Planta baixa

A l´ascensor, amb tres persones grans, força grans. Convidat de pedra, vetllo la història, com el guardià aquell. L´ascensor que baixa,  entaforat al bloc de pisos, enmig del barri ; d´un barri i d´una ciutat. Per extensió, un país i un continent, per ficar-lo en un planeta rodó voleiant dins una galàxia. Diminuta galàxia, potser tant petita com un ascensor. 

Planta baixa. Sortim a l´exterior. Miro el cel. 

Ells no. De memòria, encara en tenen molta. I xerrera, la que vulguis.

Àngels i dimonis

D´aquella terrible ventada en queden les branques esqueixades, escampades pel terra, de l´arbre sobre el que tenia menys notícia del pati. Per a mi, des dels temps de l´avi, aquell arbre era l´arbre dels dimonis. Les branques eren curulles dels petits fruits ovalats – els dimonis – els quals eren utilitzats com a arma per fer punteria a qualsevol cosa o persona, un joc entre molts d´aquells jocs ja passats a la història; un joc dels d´abans, que diria una persona gran. L´arbre no té un gran atractiu físic, potser perquè les branques baixes han anat desapareixent a mesura que ha anat creixent, quedant el seu tronc visible, un tronc robust d´escorça trencadissa, argentada sobre una base marronosa. Vist habitualment, lleig.

Finalment, avui, he pogut podar-les i serrar-les, per tot seguit tancar-les dins bosses de jardiner. D´aquestes restes me n´he quedat algunes, un parell o tres dels tronquets més gruixuts, i alguna escapçada sobrant, d´un color verd clar, tirant a blau. Amb trossos de soca d´arbres que el meu pare guardava d´altres anys, encabat, m´he decidit a fer el pessebre. Fa molts anys que no en feia. Aquest any quasi m´hi he vist abocat. El pessebre sempre s´ha fet al pati, sota el petit grèvol arran l´alt xiprer – una relíquia igual que els jocs, d´uns altres temps- vora la reixa que tanca la casa. L´he fet sense presses, mentre la nit s´anava menjant abans d´hora la tarda, i notava el fred, particularment al nas. No tenia masses elements, per lo que ha estat fàcil, i tot ha anat encaixant com qui fa un puzle, sense cap mena d´instrucció, com si ho hagués fet tota la vida, que ja comença a ser molta. Com el famós tic dels enamorats, aquell reconeixement implícit d´alguna cosa ja coneguda i familiar en l´ésser estimat. Em reconec un apropament al que se suposa ha de ser el Nadal, un apropament que per naturalesa es rebutja, un cop adult, per un sistema d´adults al qual intento resistir-m´hi, any rera any, ni que sigui durant uns dies. Finalment, he col.locat les figuretes , la darrera dels quals l´àngel, el qual he hagut d´apunyalar una mica per l´esquena perquè se m´aguantés sobre el bigam principal de la cova. I el focus, per il.luminar-lo quan es faci fosc.

Més tard, encuriosit i una mica avergonyit per la manca de coneixement, he anat a cercar el nom de l´arbre. L´arbre no és cap raresa, tot i que avui en dia no és un dels més apreciats en jardineria. Es tracta d´un xiprer d´Arizona (cupressus arizonica ), dit altrament xiprer glauc o xiprer blau. El nom m´ha agradat, com el de les seves branques, decorant el pessebre. Tenir un arbre del color del cel no està pas tant malament, he pensat, malgrat àngels ( apunyalats i per l´esquena ) i dimonis sense cap feina per fer.

I aprofitant l´avinentesa, el desig - pel qui va passant arran la porta del meu jardí - d´un Bon Nadal . 

Calaix de sastre

( aqui un petit recull d´algunes notes d´aquest 2014 , oblidades pels racons d´una llibreta )

En un dia en què has fet moltes coses, pots sentir-te ben satisfet  d´haver-les fet o bé sentir-te terriblement cansat quan algú te´n demana una de més. La diferència pot dependre només d´això.

Fer cara de porter golejat després d´un partit.

En Biel es feia els entrepans segons intuïa la duresa del dia. Avui se l´havia fet gran, força gran.

" Amigo, las cosas que se hacen bien, salen regular ".

La tirita es pot arrencar de dues maneres : de cop o a poc a poc.

"Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better ". -Samuel Beckett.

Diverses coses del revés : una matrícula aixafada vora la carretera, el rètol de l´Hotel, el dors de les fulles dels pollancres a contravent. I la torrada, complint les expectatives. Murphy era un enganyapagesos.

Un home escorcollant les escombraries. A la boca, un havà quilomètric. Els bons cigars sembla que es van empobrint cada cop més, com passa amb l´aire que respirem, com passa amb la famosa classe mitjana.

" Me estais puteando, me estais puteando, me estais puteando..." - client putejat.

Quan es saluda algú conegut pel carrer, o bé et diu hola, o bé adéu.

" A vegades, o al final, val més que sobrevisquin les persones als ideals " - llegit en una entrevista a un editor jueu de Croàcia.

El cotxe de policia, baixant per l´avinguda a tota velocitat, amb la sirena posada i saltant-se tots els semàfors en vermell. Els dos lladres que s´ho miren. Els dos lladres pensen tots dos el mateix : "Vet aqui la solució ".

En Santa Claus assegut en un sofà de cara a l´envidriat que dóna al carrer, en un quart pis d´un bloc de pisos d´un barri popular, que vol dir pobre. En samarreta imperi i calçotets, gras com aquell però sense barba, quasi bé sense mirada. No es mou, sembla una figura d´aparador. Un Santa Claus de mentida, degradat com el Santa Claus borratxo que es troba el Jack Lemmon la nit de cap d´any en un bar atapeït on tothom sembla celebrar la seva futura soledat.

Els anuncis enganxats als vidres d´una sucursal bancària : vides paral.leles on tot rutlla, tot funciona, tots els rostres pacifiquen llur pròpia existència plens de salut i alegria de viure, emparats d´un vel quasi celestial de quotidianitat aclaparadora.

Aquesta petita història comença amb el trencament d´un fil d´on penjava una promesa. I s´acaba amb la coneguda promesa feta a la memòria.

Posar-se a dormir és morir-se unes quantes hores.

Es diu Ginés. A vegades, si el seu cap és fora i arriba algun pesat preguntant per ell, contesta que és a un funeral. Si li pregunten si sap quan tornarà, contesta que no ho sap. I si encara insisteixen, afegeix que el seu cap va dins de la caixa.

" Había mucho tráfico, tanto, que el GPS me ha dicho que me tomara una tila ". -un sevillano -

El cuiner : l´italià d´ulls rodons de còmic italià, barba de sindicalista i veu que mira de fer-se entendre. Amb un barret d´home de camping, et mira amb uns ulls esbatanats que fan riure. Mentre mengem les postres, seu a la terrasseta prenent el sol, o pensant, o ves a saber. A la terrasseta del restaurant hi ha un estenedor amb tot de pantalons i camises assecant-se al sol.

" La llibertat existeix només quan no és de ningú " - C.Varela

Quid pro quo.

(Quino, trobat al calaix, també )

Bestiari

"Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou : es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d´una il.luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així."

Wajdi Mouawad, "Ànima" (2012)

Test psicològic

 ¿ Què hi veus en aquesta foto ? No val a dir una fulla d´arbre.

( pots clicar a dins la foto per engrandir-la )

Respostes més habituals :

Una fulla d´arbre.

Un mapa antic d´una ciutat moderna o un mapa molt modern ( apocalíptic ) d´una ciutat antiga.

Posa´t les ulleres ( de sol ) : l´estela de l´Orinoco travessant selves verges.

Un pulmó ferit.

El Silmarillion, de Tolkien..

Un brindis al sol ( ¿ brindem ? ) del mateix sol.

Una declinació llatina.

Un color de cabells llargs de dona.

Un llumí encès per un arqueòleg, en un temple perdut.

La vanitat no, de ben segur. Ni orgull ni prejudici ( sic gloria transit mundi ).

L´univers, tal com deia Verdaguer.

Foc, brases, cendres.

Ole  tú !

Suggeriment musical :

Sovint

Als carrers xops les fulles dels plataners s´ha apressat a caure. Fulles d´un color ocre intens que la pluja ha fixat sobre l´asfalt. Les roderes dels cotxes tanquen cercles al seu pas en línies paral.leles i alguns carrers de poble, amb la boira de les set del matí, s´han convertit en camins de tardor , com passa a l´hivern quan alguna nevada sorprèn els mateixos carrers, els mateixos arbres, i les mateixes hores bromoses del matí. S´hauria de dictar un edicte que prohibís recollir aquesta serenor de fulla caiguda durant un cert temps.

L´aire no és prou fred, però la humitat el redimeix en forma de nous capolls, petits i roigs, dels rosers desballestant-se. Les moreres en un parell de dies han esgrogueït un bon grapat de branques. L´herba és molt verda i la lluna, creixent. Ja hi han arbres dormint el somni del bon temps; d´altres, que mai canvien. Els crisantems tots miren doblegats el terra ; els boixacs, al cel que els alimenta, un cel atrafegat per fer neteja, retardat en els seus deures.

Les setmanes es volen acabar, els mesos no perduren. Les hores viscudes van com les roderes dels cotxes aquests dies, dues línies paral.leles al sol que les il.lumina. Som com óssos o formigues, ja no ens deixem veure, ni dir-nos, ni pensar-nos ni estimar-nos. I el nosaltres és per no fer-ho constar, d´aquest jo que regalima, subestimant ànimes més grans que no pas la meva. 

Voldria ser més, sovint, voldria, sovint...

Sovint, sovint, l´home s´oblida

del més secret i del més gran.

Com un infant juga a la vida

i s´embriaga del seu cant.

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura,

en el seu cor estranyament fulgura,

com un diamant trist.

Joan Vinyoli ( De vida i de somni )

Haiku

Feliç boixac :

als vells patis dels pares

lliure flories.

Sobre la utilitat d´una espelma

"Esta noche encontré una vela sobre una mesa, y por jugar la encendí y anduve con ella en el corredor. El aire del movimiento iba a apagarla, entonces vi levantarse sola mi mano izquierda, ahuecarse, proteger la llama con una pantalla viva que alejaba el aire. Mientras el fuego se enderezaba otra vez alerta, pensé que este gesto había sido el de todos nosotros ( pensé nosotros y pensé bien, o sentí bien ) durante miles de años, durante la Edad de Fuego, hasta que nos la cambiaron por la luz eléctrica. (...)

(...) Pienso en estos objetos, esas cajas, esos utensilios que aparecen a veces en graneros, cocinas o escondrijos, y cuyo uso nadie es capaz de explicar. Vanidad de creer que comprendemos las obras del tiempo : él entierra sus muertos y guarda las llaves. Sólo en sueños, en la poesía, en el juego - encender una vela, andar con ella por el corredor - nos asomamos a veces a lo que fuimos antes de ser esto que vaya a saber si somos ".

Julio Cortázar, " Rayuela" (1963 )

Fa uns anys, la llum marxava - ves a saber on - més sovint que ara, i sempre era una mena de plaer estrany encendre l´espelma i fer l´habitual - desvestir-se, passejar-se pel passadís, rentar-se les dents, ficar-se al llit - a la seva flama petita i incerta. Aquest moviment precís de la mà protegint-la, el recordo ara, llegint aquest fragment de llibre. I penso, també, en el temps que haurà de passar perquè algú trobi aquest teclat on escric, aquesta pantalla que em miro, i es pregunti per a què servia tot això. I en el fons penso també que no, que segurament ningú el descobrirà, perquè ja ningú guarda les andròmines velles als graners, o als garatges, o a les golfes de les cases. L´anonimat de tot plegat quedarà a les runes de les deixalleries,o potser als arxius amagats d´alguna xarxa social perduda enmig del que avui creiem salvat dins potents ordinadors els quals, evidentment, algun dia s´apagaran. 

El noi de cal Planes ( Quedem al Zurich ? )

Del vell cafè Zurich encara se´n recordava bé, el senyor Planes. Amb el seu llarg tendal on l´Anís del Mono lluïa els seus millors temps i sota el qual el permanent so de les taules i cadires movent-se es feia perfectament inaudible ;  al damunt, no se sabia del cert quin cel clarejava o s´enfosquia, pels fums del tabac, les olors dels vestits perfumats, els barrets i les gorres d´ homes i dones entrant i sortint. I aquella grisor de les façanes, sense netejar, i la pal.lidesa dels rostres més pobres, passant de llarg. 

El blanc de l´ample i llarg davantal lligat a l´alçada del melic, la mà airosa carregant la safata plana dominava l ´escena ; o així li semblava al noi de cal Planes,  una mica milhomes - com reconeix ara amb veu fluixa i esquerdada, assegut enmig d´aquesta torre de Babel amb uns ulls perduts en direcció a la Barceloneta-, els cabells enclenxinats a lo Clark Gable, el bigotet acabat de sortir i és clar, l´elevada estatura que se li requeria a l´anunci enganxat als vidres del local, que resava així:

Se necesita meritorio alto. Razón : aqui.

Dominava l´espai, amb aquella safata alçada. La gent se´l mirava, li demanava, li pagava. Les dones li somreien, amb els seus talons alts i el vermell dels seus llavis de diumenge. Els nens alçaven els seus caps com imaginava devien fer al veure Kubala fotografiat als diaris dels quioscs de les Rambles.

-Mestre . Un de sol ! -

-Jefe, carajillo de rom !-

-Que arriba o no això nen?-

-L´orxata per la senyora, a mi lo de sempre, Planes -

-Una pesseta ? Ai Senyor, on anirem a parar !

I així tots els caps de setmana...I ell ballava dins un laberint, cada dia per camins diferents tot serpentejant entre les vides dels altres. I era jove, és clar, molt jove i molt feliç...o potser no tant, però no se´n recordava . 

-Tant se valen els mals records- es recorda de dir sempre.

-Ara és tot molt més net i polit, i no hi ha olors ni grisors. El xivarri és també diferent, però encara conserva alguna cosa.-El senyor Planes somriu al seu nèt, vingut de les Amèriques. I ulla, com només sap fer un cambrer, cap a la vorera, on ha vist com s´apropava la senyora Planes, la seva Paquita, igual ara que feia seixanta anys.

-El temps sempre atrapa alguna cosa i la deixa anar sense presses, perquè els vells com jo encara la poguem veure -¿ T´he explicat mai, Jimmy, com vaig conèixer la teva àvia ?-

I el senyor Planes li comença a explicar altre cop la història del primer cop que veié les cames de la Paquita, dins aquell vestit gens gris i molt blau d´un mes d´Abril de 19...

( aportació a la iniciativa Quedem al Zurich ? )

PROJECTE DE LLIBRE QUEDEM AL ZURICH?

Bases:

- Descripció: projecte (de moment només és una possibilitat) de publicació d'un llibre amb poemes, relats, il·lustracions, fotografies, reflexions, etc., en català, i relacionats amb el Cafè Zurich de Barcelona.

- Qui hi pot participar? blogaires.

- Com es participa? es penja un post amb el títol genèric del projecte i el títol del text/imatge en qüestió i es pengen aquestes "Bases". Es poden presentar tantes peces com es vulgui.

- Fins quan es pot participar? fins al 20 de novembre de 2014.

- Qui selecciona? la selecció anirà a càrrec de l'editor.

- Qui ho coordina? la Sílvia Teulats (Fent Punyetes), la Montse Aloy (Cantireta), la Glòria Bosch (El que em passa pel cap), l'Helena Bonals (En cada vers que has entès) i la Gemma Barberan (Truquem al Gegant del Pi?). Som un grup obert, qui vulgui, s'hi pot afegir.

- Què passa si l'editor decideix publicar el llibre? com que és un llibre col·lectiu i no tenim massa experiència, s'aniran decidint els dubtes que sorgeixin sobre la marxa.

- Què passa si l'editor decideix no publicar el llibre? no passa res, ens ho haurem passat la mar de bé projectant-lo!

Filtració

L´ampolla me la trobo en una clariana del bosc. Antiga, de quan la llet anava en ampolles com les del rom dels bucaners, xates de coll estret, per beure a gallet. Sé que és de llet per les restes blaves d´una coneguda marca de casa nostra, avui desapareguda. El disseny és bonic, el vidre és brut. Mig plena de sorra, tombada, sembla haver abocat una pila de temps sobre una terra erma. Les ampolles buides, de vidre, com aquesta, sempre tenen un missatge amagat dins elles, com les que es llencen al mar. L´agafo, me l´emporto. A la tarda, la netejo de la sequedat omplint-la d´aigua. Després robo una flor tardana – de falsa primavera -, i la deixo a dins perquè em filtri el missatge.

I el missatge, com fet de tinta invisible, no triga massa a arribar.

El vano

Sorolla, "Figura en blanc" 

La dona del quadre estava d´esquenes, de cara al mar. La dona de davant del quadre, també. La contemplava, a ella i al mar. D´esquenes les dues, lluïen un vestit llarg d´estiu, l´una blanc i vaporós, acaronat pel vent ; l´altre, de tela blava, amb la quietud del maniquí dins l´aparador.La dona del quadre s´aguantava amb deix maldestre a un para-sol, els cabells lligats per un vel noucentista, atrapada la cua en un joc de pinzellades malabars. L´altre dona només aguantava un vano entre els dits de la seva mà dreta, i els cabells llargs i negres li queien endreçadament sobre l´esquena, de pell blanca vora el coll obert del vestit blau . La generositat de les dues figures s´endevinava a través de la roba, entallant malucs fèrtils sota fines cintures, cossos coincidents en una feliç perspectiva cavallera, dimensionant mar i dones , fins el moment en què finalment una d´elles es va moure, tot caminant cap al quadre del costat, molt més gran, inundat de sol i morenor d´un primer pla de pescadores albirant postes de sol.

Queda el quadre altre cop sol, i el vell pintor s´hi apropa , abandonant la solitud del banc on s´ha assegut a mirar. El dia és rúfol, el mar de Biarritz no és com el de València, l´escuma no és tan blanca ni l´aigua més blava, però no deixa de ser el mar, pensa el pintor amb la mirada perduda a l´horitzó. La model es gira, amb cara d´estar una mica cansada. Ell li fa un gest amb la mà permetent-li marxar. Llavors agafa la paleta i, vigorosament, busca el lila per rematar onades vora la platja, una mica matusseres però definitives. Ja està, pensa mentre sent l´olor dels olis mesclat amb la del salnitre, ja està bé per avui. Només cal signar.

Ell, al seu torn, s´hi va apropar, des del banc on les observava a totes dues, vora l´extintor vermell, ben al fons de la sala.La dona del vestit blau es ventà mirant-lo un moment de cua d´ull per poc  després, dirigir altre cop la vista a la dona del quadre, enfront ara d´ell, uns metres més enllà. Tots dos la miraren i si algú es fixà en els seus ulls, podria dir que esperaven alguna cosa : un moviment de mà, una passa a un costat,un núvol movent-se, qui sap si un raig de sol trencant certa melangia. La quietud, però, restava assecada en les pinzellades visibles encara des de l´any 1906, brillants i netes, com acabades de fer. Com la signatura, petita i negre, nítida i fresca. Finalment alguna cosa es va moure. Sempre hi ha alguna cosa que s´acaba movent, potser fins i tot dins un quadre. Aquest cop però, es va moure el vano en la seva mà, plegant-lo com qui tanca una petita persiana en un instant on el vell pintor deixa de mirar el quadre i la seva dona, acabada de pintar, per tornar la vista al tros de passeig marítim ja buit.

I no gaire després d´això el vano va caure al terra, com si fos una senyal.

Tweedy

I el Tweedy treu un nou disc, i jo que l´escolto . El Tweedy, amb el seu fill tocant la bateria; el Tweedy, a mitja veu, més independent que melòdic, refent-se a cada cançó que passa. El món-Tweedy, que diria en Josfe. Un dels primers llibres que vaig llegir, “En Josfe, el seu món i la fosca”, del Lolo Rico de Alba, era ple de móns, cada un amb el seu propi eix : el món-cap, el món-casa, el món-botiga...no recordo gaire cosa més del llibre, només aquesta idea dels petits móns de cadascú. Com el del Tweedy, amb les seves lletres que no acabo d´entendre i aquest video que descobreixo, amb tot de móns acabant-se en una lluna, que no sé si és un món també, avui que no hi és.

Entretemps

Giro el cap i en un segon pis, rera un finestral cantoner, un gos lladra. Des d´on sóc no l´escolto, però puc distingir clarament com lladruqueja mentre mira a l´exterior, cap a una infinitud de poca volada on ningú sembla fer-li cas. La queixa muda em trasllada a un matí passant vora una casa d´estiueig, tancada dins un mes d´hivern. L´ensurt de sentir-hi un rellotge tocant les hores em fa aturar i fixar-me, enmig de la gravetat de la nota fixant el temps, en els porticons tancats, la cadena rovellada, el cadenat segellant la propietat ; els propis passos sobre el ferm allunyant- m´hi després del darrer repic amb el retorn del silenci endarrerit i calmós, retrobant el seu lloc abandonat pel meu pas i el so del rellotge, pendulant solituds.

Escoltar el gos, veure el rellotge. El gos marcant les hores; el rellotge, lladruquejant l´infinit d´una hora dins una casa tancada. Tots dos, mig abandonats. I jo, cec un dia, sord un altre.

Sàtira

-Hola bon dia-

-Bon dia tingui-

-Miri, trucava per fer una consulta-

-Una consulta ? D´on truca vostè?-

-De “El be negre”-

-Doncs miri, aquí no estem per consultes, avui. -

-¿Com diu ?-

-¿No sap que és anticonstitucional, de fer consultes ? Miri que el podria denunciar-

-¿Denunciar-me, per fer una consulta ?-

-Oi tant que si : el puc acusar d´associació il.lícita, provocació i incitació a la sedició  a més d´ ús indegut de fons públics i privats. I a més a més...Paco, pásame la copia de la última denuncia-

-Escolti, jo el que volia dir...-

-¿Si?-

-Doncs voldria preguntar-li...-

-¿Preguntar-me? ¿Ja sap que això és com fer una consulta ? ¿M´està provocant Sr. Negre ?-

-No em dic pas Negre, jo-

-¿Ah no ? Així que a sobre, m´està mentint !-

-¿Perdoni, com diu?

-No fugi d´estudi, no, que me´ls conec la gent que vol fer consultes...-

-Doncs vaja li ho diré d´una altre manera : voldria demanar-li la seva opinió-

-¿La meva opinió?¿Sobre què?-

-Sobre un petit pressupost per arreglar el sostre de la botiga. Fa una setmana que l´estic esperant i encara...-

-¿El sostre de la botiga, diu? -

-Si-

-¿D´on ha dit que trucava vostè ? M´ha semblat entendre que del be negre.-

-Si, de la carnisseria “El be negre”-.

-Ah ! ¿I a on trucava vostè, si es pot saber ?

-Doncs a Reformas Vacas, clar.-

-Ahhh, ara ho entenc.S´ha equivocat de número senyor Negre.Disculpi les molèsties. Aquí ha trucat a un número de Barcelona, però vaja, ara que hi estem posats... en temes de construcció el podria ajudar, és un negoci que domino... i que diu que necessitava saber Sr. negre ? Pensi que en els meus bons temps vaig picar molt totxo, jo ! Ai, quins temps aquells...-

-Perdoni, però és que jo, amb el Vacas hi tinc més confiança, sap, i bé, hi havia un tema de l´IVA de la factura que li volia cons...preguntar però vaja que no el voldria molestar més, senyor...veig que m´he equivocat de número.-

-L´IVA diu...pensi que jo...bé ja sap...sempre ho podríem arreglar si...-

-¿Com diu , perdoni?-

-¿Bé, Sr. Negre, que més li puc dir ? Per avion, en B, d´aquella manera...he,he,he-

-(...!!!! )-

-I bé, li podria venir a mirar aquest sostre, si cal, tinc un amic que li arreglaria bé de preu. I si vol fer alguna coseta més...lampisteria, jardineria, en fi, en Paco és un manetes. I ara és un bon moment per fer reformes, no ho oblidi. I pels permisos d´obra, no pateixis. ¿Què em dius, Negre ? Va vinga, passo aquesta tarda i anem a discutir-ho al bar...-

-(...!!!)-

-Ei, què, t´ho estàs rumiant ? Pensa que les bones oportunitats s´han d´agafar quan passen, avui estàs de sort, xato, mira, m´has caigut bé. I m´oblido del tema de la consulta, és més, no he sentit res. ¿Què, negociem ? Ei, Negre, escolta, escolta ?-
-¿Sap què li dic ? I UN BE NEGRE ! -

( fi de la trucada )

Modiano

El món no sembla anar massa bé, de fet mai no ha anat massa bé. Vaig llegir per algun lloc no fa massa que la bona literatura és feta de desgràcies, o alguna cosa així. No ho comparteixo, i no precisament perquè no sigui del tot cert. La raó evident és que el món no sembla anar massa bé. “En el cafè de la joventut perduda” és un bon llibre, però després de llegir-lo, no m´he vist en cor de llegir res més d´en Modiano. Em va passar com amb Claudel i la seva novel.la “Almas grises”. Totes dues acaben igual, tot i que no tinguin res a veure. Totes dues tenen a veure amb aquella visió de la bona literatura feta a partir de la desgràcia, potser més brutal en Claudel. Modiano, almenys, en treu profit, com la idea exposada al llibre de l´Etern Retorn :

“Encara avui, al vespre, pel carrer, sento de vegades una veu que em crida pel nom. Una veu ronca. Arrossega una mica les síl.labes i la reconec de seguida : la veu de la Louki. Em giro, però no hi ha ningú. No només a les nits, sinó a les hores mortes de les tardes d´estiu, quan no acabes de saber a quin any vius. Tot tornarà a començar, igual que abans. Els mateixos dies, les mateixes nits, els mateixos llocs, les mateixes coneixences. L´Etern Retorn.” ( p.100)

(…)

El poble d´Auteil es desprèn lentament de París. Aquestes cases de color ocre o beix podrien ser a la Costa Blava, i aquestes parets de tanca, et preguntes si amaguen un jardí o els primers arbres d´un bosc. Vam arribar a la plaça de l´església, davant l´estació del metro. I allà, ho puc dir ara que ja no tinc res a perdre : vaig sentir, per única vegada en la meva vida, què era l´Etern Retorn. Fins aleshores m´esforçava per llegir obres sobre el tema, amb una voluntat d´autodidacte.Era just abans de baixar les escales de l´estació de metro Église d´Auteil. Per què en aquell indret ? No ho sé i no té cap importància.Em vaig quedar quiet un moment i li vaig estrènyer el braç. Érem allà,junts, al mateix lloc, des de tota l´eternitat, i la nostra passejada a través d´Auteuil, ja l´havíem feta en el transcurs de milers i milers d´altres vides. No calia que mirés el rellotge. Sabia que era migdia.” (p.134-135)

Patrick Modiano,“En el cafè de la joventut perduda” ( 2007 )

La veritat és que es traca d´una intuïció, més que d´una certesa. Algun cop he sentit alguna cosa semblant, com quan algú et dóna alguna cosa perquè la recordis, sense pretendre fer-te veure que aquell obsequi és una manera de dir-te adéu ; quan sense saber com ni perquè es produeix un moment on la linealitat de la pròpia història que és la vida d´un mateix sembla traslladar-se a un estat difícil d´expressar, un benestar que et servirà per afrontar moments difícils no arribats encara. Un moment únic, irrepetible. És per això que el món, sovint, sembla que no vagi massa bé, i és potser degut a que no es tenen en compte els eterns retorns que tracta d´explicar Modiano, el flamant premi Nobel de literatura d´enguany. 

Communiqué

Hi han fils que l´aguanten, fils com els que ens aguanten a nosaltres, invisibles i fràgils, sense ser una cosa ni l´altre. Fils que s´aixequen com ho fan a les carpes del circ, si mai n´has vist una aixecant-se. M´adreço a ningú i ningú em respon : visc fent d´acròbata anònim, cercant el risc d´un doble mortal impossible de fer. I així, el vaivé del trapezi buit. Protegint-nos de les caigudes,la xarxa, malgrat tots els forats travessant-la. 

Garlandes, al punt de gravetat zero. Finalment, salto. La distància, quilomètrica, adequada a l´espai per on transito.

Passar de llarg

L´home camina mig encorbat, concentrat el pas, callat, amb gorra grisa de traginer que mig li tapa els cabells blancs vigorosos que se li escapen per les vores. Escortat pel M.R i un altre home que sembla anar amb ell, arriben a la porta de la casa del primer. El M. l´obre  i entra, però l´home de la gorra, concentrada la mirada al terra,  no el veu entrar i mig passa de llarg un segon, el suficient per sentir l´advertència del tercer home que va just darrere seu. Llavors aixeca el cap i es gira , just quan acabo d´aparcar el cotxe. No em veu, però jo si el bigoti i els ulls petits i foscos, inconfusibles, que me´l fan reconèixer.

El president Maragall entra a la casa, amb la modèstia de l´home gran, seguit per l´amic somrient-me la badada. Més enrere, uns quants guardaespatlles. Fa sol, tot i haver-hi fortes nuvolades. I pujo a dinar, pensant en aquest home que ja sembla passar de llarg, malgrat la lluita, el que li resta per viure. Montesquieu i la lluita. L´esma de la vaca cega cercant aigua. La tristor com a mancança d´ella mateixa. 

Electrostàtica

S´acaba la tarda i et queda el petit xiclet de menta a la boca; sense cap sabor de menta, mastegat i masegat fins a la sacietat en la inconsciència gradual del pas de les hores. Te n´adones al final, quan tot resta tranquil i et toca tancar llums i portes, com sempre fas. Te´l treus de la boca i l´observes, petit com és, a la punta d´un dit : de seguida s´hi enganxa. La seva forma et recorda a la d´un petit cervell, extret – si això fos possible - al final d´una tarda, per traspassar-lo cap algun lloc on pogués reposar. Un pot de vidre ple de formol, per exemple. Un lloc on observar-lo des de la distància, amb els seus intricats bucles electrostàtics connectant milions d´intangibles. El que tens als dits, però, és el que resta d´un petit i ara, miserable xiclet de menta assemblant-se a un petit cervell. Ben bé com el que et fa sentir les parpelles obrint-se i tancant-se a un ritme de persiana de corda estirada per una iaieta abans de fer-se, potser, una mica de sopar. El petit cervell acaba, com no podria ser d´una altre manera, a la paperera.

Estàs grogui, és dijous i les coses van així, dins el teu cervell. N´hauries de tenir de recanvi, petits i blancs, en còmodes paquets de color blau. I posats a demanar, de sabors diferents.

Com una seda

Gabriel Fauré m´acompanya avui mentre escric el que no sé. No ho sé perquè sovint només em passa, la necessitat d´encetar algunes paraules sense saber el rumb que prendran, com el que fa estiraments abans de posar-se a córrer. Fauré posa la melodia i el cos es relaxa. Podria ser un somni, ahir vaig tenir-ne un d´intens, però ja no el recordo. En Francesc Parcerisas se´ls anota,i els explica entremig de les vivències del seu breu periple en una universitat a Pequin, a més d´afegir-hi  poemes xinesos. Els poemes estan molt bé, m´agrada la poesia oriental. Ben mirat, penso ara mentre teclejo,  no seria mala idea transcriure´n un, el qual recordo vagament ; em va agradar especialment . Era sobre una dona, abans d´anar-se´n al llit. Tenia tota la concreció delicada, harmònica, suau i breu tan característica d´aquella. Destil.lada d´artificis, sense dobles sentits. M´aturo un moment i el vaig a buscar...

...i vet-lo aquí. No en recordava el títol, però resulta ser escaient al temps que toca. Estacionari, que diria un conegut meu :

Cançó de les quatre estacions : tardor

Ella obre la finestra i veu la lluna de tardor,

apaga l´espelma, deixa caure la faldilla de seda.

Amb un somriure separa les cortines del meu llit,

hi enfila tot el cos – una aroma d´orquidea ho omple tot.

Zi Ye

Ara que el torno a llegir, hi trobo un petit secret amagat, que fa més suggestiva  la imatge de la dona mirant la lluna de tardor.  Música amb paraules no escrites. Màgia, certament, potser produïda pel pas del segles mirant la dona davant la lluna de tardor sota  diversos ulls. Abans de deixar caure,només, la faldilla...

La tardor ja ens ve a visitar aquesta setmana, segurament amb alguna que altre lluna, alguna finestra encara oberta, algun somriure i més d´un aroma sorgint de les fulles caient al pas del dits, com faldilles de seda, d´un bon llibre. I amb la seva música, tant semblant i tant paradoxalment diferent, de tots aquests dies pendents de passar. Acomiadar-se de l´estiu tampoc té massa sentit, almenys per a mi.

Record d´Escòcia

Darrerament, cada cop que engego la tele sona una gaita. Els tòpics de la gaita, els tartans, el malta , els macs i la pluja. I em ve al cap una imatge. Recordo un dia d´estiu escocès – és a dir, jersei de llana i impermeable -, una tarda a les highlands, endinsat dins els anomenats moors, aquells paisatges de turons verds i pelats on l´aigua és discreta protagonista en l´aire i també sobre la terra, formant lochs aquí i allà, configurant un espai que sense ser abrupte, poseeix la certesa de la seva duresa banyada d´una estranya bellesa que té a veure amb la d´un cel nocturn a muntanya, i que alguns definirien com a inhòspita, freda i silenciosa. I en un lloc així, vaig veure una persona vestida amb el clàssic vestit escocès, faldilla a quadres i jaqueta grisa, mitjons llargs i sabates negres.Era sobre un turó de pedra, de cara a un vent que bufava amb la solemnitat d´un pastor d´ovelles cuidant el seu ramat. Havia baixat d´un cotxe allí on semblava que ningú s´havia d´aturar, i si em va veure, no ho va fer notar. S´hi va estar una llarga estona i en acabat, va tornar al cotxe i va marxar.

Algú tornant als seus orígens ? D´Escòcia recordo molts llocs, però aquest i el d´una platja llunyana, potser són els més vius. I el d´un lloc mític per a mi, que no vaig arribar a trepitjar : la illa de Skye. Algun estiu m´hi arribaré, més tard que d´hora segurament, per fer-hi una bona estada. Mentrestant, la gaita, que no sabem si acabarà sonant del tot fins d´aqui uns díes. Afortunat, el poble escocès, de poder dir la seva.

( el clàssic moor escocès, un dia d´Agost del 2001 )

Long distance

" Hello? This is long distance...who do you wish to call ? "

Operadora, ajudi´m a trobar aquest lloc

on poder trucar i parlar de les coses

que suposadament no li vaig voler dir.

Potser, operadora, no sabria dir-li

ara, si més no, jo coneixia un amic

d´un amic d´un examic que la coneixia,

que l´havia vist, molt lluny d´aqui.

Ella va marxar i no sabria dir-li...operadora
vaig fer veure que no la veia,
quants cops fem veure per
no acabar-ho fent, operadora ?

Vostè escolti i no canviï el fil, ara tot és

més fàcil, més senzill, trucar lluny o aquí mateix,

tant és,

...no sabria dir-li...

l´abans de quan responia vostè.

Si, és aquest ara seu , operadora,
allò d´esperar

la trucada de llarga distància,

la carta aèria de sanefa acolorida,

els segelles matats,

la curosa cal.lígrafia,

el seu perfum al paper.

És aquest ara seu
que mai torna,
operadora. Mai.
Per això la truco si,
en díes així la vull trucar...

Operadora, no m´acaba d´entendre,

vostè doni´m el número,

els cables i els pals de fusta bé

hi són encara,

com el que ja no sento com a meu

si no és seu també.

No em digui el mateix  de

cada dia, operadora,

no em digui que demà,

potser demà...no em digui vosté ,

que vostè, operadora,

potser tampoc hi serà,
perquè llavors , operadora,
escolti ?
escolti ?

De nit, avui

La lluna rera un núvol de tempesta, blanquejant un relleu de sol a les seves vores. Sense veure-la, és tot un espectacle d´apacible nocturnitat, ara que els llamps davallen al fons de llevant i a ponent, estrelles tornen a vagar amb la rutilància distant de la seva llum puntada com si fos un brodat -una estrella, potser ? - de ganxet acabat d´enllestir. Un gat poruc de carrer em frega les cames, i miola. I per aquesta nit, potser una cançó més, i una frase, de les que mai sabré escriure :

Pasó el tiempo con alas de color de rosa, y en el iba el destino con las suyas oscuras.

A.Stifter, “Brigitta” (1847 )

Un cas inequívoc de bona sort

Avui, finalment, he obtingut la prova definitiva d´allò que generalment s´anomena com la bona sort. I no em vinc a referir a la sort en si mateixa, sobre la qual és ben sabut que un la pot buscar o se la pot trobar sense més, i sobre la qual no s´ha escrit massa ni hi ha estudis científics que en certifiquin la seva existència.Algú em va explicar, ja fa temps, que amb la sort passa  com amb la idea de Déu, en la que uns hi creuen cegament, d´altres gens ni mica; i la resta, que hi creuen el suficient per anar a missa del Gall i comprar la corresponent loteria, quan arriba el Nadal. En el meu cas particular però, apart de comprar de vegades algun número als cecs, la sort me l´he buscat moltes vegades jo tot sol, sobretot la dolenta, i trobar-la, el que es diu topar amb ella per casualitat, ben poques vegades. Com a bona, molt poques vegades, tant poques que ni les recordo, i el terme, en el seu conjunt, ha acabat esdevenint un mite dins la meva percepció de les coses de la vida. Fins avui, en que un fet me l´ha fet conèixer en primera persona.

Ha estat al matí, quan se m´ha abocat el got del cafè sobre la taula, en acabat de menjar-me l´entrepà, com faig cada dia puntualment sobre un quart de deu. Aquest fet, inusual però alhora ineluctable, sol succeir un parell de cops l´any, fruit de la pura probabilitat entre la meva cura al posar el got sobre la taula, seguir-li sempre la pista quan es mou de lloc i la quantitat ingent d´aquells que arribo a col.locar sobre ella al cap del temps. Com a mer accident, per una altre part, no deixa de ser un dels més habituals en la vida de l´oficinista, un risc amb el que cal viure, si un és un addicte al cafè i no preveu – ara que està tan a l´ús – l´adopció de les mesures corresponents en prevenció de que pugui ocórrer aital desgràcia. Hi ha manuals que en parlen, de com prendre´s correctament el cafè a la taula de la feina; però jo,amant del  risc i sovint poc pràctic en segons quines coses, prefereixo no fer-ne cas, no sigui que m´acabi convertint en una persona excessivament pulcra i primmirada en tot allò que executa habitualment al cap del dia. Si he de ser sincer, no voldria acabar sent així, la veritat, perquè entre d´altres coses, no podria gaudir del fet de tenir bona sort, ni de descobrir-la, en el seu estat més pur, ni que hagi estat una vegada a la vida.

Si, perquè avui se m´ha abocat el cafè sobre la taula. I ho ha fet d´una manera meravellosa : a sobre el tros de taula on ha caigut no hi havia ni un paper, i això que la taula sempre, i quan dic sempre és sempre, està plena de papers. Avui no n´era l´execepció, però el cafè ha creat la seva taca negre, espessa i calenta, en la superfície delimitada per aquells i el teclat, just en l´únic espai lliure que quedava, ni massa gran ni massa petit. M´hi he fixat atentament, sorprès del fet: en una de les vores, el cafè, producte de la lleugera caiguda de la taula a la dreta, s´ha precipitat en una petita ona sense arribar a caure sobre una comanda en la que estava acabant de treballar des de les vuit del matí, un gruix de papers a escassament mig mil.límetre de tant subtil amenaça. He agafat el peu de rei per comprovar-ho, meravellat per l´equilibri, la fina linea que separa l´èxit del fracàs més absolut, traduït en hores de feina el.laborant un document sense fer-ne la lògica còpia, com si el fet de prendre la decisió de fer-la un cop hagués acabat el cafè, fos un autèntic desafiament a la ruleta russa de la vida quotidiana, aquella que no surt als grans llibres de història i a la qual mai ningú sembla fer-ne massa cas. Potser semblarà un mica exagerat pensar en l´aparició de la bona sort amb un detall com aquest, però apart de que hi ha més detalls reveladors, tinc la certesa absoluta de que mai més tornarà a passar d´igual manera, perquè tenir autèntica bona sort provoca precisament aquesta lúcida reflexió, un cop s´analitza fredament la situació a posteriori.

Encara força impressionat he constatat la manca d´esquitxos a la taula, habitual en aquesta mena d´accidents ; esquitxos que romanen en llocs inversemblants al llarg del temps, i que descobreixo atònit quan algun cop decideixo fer dissabte a la taula. Però avui, mirant i mirant la taula, la pantalla, els papers, la grapadora, la foto de la Maria Rosa i els nens...res, ni un esquitx. El cafè ha caigut com si fos oli, literalment. Fixant-m´hi bé a més, no s´ha colat per sota el teclat, un fet sempre desagradable quan l´aixeques i aquest envaeix racons, gotejant, i no saps mai com reaccionar, tenint-lo com el tens a les mans i veient com el petit desastre s´eixampla impotent davant dels teus ulls. Aquest ha estat un altre detall revelador de que alguna cosa estava passant, única i evidentment, extraordinària.

Finalment, un altre fet, potser el més empipador, inexistent avui també, que és quan, sense temps a reaccionar, el cafè traspassa les fronteres de la taula i s´aboca sobre els pantalons, a la cadira, al terra. En aquest cas, no fa falta descriure el rídícul d´haver de suportar la taca si els pantalons són clars i aquesta resta en un lloc vital on la vista de tothom acaba aterrant invariablement. Ho sé, per suposat, de pròpia experiència.

Heus aquí les proves.Avui se m´ha abocat el cafè i he descobert el que és tenir bona sort. Amb dues passades ràpides de paper higiènic l´he eixugat en un tres i no res. Després he aixecat el got i, per si no fos suficient de tanta bona sort, he descobert que encara en restava un bon cul a dins. Me l´he begut, com si m´estigués prenent un espresso en algun lloc idíl.lic d´Itàlia, mirant d´allargar el moment que sé que trigarà molt a tornar a arribar. El més bo de tot és que l´horòscop m´havia avisat de que avui tindria un mal dia. De fet després d´això del cafè...però tant se val, això ja és una altre història, massa avorrida d´explicar.El Sr.Mestres m´ha consolat, dient-me que un mal dia, el pot tenir tothom. Però es clar, ell no ha vist com s´abocava el cafè. Ningú pensa massa, en la mala sort que pot tenir en un dia.

Dubtes

S´encen la llum dins el bosc; i amb ella, un gruix d´ombres prenent consciència del revés del bosc; i amb elles, l´evidència de la seva fràgil espessor. El camí fondeja al davant, fent-se escàpol malgrat tota la seva certesa itinerant, sinuosa i negre, de la linea que la dibuixa dins el mapa. La llum i les seves ombres li fan de camuflatge perfecte i inesperat. L´aiguat d´unes hores abans ha deixat reguerons secs als marges; ha creat una catifa muda d´esponja de pi, pols i fulles verdes ; el seu perfum, regal eixut d´una especial virulència líquida semblant a la de quan es deu remenar un flascó d´essències contingudes, enmagetzamades per algun savi alquimista dins de cada àtom de consciència vegetal, mesclades fins a l´esgotament per l´aigua de la tempesta i atemperades per l´astre rei, fermentador d´il.lusions. L´herència permanent, usufructuaria pel qui s´atura un moment a respirar-la, a tocar-la, a paladejar-ne el seu gust, enmig de la fosca momentània, plena de guspires d´un aclucar d´ulls. I la remor a les oïdes, de la marinada arrissant ones per sobre del cap ; ara una, ara una altre, i una altre, allunyant-se en la direcció perduda del vent.

S´apaga la llum ; i amb ella, totes les ombres ; i amb elles, els dubtes d´on fondeja aquest camí del davant, ara clar com el que marca el mapa, amb totes les seves giragonses, desnivells , fites...el que tantes vegades hem recorregut sense haver de pensar cap on es portava, segur del seu destí fix, accessible i és clar, inamovible.

Incomprensió

" És ben cert, i també terrible, que fins a un cert punt, la idea o la visió de la misèria atreuen els nostres millors sentiments ; però en segons quins casos, més enllà d´aquest punt ja no és pas així. S´erra qui afirmi que això es deu invariablement a l´egoisme inherent al cor humà. Prové més aviat d´una certa desesperança de posar remei a un mal excessiu i orgànic. Per a un ésser sensible, la pietat es tradueix no pas poques vegades en dolor. I quan, per fi, es comprèn que aquesta pietat no pot conduir a un auxili eficaç, el seny exigeix a l´ànima que se´n desprengui. El que vaig veure aquell matí em persuadí que l´escrivent era víctima d´un transtorn innat i incurable. Jo podia fer almoïna al seu cos, però no era el cos el que l´adoloria ; era l´ànima la que patia, i l´ànima jo no podia abastar-la ".

Herman Melville, " Bartleby, l´escrivent " (1853 )

Fluor

No se n´adonà fins al cap d´una estona, quan ella es va aturar un moment. Li havia fet girar la cara per poder accedir amb més facilitat dins la seva boca, i al fer-ho, la seva galta havia quedat encoixinada sobre el seu pit esquerre. Llavors va ser quan va notar aquella tebior estranya, dolçament flonja, que al principi no va saber identificar atent com estava als moviments de les seves mans, a la llum del focus inclinat sobre la seva cara i és clar, al pas sempre desagradable de la fresa de la turbina retirant la tosca de l´esmalt de les seves dents.

-Obre una mica més...- li digué ella . Probablement aquesta frase en concret era la que més havien de repetir tots els odontòlegs del món, o els seus ajudants, com era el cas. En Ton feia temps que no es sotmetia a una neteja, i ja no recordava la Sara. Es pensava que seria en Carles qui li faria, però no. La Sara el saludà encaixant-li la mà amb suavitat, li preguntà com anava la càries que li havien arreglat la setmana passada –havia fet els deures – i si volia passar que avui li faria ella la neteja. En Carles estava fent la consulta setmanal a la clinica de l´assegurança, on ara hi treballava també. La crisi, va pensar en Ton, afectava tothom. Als darrers dos anys havia rebut sengles cartes recomanant-li fer-se una revisió. No ho va fer, i d´aqui la càries, per sort petita, que li van arreglar feia una setmana.

-Una mica més – insistí amb veu suau – A en Ton l´instint sempre li deia que no ho fes, i el primer reflex davant la visió de l´eina era de tancar la seva boca a cal i canto. Però ara a la seva veu s´hi va unir la d´aquella sensació protectora del seu pit, i obeí com un nen petit mentre el motoret tornava a engegar-se. Ell mirava de distreure´s, i girava els ulls per mirar-li la cara. Normalment no tancava mai els ulls malgrat fos un acte reflex també ; potser ho feia per demostrar-se a si mateix i al metge una certa valentia, tot i que descobrí aviat que sovint li demanaven que els tanqués. El cas és que si podia no ho feia, perquè mirar el rostre de qui li estava remenant la boca, ni que fos de cua d´ull, li donava un cert domini de la situació tot i saber que estava completament – i mai millor dit – a les seves mans. De totes formes s´hi sentia bé, per primer cop a la vida, en aquella consulta. L´habitació no havia canviat gaire de quan hi va anar per primer cop ja feia una vintena d´anys. Llavors, la consulta la regentava el vell Dr. Blanch, un home menut i afable amb pinta de pastor protestant d´alguna parròquia rural perduda enmig dels Alps suïssos. Hi ha persones que les veus d´una manera per primera vegada i sempre més les associes amb una imatge concreta. Aquell dia el Dr. Blanch li havia arrencat sense miraments un queixal corcat. Recordava perfectament la força de les tenalles tibant-lo,la pressió del cap sobre la llitera mentre l´homenet maldava per treu-re´l, i com finalment havia sortit. També recordava el pensament de com s´ho havia de fer la gent quan l´anestèsia no era possible, recordava aquella manca de dolor com qui veu una pel.lícula de cine mut on sortien de repent els textos del que deien els actors, on la manca de veu era com la manca de dolor, però on la força permetia d´intuir-lo.I encara recordava també de com havia quedat sorprès per la llargada de la peça, així com del buit que hi quedà, i amb el qual es va haver d´acostumar a conviure fins a oblidar-se´n, fins que els queixals dels costats ocuparen el seu lloc.

S´enrecordava d´allò, quan era en aquella habitació. D´aquella pèrdua. Les pèrdues eren així. Sempre fa falta algú per superar certs moments, algú que faci de queixal. Es va quedar pensant en aquestes coses mentre ella anava fent, sense presses. De tota manera l´escalfor incipient de la galta sobre el seu pit no durà massa, doncs al cap d´una estona canviaren de postura. Els ulls d´ella no sortien de la seva boca oberta, els seus ulls romanien concentrats i impassibles. El canell, ferm.En acabar, glopejà una bona estona i escopí. L´aigua tenia restes de sang, malgrat no sentir-ne ell el gust. Es passà la llengua per sobre les dents, i notà la nova aspror, el seguit de la línea de dents estranyament nues, com l´arbre al que acaben de podar.

-Et respatlles massa fort les dents, tens la primera capa d´esmalt molt prima – fou el que digué ella un cop es tragué la màscara de roba que li tapava nas i boca. En Ton es fixà en el seu rostre, confirmant que tenia els ulls bonics a més d´ uns llavis ben formats. L´uniforme verd, de pantalons i camisa folgats, no permetia endevinar gaires coses més. Ell es tocà la galta, mentre la Sara li anava traient el pitet que li protegia la camisa en un àgil moviment.

-Sempre ho faig, si, ¿ d´aquesta manera surten millor les restes de menjar, no ? -

-Probablement, però també convé canviar-se el raspall de tant en tant- respongué la Sara tot somrient. Ell també ho feu, semblava que hagués vist el seu raspall amb totes les cedres corbades pels costats. - ¿ I la pasta que fas servir, quina és ? -

-La C.- respongué mentre baixava de l´artefacte on estava mig estirat.

-¿I de quin tipus ? ¿La de l´anunci ?- afegí traient-se un guà amb un estil força peculiar.

-No sé, normalment la que trobo al súper, “blanqueadora”, em penso que és la que tinc ara. No m´hi fixo massa, la veritat. I menys en els anuncis-

-Doncs mira, et donaré uns quants tubs de mostra que tinc d´una que porta molt de fluor, que és el que necessites per mantenir almenys el que et queda d´esmalt. Si t´agrada, vas a la farmàcia que la trobaràs -

-Ah, val,  ja la provaré. Si me´ls dónes...-

-Anem, doncs-

Ella li donà quatre o cinc tubets. Després s´assegué rera el mostrador i apuntà alguna cosa en una fitxa per tot seguit cobrar-li la visita. En Ton es quedà observant els seus moviments, mentre sentia una recança que l´espantava, i que feia temps que no sentia. Sense proposar-s´ho, aquell matí la Sara l´havia enganxat amb la guàrdia baixa. Després d´això, a ella tant sols li restava acompanyar-lo a la porta.

-Recorda, Ton, fluor-

-¿Eh ?-

-Fluor, per les dents – digué ella aixecant l´índex i mostrant-li les dents serrades, fent un gest com d´estar respatllant-se de dents. Restaven un davant de l´altre, amb la porta de la consulta oberta. Ell feu un somriure vague, mentre se la mirava i li oferia la mà.

-Si, si , ho recordaré. Gràcies per tot -

-A tú -

En Ton davallà per les escales fins arribar al al primer replà, on va sentir com la porta es tancava. Alçà el cap amunt, i després a la seva esquena, notant una certa foscor envaint-li l´ànima. Com un buit d´ànima, com aquell buit que va deixar el queixal de feia vint anys.

***

-Clínica Basté, li parla la Sara, ¿mani´m ?-

-Ah, si, bon dia Sara. Aqui en Ton Fornells. No sé si te´n recordaràs, fa uns díes vaig venir per fer una neteja i...-

-I és clar que me´n recordo, Ton. -

-Ah, bé, si...doncs mira, és sobre la càries que em vau arreglar, que em torna a fer mal, sobretot al prendre alguna cosa massa freda.-

-Vaja, doncs ens ho haurem de tornar a mirar tot i que...- Es fa un breu silenci a la linea.

-¿Si?-

-Disculpa, és que estava pensant que potser al fer la neteja, mirava de recordar si no m´hi vaig entretindre massa- La Sara sap que si, que s ´hi va entretenir massa. El seu rostre sobre el seu pit, aquell acte involuntari que perllongà més del compte, voluntàriament. Sap com li va agradar la mescla de tranquil.litat i pors momentànies d´aquells ulls mirant-se-la, confiant en ella ; poc sovint s´havia sentit tant segura fent una feina. La inseguretat d´ell responent-li les seves preguntes sobre pastes dentífiques que mai feia a ningú,mentre es treia els guants lentament. De fet tampoc donava mai a ningú els pocs tubets de mostra que els fabricants els enviaven a la consulta. I menys els que porten massa fluor, poc recomanables immediatament després de fer una neteja.

-No dona, segur que no. La neteja va ser impecable, o almenys a mi m´ho va semblar. Més aviat potser, ara que ho dius, va ser el fluor. M´ho vas remarcar...-

-¿El fluor ?- diu ella.- Clar ! - afirma, amb un to alleujat- El fluor , la pasta nova. És forta, saps, aquesta pasta. Potser te´n convindria un altre...-

-Aquesta que em vas donar semblava bona, almenys pel que deia el prospecte-

-Si, però després d´això de la càries... tot i que jo m´esperaria uns díes. Mira, farem una cosa: si et segueix picant el queixal d´aqui una setmana, em truques un altre cop.-

-¿I?-

-Doncs te´n preparo una altre de més suau, crec que tenia uns tubs aqui. Els passes a recollir i a veure què tal.-

-Val, doncs si em segueix fent mal, et truco, Sara-

-Adéu, Ton-

-D´això, si... adéu.

Amb el telèfon encara a la mà, en Ton es toca la galta. S´hi nota alguna cosa, però no encerta a endevinar-ho. Deu ser mal de queixal. Si, segur que és això. Segur que si.