" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


22/2/15

Darrer escrit de febrer




Desgrana, ametller florit. Desgrana´t, altre cop, de plenitud.Arreplega quatre pètals de cada brot, fes-ne un instant i de totes elles, una tarda de diumenge. N´arreplego una per escriure des del centre del teu minúscul paradís – de terra i de temps – , el record -viu - d´uns versos passant damunt les teves branques per fer-ne vi d´anyada dolça. Pensarós, ara, et miro : no fas basarda del que t´envolta. Has fermat tronc i arrels amb la sort d´una desgràcia : t´has quedat sol,sense pagès i sense vinya. 

L´escreix dels quatre pètals, innocents que res no amaguen.

Han passat uns versos damunt les teves branques : la deriva de l´hivern guanya hores d´aire lliure. Vora teu blanquegen aquests darrers compassos de diumenge. Desgrana´t, ametller florit. Desgrana´t i oblida´t. El son de la llum s´endinsa al retorn d´alguna tarda com aquesta. L´afecte del vi novell creix en d´altres terres, enfrontant vinyes vora el mar.


She's Always A Woman To Me by Billy Joel on Grooveshark

20/2/15

Breu història de la humanitat


Vaig llegir per algun lloc una frase d´Einstein on afirmava que la diferència entre la genialitat i l´estupidesa és que la genialitat té els seus límits. La deducció de la infinitud de l´estupidesa em va portar a pensar en aquella gent per la qual jo sentia admiració. Eren exèrcit : gent honrada i abnegada, sense gaires ideals assumits ni interioritzats; gent anònima també, sense jerarquia, impol.luta de diners i honors ; generalment, gent pobre. Homes i dones clarividents, sensibles, molt treballadores sense remei per deixar de ser-ho. Senzilles, humanes, probablement estúpides, segons tota aquella altre gent que així les consideraven a través dels seus discursos on s´apropiaven de cada gota regalimada de suor de tots els seus fronts i les feien seves, i les aplegaven en noms grandiloqüents i abstractes com pàtria, honor i bandera. I unitat, molta unitat, amb molt de treball i sacrifici. Calia mirar-los les mans, a tots ells, quan les aixecaven amb convicció guanyadora. L´estupidesa no era pas la dels altres, evidentment, però calia fer-ho creure així, per seguir orquestrant la seva pròpia, cega i infinita. Era necessari. Era la solució. D´estúpids amb capacitat de governar el món n´hi havia ben pocs, i calia conservar-los. I sobretot, sobretot, fer-los creure genis sense límits. La història així ens ho demostra i ho seguirà fent, sense cap mena de dubte. En això sempre han estat uns genis, tot sigui dit. Els més rics, vull dir, els de debò. 

( Per més detalls, aqui )

12/2/15

Successimultani


Schubert. Una lieder prou coneguda que per alguna raó sempre associo a Itàlia. L´Ave Maria encara a les orelles, abans de la primera trucada, amb el sol que ja em fa tancar la persiana de darrera la taula de la feina, indicant-me que ell també comença a respirar altres zones de la seva el.líptica avançant minuts cap al seu tron que tanta gent sembla enyorar, potser no tant com l´arbre-referència del capdamunt del carrer joiosament nu de branques contrapuntejat pel cel turquesa polit ja lliure dels dits de rosa homèrics pertanyents encara al més enllà del dia d´avui, indestructible advocat de causes perdudes, realitats paral.leles que potser un fràgil dibuix sobre un paper imprès amb impecable lletra verdana, enemiga acèrrima de la romana, pot alliberar d´aquest futur que voldria incert però té la certesa limitada del vuit a una i del tres a vuit sense volta de full, o si més no de masses fulls, que la sort de breus encontres, a vegades, salven de la gris monotonia monocrom de la impressió desaforada de comandes i mails i projectes de feines, de pressupostos i de concentració a ritme creixent, desconcentrada per una anada al wàter o a la màquina de cafè, o a l´aire gèlid de la nau industrial. L´Ave Maria de Schubert convertida en el there is no time del Lou Reed, una altre lieder sense mans ni suports on agafar-se si no és per la persiana, oblidada per tancada, que torno a obrir quan ja és ben fosc i algú entra i em diu que és hora de marxar. Si, pensava escriure sobre Schubert, alguna cosa que ara ja no recordo, alguna ciutat italiana, potser, o alguna escena d´alguna gran pel.lícula, o algun casament una mica carrincló, o el fet que Schubert no fos italià sinó austríac i parlés alemany, i com fou pensada una lieder tant incomparable quan algú la canta i la toca com cal. Però el Lou és poderós, quan engega el seu no-temps, i aconsegueix fer-me passar del dia a la nit amb la celeritat d´unes quantes linies escrites, com sempre, a deshora. I a la vegada, cada segon, inmensament aprofitat. C´est la vie

8/2/15

Virág


Poca cosa, avui. En ple hivern, he après com es diu flor en hongarès : Virág, que és nom de dona, també. Abans, l´home de temps, agosarat ell, ha deixat anar que faria una predicció del futur, mentre jo menjava l´arròs de verdures de la mare i ho rematava més tard amb maduixes i nata de pastisseria. A la vejez, viruelas, si senyora. El cafè irlandès però, el deixem per un altre dia. 

 Més tard he escoltat unes quantes cançons que feia dies que no escoltava, com abans feia. A vegades tinc la superstició de que si torno a posar discos antics, un cert retorn tornarà de no sé on, una repetició, alguna cosa incerta...avui no m´ha passat res d´això, sinó més aviat al contrari, és a dir, redescobrir joies amagades dins la ja una mica abultada discoteca meva. Estic mig constipat, i el millor en aquests casos és aprofitar la mitja tarda de festa que tinc per posar-me al sofà amb la manteta, llegir alguna cosa com la paraula Virág, i escoltar música sense saber la cançó que vindrà després.



 Cayman Islands by Kings of Convenience on Grooveshark

3/2/15

Les planes ( extractes )



"Les planes" és una petita novel.la de l´australià Gerald Murnane , escrita l´any 1982. Es fa difícil descriure-la, i segurament aquests extractes que transcric aqui no donen ni molt menys una idea de la novel.la. No en recomano especialment la seva lectura, tot i ser considerat un clàssic de les lletres australianes, tot i que un tal Teju Cole afirmi que "Murnane és un geni". No sé qui és en Teju Cole, sincerament. L´unic que puc afegir és que aquesta novel.la ha arribat en un moment oportú per llegir-la, cosa que no passa quasi bé mai. I que Murnane és probablement un geni, si ho diu algú com Teju Cole, és a dir, aquest gran desconegut -un habitant de les Planes, de ben segur -. Jo ho podria afirmar també, a nivell local.  Tots els extractes són de la segona part del llibre.   L´edició en català corre a càrrec de l´editorial Minúscula, i és de l´any 2014.

(...) Segurament ella havia llegit, vaig pensar (...) sobre un home i una dona que només es van trobar un cop i que van admetre que les mirades i paraules decoroses que es van intercanviar estaven tan plenes de promeses que no s´havien de tornar a veure. I, a mesura que seguia els relats de la vida posterior d´aquestes parelles, devia haver entès que els seus anys en aquesta casa eren una petita part de la seva pròpia història. Les tardes de silenci ininterromput, els crepuscles de breu fulgència, i fins i tot els matins que semblaven a punt de restituir a les planes alguna cosa que ella no deixava del tot d´esperar, eren els petits indicis d´una vida que podria haver sigut ; dels incomptables paisatges originats anys enrere per un diàleg sense paraules entre ella mateixa i un jove que la podria haver dut a qualsevol lloc menys a aquelles planes on havia promès dur-la " (...)

(...) Perquè alguns d´aquells escriptors que ella semblava preferir consideren gran part del que rep el nom d´història un espectacle vacu fet de gestos i declaracions irreflexius adreçats en part a satisfer les mesquines expectatives d´aquells que es preocupen pel que es pot predir amb seguretat, però principalment destinats a donar ocasió als més perspicaços de preveure el que saben que no passarà mai " (...)

(...)Però a mesura que passaven els mesos i ella venia gairebé cada tarda a seure entre el lloc on era jo i els prestatges amb l´etiqueta TEMPS, em sentia cada cop més obligat a manifestar-li alguna cosa. Notava entre nosaltres la massa que feien totes les paraules que podríem haver dit com una pila de volums sense obrir tan aclaparadora com els prestatges reals que s´erigien al davant de cadascun de nosaltres (...)

(...) Si tot el que havia passat entre nosaltres només existia com un conjunt de possibilitats, el meu objectiu hauria d´haver sigut eixamplar l´abast de les seves especulacions sobre mi. El que ella havia d´obtenir no era informació específica, sinó els fets justos per distinguir-me i prou. En resum, no calia que llegís ni una paraula meva, encara que calia que sabés que jo havia escrit alguna cosa que ella podria haver llegit.(...)

(...) En aquell punt havia començat a preguntar-me per què no podia ser que la dona mateixa hagués concebut un llibre per explicar-me la seva posició. Va ser la meva reticència a buscar aquest llibre el que finalment em va persuadir de fer el que vaig fer, que va ser no escriure cap llibre i no fer córrer cap insinuació que jo hagués escrit mai cap llibre o que tingués la intenció d´escriure un llibre (...)

(...) No sabíem gairebé res l´un de l´altre i no podíem concebre que les coses anessin d´una altre manera sense transgredir l´equilibri de mons que ens envoltaven. Pensar en nosaltres en unes altres circumstàncies qualsevol seria trair les persones que nosaltres mateixos podríem haver sigut .(...)

(...) Vaig arribar a entendre això fa un temps. Des d´aleshores he intentat evitar les estances que van acumulant, cada vegada més atapeïdes, obres que dissipen tots els dubtes sobre el Temps. De vegades, per això, en passar pel davant d´aquesta àrea de la biblioteca, la recol.lecció de les piles més recents em porta per camins enrevessats pel davant d´una estança on abans observava la dona. Seu més lluny del que em sembla recordar, i el canvi en la disposició dels prestatges i les divisions ja l´ha separat de mi amb el primer del que es convertirà, inevitablement, en un laberint de viaranys entre parets de llibres a mesura que aquesta ala de la biblioteca es converteix en l´encarnació visible d´algun dels esquemes atribuïts al Temps en els volums que s´hi mantenen amb discreció ben bé al centre.(...)

I ara, acabaré de llegir el llibre.

  

1/2/15

Reforç ( too close to heaven )



Del vent, del millor que pot tenir el vent, és que deixa el cel net i polit d´un primer dia. D´un dia com avui, ennuvolat i fred de matinada, el millor ha estat la tornada d´aquest  hivern manyac llegit no feia gaires hores, per  mercè  d´aquest vent de mestral : de menys a més fins al punt del migdia passat, retornant per antics camins d´anada - el camí llevanter de la Soleia - d´on ha sorgit l´encanteri de l´horitzó del mar que feia temps que no veia . L´aigua banyada de llum semblava talment un cel de capvespre ; el cel, pel contrari, abraonava un tsunami suau de cotó fluix. Papers canviats : mar i cel, cel i mar, amb el vent per entremig, fent de missatger.

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord ;
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

J.Maragall ( fragment del poema "Excelsior" )


Després, vesprejant, amb aigua-neu caient, amb el sol, amb un arc de Sant Martí de dos o tres minuts fugint amunt, aprop, o lluny, no sé - qui ho sap ? - esperant dins el cotxe, fent una cosa que sovint no faig, que és escoltar una cançó dues vegades seguides, per entendre el que s´hi diu i mirar d´entendre el perquè de certes coses vinclades al meu nord particular. Avui m´he sentit una mica com un profeta, com si el cel - és a dir, el mar, o a l ´ inrevés -, em donés la raó per aquelles coses que no acabo mai d´entendre.



Too Close to Heaven by The Waterboys on Grooveshark