Accident

( al motorista desconegut, i al conegut també )

Penso en marxar, quan tot s´acabi. Penso en el sol, la carretera sempre oberta i la meva ombra viatjant davant meu, al meu costat o potser quedant-se enrera. Dormir allí on s´acabi la benzina. Caminar pel desert, vorejar algun mar ; pujar turons o muntanyes, olorar qualsevol bosc. Reprendre una darrera vida, lluny d´aqui.

Ara només sóc al terra. Hi ha una dona que em mira amb angúnia i s´abraça a algú altre. Hi ha un policia que redreça el trànsit a l´avinguda. L´ambulància ha fet tard. Hi ha cotxes passant lentament, com si fossin una comitiva funeraria. Em miren amb curiositat, pena, sense dolor. No em noto l´ull esquerra. El casc, partit, ha deixat de rodolar. He frenat tard, he desviat el rumb. La gran torre elèctrica m´ha aturat als seus peus. Passa un tren, absent de qualsevol cosa, pel pont que tinc a sobre. I poca cosa més. Al mig de l´avinguda, en un dia radiant, les meves inicials i la meva edat han estat fotografiades a les roderes deixades sobre l´asfalt. L´endemà sortiran al diari local.

Algú va tornar-la a comprar, no fa massa. L´han pintada de nou, l´han arreglada. Fa goig de veure-la. La seva ombra buida guarda el meu record, tot i que ara ja ningú em recorda, i qui ho fa, ja no em plora. Les flors a la base metàl.lica de la torre no van durar gaire. Els rams es marceixen massa de pressa.

Jo només pensava en marxar. La moto era nova. Feia sol i jo em vaig deixar endur pel vent de l´oblit momentani. Pensava en un final de camí. Va ser res...

( amb afecte )

Wilder , la Shirley i en Lemmon

Ahir vaig enganxar, esgotat per un dia amb masses coses, la part final de “El apartamento”, pel.lícula que té el do d´enganxar- m´hi sempre de fa anys, quan en algun canal perdut de la tirallonga llarga de canals – que mai s´acaben d ´acabar tots – la donen. Ara feia anys que no la veia. Era a la seva part final, de quan la Shirley McClain es pren masses somnífers i l´atabalat Jack Lemmon mira d´arreglar-ho com pot. Personatges còmics per situacions dramàtiques, sense haver d´arrencar cap llàgrima, només somriures davant de papers on l´ingenuitat es barreja amb el cinisme i l´excessiva però justa frivolitat de tot allò que envolta la famosa doble moral americana.

Sempre hi ha alguna frase que queda, com aquella on ella li diu a ell : “ Així tu ets una víctima. Al món només hi ha víctimes i aprofitats “. Un no pot deixar de comparar-se amb en Jack Lemmon, d´identificar-s´hi potser i tot en alguns moments, com quan al final de la pel.lícula, embala els trastos de la casa i troba un spaguetti enganxat encara a la raqueta de tenis que li fa d´escorredora. Com se´l mira, com l´agafa per la punta i el fa rodolar al llarg del dit, recordant el sopar frustrat pel cunyat emprenyat i segurament també, l´únic petó que ella li fa al front. L´antiheroi fet actor.

Avui pensava encara en lo bé que em va anar veure-la, en com va apareixer i em va arreglar el son de la nit passada. A l´hospital, en un box d´urgències, una dona ja gran dormia. Feia una cara cendrosa, tenia el braç dret ple de taques vermelles, els ulls tancats. Fragilitat i temporalitat, carn i ossos.¿ Alguna cosa més ? Dolor, probablement. Rictus d´una certa amargor als llavis. A la feina, una dona jove, amb un somriure, uns cabells, una figura – al meu modest entendre – moldejada per a la felicitat. Sense escarafalls, sense afegits de cap mena. Cert aire de puresa.

Sovint els rostres, les vides, no tenen la gràcia ni la desgràcia d´uns personatges com els de qualsevol pel.lícula. No són com la dona del box o la jove de la feina, que serien l´antitesi perfecte per fer-ne un petit conte o un relat. Estaria bé inventar-se una història, però si algun dia ho fes, m´agradaria farcir-lo de la fina ironia del Billy Wilder. Veient “ El apartamento” seria fàcil, però és ben sabut que el que sembla fàcil, és sempre el més difícil.

El final sempre m´ha agradat, és un final feliç sense estridències, amb un toc de dramatisme còmic. Sempre és bo acabar les partides que un comença. La llicència a un final feliç encara avui hauria de poder existir. 

Quan s´acaba la tarda

El vent, els boscos

moren besant la lenta

llum de la tarda.

( S. Espriu)

Amb l´arribada de la tardor les tardes claudiquen. S´escapen, literalment, dels díes marcats pel negre de les necessitats : en aquests díes de Setembre encara fugen davant teu, quan tornes cap a casa . Les veus fonent-se, quan no queda res per aprofitar; llevat potser  d ´uns quants segons  si algun semàfor encarat a ponent t´atura a temps de veure- la passar.

Passa Setembre i ho fa cada cop més acompanyant negrituds : la del matí, la del capvespre. La sort del migdia dura en el millor dels casos en un breu passeig sota el sol, o bé en el temps de regar algun gerani, o de tancar els ulls asegut al sofà amb les claus agafades a les mans.

I després hi ha dos o tres díes de llum, de vent, de boscos i si s´escau, de tarda lenta  de besada. És llavors que penses en l´Agost primer, i en el Setembre després, passant sempre  massa ràpid. Desaprofitat,  com un final d´estiu cansat de ser-ho. 

Quan tot torna al seu lloc ja s´ha acabat, com la tarda.  

Permanent

Amb el permanent he trobat la solució al problema de comprar CD´s verges sense ni una trista caràtula on anotar els temes. Avui en dia tot sembla d´una utilitat tant precària que quan un s´acostuma a alguna cosa ja en sorgeix una altre, o moltes d´altres, sovint pitjors. Jo discrepo i fugo d´estudi . Encara m´agrada fer-me les meves pròpies grabacions , és de les poques coses que no he deixat de fer des que vaig tenir el meu primer - i últim - "radiocassete stereo" Sanyo amb doble entrada de cinta. Després els vinils - els tocates bons eran cars aleshores - i més tard els compactes. I ara internet, sense res físic a les mans i un so esquarterat de matisos, on la feina de mesos d´un músic es veu reduïda a un "download " cap a un arxiu amb mils de cançons injustament inapreciades. El nou fa temps que ho va deixar de ser-ho. Però el que va ser nou em permet també de que algú pogui escoltar alguna cançó de la llista, amb un so més o menys acceptable,  sempre que vulgui i on vulgui : em penso que hi ha això de l´mp4 i l´i-phone que ho permet. Algú m´ho va explicar un dia en un Mc Donalds...

Rastres

“ (…) Perquè els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions : el cos que es descompon afeixuga l´ànima, aquesta cabana de terra és una càrrega per a l´esperit, capaç de meditar. Si amb prous feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel ? (...)”

del Llibre de la Saviesa 

El que queda de l´alzina, aquest tronc de soca ample descomposant-se amb elegància, em recorda a la Victòria de Samotràcia; o potser a alguna resta d´agun edifici cremat o bombardejat durant alguna guerra, un símbol per recordar temps difícils, memòries de temps passats. Samotràcia va vèncer al rei Antíoc III, rei de Síria, fa més de dos mil anys. Per conmemorar-la, la van vestir d´àngel amb cos de dona. La testa, com d´altres estàtues, es va perdre. Un cos sense esperit, una cabana de terra. Podria fer-ne un poema, com en Forcano.

Però no m´atreveixo,

perquè em costa seguir els rastres de les dones.

De l´amor,

no en sóc un bon perdiguer.

Així que m´agafo al tronc ressec i fort del vell cedre, petit, de copa rodona, estrany i solitari. De sempre ha estat sota el bosc on encara l´arbre més alt és el de la victòria, assecat un estiu de molta calor. Aquest és ben viu, malgrat no ho sembli. I un l´agafa bé, malgrat tingui les mans petites. El cel resta molt boirós, qüasi bé invisible, sobre els turons.

Via Toronto

De fet, el meu país no és tant petit...