió ni res – on la solitud tracta de mirar amunt al cel i veure’s entre turons d’alçada sobtadament protectora, amagant un petit tresor que només la sensació de l’aigua freda fins als turmells fa evident a la resta del cos, al cervell i potser al cor també, de tant rara que suposa per algú poc acostumat a aquesta mena de luxes. Aquest petit acte em transporta cap aquell indret de repòs on l’important no esdevé gens necessari, si més no el temporalment important. Seria com un temps mort dins un altre temps mort i així fins arribar als peus dins un gorg al fons dels turons de la serra fora la qual ... visc.

Diari d'un nàufrag ( XXV )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

Res no canviarà el meu mon. Cançons de pirates, de petits amors, d'universos ... què tinc que dir ? De repent només vull gastar aquest darrer cartutx de tinta per  cal·ligrafiar-me, travessant aquest petit mar bandejat per ones i corrents ocults, portant-me cap aquest eral gracquià, roques negres enfilant-se cap el que sembla una antiga muralla, en aquesta darrera llum del dia on la imaginació pot jugar a civilitzar terres verges o antigues, llargament abandonades. Em sento un herald i sento la ploma sobre aquest paper esgrogueït i el crepitar del foc coent aquestes frases a joc amb aquella com si es tractessin de les meves ruïnes; escolto la meva respiració mentre esforço els dits a seguir , uns dits a dia que passa més inexperts, menys dúctils, més salvatges. No hi cap més soroll per destorbar-me, la vista se’n va cap a la brillantor momentània de la tinta, just acabada d’escriure, just acabada d’assecar-se. És com una meravella totes aquestes lletres juntes, tant iguales sempre...les meves lletres.  La tinta s’escola ràpid i no la vull estalviar si no cal. Potser demà ja no podré seguir. Taral·lejo una cançó que m'ha vingut al cap. La meva veu se'm fa altre cop estranya.

No vull però, acabar així. Per a qui llegeixi això que sàpiga que ja queda poc, la tirallonga travessa aquesta muralla – altre cop no sé per on – i segueix fins a la X on hi hauria d’haver alguna cosa esperant-me. L’illa perdura, més enllà de ser perduda. Perduda, respecte a què ? Si aixeco la vista, veig la lluna i els estels ; noto l’escalfor del foc i el calfred a l’esquena si bufa una mica el vent ; veig el gorg al fons de la tartera i un animal bevent-hi, desdibuixant reflexes . Sempre sé que puc tornar enrere i retrobar la meva llacuna, d’on vaig fugir després de la tempesta. Les llars es fan soles, només cal estar-s’hi ; pel contrari, quan un es mou tant sols troba refugis, llocs on descansar, etapes del viatge. A l’arribar a l’illa no m’interessava pas cercar res i ara que ho penso, només em vaig llençar a seguir el mapa per curiositat i en certa manera, per la necessitat ; la tempesta només va ser una empenta, vaig sortir de la meva llar per anar a un primer refugi, i així ha estat els darrers dies, amb les seves nits. Necessitava trobar, o potser trobar-me ? A la vall del gnòmon vaig pensar en això, en una fita personal, posada allí apart del mapa. Hi havia de ser-hi, allí, ahir ? O va ser un error de càlcul, diguem-ne, de la providència ? Qui hi havia de ser, allí, sinó jo ? 

Em pregunto aquestes coses pel somni, és clar. Els somnis poden ser pertorbadors. Em pregunto moltes coses, intento descabdellar la meva història. O és la d’algú altre ?. Somric ... una altra pregunta sense resposta. Potser ja n’hi ha prou, de tantes preguntes. Malgasto la meva preciosa tinta, cal aturar-se.

Bé doncs, seguiré sense respostes, per burro.

Manca

 

" Valc per allò que em manca, perquè tinc el coneixement clar i profund del que em manca, i com que no és poca cosa, això em dóna un gran coneixement. He intentat fer-me el que em mancava ".

Paul Valéry, " Tal Qual " ( traducció d'Antoni Clapés, Editorial Adesiara )

( Potser per això transcric fragments llegits, ara que hi penso. Per tot allò que em manca )