Automàtica.29

 (...)

El mar s’ha reflectit en la muntanya nevada en un joc de llum momentani que la rosella, capcota, coneix ara gràcies a unes gotes d’aigua que els dits de la pluja han transmès damunt dels seus pètals lleugers i cridaners, d’un roig intens a joc amb el verd més primavera de les tiges d’herbes sense nom, filles d’antics sembrats abandonats sense déus a qui retre homenatge sota cels grisos tancant cercles dins aquesta tarda de paraigua i cançons lentes, amb passes d’indi seguint bassals i estrepa florida, olor de bosc vora una antiga font vora canyissars i torrents amb noms de dona. Aire fresc, batuda d’ales d’aloses i tudons, dels primers falciots també, un conill al marge, jardí d’oliveres on plànyer antics dolors avui lleugers de casuística concreta enfront un paisatge on poder pensar en un quadre de masos antics, pagesos pobres i masoveres triant pèsols, faves, carxofes, espàrrecs...sense aigua corrent ni gas-ciutat, somniant temps millors com els d’ara on també es somnia en el millor dels temps, els passats, els bucòlics, els dels quadres on muntanyes nevades es confonen amb el mar, en un joc on tot son moments com de

flàmula   

(...)

 

Obituari

 

La fotografia del J.A. : m’hi apropo perquè durant la cerimònia no l’he vist bé, assegut  en una cantonada dins una carpa com de restaurant, amb gespa artificial i una pantalla de televisió elevada, on resta la seva imatge. La televisió està orientada cap a cinc fileres de bancs, com de jardí públic, dins un espai anomenat espai-jardí . Al centre, un faristol, i al darrera un petit piano electrònic, d’on encara ressonen les notes – no he pogut evitar de pensar en un casament dels d’abans, d’aquells on es començava a ballar amb un paso-doble tocat amb un orgue electrònic de sons semblants – de les paraules d’amor, senzilles i tendres. Més enrere, el taüt, diminut i rectangular, col·locat discretament com si fes nosa, sense cap forma humana possible. Al final, però, se l’emporten, i darrera d’ell el seguici, continuant amb la tradició fúnebre d’acompanyar el mort cap a la seva darrera estança, en aquest cas un forn crematori. Ell hi havia treballat, de comptable en una fàbrica de caixes de morts. Pijamas de madera, en deien els seus treballadors.

M’apropo a la pantalla i em miro el seu retrat, encara visible, somrient amb aquell aire discret , tant propi del seu ofici ; la seva corbata de nus petit, sobresortint de l’armilla tot mostrant les mànigues de camisa, arremangades per sobre el canell. Fa fred, per ser Abril. Em mira i sembla que em torni a dir vinga nene, a treballar. Jo era molt més jove, i ell en tenia uns quants menys que jo ara. Miro aquesta buidor de l’espai-jardí i a ell mirant-s’ho, com aquella fantasia una mica vanitosa que tots tenim alguna vegada, de poder veure’ns al nostre propi funeral. La seva esquela és molt senzilla, un paper amb la foto de la moreneta en una cara i al darrera, uns versos del Kahlil Gibran, sempre agradables de llegir.

 

Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )

 

 

Retrobar (-se )

 

Passejant, a la tarda, sota un cel africà, la primera oreneta ha volat davant els meus ulls. M’he adonat de que ja és primavera. Li he preguntat ja ets aquí ? ; li he respost jo encara sí per després, feliç de veure-la fent giragonses damunt el camp, pensar en com, en aquesta època de l’any, vaig saludant els qui no son a l’hivern : les flors del cirerer, els primers brots de la parra, la flor blava de la borratja, la puput i el ratpenat, les primeres formigues i totes aquestes noies corrent mirant de posar els seus cossos a punt. I el mar, amb qui em vaig retrobar després de unes quantes primaveres i estius sense fer-ho. 

Vaig anar a Tossa, un divendres sant. El mar estava de festa, amb bon onatge trencant les roques. A la platja, vaig caminar fins a la vora i el vaig contemplar ; de tant temps que feia, em va espantar  una mica el brogit però més encara la seva immensitat, que no assimilava. Vaig tenir un moment de por, que es va esvair de seguida : l’escuma blanca de les ones, l’aigua avançant sobre la sorra com si algú desplegués una catifa de benvinguda, per recular i tornar a aparèixer, uns cops més a prop, d’altres més lluny...com quan dues persones es coneixen, s’agraden i es busquen sense presses, la mar se’m mostrava gentil o això em semblava a mi. M’havia trobat a faltar ? Jo la veia a ella, des de la llunyania dels meus roquetars, tranquil·la i serena ; la veia com qui veu la felicitat, llunyana i perfecte. Aquí era viva i present. Vaig pujar per un bosc ple de lavandes i alzines sureres, seguint gent, tot desviant-me fins al capdamunt d’un penya-segat. D’allí estant, pins i roques a nord, bosc morint als tallants en un tros de costa verge : més blanc i verd i blau en un degradat que la vista encerclava fins a morir en un horitzó difós per la boira, argentat allí on el sol mirava de sorgir sense sortint-se’n.

A Tossa, vora la platja, hi tenen una estàtua de Minerva, deessa de la natura, la saviesa i el coneixement. Dreta damunt l’escullera mira a la part antiga de la ciutat, on hi ha la muralla, les torres i la seva història.De cua d'ull, jo la mirava a ella i al mar, mentre marxava terra endins.