Classe

Torna el soul a l´ànima, quan els dies s´escurçen. La secció de vent amara lletres tristes, que la veu d´una dona  transmet sense nostàlgia, acceptant el que arriba amb la força del rythm´n blues.  Sense aquest i amb un simple orgue hammond B3, aquesta mateixa veu cantaria el mateix adreçant-se a Déu, i en diríem gospel. I si, pel contrari s´adreçés directament a la tristesa del seu cor, llavors, amb una guitarra i una harmònica de més, faria un blues. 

Tots aquest ritmes bateguen en negre i tenen el caliu d´abans de les cendres. Escalfen desfetes, diumenges travats. Avui toca classe, amb doble accepció. 

Deute

( ...) Em vaig agenollar i vaig passar la mà pel Hudson. Estava glaçat. Tota la gent que vivim aquí fem cas omís d´aquestes aigües, ens desentenem tant com podem del parell d´eternitats fosques enmig de les quals s´ha interposat la nostra mica de llum. Del deute que tenim amb aquesta llum, però, ¿ què se´n pot dir ? Hem de tenir cura de la nostra vida. (...)

Teju Cole, " Ciutat Oberta " (2011)

Affaire

Va trucar a l´oficina d´objectes perduts. Una veu el va contradir de bon començament. Ara se´n deia l´oficina de troballes, perquè allí, d´objectes perduts, res de res. En tot cas, el perdut era ell o bé – i ja em disculparà, senyor – alguna cosa seva. Allí hi eren per trobar, no per perdre res.

Ben mirat – pensà l´Ernest -, la veu que l´atenia tenia raó.  Li demanà disculpes – un perdoni vostè, jo no sabia, té raó, clar, molt indicat, etc.- , amb el qual pretenia apaivagar el seu mal inici i predisposar a la veu, que li parlava amb to malhumorat, cap a la font del seu problema. Va anar al gra, doncs. - ¿ Em podrien trobar la meva ànima ? – preguntà innocentment. – Llavors la veu, diligentment, li començà a preguntar el que se sol preguntar en aquests casos, i que l´Ernest suposà que no era més que un formulari  omplert a desenes diàriament en aquella oficina de nom tan estrany :  com era aquella, de quin color, forma, grandària; quan feia que la tenia, quan se n´havia adonat de la seva pèrdua, a quin lloc es podria haver donat aquella seva – i aquí la veu recalcà el seva amb malícia expressa – pèrdua i  si aquell lloc era públic o privat – perquè si era privat, sincerament, ja havia begut oli - .

Llavors continuà, però ho feu amb  ritme in crescendo : si tenia alguna assegurança que la protegís contra robatoris i si creia que podria haver estat robada – desgraciadament el mercat negre n´anava ple, d´ànimes sense assegurances – i acte seguit començà tot un reguitzell de preguntes personals adreçades a saber si la seva ànima havia tingut motius suficients per abandonar-lo – la qual cosa ja no entrava dins les seves competències – o fins i tot si havia optat per la tercera via. Aquí la veu es va aturar de sobte i un silenci s´apoderà de la línia. L´Ernest, inquiet, preguntà sigil·losament :

-         Què vol dir ?-

-         La mort, Sr. Polseguera...la mort de la seva ànima.- digué la veu tenebrosament.

-         ¿Què vol dir,  morta ? –

-         Morta. – rematà amb freda neutralitat.

-         ¿ Vol dir que potser no cal cercar-la ?-

-         Ja li ho he dit de bon començament que aquí no se´ns ha perdut mai res. A més, i pel que jo sé, un cop morta ja no hi ha res a fer. El cos ja no la reclama. S´allibera d´ell, per dir- ho d´alguna manera.

-         ¿Però aquí no la tenen vostès, de ben segur ?.- insistí ell.

-         Els motors de recerca no fallen mai. No hi cap ànima amb les característiques que vostè m´ha dit. No li ho volia dir, així, de cop i volta...- ara la veu es suavitzà una mica –

-         O sigui que...-

-        Bé, potser si busca vostè pels baixos fons, ja li he dit que hi ha un mercat negre on es trafica molt amb ànimes però...si li sóc franc, les ànimes com la seva no interessen massa.-

-         Massa netes –

-         Si, em temo que si.- L´Ernest sospirà, resignat.

- ¿ I ara què, hauré de viure per sempre, seré etern ? –

-       No perdi la fe, home, potser al final la trobarà. Ja li he dit que també podria ser que l´hagués abandonat. Però sí, la realitat és que  hauria de començar a pensar seriosament en l´eternitat, no té una altre opció. Sense ànima la cosa va així. Al cap i a la fi, tampoc està tan malament, no troba ?

-         Bé, si, però la trobaré a faltar... i tinc l´ànima morta i em sento bullir la sang. – afegí citant un antic vers de joventut que li acabava de surar al magí.-

-         Veig que cita vostè un poeta prohibit. Vagi amb compte que això és un ens públic  -

-          Ara ja no importa, no tinc res a perdre, segur que ho entén, això.-

-         Touché , Sr.Polsegura. No li ho tindré en compte – digué la veu cordialment.

Després li pregà que no tallés la comunicació. L´Ernest contestà amablement les preguntes sobre el tracte rebut per part de l´oficina de troballes. Penjà el telèfon i s´ allità de seguida, perquè se sentia molt cansat.  S´adormí profundament, com quan era un nen.

Al llevar-se l´endemà, se sentiria un home nou, però només uns minuts perquè a l´obrir la finestra de la cambra de bany, la que donava al celobert, no va tenir temps de res més. L´ànima li va entrar pels narius, l´ànima de l´ànima, si es pot dir així. Perquè era una ànima aterrida després d´una fugida sense massa sentit.

L´Ernest se´n va adonar de seguida. La seva ànima era de les més corrents, i aquell petit affaire, en ànimes com la seva, solien tenir un final força convencional. La sang tornà al seu lloc mentre la seva dona, endormiscada encara, entrava amb el seu batí de flors rebregat, la primera cigarreta del dia ja a la boca i un bon dia d´eternitat dubtosa en la seva veu. Ell li feu un petó a la galta  i s´adonà després de mesos d´absència, de com se l´estimava encara. Llavors va sortir, i alleugerit va fer cap a la feina, com si mai hagués passat res.

Filtració

Olor de geranis als dits. A la piscina, més tard i al vestir-me, una altra mena d´olor, no identificada però alhora que propera, molt allunyada en el temps, antiga com per haver-la oblidat completament fins ara ; possiblement dolça, amarada d´algun record de pòsit totalment incert però ara viu provocat per una simple inspiració on han coincidit ves a saber quantes circumstàncies perfectament raonables amb el resultat d´una de perfectament inexplicable. Mig nu davant de l´ armariet , només que em mogui una mica estic segur que desapareixerà. Respiro aquest aire unes quantes vegades, immòbil. La breu sensació es produeix només a l´inici, com si s´obrís una petita escletxa dins el meu cervell. No tracto d´endevinar res, només sento el plaer d´alguna cosa que em fa somriure beatíficament. Finalment em moc i se´n va, ves a saber on.

Ara que ho escric, no sé ni com la definiria aquesta olor, tret del fet de que, ben mirat, era més aviat una essència, potser de felicitat - de tantes minúscules felicitats oblidades amb els anys -, tornada per la força breu de l´aire. L´alè filtrat pels narius em demostra allò de que mai es pot donar una cosa per perduda, pel simple fet de que ja ha existit abans malgrat no sapiguem on para.

( ... i bé, sempre hi ha filtracions sonores, més fàcils de recordar )

Ser dur no és suficient

En Rocky deu tenir més de setanta anys, però no gaires més. Si m´hi he fixat és perquè és un d´aquests personatges que apareixen durant un temps dins les rutines diàries fins que un dia, de cop i volta, desapareixen. Llavors els trobes a faltar.

Ell puja corrent i es creua en el meu camí a l´alçada del pont del barri de M., ben d´hora al matí. En aquest punt, la seva samarreta ja és ben suada en bona part de la seva geografia i, ara que ho penso, diria que sempre és la mateixa, així com el pantaló de xandall i la gorra de ciclista tirada cap amunt damunt el seu cap de cabells curts i blancs.Més que corre, arrossega els peus en un trot proper al tentineig, tot i que aguanta bé la constant pujada de l´avinguda. El seu cos sembla tirar endavant a partir d´un punt neuràlgic , les seves mans, movent-se a joc amb la cadència de les cames, com si iniciés alguna mena de ball on els punys cansats mantinguts a l´alçada del pit fossin una mena de brúixola on fixar la mirada, mig apagada i cansada, cap a un final que no acaba d´arribar mai.

D´allí on ha vingut el Rocky jo no ho sé, però tota la seva singularitat harmonitza amb la idea de la dignitat del vell púgil, tot fent-me recordar   aquella frase demolidora que hi ha al vell gimnàs escrita damunt la paret, a la pel·lícula Million dollar baby  : “ tough ain´t enough “, que al seu dia em va fer agafar el diccionari per saber què volia dir. El vell Rocky – aquest nom li he posat jo , en honor a la primera -, de segur que en sap millor que no pas jo el seu significat, tot i que possiblement no parli l´anglès.