"Sense"

La tranquil·litat de viure. Ara podria  afegir un “sense”, però precisament no hauria de seguir amb aquesta paraula, perquè llavors el pensament es convertiria en una mena d’anunci de vacances o bé d’analgèsic o de qualsevol altra cosa que alteri la normalitat de la vida, la tranquil·litat de viure. Potser de la felicitat d’aquell segon i tot, l’impossible de recuperar.

Per tant, es tracta de no fer servir el “sense” i assumir totes les càrregues. Fer-les de ploma, relativitzar-les quan convingui, enriure-se’n amb el degut respecte i si això fos possible, allunyar-les i si cal, canviar-les. Enamorar-les, fins i tot, però no de la meva persona. Si fugen, tampoc passarà res.

Tot això seria l’equivalent a l’amor per una dona però sense ella, per posar un exemple. 

L'impossible

-Me'l pots reenviar ?. És només un segon.

Breviari (V)

·        - Truco a una persona a la feina. Una, dues, tres vegades. No contesta. Em miro el paper on tinc anotat el número i me n’adono :  em vaig apuntar el seu NIF i a sota, el telèfon. La G del NIF sembla un 6. He estat trucant al seu número de NIF, però no ha contestat ningú. Llàstima, la història prometia.

·    -   Focs d’artifici. Oh ! OOh! Oooh! Els ohs! es succeeixen com els èxits de la seva vida, tota ella n’és plena. Cada un d’ells en reclama un altre, i el següent el següent, el següent, el següent...i així fins que s’acabi, amb la traca final. Esgotat de tanta feina, morirà. Oh!.

·     -Primavera, com la frase aquesta d’avui és l’inici de la resta de la meva vida. Masses inicis, penso jo. Millor seguir.

     -Un client, a la feina : “ Mañana fue ayer, y hoy aún no tengo el presupuesto “.  Només per aquesta frase, val la pena anar a treballar un any sencer.

    -“You’ll never walk alone”. L’himne aquest em ressona a les orelles.

      -Gelat de nitrogen líquid. Fascinen, mots com aquests, per algú de poble com jo.

·    -La candidata socialista del poble, penjada del fanal del davant de casa, m’observa amb ulls amables, cansats i tristos. De l’altre costat, tots els  de la CUP, fotografiats des de l’aire, em miren com si fos l’arcàngel Sant Gabriel.

·    -Metempsicosi : traspàs de l’ànima humana.

·    -El dia de les eleccions - o de les votacions, com em deia un fuster jubilat fa una anys – em recorda molt el dia del sorteig de la Loteria de Nadal. Mai toca res però sempre hi ha la remota esperança de que un dia ho faci.

·    -Hi ha molts llocs inhabitats, tranquils i silenciosos...la major part del temps que no hi som : de petits, com el llit on dormo cada nit ; o d’inabastables, com el raig de llum que cau davant la plana d’un llibre que estic llegint.

·     -Cullo nespres del meu nesprer. Això s’ha de fer bé : si ho fas massa aviat, son amargs i no valen gaire cosa. Si, en canvi, estan al seu punt just, la seva dolçor és infinita.

·     -Escolto el refilar de l’ocell a fora, de bon matí : el seu cant em mostra el que hi ha fora i que a dins, per res del món existeix. Quan obro els finestrons de la cambra de bany, una llum clara i blanca va trobant tots els racons. Si hi havia algun malson de la passada nit rondant per allí, desapareix de cop.

·     -A les portes del cel un cartell de llums de neó hi diu : “ Open all night ”, com aquell darrer bar que mai tanca.

·    -Per poder dormir i descansar bé, s’ha de poder veure l’obscuritat amb la màxima claror possible.

·   -La natura no hi entén massa, de sentiments humans. Pel contrari, en genera molts, la majoria dels quals acaben pansint-se.

·     -“ Se cayó una nube”. Tal qual, després del tro just a sobre nostre. Un bon xàfec.

·    - Enfrontar-se a la realitat - cal parlar en primera persona-em fa adonar del que no soc. I jo no soc escriptor, per més ganes que en tingui, de vegades. No. De totes formes, segueixo escrivint.

Primer estiu

On abans les tiges creixien verdes, ara hi resten només els rostolls secs i daurats de l’or campestre : el blat, després de la sega, ja no hi és. No queden roselles, la seva vermellor és de pura primavera i si les vols veure, cal anar més amunt i de moment, cap allà no hi he pogut anar encara. Ja tot el sotabosc es va assecant lentament però alhora amb una rapidesa dels dies passats enmig dels quefers quotidians, els quals semblen ennuegar aquesta lentitud natural fins a fer-se conscient en una breu visita a la roureda com un llampec de mitja nit. Mentrestant, les orenetes xisclen i les cigales xerriquen la calor. I a l’hort, en canvi, les coses no van pas més de pressa : un ja voldria tenir tomàquets per collir i troba que no, que tot requereix el seu temps. Sovint passen aquests fets estranys, on el desig juga a allargassar les hores i en canvi , les esperes d’un cel blau en una tarda tranquil·la sense res a fer, l’escurcen de manera aclaparadora.

Les tomaqueres, però, ja fan surar flors grogues entre les seves fulles, d’una olor que no sé perquè, em fa sentir molt bé, com alguna cosa de la qual tinc la certesa insegura de que mai no s'acaba.

L'infinit

-         Saps què vol dir aquest símbol ? –

Ella li pregunta tot aixecant-lo amb la punta dels dits mentre  abaixa el cap per poder veure’l millor. Té uns brillants incrustats damunt la muntura d’or, unida per una cadena feta del mateix metall que li encercla el coll. Per poder-li tancar, l’home ha hagut de remoure-li la seva cabellera cap a un dels costats del rostre, descobrint la intimitat de la seva nuca, que no ha pogut evitar de besar a l’acabar d’oferir-li el regal. Després, amb les mans li encercla la cintura i atreu  el cos d’ella cap al seu, amb un lleuger arqueig d’esquenes mentre la seva barbeta acaba descansant com el cap de l’escurçó, manyac, damunt la seva clavícula.

Els brillants se li reflecteixen als seus ulls foscos, que ell no pot veure. Només albira les llargues pestanyes caient sobre els pòmuls i, esbiaixat, el rebrot en els seus llavis d’una ganyota que coneix molt bé. Després , deixa caure el penjoll sobre la seva pell amb delicadesa, allí on sota aquesta, hi ha un petit buit entre la gola i l’inici de l’estern, dins aquell clotet on un gust de fel sembla pujar-li per aquella. 

-¿ Que no t’agrada ?- fa ell. Ella somriu, mentre aixeca els ulls i reposa les mans damunt les seves.

-No m’has contestat...-insisteix.

-Que què vol dir ?- pregunta ell besant-li, ara, el coll. Mira el penjoll, amb la forma de vuit ajagut. El joier li va dir alguna cosa, del seu significat, alguna cosa que tenia que veure amb l’amor. D’aquell penjoll però, només en recorda el preu. Té aquesta habilitat, ell. Recorda els preus de les coses, no el seu significat.

-És un símbol de l’amor, reina. El vaig comprar només pensant en tu i en aquest coll que tens i en com et quedaria sense res més posat...-les mans pugen pel seu cos, fins fregar-li els pits. Són unes mans grosses , urgents de necessitat pregona . Les d’ella, encara sobre les seves, l’aturen. Gira el cos i se li encara, fitant-lo als ulls, fixament. Sap del poder de la seva mirada, de com pot arribar a aturar-lo des del fons dels seus ulls grossos i foscos.

-L’infinit, vet-ho aquí el que simbolitza- li diu ella sense treure-li la mirada de sobre.- Com l’estupidesa humana – afegeix. – Saps d’on ve aquesta comparació ?- Li etziba tot canviant d'actitud.

-No.- Ell ja sap per on va, però la deixa fer. A vegades té sortides d'aquestes d'intel·lectual. En aquests casos sempre li segueix el corrent.

-Einstein va dir que infinits eren l’univers i l’estupidesa humana, però que del primer no n’estava del tot segur. I tu em regales l’infinit, l’etern, i em dius que és un símbol de l’amor, del nostre amor.-

-Voldria que fos així, reina...- Vol complaure-la, però no vol parlar d'amor, almenys d'aquest amor al que ella fa esment. Les mans, mirant de mitigar el to de la conversa viatgen per la seva esquena fins els seus omoplats, amb suavitat.

-No creus que és estúpid, això ? -El mira amb languidesa mentre li fa aquesta pregunta, com si de cop decidís d'acabar en sec tota aquella història. Els rostres son un davant de l'altre, a pocs centímetres d'un darrer sospir definitori.

-L’estúpid seria no mirar de que fos així- 

Ella es commou, a l’escoltar la seva resposta. No sap perquè, però aquella simplicitat li és suficient, de moment. Llavors sí que el besa, com quan es van conèixer en aquell carrer d’Atenes, l’estiu passat. El seu cos cedeix paulatinament a les  carícies d'ell, com si hagués superat una prova que  cap dels dos voldria haver de passar més.

L’endemà al matí, quan es lleva, ell ja no hi és. Es troba el penjoll, trencat, enmig dels llençols rebregats. Amb una mà aixeca la cadena i deixa caure l’infinit dins l’altra, mantenint el puny clos amb por de que se li escapi, com el desig d’estar amb ell. Després el desarà al seu estoig, mentre pensarà en lo estúpida que pot arribar a ser, de vegades. Einstein tenia raó, sense ser-ne culpable de tot el significat d’aquella frase. Sovint els estúpids som nosaltres mateixos, i no hi ha res a fer. 

El millor seria no saber-ho.