" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/9/15

Hematofàgia

L´aire inesperadament és fred, d´una fredor desconeguda, abaltidora. La nota dins el seu petit cos, així com també perceb la inequívoca necessitat hematòfaga , calenta i vital, de sang. Desorientada, passa davant una finestra oberta i una bafarada d´aire més calent li fa donar mitja volta : a dins, llum i escalfor. Els seus sentits identifiquen les olors característiques d´uns quants mamífers movent-se i no li fa falta res més per entrar, malgrat l´hostilitat evident de saber-se dins territori enemic. Té que entrar, està cansada i s´aixopluga en la mitja foscor de sota una taula, per recuperar forces.

De seguida però, les antenes li transmeten el reclam ben a prop seu, on dues cames es mouen intranquil.les ; a pesar d´això, prefereix seguir una estona sobre aquella mena de capsa rectangular calentona, de respiració feixuga, sobre la qual ha anat a parar. Està de sort, potser podrà fer la feina ràpidament i marxar per on ha vingut. No li agrada estar dins llocs tancats, artificialment tancats. Tot allò que toca no té res a veure amb tot allò que coneix, o hauria de conèixer ; tanmateix de mica en mica i dia rera dia s´ha anat acostumant als llocs habitats per aquest mamífer tan peculiar, diferent dels altres. Aquest és més perillós, molt més perillós però pel contrari, força més abundant en nombre, sobretot dins aquell bosc d´arbres estranys i grisos on la majoria hi viu. A pesar del cansament, no trigarà massa a aproximar-s´hi cautelosament; a deixar caure les potes sobre una substància estranya, un entramat de fibres dures sota el qual hi batega una pell; a fer-hi penetrar l´àvida trompa. Amb penes i treballs arriba al seu objectiu i no és capaç de traspassar-la. Ho torna a provar però un nou moviment de la cama la fa desistir i torna a aixecar el vol, aquest cop cap amunt.

El Sr. Mestres sent el brunzit característic a cau d´orella. Se la nota calenta, ha estat parlant una bona estona amb el pesat del Rivera, que tan si com no li vol encolomar una partida d´estoc antiga que no compraria ni que li regalés. Té el cap espès; aquesta calor dins l´oficina resulta sempre pesada. És una calor artificial, com acumulada i deixada anar per les parets, una calor que es nota però que a la vegada es barreja amb breus calfreds d´algun cop d´aire entrant per la finestra. No s´acaba mai de saber com és aquesta calor, com no s´acaba mai de saber si ja fa fred pel matí, malgrat la inferioritat de graus marcats al termòmetre del cotxe. I ara a sobre el Rivera...i aquests maleïts mos... El Sr. Mestres aixeca la mà per tot seguit, clavar-se una bona plantofada al coll. Abans de caure , ella veu venir l´ ombra ràpida i letal i l´esquiva a temps esmunyint-se amb un cop breu d´ales. Encara guarda bons reflexes. El Sr. Mestres també, tot i que a un nivell més humà, com se sol dir. Si pogués somriure, ella segurament ho faria ara, mentre va donant voltes sobre el seu cap i les seves mans, cercant un nou objectiu.
Malgrat tot no vol allunyar-se massa de la sortida, potser valdria més marxar. Les antenes però, la tornen a posar en alerta quasi bé de manera immediata ; el ritme accelerat de les anades i vingudes dins aquell recinte li excita vivament l´estat d´alerta i amb aquest, l´instint hematòfag . Ha entrat la Teresa al despatx, per deixar-li al Sr. Mestres un paper sobre la taula. De la seva pell se´n despren bona olor, molt bona olor. Com al conte del flautista, la segueix fins a una estança més gran, on hi ha un guirigall de sons d´aparells, de veus i de xafogor acumulada. Dalt del sostre el gran aparell està apagat. És una sort, sap perfectament que quan està engegat el compte enrere és més curt de l´habitual i els porus de les pells es tanquen, es refreden com carn dins una nevera. El fred que ho provoca és un fred sec i com opac, mancat de vida. Diferent al de fora. El de fora és semblant al de l´aigua, de la qual encara en guarda una reminiscència protectora, de quan era tan sols una larva. A l´aigua és on ha de tornar per fer complir el cicle; d´on en va sortir amb dues ales transparents i un puntet negre en cada una, unes ales que en aquells primers temps – que llunyans quedaven, trenta díes enrere, vists ara, en la decrepitud dels primers freds ! - feien voltejar els grans mascles al seu voltant. Llavors es sentia una reina, li agradava que ballessin al seu voltant ; els xixuxiuejava notes d´amor per resposta ; notava com se´ls hi encrespaven les ales, com picaven aquestes entre els seus cossos i com després, els vencedors la buscaven amb una ànsia primitiva per fertilitzar-la quan abans, millor.

Fou poc després de sortir d´un d´aquells eixams plens de libido quan va sorgir la necessitat de sang, fruit d´una plenitud fins aleshores desconeguda. L´instint manava totes les seves accions i així fou com ho va fer la primera vegada, deixant-se endur per aquell sense saber-ne´n massa . No va saber triar bé, es va deixar emportar i quasi bé li costa la vida, però el gust d´aquella primera i minúscula gota de sang va ser inesborrable, segurament irrepetible. Després vingué la necessitat; en volia més i va saber triar : cames i braços molsuts, de pell suau i olor agradosa. Va aprendre que la sang humana era la més fàcil d´obtenir. La pell humana és  feble i sovint, la més exposada, molt més que la dels gats, gossos o ocells. No tenia bones defenses als seus atacs, era un animal molt vulnerable en aquest sentit. Així i tot, tenia el costum de portar a sobre una segona pell difícil de traspassar, que l´obligava a cercar altres llocs de la seva anatomia més vulnerables. I és per aquesta raó que ara tria les cames de la Teresa, lliures avui de la tirania dels pantalons.

La Teresa no nota les picades, ella sap ser delicada al fer-ho. Serà només al cap d´una estona quan la picor li farà baixar la mà fins al tou del bessó per rascar-se i després, davant la insistència d´aquella, enretirar la cadira per girar el cos i observar les quatre petites marques perfectament simètriques, formant un petit quadrat; quatre petits punts vermells dibuixant algun inici, potser millor un indici, d´antigues escriptures tatuades sobre el cos. La Teresa no té aquesta bella visió. Més aviat emet un petit renec, suficientment baix perquè no el senti el Sr. Mestres i mira la Domi, que li somriu comprensiva ensenyant-li les marques sobre els dits d´un dels seus petits peus calçats amb sandàlies de cert estil romà, molt en boga els darrers anys. Acte seguit, s´aixeca, va a buscar l´insecticida i flita tot el sota de la taula. El Sr. Mestres, al sentir el  so de l´esprai li demana amb veu alta que si pot, si us plau, li porti quan acabi.

Ella, però, ja és lluny. Ple l´abdomen de sang, fuig de l´olla de grills on s´ha ficat potser ja masses vegades ; si no d´aquesta, d´alguna de ben semblant, n´hi ha moltes al bosc gris de roques fredes. Fuig de les trampes i dels humans, de la seva desgraciada hematofàgia, d´aquest matalàs necessari on gestaran els seus ous. Sang. Sang calenta; com si fos un vampir però sense ser-ho, perquè el vampir sempre és humà, el vampir manté la seva vida i no la dels altres. Ella, en canvi, la transmet.

És fora, fa fred i ara té que descansar. Sap on ha d´anar però és lluny per les seves petites ales. És un lloc arrecerat d´aquest vent del darrer dia de setembre, plujós i que literalment, l´està matant. És el seu petit paradís particular, dins un celobert protegit, sobre un sostre de plàstic d´una sauna on el sol no cal que hi toqui perquè és calent, molt calent i humit. Podríem dir que és la seva llar, si hi ha llar per a una femella de mosquit.

Els carrers són passadissos d´aire i el seu petit cos es veu arrossegat mentre els seus ulls s´acluquen, mirant de protegir-se. L´instint la guia. Només li queda això al final, l´instint per sobreviure. No sabem si arribarà mai, a la seva llar.

21/9/15

Breument, a la inòpia


Sobre el Carrefour algú ha tallat la lluna just per la meitat, com si fos l´oferta del dia en un rètol sobre fons color turquesa. M´acompanya música propensa a seguir un ritme d´ascensor, esperant algun somriure de parpelles cansades al meu costat; pujant pisos amunt cap alguna fita desconeguda; una ascensió prou llarga per desfer el color d´un dilluns al vespre en un blanc i negre més adient a la cadència del ball en una terrassa amb petita orquestra tocant,  cabells per olorar, cintura de lluentons al final d´una esquena nua... i una llum verda reflectint-se al meu rostre, despertant-me  de la inòpia, aquest lloc on de vegades deia que jo estava un vell professor de literatura, després de repetir el meu cognom més d´una vegada.



17/9/15

Set., 17


S´ha girat vent ; un dia de sud, l´altre de nord, fent giravoltar penells de figures alades, qui sap si d´àngels o de simples ocells. Pel cel han passat, deixant el seu rastre, enfilant l´ull d´iris blau. El vent trena les seves històries pel cel que les deixa passar, fent-les desaparèixer. Cel ras al fondre´s la tarda; una dona apressa la seva filla : Vámonos, que por aquí no hay bombillas , li diu. I si que n´hi han, moltes més de les que es pensen. La nit sempre s´omple d´històries, quan no hi ha món per contemplar.


13/9/15

Sobre els dracs


El drac s´està quiet damunt la paret encrostada del safareig. A les fosques, fa la seva feina com l´aranya que ha teixit curosament la seva xarxa immòbil aprofitant el vidre trencat del fanal encès de la façana. Tots dos, discrets, aprofiten la seva quietud.

Al drac se li diu dragó, i no drac. De sempre però, a casa n´hi hem dit dracs, suposo que per la semblança al mite. Vist d´aprop, el cos té més a veure amb el d´ un cocodril tot i que també me´l puc imaginar traient foc per la boca, vist el seu cap amb la boca burleta i grossa, i aquests ulls hipnòtics, que ho miren tot. Més que foc seria una flama, com la d´un encenedor. El que em fascina més però, són les potes, on els dits queden perfectament delimitats en la seva extensió, com ventoses, quan està arrapat a la paret. Un drac és un animal ben definit, sobri, auster, nocturn. Quan els veig sempre tinc com una sensació d´estar més protegit, com si el fet de que hàgin escollit les parets de casa, del safareig, per fer-hi també la seva llar, m´asseguressin de salvar-me de certs perills, desconeguts però en certa manera, posseïdors d´una certa eternitat. Ancestrals, potser. Són com les branques de llorer que encara llueixen en algunes portes, ben seques però sempre oloroses, beneïdes pel dia de Rams a la plaça de l´església.

Quan obro el llum, algun vespre, el trobo sempre al mateix lloc i d´aquest mateix lloc fuig, cap a la foscor de darrera el dipòsit d´aigua. Ara, a les acaballes de l´estiu, els petits es deixen veure, espantadissos. Ho fan de dia i en llocs on són més vulnerables. Aquest matí n´he descobert un rera la mànega enrotllada a la paret. El cadell d´aquesta espècie protegida a casa meva m´ha mirat sense jo saber-ho, i s´ha quedat ben quiet, tal i com li mana la sang. Després s´ha bellugat ràpid, s´ha aturat, ha tornat a mirar sense jo saber-ho per finalment, tornar-se a  amagar sota la protecció del roser, que torna a brotar.

Mirant a l´enciclopèdia, aprenc que viuen de sis a set anys, que s´alimenten d´aranyes, arnes i mosques i que són animals nocturns, tot i que també necessitin d´estones de llum. Hi ha unes 950 espècies a tot el món, tot i que a Europa, només cinc. Emeten sons també, es veu que són petits xiscles, pels que viuen per aquí. Jo mai els he sentit dir res. 



5/9/15

Corbs


El vent de tarda els treu d´allí on dormen. En són uns quants, desplegant les ales sota el rei dels roquetars, el Montcau. Dalt m´hi estic jo, i el guaita dels incendis. A la taula d´orientació, el vent sembla provenir entre les fites de  llevant i garbí, sense acabar de ser vent del tot. El negre de les ales es deixa endur de dalt a baix, allunyant-se en cercles. Després tornen i inicien altre cop el mateix recorregut,amb l´ànsia del nen que torna a baixar pel tobogan, divertint-se. A la taula d´orientació s´hi marca tot el món visible, del mar al Pirineu, i més enllà encara. Els corbs no grallen. Sempre que ho fan i els sento, el seu curt monosíl.lab és tan sols per dir-me que se´n van, amb aquell allunyament un punt majestuós, de rei sense corona. Avui s´ho passen bé, dins aquest cel on no hi ha orenetes. Potser perquè només queden ells, un s´hi fixa més. Són ocells de tardor i d´hivern, tot i que també deuen de volar, a la primavera. A l´estiu, només quan s´acaba. 



Talla el corb
l´aire amb ales negres.
On ets, oreneta ?