Nadala

Ses blanques manetes, petites com són,

sent tant petitetes formaren lo món.

Ses galtes hermoses són blancs llessamins

sembrats entre roses pels àngels divins.

Anem, anem, anem a Betlem

BON NADAL !

Nit i llums al parc. Reflexions

Per la nit ha plogut. El vent, a més, sembla que ha bufat, tot i no haver-lo escoltat com habitualment em passa, del llit estant. El dia gris en revela el seu testament damunt les voreres del passeig, de gris inexistent : l´ocre de til·lers i  plataners s´ha escampat per terra o, més ben dit, s´hi ha enganxat formant una esplèndida catifa . L´arbrada mostra diversos graus de nuesa : hi ha arbres completament buits ; d´altres que conserven ben distribuïdes les darreres fulles a punt de caure ; finalment, alguns de ben curiosos , els quals, com si patissin tinya, conserven estranyament totes les fulles en una part de la seva capçada, propera a l´enforcadura, sense cap mena de proporcionalitat que faci observar-los amb la poètica de la decadència que, per exemple, sí llueix l´esplèndida figuera elevada damunt un monticle al mig del petit parc que tanca la zona verda del final de l´avinguda. Aquesta figuera esdevé el darrer testimoni, juntament amb la masia abandonada uns metres més enllà, del que van ser camps no fa pas tant de temps, quan l´antiga carretera ja portava uns quants quilòmetres fora de l´antiga ciutat, avui eixamplada fins aquestes darreres fronteres. Passejar i trepitjar tota aquesta fullaraca, abans que la brigada la retiri amb puntualitat funcionarial, esdevé una necessitat urgent, ni que sigui de minuts mancats de la suficient experiència. Em sento un aprenent, respirant aquest aire pretesament gèlid. La roba no escalfa com abans, però fa de més bon veure.

Després de quaranta dies sense gota de pluja, aquest cel gris i emboirat resulta vivificador, d´enyor desaparegut per una estranya alegria del tornar al pas de les hores que tant bé descriu Pla, i que segons diu, provoca en aquesta època de l´any, l´àlgide en l´esclat dels enamoraments provocat per la urgència del fred, la pluja i la inevitable curta durada del diürn quotidià, que fa cercar l´escalfament dels cors en més gran mesura. Aquestes reflexions semblen haver entrat en decadència, com la tardor, i no només per raons purament climatològiques , sinó sobretot per raó de la pròpia relació interior amb la natura, ignorada per les comoditats i obsessions més modernes dels nostres temps. Quan s´ estima més és quan més s´està en la fosca solitud d´un passeig nocturn enmig d´aquests parcs de ciutat, totalment orfes del gènere humà. I qui diu un parc, diu un bosc, una platja desballestada pel mar o un camp banyat de gebrada. De les mancances se´n fan virtuts, que deien els avis d´abans. Si estimar és una virtut, en virtut de la mancança jo en sóc vostre més fidel servidor. Cyrano de Bergerac, ara que torna als teatres, ho podria haver xiuxiuejat sense perill a Rosaura, quan tot és acabat.

L´anticicló inacabable se´ns ha emportat, com un programa de televisió de qualsevol canal un dissabte a la nit, pensaments sorgits del fred, la pluja i l´obscuritat , tant necessaris de vegades. Mentrestant, el Nadal s´apropa, altre cop amb les seves llums. Aquest any els he assimilat com un fet especialment normal, sense cap mena de sorpresa; ni de neguit tampoc. Em passa com  en alguns llocs on després de festes ningú es molesta a treure-les. Segueixen allí tot l´any i, simplement, quan arriba el moment, es tornen a encendre. En aquest tros de ciutat , voltada de polígons industrials, no n´hi ha cap de pública. El pensament ve quan, en una finestra oberta cap aquest racó de gronxadors quiets i solitud aparent, apareix gradualment una tirallonga de llums formant el que em sembla una figura com d´avet seguit de dos turons en to vermell i al seu darrera, com unes muntanyes, aquestes de llums blanques . La intensitat de la lluminària creix fins arribar a un punt àlgid on aquella queda fixada uns segons, per anar davallant paulatinament, primer el vermell, i després el blanc. Aquest petit ocàs em permet veure per uns moments la tebior fosca de l´interior de la cambra : una paret, un quadre, una taula amb el que sembla un centre amb flors seques i les cadires ; només dura uns instants perquè de seguida, les llums s´encenen de cop, però ara de manera intermitent, mesclant alhora intensitats, com si fos una atracció de fira. Les figures es desdibuixen encara més fins que el ritme alenteix altre cop cap a l´inici de la seqüència, sens dubte el més esperançador. El Nadal ve a ratxes, segons passen els anys. I els menjadors com aquest, esperen omplir-se altre cop, ni que sigui en d´altres cases. Abrigat, dono mitja volta i camino altre vegada sobre l´ocre fosc envernissat a l´aigua. La lluna, minvant, s´ennuvola damunt meu. 

( escrivint , l´atzar d´aquesta música )

La fe de la muntanya

Probablement en Fidel era l´home amb més fe del poble. Aquest fet es va demostrar el dia en què els veïns, encapçalats pel batlle,   el van anar a trobar per demanar-li d´una vegada per totes que mogués una muntanya que emprenyava tothom menys a ell,el qual no hi veia pas cap problema, de tenir una muntanya al mig del poble. Així que davant el requeriment del poble sencer, s´hi va negar afablement però ferma, esgrimint una sèrie de raons tan sòlides com la dura pedra causant del malestar vilatà.

Els veïns, però, no van voler atendre a cap raó i al vespre van anar a casa del Fidel amb torxes , se´l van endur per la força i als peus d´aquella ciutadella altiva que havia anat creixent i creixent amb els anys, el van obligar a canviar-la de lloc. En Fidel tenia tanta fe en aquells homes com en la muntanya ; en conseqüència, no va tenir més remei que agenollar-se, i així estant, aixecar les mans al cel amb convenciment gens humà, tancar els ulls i demanar, finalment,  el que tothom volia menys ell.

I vet aquí que quan va tornar a obrir-los, la muntanya encara era allí. Llavors, per primer cop a la vida, dubtà sense saber de qui ni de què, per raons tan òbvies com la força del seu argument. S´esdevingué acte seguit que feu un pas enrere i aleshores el peu li va fallar, perquè a la seva esquena hi regnava el buit. No va caure de pur miracle.

Tala ( en groc )

Del silenci estant,
 cops de destral i soques :

llum al clar del bosc.

Classe

Torna el soul a l´ànima, quan els dies s´escurçen. La secció de vent amara lletres tristes, que la veu d´una dona  transmet sense nostàlgia, acceptant el que arriba amb la força del rythm´n blues.  Sense aquest i amb un simple orgue hammond B3, aquesta mateixa veu cantaria el mateix adreçant-se a Déu, i en diríem gospel. I si, pel contrari s´adreçés directament a la tristesa del seu cor, llavors, amb una guitarra i una harmònica de més, faria un blues. 

Tots aquest ritmes bateguen en negre i tenen el caliu d´abans de les cendres. Escalfen desfetes, diumenges travats. Avui toca classe, amb doble accepció. 

Deute

( ...) Em vaig agenollar i vaig passar la mà pel Hudson. Estava glaçat. Tota la gent que vivim aquí fem cas omís d´aquestes aigües, ens desentenem tant com podem del parell d´eternitats fosques enmig de les quals s´ha interposat la nostra mica de llum. Del deute que tenim amb aquesta llum, però, ¿ què se´n pot dir ? Hem de tenir cura de la nostra vida. (...)

Teju Cole, " Ciutat Oberta " (2011)

Affaire

Va trucar a l´oficina d´objectes perduts. Una veu el va contradir de bon començament. Ara se´n deia l´oficina de troballes, perquè allí, d´objectes perduts, res de res. En tot cas, el perdut era ell o bé – i ja em disculparà, senyor – alguna cosa seva. Allí hi eren per trobar, no per perdre res.

Ben mirat – pensà l´Ernest -, la veu que l´atenia tenia raó.  Li demanà disculpes – un perdoni vostè, jo no sabia, té raó, clar, molt indicat, etc.- , amb el qual pretenia apaivagar el seu mal inici i predisposar a la veu, que li parlava amb to malhumorat, cap a la font del seu problema. Va anar al gra, doncs. - ¿ Em podrien trobar la meva ànima ? – preguntà innocentment. – Llavors la veu, diligentment, li començà a preguntar el que se sol preguntar en aquests casos, i que l´Ernest suposà que no era més que un formulari  omplert a desenes diàriament en aquella oficina de nom tan estrany :  com era aquella, de quin color, forma, grandària; quan feia que la tenia, quan se n´havia adonat de la seva pèrdua, a quin lloc es podria haver donat aquella seva – i aquí la veu recalcà el seva amb malícia expressa – pèrdua i  si aquell lloc era públic o privat – perquè si era privat, sincerament, ja havia begut oli - .

Llavors continuà, però ho feu amb  ritme in crescendo : si tenia alguna assegurança que la protegís contra robatoris i si creia que podria haver estat robada – desgraciadament el mercat negre n´anava ple, d´ànimes sense assegurances – i acte seguit començà tot un reguitzell de preguntes personals adreçades a saber si la seva ànima havia tingut motius suficients per abandonar-lo – la qual cosa ja no entrava dins les seves competències – o fins i tot si havia optat per la tercera via. Aquí la veu es va aturar de sobte i un silenci s´apoderà de la línia. L´Ernest, inquiet, preguntà sigil·losament :

-         Què vol dir ?-

-         La mort, Sr. Polseguera...la mort de la seva ànima.- digué la veu tenebrosament.

-         ¿Què vol dir,  morta ? –

-         Morta. – rematà amb freda neutralitat.

-         ¿ Vol dir que potser no cal cercar-la ?-

-         Ja li ho he dit de bon començament que aquí no se´ns ha perdut mai res. A més, i pel que jo sé, un cop morta ja no hi ha res a fer. El cos ja no la reclama. S´allibera d´ell, per dir- ho d´alguna manera.

-         ¿Però aquí no la tenen vostès, de ben segur ?.- insistí ell.

-         Els motors de recerca no fallen mai. No hi cap ànima amb les característiques que vostè m´ha dit. No li ho volia dir, així, de cop i volta...- ara la veu es suavitzà una mica –

-         O sigui que...-

-        Bé, potser si busca vostè pels baixos fons, ja li he dit que hi ha un mercat negre on es trafica molt amb ànimes però...si li sóc franc, les ànimes com la seva no interessen massa.-

-         Massa netes –

-         Si, em temo que si.- L´Ernest sospirà, resignat.

- ¿ I ara què, hauré de viure per sempre, seré etern ? –

-       No perdi la fe, home, potser al final la trobarà. Ja li he dit que també podria ser que l´hagués abandonat. Però sí, la realitat és que  hauria de començar a pensar seriosament en l´eternitat, no té una altre opció. Sense ànima la cosa va així. Al cap i a la fi, tampoc està tan malament, no troba ?

-         Bé, si, però la trobaré a faltar... i tinc l´ànima morta i em sento bullir la sang. – afegí citant un antic vers de joventut que li acabava de surar al magí.-

-         Veig que cita vostè un poeta prohibit. Vagi amb compte que això és un ens públic  -

-          Ara ja no importa, no tinc res a perdre, segur que ho entén, això.-

-         Touché , Sr.Polsegura. No li ho tindré en compte – digué la veu cordialment.

Després li pregà que no tallés la comunicació. L´Ernest contestà amablement les preguntes sobre el tracte rebut per part de l´oficina de troballes. Penjà el telèfon i s´ allità de seguida, perquè se sentia molt cansat.  S´adormí profundament, com quan era un nen.

Al llevar-se l´endemà, se sentiria un home nou, però només uns minuts perquè a l´obrir la finestra de la cambra de bany, la que donava al celobert, no va tenir temps de res més. L´ànima li va entrar pels narius, l´ànima de l´ànima, si es pot dir així. Perquè era una ànima aterrida després d´una fugida sense massa sentit.

L´Ernest se´n va adonar de seguida. La seva ànima era de les més corrents, i aquell petit affaire, en ànimes com la seva, solien tenir un final força convencional. La sang tornà al seu lloc mentre la seva dona, endormiscada encara, entrava amb el seu batí de flors rebregat, la primera cigarreta del dia ja a la boca i un bon dia d´eternitat dubtosa en la seva veu. Ell li feu un petó a la galta  i s´adonà després de mesos d´absència, de com se l´estimava encara. Llavors va sortir, i alleugerit va fer cap a la feina, com si mai hagués passat res.

Filtració

Olor de geranis als dits. A la piscina, més tard i al vestir-me, una altra mena d´olor, no identificada però alhora que propera, molt allunyada en el temps, antiga com per haver-la oblidat completament fins ara ; possiblement dolça, amarada d´algun record de pòsit totalment incert però ara viu provocat per una simple inspiració on han coincidit ves a saber quantes circumstàncies perfectament raonables amb el resultat d´una de perfectament inexplicable. Mig nu davant de l´ armariet , només que em mogui una mica estic segur que desapareixerà. Respiro aquest aire unes quantes vegades, immòbil. La breu sensació es produeix només a l´inici, com si s´obrís una petita escletxa dins el meu cervell. No tracto d´endevinar res, només sento el plaer d´alguna cosa que em fa somriure beatíficament. Finalment em moc i se´n va, ves a saber on.

Ara que ho escric, no sé ni com la definiria aquesta olor, tret del fet de que, ben mirat, era més aviat una essència, potser de felicitat - de tantes minúscules felicitats oblidades amb els anys -, tornada per la força breu de l´aire. L´alè filtrat pels narius em demostra allò de que mai es pot donar una cosa per perduda, pel simple fet de que ja ha existit abans malgrat no sapiguem on para.

( ... i bé, sempre hi ha filtracions sonores, més fàcils de recordar )

Ser dur no és suficient

En Rocky deu tenir més de setanta anys, però no gaires més. Si m´hi he fixat és perquè és un d´aquests personatges que apareixen durant un temps dins les rutines diàries fins que un dia, de cop i volta, desapareixen. Llavors els trobes a faltar.

Ell puja corrent i es creua en el meu camí a l´alçada del pont del barri de M., ben d´hora al matí. En aquest punt, la seva samarreta ja és ben suada en bona part de la seva geografia i, ara que ho penso, diria que sempre és la mateixa, així com el pantaló de xandall i la gorra de ciclista tirada cap amunt damunt el seu cap de cabells curts i blancs.Més que corre, arrossega els peus en un trot proper al tentineig, tot i que aguanta bé la constant pujada de l´avinguda. El seu cos sembla tirar endavant a partir d´un punt neuràlgic , les seves mans, movent-se a joc amb la cadència de les cames, com si iniciés alguna mena de ball on els punys cansats mantinguts a l´alçada del pit fossin una mena de brúixola on fixar la mirada, mig apagada i cansada, cap a un final que no acaba d´arribar mai.

D´allí on ha vingut el Rocky jo no ho sé, però tota la seva singularitat harmonitza amb la idea de la dignitat del vell púgil, tot fent-me recordar   aquella frase demolidora que hi ha al vell gimnàs escrita damunt la paret, a la pel·lícula Million dollar baby  : “ tough ain´t enough “, que al seu dia em va fer agafar el diccionari per saber què volia dir. El vell Rocky – aquest nom li he posat jo , en honor a la primera -, de segur que en sap millor que no pas jo el seu significat, tot i que possiblement no parli l´anglès.

Humor negre

El meu pare, noranta anys :

- Ara ja em puc morir.

- Em penso que t´hauràs d´afanyar. - Li responc jo.


( riem, feliços del moment )

Tarda

Segueixo un camí que s´acaba de sobte, en el que sembla el pla d´una antiga carbonera. Per aquests verals estan fent neteja del sotabosc i mica en mica van avançant muntanya amunt, obrint camins en mig del bosc que sovint em despisten. Aquest n´és un. Queda una hora de sol encara, ben bona. Segueixo pel bosc de més amunt i arribo a un roquetar que travesso. Un altre tros de bosc, aquest intacte si no fos per les llaurades dels senglars, que després de la pluja són feliços endinsant musells dins la terra tova. Un altre tros obert, roques i farigola. Amunt, s´endevina un camí carener. M´hi arribo. El caminet dolceja i es perd cap algun lloc que avui no descobriré.  Hi ha un pi solitari, caragolat en la seva base. El sol dibuixa ombres precises, nítides; llargues, de lleugera desproporció. La vegetació reclama el seu moment de humil solemnitat. Algun batec d´ales sura una mica més avall . Hi ha un tronc caigut, que fa de bon seure. Ho faig i resto així, tranquil en un lloc nou, amb la vista del Castellsapera a tocar d´ulls. S´hi està bé, realment bé, aquí dalt. Tot sembla prescindible, foteses, res és important. Per no ser-ho, ni un mateix, ni el pensament, ni res. El cos va deixant anar tensions, ho puc notar perquè si tanqués els ulls, m´adormiria com un nen de llet. 

Respiro alleugerit. M´aixeco i faig unes fotos. Es fa tard i he de marxar. Agraeixo el moment i amb les mans a les butxaques, baixo altre cop cap allí on tot sembla  més important del que hauria de ser. Fins i tot la pròpia vida, que realment ho és si és en vida dels altres. 

Principis ( sense finals )

Vaig seguint el rastre blau de les formigues d´en Ponç Pons . Va repetint la idea de la necessitat d´escriure per alliberar-se de neguits i angoixes. M´hi sento identificat quan parla així, quan camina per Menorca. Parla dels ullastres, que no sabia què eren. Són oliveres. Les esporga i en l´esforç físic, descansa. L´entenc. Parla de filòsofs, poetes i de literatura. Parla de vida i humanitat. Parla del món. La Divina Comèdia no només és l´infern. Són apunts, aforismes, pensaments. Crema literalment tot el que escriu, un cop ho passa a net. Com si fes un sacrifici. És un outsider, suposo. És poeta, clar. El desconec, a pesar de tot. A pesar de les al·lotes, que ja se´m fan familiars.

I si escric tot això és per sentir-ne alguna cosa semblant. Un pont, anotaria. Un pont i una senyera, reflectida damunt aigües tranquil.les i polides. El Llobregat, en fase inicial. El Berguedà. Al fer la fotografia, l´estrella blanca s´infla amb un cop de vent i tant sols resten les quatre barres. És el que hauria de ser si esdevinguéssim  . L´estrella és només l´anhel i la lluita. La del Jordi . I la del Jordi, també. Ahir vaig veure una furgona com s´endinsava dins unes portes metàl·liques en un lloc de nom llunyà i - a mi m´ho sembla -, sinistre. Amb ells anem escrivint la nostra història, penjada del seu pont que mai separa. 

Llengua, cultura, país.

Un torpedo de 5 polzades

L´Ullmann era cubà a pesar del seu cognom. Fernando Ullmann, es deia. Havia tingut una fàbrica de tabacs, és el primer que em va dir, com confirmant l´espès fum blau que sortia de la seva boca. - Ullmann , veu ?- Digué assenyalant l´anell envoltant la part més llepada del pur entrellaçant el dit del cor amb l´anul·lar d´una mà morena colrada pel sol. L´Ullmann seia en una cadireta exactament igual a la meva, de potes baixes i respatller rectangular i ample, que en el seu cas modelava un cos gruixut sense ser pesat, llarg i fort i amb una testa de cabells ben blancs d´on uns ulls grisos i clars esmorteïen l´aparença habitual dels habitants de la illa que la seva veu, però, confirmà en quan va obrir la boca. M´agraden els accents purs, denoten procedència, cultura i habituds molt concretes; confirmen l´existència de móns diferents i propis, no adulterats pels magmes de les grans metròpolis, on tot és un aiguabarreig d´on ningú en treu l´aigua clara, sinó és la d´experimentar una falsa evidència de realitat desvirtuada en una altre de més gran, sovint aclaparadora i mancada de profunditat. En aquest sentit, però, Miami no era el millor lloc per descobrir aquestes coses, o potser si, tenint en compte d´on venia jo a passar uns dies per recuperar-me d´uns problemes de salut.

Era el primer dia que baixava a la platja de Cape Florida, amb la meva cadireta i el para-sol de rigor. Sóc incapaç d´estirar-me a la sorra en una platja, ho trobo especialment brut, tot i que allí la sorra era ben blanca i fina, el vent corria suau i fresc i el sol ja anava de baixa. Ell s´havia assegut al meu costat, de cara al mar. M´ havia preguntat si em feia res, amb el to del qui ho dóna per fet de manera desarmant, cordial i sense possibilitat d´un “no” per resposta, mentre tot just jo anava a obrir el bloc per fer un esbós del conegut far que s´alçava just al darrera nostre. Li vaig somriure i li vaig dir amb el meu millor castellà que endavant. Em mirà rera les ulleres de sol amples, on em vaig poder veure per partida doble amb un cert desassossec : a la pell blanca i al cos esprimatxat li mancava bastant de tot.Se les tragué, advertint el meu gest. Portava un petit barret a l´estil del Sinatra, samarreta sense mànigues, un banyador estrident de cames llargues i una nevera, d´on tragué dues ampolles ben fredes de Cerveza Cristal, mentre s´asseia i es presentava amb el seu havà a mig acabar, parlant, ara si, la seva llengua nadiua. Encaixarem mentre li deia el meu nom. El seu ¿catalán? em va fer feliç per un instant, perquè no em passava sovint que dient-me Martínez ningú endevinés la meva procedència.

Li vaig preguntar pel puro i començà a parlar, mentre jo començava a dibuixar. Em deixà la cervesa mig enterrada a la sorra, ben a mà per si la necessitava. Ens mig donàvem l´esquena, ell mirant les aigües clares i jo el far; era una situació estranyament còmoda. Semblava ben bé com si ho haguéssim fet tota la vida, d´estar-nos d´aquella manera. I sí – començà dient - tenia una petita fàbrica de tabac en un poblet vora la costa, no gaire lluny d´allí. Es dedicava sobretot al robusto, tot i que també feia partides de models julieta, Churchills, sobretot.¿ Que si sabia jo què era un robusto ? .Suposava que devia ser el pur amb el que se m´havia presentat però no, aquell no era pas un robusto, era un petit torpedo de 5 polzades, especialment fabricat pel seu ús personal. Aleshores començà a explicar-me les classes de purs que hi havia mentre jo anava dibuixant una mica d´esma. M´explicà també que el tabac que feia servir era ben cubà. L´importava de Txèquia, d´un antic fabricant de l´època comunista que encara tenia tractes amb la casa Partagàs, empresa nacionalitzada i propietat d´Habanos, la companyia estatal més important de tabacs de la illa. En Partagàs era català, em va dir. Llavors em vaig girar i el vaig mirar. Ell somrigué. ¿Ho sabies ?, em preguntà. No, però pel nom ja pot ben ser. Jo, de puros només recordo els que fumava el meu pare, li vaig dir mentre agafava la cervesa i feia un primer glop. Estava encara ben freda. A les vitolas hi havia castells , recordo que les col·leccionava, així com també recordo les caixes que guardava després per entaforar-ne foteses com bales, cromos, xavalla...recordava també l´olor de les caixes; el millor del tabac era la seva olor abans d´encendre´l. Sí - confirmà ell - un bon havà s´ha d´olorar abans d´encendre´l. Series un bon fumador, afegí sense cap sornegueria.

Vam quedar-nos en silenci. La platja s´anava buidant, no massa, però si el suficient per anar desviant la vista davant els banyistes desfilant sobre la darrera ona. L´Ullmann anava ullant el dibuix que jo feia. Me´n sortia prou bé, encara tenia prou bona mà per anar definint el joc d´ombres que la tarda creava sobre el cos del far i el bosc de palmeres que l´envoltava. El puro continuava intacte a la seva mà, com si fos etern. Mirava la llunyania, com fan molts homes grans. La pàtria, vaig pensar, a on potser no podia tornar.

En Fidel havia de portar millors coses, em va dir. Jo estava amb la revolució. Ja n´estàvem farts del Batista i de la casa de meuques pels americans en què s´havia convertit la illa (llavors em vaig adonar que sempre l´anomenava "la illa" ). Però resulta que li va nacionalitzar la seva terra, i amb ella, el tancament de la seva fàbrica. Vaig marxar, em va dir. No em va costar gens...després ja va ser una altre cosa. La illa es va convertir en el prostíbul del món. Jo ja feia estona que havia acabat la cervesa i el dibuix. M´havia posat de costat i contemplava el mar. I a l´horitzó, com un home gran sense esperances. Li vaig parlar, aleshores, del vell i el mar, de Hemingway, d´aquella superba metàfora de la vida... se li van encendre els ulls un instant i assentí amb el cap vàries vegades. Si. l´havia llegit. El viejo y el muchacho, dos éssers sense nom. Els seus ulls grisos es posaren sobre els meus i afegí: 

- Como Cuba y los catalanes - sospirà - sólo quedan nombres, amigo. -

Em vaig quedar pensant en els noms, en les moltes identitats aparentment inexistents que tenien dos cognoms com Ullmann i Martínez . Al cap d'una estona, ja fosc, és  va aixecar i va dir que es feia tard. Em convidà a sopar, si volia. Jo no podia. La Helen m´estava esperant, li vaig dir. Em va cuidar molt, la Helen, aquells dies que vaig estar a la seva caseta de Miami. Llavors vam encaixar i marxà amb el meu dibuix sota el braç, on un tros de illa ben al fons, damunt l´horitzó, encara havia tingut jo temps de dibuixar, sense pràcticament ni adonar-me´n.

Asseguts al porxo, li vaig explicar la trobada a la Helen. El seu rostre d´anglicana severa es girà amb sorpresa : 

- ¿ T´ha dit que era l´Ullmann , el de la fàbrica de puros ?. Em preguntà. -

- Si, ¿ el coneixes ? vaig replicar interessat.-

- Es clar que si, tothom sap qui era, l´Ullmann de Partagàs.- 

-¿ Era ?, vaig preguntar abans de voler abordar la següent pregunta que tenia a la boca.- ¿ Partagàs, has dit ? - Amb accent americà sonava molt diferent. Em va mirar alterada, cosa molt poc habitual en ella. Només li va durar un segon, però. 

-El van trobar mort fa un parell de mesos, al seu despatx de la fàbrica. Mort natural, deia el diari. Encara li fumejava el puro a la mà esquerra.

Jo encara pensava en aquell cognom , quan em vingué al cap un detall. 

-¿Un torpedo de 5 polzades, potser ?  - 

Llavors ella es posà una mà a la boca , em mirà i agafà el bloc d´esbossos que havia deixat sobre la taula. L´obrí i passà la mà per les anelles, on encara hi havia unes tires de serrell  de paper enganxades. Les tragué i després va aixecar el cap. Arrufà les celles i em mirà directament als meus ulls cansats de sempre. No sé què és el que hi va veure, però s´aixecà, em posà la mà al front i desitjant-me feliços somnis afegí que les meves històries sempre la fascinaven.

  

Que plogui

Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys.

- I vostè, ¿ què espera de la vida ?
- De moment, que plogui.

Ponç Pons ( extret de El rastre blau de les formigues ).

( llegit després d´escoltar al rei d´Espanya )






(r.i.p.)

Estiu

S´acaba, com sempre ja - si la memòria no em falla- , amb la xafogor dels primers dies de tardor. Amb la darrera onada, la primera, pendent d´arribar encara. Aquest any tampoc he anat a saludar-lo allí on viu. Fer-ho altre cop, a aquest pas, serà com quan érem petits, quan apareixia de sobte rera un revolt al sortir de l´autopista. Era blau, càlid i era suau també. Tenia un punt de sobrenatural, perfectament assimilable. De petit, tot això no tenia importància, com la felicitat del dia o la profunditat del son a la nit.

Kolia

" Yo siempre le contaba las mismas historias, ella se las sabía de memoria. Pero aparte de mi, no tenía a nadie más con quién hablar de su hijo : los demás maestros, unos no lo recordaban, otros habían muerto, otros se habían ido de Chebachinsk. Pobre Kolia, ni tiempo le había dado de echarse novia, y sus amigos, todos, cayeron en el frente. La buena mujer siguió viniendo durante unos veinte años. Un dia no se presentó. me encontró su vecina, me dijo que había muerto y que le había pedido que me devolviese el cortaplumas...Y ahora, probablememnte, soy la única que se acuerda de ese chico. Después de que me vaya, nadie lo recordará.Como si nunca hubiera existido. "

Aledandr Chudakov, " El Abuelo" ( 2000 ) - Automática editorial (2016) -

D´allí on no toca mai el sol

" Segur que heu vist, a les cambres més amagades d´aquests edificis, on no hi toca mai la llum del sol, com el daurat d´un paravent o d´una porta corredissa capten la llum distant del jardí i la reflecteixen com en un somni ".

Junichirô Tanizaki

Denotant la vida que passa, sense pas previ, per la llacuna dels meus pensaments, immòbil i maldestre, tracto d´arreplegar el sentiment. On és ? - pregunto a deshora – On és ? - repeteixo ara sobre la superfície llisa on el roc ha encerclat l´instant de la pregunta amb l´eco del seu pes minse -. La resposta no té cabuda física ni probable, es queda empassada en els solcs profunds de l´intangible, aquesta lluerna sorgida de l´espora de l´àngel bufat d´aquella flor marcida de la dent del lleó, amansida ara per l´improbable transformat en impossible : el desig.

Tanmateix, l´esclavitud regna com goja dins la llacuna, al fons del tot on els rocs s´amunteguen com talús d´una tomba anònima. El seu rostre, el plec perfecte de tots els fulls, esdevindrà el definitiu. Etern com l´esperança. Podries ser tu, si sabés on m´habites.

En aquest tros de terra ( presagis )

Un raig de sol cau sobre aquest tros de terra. N´és un de sol. Precisament avui, penses amb l´ull ficat rera la càmera. Altres cops - poques vegades - has tingut premonicions d´aquesta mena però no per aquest tipus de causa. Les has patit. Penses si ara en serà una de bona. I no ho expliques a ningú, perquè aquestes coses no serveixen per a res. Ningú se les creu.

Pobre i afortunat a la vegada, quan treus l´ull del darrera la lent, el sol segueix il·luminant aquest tros de terra i només queden badant quatre núvols passatgers. Després et topes amb cinc excursionistes alemanyes, de no més de vint anys. Penses si això tindrà algun altre significat, són els primers estrangers amb els que et topes per aquí. Això no és normal. Alemanyes ? Podrien ser austríaques o suïsses...europees, segur. Lligues caps i en treus una conclusió ràpida, que no precipitada. Et somriuen amb dolcesa al passar pel teu costat mentre fas per canviar un dels objectius de la càmera. Fa interessant, fer aquestes coses. A saber el que pensaran. Der katalanische fotograf , diran. Si, segur que no són alemanyes.

Al cap d´una estona, un grup d´excursionistes, ara jubilats i autòctons. Primer en passa un i baixa per un camí i darrera seu un seguici, que tiren per un altre camí. El criden, en castellà. Jordi, es diu. Que a donde vas por ahí. Aneu al Llor ?, respon ell seguint el seu camí. No. Doncs tranquils...ja ens trobarem. Ho diu com qui sap on va.El darrer a passar   se´l mira, es para i diu : Este Jordi es un caso. Es un nómada. Et quedes amb la paraula nòmada. Som nòmades, nosaltres ? No. Aquest home no acaba de tenir els conceptes clars. És com la veïna, que davant la profunditat de l´atzavara diu que li produeix claustrofobia. Que ella mai tindria esos cactus en el patio de su casa. En fi, algú ho havia de dir, que deia aquell.

Avui la pell està fina. Tires per un camí per on mai havies transitat abans - la mania de no tornar mai pel mateix lloc - i et topes amb una tanca d´entrada a una finca. Mires el mapa. Vas bé. Aquest mòbil nou que tens és més útil del que et pensaves. Mires a la dreta i no hi veus cap tancat que et privi el pas, és més, hi ha un pas prou clar per travessar. Un altre senyal ? No les tens totes però tires. Al mapa diu que passes ben a prop de la casa però no diu res de passejar-te pel seu jardí. El camí, però, és franc. Així que no pares i quan sembla que quasi bé t´hauràs d´aturar i trucar al timbre per preguntar si el camí continua per dins la casa, un desviament, molt poc senyalitzat però clar. I si, el camí rera la casa de seguida s´enfila. No deu ser un lloc habitual de pas, penses.

Passes i enfiles, el bosc es va cremar fa uns anys. Els troncs de  les alzines encara ho testimonien. L´alzina és forta i autònoma. No s´ha de replantar, com un roure. Ella tota sola s´alça del tronc mort. La vida continua, i aquest és un altre senyal.El bosc creix, en aquest tros de terra.  

Al capdamunt de la cinglera, el vent  presideix una estona, Després, la calma. 

Hummingbird

En la tornada de la cançó – quina bonica metàfora aquesta de la tornada d´una cançó – el Tweedy diu que et recordis de recordar-me, encara dempeus al teu passat, com un colibrí voleiant ràpid ; tan ràpid com fins a noranta vegades per segon, que és el que explica l´ornitòleg de veu acadèmica i neutre al vídeo que mires sobre el hummingbird, en l´original anglès. Noranta vegades per segon les veus com veuries les hèlix d´un avió rodant, és a dir, veus la superposició de noranta batecs en un núvol transparent de formes reduïdes i borroses. Així es va diluint el passat, amb els seus rostres a la memòria del que no tornarà. Així de ràpid s´esdevé, i malgrat tot, l´hèlix que va rodant fins arribar avui. Dempeus al teu passat has decidit aturar-te i fixar les seves ales d´alguna manera. Del llapis n´han sortit, tornant cap a la cançó. Desdibuixant-la cap on tu voldries trobar-la.

Automàtica.11

Si en sents la necessitat, no cal dir-ho, ni tan sols pensar-ho. Em vaig guardar el poema de l´Elliot a la bústia d´entrada del correu. Llegir texts ben escrits m´ajuda a situar-me en l´espai i el temps, em fa adonar de la dificultat de lligar paraules per obtenir un resultat provocatiu : hauria de ser ben fàcil de fer, això de fer versos o lligar històries. És comprensible, tanmateix. I el silenci, aquesta resposta tan ambigua, també em situa dins el temps crític del qui no fa res per mirar de ser perdurable, sociològicament parlant. Antropològica, de igual manera, se´n dedueix la solitud dafoeniana, comuna a aquest poema que m´he guardat, gràcies a la deferència d´en Marc V. Porto un mes trobant- me´l quan menys l´espero, i d´això es tracta precisament, de la necessitat de no dir ni de pensar ni d´esperar. Acaba així : espera sense pensar, ja/ que no estàs preparat/ per fer-ho :/ Així la fosca serà llum i/ la immobilitat dansa. Esperança, amor,fe. Car fóra quelcom indegut. L´ànima que espera sense esperar res. Difícil com un poema ben escrit, com la història rodona. L´impossible de la mediocritat. ( un meu sospir ). Tot i això  no cediré pas a aquest punyeter i solitari

quelcom

Per la vall de Sant Aniol

No he d´enganyar ningú. Al  gorg dit el Gomarell hi ha gent, en aquesta hora de la tarda. La pujada per la vall que duu a l´ermita de Sant Aniol d´Aguja és plena de gorgs on les aigües diuen " vine". La gent té dubtes d´on banyar-se, cada pleta d´aigua n´es una invitació; els excursionistes s´acumulen, a certs llocs del camí. Tothom sembla buscar el seu paradís particular on estar-se una estona enmig de turqueses plàcides en què la imaginació vola ràpid cap a tròpics insospitats.A d´altres trams, en canvi, la fortuna et manté sol. És a la tornada, que faig pel camí que transita per damunt de la vall, passant pel portell de la Guilla, amb vistes magnífiques damunt la vall i la petitesa dels gorgs - bassals verds albirats a cop d´ocell - d´on m´arriben els xiscles de la gent quan tasten l´aigua garrotxina. Ningú sembla passar per aquí, l´ambient és sec, sense humitat ni aigua. L´aigua atreu a la gent, i jo no en sóc cap excepció. Suat per la caminada, em trobo que el camí creua l´anada amb la tornada per la pleta fotografiada al matí. El destí m´endinsa dins les aigües, més que fredes. Hi ha gent, si, però entra i surt, o camina a peu nu. No neden, i no saben el que es perden. La piscina natural és llarga i al igual que les artificials, va enfonsant-se cada cop més. Al final, un grup d´arbres m´aïllen temporalment allí on el gorg és gorg, i el verd s´emmiralla amb sol i pell. Llavors faig el mort i miro el cel, i recordo versos d´aigua , amarat d´aquesta minsa solitud : el doll que vessa / ben endins de la gorga / és llum pregona. I ho entenc, literalment. La poesia poques vegades ha estat més explícita per a mi.

Però cal altre cop de fer el viu, perquè dins d´aquesta aigua un no s´hi pot estar massa estona. Torno a la riba, m´assec a una roca i faig un mos, envoltat de gent gaudint del seu petit paradís. Envoltat de vida, marxo.

A l´Olimp, viuen

Cau la nit i surto a fora. El paisatge fosc, sense lluna, els llums ataronjats de les faroles del carrer ; la fresca, vinguda de la llarga pluja del dia anterior ; les ombres de les façanes de les cases, dels arbres, del silenci d´una nit d´agost; avions, circulant força més amunt, curulls de destinacions, que no pas de destins. Res per fer, el pensament aturat de fa dies. De sobte, al poc d´estar assegut sobre el pedrís, una llampegada il·lumina una nuvolada amagada dins la fosca, perfectament delimitada dins la nit serena. No se sent cap tro, només aquesta aparició intermitent dels núvols encenent-se de tons grisos i blancs. Davant seu, quan m´hi fixo al cap d´una estona, n´apareix un de més gros, negre a la meva vista: fa de pantalla al so, suposo, perquè l´espectacle és curiós, sense gota de vent ni pluja ni res que faci pensar en una tempesta. Només els llampecs succeint-se a bon ritme. Un petit miratge nocturn, un petit misteri dins la peixera dels ulls que s´ho miren, dubtant de si deu significar alguna cosa. Cinema mut, algú hauria de posar la frase o la música adequada, o canviar a un pla on una dona de rostre molt blanc i llavis ben foscos, teatralment, aixequi les mans al cel o les uneixi suplicant, o bé posi els palmells damunt del cor mentre gira el cap a dreta i esquerra olorant-se una tragèdia. I el públic només esperi , amb l´alè tallat, a veure què passa a continuació fins a la fi, on tot s´acabarà bé.

Algun cotxe passa pel carrer, un rat-penat llisca en la semi-obscuritat, jo que m´ho miro i miro de recordar en aquell lloc on vivien els déus antics...mica en mica la tempesta es va desplaçant cap al sud-est i al cap d´una estona més llarga, la lluna, avui una mica més grossa i menys plena, va pujant amunt, abaixant el teló de la petita funció esdevinguda al cel nocturn. Els déus, encara respiren .

Por

Damunt aquesta ala

el sol ja t´il·lumina.

 No tens pas por.

6:00

Dues figues i unes quantes mores, agafades amb lleugera marinada. Després, el carrer, més que buit, assolellat de tarda silenciosa. El campanar nítid que marca l´hora. Les compto xino-xano. Un adéu llunyà de veïnatge tanca l´escena. Penso si cal res més i en el fons - molt en el fons - penso que no. 

És com un pou, aquesta ànima que tinc.

In memoriam

El monument als caiguts fou, finalment, demolit. Es tractava d´un monòlit de pedra calcària blanca del país, alt i estret – un apropament als déus de la victòria cap als seus caiguts, segons paraules de l´escultor el qual, tot sigui dit de passada, d´oblidat com estava, no li havia estat difícil de ser escollit per fer el nou amb idèntics arguments – flanquejat per dues figures d´àngel amb el cap cot, les ales plegades tocant-ne la base dels peus i les dues mans repenjades damunt l´espasa redemptora ; els anys l´havien ennegrit i a la base, les lletres esculpides eren quasi bé il.legibles. La revolució n´havia estat la causa tot i que tothom les recordava prou bé, perquè de fet, no havia passat tant de temps després de la darrera.

A cada poble i ciutat, la història amb els seus monuments havia estat semblant i les paraules, igualment esborrades en nom de la llibertat, la qual així ho exigia cada cert temps. Era, segons els filòsofs de l´època, una qüestió d´higiene : a nous caiguts, nous monuments. L´escultor, aquest cop, va idear un monòlit de forma piramidal i progressiva -un terme adient als nous temps sorgits de les cendres dels antics temps - d´alçada descomunal i coronat per una senyora amb aires de deessa, de pits prominents i cabells onejant al vent, el braç alçat al cel sota una mirada anhelant de justícia.

I vet aquí que com passa des dels temps dels romans, l´únic que sobrevivia de tot plegat era l´ample pedestal sobre el qual s´erigia un monument rera l´altre. I la part final de la feina sempre era la mateixa. Les paraules que havien de ser esculpides de nou a la base van ser escrites per un dels més il.lustres revolucionaris. La frase fou tramesa oficialment al cisellador, el qual era un home ja gran que havia viscut, com home lligat a un arbre, llibertats de tots colors i mides. Tenia bona memòria, així que no va tenir massa feina a repassar, una per una, les mateixes lletres que ja havien estat escrites uns anys abans, sobre la mateixa pedra. 

Versos manllevats d´una nit d´estiu

Car mira els enamorats
com es menteixen així que
volen dir-se veritats................................( en la nit ofegada) ..................................................

eixampla´t Orió,
crea més nit ; que pugui perdre´s
en ella aquesta vida que s´ha fet
tot d´una en mi.......................................( per l´atzar avui favorable i )....................................

a la platja, de nit,
a dalt, a través de les tenebres
neden les delicades germanes,
les Pleiades.

Creus en la mort de les estrelles ?

 
( Al cel de casa meva,
   Rilke, Vinyoli i Whitman
   amanyaguen la seva pols
   - la de les estrelles -, 
   damunt el llom de la Major ).

Terra de ningú

A deshora veig a la senyora M. amb el gos, per allí mateix on a d´altres hores hi passeja altre gent, sempre la mateixa i amb puntualitat d´habitud que se´m fa estranya, potser perquè jo sóc també com ells o com la senyora M .

El lloc resulta diferent segons qui passa. És aquest lloc nostre.

Només que quan queda buit, ja no és de ningú. 

Havent sopat

Esperant res d´especial, la llum sorgeix rera les cases i em somriu, preguntant-me on era. Els dos cavalls em miren, aliens al breu moment. Després se n´obliden i jo, ara que ho recordo, vaig ser uns instants feliç. Només que no ho sabia. El que sabia amb seguretat és que  em vaig sentir lleuger, mentre xiulava tornant del capvespre. La cançó, va venir després.

Un dilluns qualsevol

Endormiscat, mandrejo mig estirat damunt el sofà. Quarts de quatre de la tarda i per la finestra, núvols blancs, petits i esfilagarsats decoren un cel ben blau, radiant d´estiu. Semblen quiets i m´hi fixo, entre capcinada i capcinada quan mig obro els ulls que no acaben de cedir al son ; molt a poc a poc, i agafant de referència la barreta que separa els vidres, el núvol va passant, com la tortuga. O sigui que sí, que encara que no ho sembli, el temps passa.

Pel matí, el campanar d´Err així m´ho anunciava : les deu del matí, una bona hora, una hora en què res fa pensar en alguna cosa acabant-se ; hora del bon jour madame, bon jour, monsieur. En aquest poble – que és al sud del sud de França i a la que des d´aquí s´anomena la Catalunya del Nord – no hi ha pressa. Tenen els carrers escrits en català, com el carrer de les Closas o el carrer de les dues esglésies, fet que me´l fa seguir fins topar-me, efectivament, amb dues esglésies, totes dues antigues, totes dues de costat; l´una, la que es veu de lluny, la del campanar clàssic pirinenc de sostres a quatre aigües de pissarra, amb rellotge i campana que donen quarts i hores ; l´altre em sembla més antiga, d´estil romànic – tot i l´amplada de la nau central que la fa semblar més un mas que una església -. Al costat, el cementiri, amb els panteons clàssics grisos d´aquest país, que no enterra el morts en blocs de pisos com solem fer aquí per algun estrany costum.

Dilluns feiner i surto del poble seguint les línies vermelles i blanques del GR, direcció Llo. Feiner perquè em passen dues furgonetes i un tractor, obligant-me a cedir pas a l´estret camí de carro. Qui sap on van. Qui si que ho sap és la senyora que se´m creua fent footing, una senyora que de lluny em recorda la iaia Paquita, que m´hi fa pensar un instant. A l´apropar-se, li corroboro l´edat en el cos àgil i les arrugues terses de la cara, en la pell fina i blanca de les cames, en el mig ritme sorprenent en algú de poc més de setanta anys, de ben segur. Maillots curts , samarreta tècnica i unes herbes a la mà esquerra, em saluda gentilment sense esbufegar ni un sol cop. La iaia Paquita, una mica més gran, feia ganxet al carrer de Sant Llorenç número trenta-cinc, allí on estiuejava de petit.

I és que hi ha dues menes de nostàlgia, que penso mentre enfilo la pujada que gira cap l´altre vessant de les petites valls on pasturen aquests poblets : la que ens provoca visitar llocs on s´ha estat en temps passats i la contrària, provinent del propi enyor d´aquests llocs on sabem que no hi tornarem mai perquè ja no hi són, com la casa del carrer Sant Llorenç amb la iaia fent ganxet les tardes d´estiu. Aquí no n´hi ha de nostàlgia. Hi ha una altre cosa, que s´endevina a l´obrir la finestra i respirar l´aire d´estiu al Pirineu. L´olor no és la mateixa a tot arreu. Les meves olors són més lluny i són més braves ; les de la Cerdanya m´hi poden portar fàcilment perquè són cosines germanes de les altres tot i que no em generen cap mena de nostàlgia sinó més aviat la pregunta recurrent de però com he pogut oblidar aquesta sensació ? . I a partir d´aquest fet, dedueixo la futilitat dels temps perduts d´entremig, sense ser prou valent per abastar-ne les seves longituds, sovint inabastables, sense suport per albirar-ne cap mena de nostàlgia propera al fet del gaudi de la pròpia vida.

És per això que ara, aprofitant la solitud del camins veïnals, m´aturo i m´assec sota l´únic arbre disponible d´ombra fresca en una llarga recta que travessa camps de pastura. Estiro l´esquena i guaito l´aire, el sol, el so de la llagosta; miro a dreta i a esquerra, tanco els ulls, els obro, guaito el cel, el groc de les pastures, el verd dels arbres. Dormisquejo i penso que ja arribaré a Llo un altre dia, potser d´aquí un o dos anys.

A Verdigranys, quatre cases atalaiades entre els dos pobles dalt d´un petit turó, m´assec al mirador. Una senyora remena el mòbil amb mans maldestres ; després s´adona de la meva presència i em saluda, amablement . Acte seguit remena la bossa i en treu agulla i fil. L´enfila, guaitant atentament el forat, amb destresa. I es posa a cosir. Una altre àvia, que penso, aprofitant el bon dia. El campanar de Sallagosa marca les dotze. Al cap de pocs segons, ho fa el de Llo, amb campanades més greus i sòbries que l´altre, com s´escau al pas del temps que ara sí, sembla acabar-se.