La part més vella de la ciutat és un nucli de construccions fetes de totxos d´argila, cases baixes de dues o tres plantes com à màxim que configuren una unitat de tamany més o menys rectangular, on aquelles estan disposades al llarg del seu perímetre cara endins, és a dir, que quan un es disposa a entrar-hi té la sensació d´entrar en una mena de poble emmurallat, a pesar de que les “muralles” no arriben als vuit metres d´alçada.
Aquest barri s´anomena Ouled El Hadef i data del s.XIV. Hi entrem per un curt i fosc ( i fresc per cert) carrer en forma de túnel que dóna a una plaça quadriculada que constitueix una petita meravella arquitectònica en forma de façanes ricament ornamentades de totxana, de geometries lligades entre si dibuixant sanefes; tot molt petit , molt estret, molt baixet, com de poble de pessebre curosament treballat per meticulosos artesans, bell i amb una estranya quietud; un silenci d´església buida, talment un silenci acollidor, la sensació de que hi ha algú més.
I el cas és que hi ha algú més. Un home ens observa en la mitja obscuritat d´un dels arcs que entren dins un altre carrer cobert que uneix la plaça amb la resta del barri.Un home ja gran, un cop ens adonem de la seva presència : cabells falsament marrons i curts, escassos i enclenxinats ; camisa blau cel i pantalons foscos, té les mans sobre el mànec d´una bicicleta de muntanya de color verd, totalment inadequada al lloc i a la persona.Té un punt de dandi, d´home de món. No ens empaita,es limita a mig barrar-nos el pas mentre ens assenyala una paret amb inscripcions àrabs. Anem un pèl despistats i ens aturem a observar. El senyal és evident i la manera de tirar el cigarret a mig fumar fa entendre a ell i a nosaltres, que ja tenim guia per visitar el barri.
No ens fa res. L´home és garlaire, i no para d´ensenyar-nos petits detalls probablement apresos de guies turístics : l´anomenada paret de la fortuna,per exemple,on s´hi realitza un petit joc que consisteix a llançar pedretes a les obertures entre totxos que hi ha a la part alta de la mateixa: si la pedra hi resta penjada, és que gaudiràs de bona fortuna. Si no, no et preocupis que no vol dir res de dolent. També ens mostra la mà de Fàtima, una curiosa disposició de cinc forats rectangulars a una paret en forma de piràmide, que representen els cinc dits de la mà, i que és com una mena de talismà pels musulmans. Carrers estrets, una petita mesquita, cases d´homes rics a la seva època, amb portes de fusta de presseguer ( a diferència de la de palmera que és l ´habitual) clavetajades amb tatxes de ferro forjat,...tant sols s´hi troba a faltar vida humana,i un s´imagina els carrers plens de mercaders, de nens corrents, de gossos, d´olors, de crits, del xivarri que hi sòl dominar on la gent viu en l´actualitat.
De fet, penso tot passejant, endarrerint-me expressament sota el pretext de fer una foto, és que tot això és com un embolcall, una ruïna de la vida que hi va haver un dia. La tranquil·litat i la pau d´un cementiri.
Passa una Mobilette, i sento el crit de l´imam que crida a la darrera oració de la jornada. Apareixen uns nens pidolant alguna moneda : monsieur, monsieur...sortim a la realitat. El nostre guia ens mig barra el pas igual que quan l´hem conegut .Li donem set dinars i protesta fent mala cara, una mala cara de pobre actor, però. El consolo amb un cigarret i una encaixada: Bona fortuna ! que ens crida, ell i la bicicleta, que es van fent més petits, sota la llum de ponent,en la frescor de la vella ciutat.
