Nadal ( amb cert retard )

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m´acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L´aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d´una establia
Tota d´arrels, el fosc d´un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V.Foix, 1ª estrofa de "Ho sap tothom i és profecia" (1953)
"Onze nadales i un cap d´any" (1984)

Pròleg

La sopa de galets, la carn d´olla, el capó, les pomes al forn...la cuina de la filla, la mare, ja l´àvia.

Nadal a punt de servir.

Kerkyra (V) : El mar

També cal parlar del mar.A Kerkyra, com a totes les illes gregues, les aïgues que banyen les seves costes són d´un blau intens i transparent en bona part de la seva geografia, i aquest fet per si sol provoca les ganes de fer-hi una capbussada sense cap motiu aparent, com no sigui el d´apaivagar la calor intensa de la canícula.

Prop de Barbati hi ha una petita cala de pedra blanca, sota un curt penyasegat damunt del qual els xiprers hi creixen molt arran, i que contemplo plàcidament estirat sobre l`amplia roca, després d´haver nedat una bona estona. Estem a la part nordest de la illa, i davant nostre no hi ha l´horitzó marí, sino les costes del que em penso que és Albània, una terra que en la distància es percep seca i mancada de vida, qüasi bé desèrtica. No hi ha ningú més a la cala, arrecerada per un reduït espigó natural de roca que convoca les aïgues en una mena de pleta que permet nedar amb tota comoditat, sense que l´onatge molesti .Tanmateix, en pot originar el pas d´ alguna llanxa , el motor de la qual puc sentir abans de tenir-la a la vista, l´orella sota l´aigua. I és que sota l´aigua, el mar dorm plàcidament , extenent-se abastament en totes direccions sota els ulls que el contemplen . M´és difícil definir el sentiment davant aquest panorama : potser una certa inquietud pel que pot amagar-s´hi, pel poc control d´un medi aliè a la meva pròpia naturalesa; però també la benestant sensació del fet de sentir-me per uns instants part d´aquest món, com si l´aigua que em rodeja i entra per tots els meus porus m´acollís en una càlida abraçada. I potser el més important de tot és que no penso en res, però en res de debó.

El Colin Hay, cantant australià, a la cançó “Beatiful World” parla de que li agrada anar a nedar mar endins, on diu , un home encara pot ser lliure. Pot resultar un tòpic, però és una definició prou adient. Cal capbussar-s´hi.

Trànsit

El camí dels Monjos, que porta a la Mola, està en trànsit. A baix als dipòsits, el sol tardiu il.lumina des de ponent els pins que marquen el camí, d´un verd inalterable al pas de les estacions, mentre al sotabosc els arbusts van marçint-se sense remei, i la pedra regalima d´aigua entre els mil.lers d´escletxes invisibles que la van moldejant. El cim és tapat d´una espessa boira baixa, i la resta del cel és uns simfonia de núvols trencats entre grisors i boirines desdibuixades per vents que semblen esgotats, cues de tramontanes polars que ens han perseguit les darreres setmanes.

El camí puja ràpidament i tot sembla com sempre, encara que el fred és evident mentre hom contempla les cares dels excursionistes que van baixant, rostres de galtes vermelles entre gorros i passamunyanyes aixecats, que dónen la bona tarda amb certa resignació, mentre s´entrecreuen els camins de tornada.

Aquesta tornada és la de l´hivern, que es decobreix més amunt, quan s´entra dins el cercle emboirat que es divisava des de baix . A l´arribar a l´alçada de l´hort del Monjos, el camí fa una breu giragonça, planera fins enfilar el darrer empedrat que porta a dalt. Aquí, en aquest espai reduït, la quietud és definitòria. La neu descansa en totes les branques de l´alzinar que rodeja el camí que es trepitja amb un respecte sobtat. Si un s´hi fixa, s´adona de la perfecta disposició del blanc element, sense cap estridència, sense cap sobrepes que destorbi la perfecta calma del lloc. Al terra no hi ha arribat ni un floc, i en canvi, a totes les petites fulles de les alzines hi descansa un petit tros de la nova estació.

Cal passar sense presses, gaudint del silenci, com si es travessés un quadre. Perquè pocs cops es pot advertir aquest trànsit cap el nou hivern que ja espera més amunt, a peu de monestir.

Cabres

Les cabres em barren el pas. Travessen l´asfalt del polígon sense massa pressa, encara que el gos d´atura- negre i d´alçada mitjana- les va espavilant movent-se ràpidament al seu vol.Tot i així, el ramat no és massa gran, per la qual cosa no hi ha massa feina a fer. El pastor es manté de cara a mi, tranquil, a l´altre banda del carrer, controlant pacientment la maniobra. Jo aturo el cotxe a uns metres de les bèsties, que no es mostren massa interessades en l´automòvil. Els cossos mostren un costellam marcat sota la pell dura i seca que s´eixampla en panxes que cauen com bótes de vi mig plenes; els morros llargs, motejats en combinació de blanc i marró, en alguns casos de negre; els ulls opacs i sortits; el caminar lent d´unes cames seques i ossudes, de peülles poc ensinistrades, fetes per la terra dels camps, i no pas pels paviments urbans. La cabra sempre m´ha semblat un ésser amb pinta d´afamat, que contràriament a l´ovella, més plena i proporcionada , no sembla tenir pas pressa per menjar tot el que troba, com aquella, el cap sempre ajupit. El posat és el d´un resistent a les exigüitats de la natura, sobri i lleugerament altiu, que examina el món com si no n´esperés masses alegríes. És per això que em recorda al camell, amb aquest aire d´indiferència i falsa passivitat que otorguen els espais desèrtics als seus habitants més coneguts.

El pastor, per la seva part, és inevitablement gran, com qüasi tots amb els que topo de tant en tant, cada cop menys. Diuen que l´ofici es perd, i segurament té que ser així, donats els nous temps , de novetat cada cop més curta. Què pot oferir un ramat de cabres al qui se´n cuida avui en dia? Jo no ho faria pas, encara que pogui tenir el seu encant, si t´agraden els matins freds com aquest, amb el so sord dels “cencerros” (que essent dins el cotxe, em sembla que provenen d´una altre galàxia dins les rutines diàries) permanentment a l´oïda, la companyia fidel del gos, els menjars frugals al mig del camp i la pau que pot donar la soledat, si un hi està avesat.

Miro el rellotge, mentre les darreres cabres creuen. El pastor travessa el darrer, el sarró a l´esquena i el lloctinent atent a noves ordres. Em somriu i em saluda amb la mà, com si fes molt de temps que no topa amb ningú, encara que potser ho fa perquè he esperat obedient el pas de tant llegendària tropa, com si l´home sabés de la preciositat del temps a ciutat,i el fet que unes quantes cabres l´estiguin fent malbaratar a algú com jo.

.

Així els veig allunyant-se xino-xano, sense pressa, i jo m´ho miro com si fos el darrer cop. I arrenco amb un cert sentiment de resignació, carrer avall, en direcció contrària a la seva.

De fora, més aprop

(...)
"Tot el que estimes et caldrà deixar;
i aquesta és de les fletxes la primera
que de l´arc de l´exili es desprendrà.

Tu tastaràs quin gust de sal t´espera
en el pa d´altri,i com és mal camí
pujar i baixar l´escala forastera.

I allò que amb més dolor et farà ajupir
serà la baixa i negra companyia
que, dins l´avenc, hauràs de compartir;"
(...)

Dante Alighieri.-cant XVIII Paradís,de “La Divina Comèdia”

En Mustafà està content, perquè treballa, s´ha nacionalitzat i espera el seu tercer fill, després de més de deu anys vivint allunyat de la seva dona i els seus dos fills. El Mustafà comença a cantar, mentre ajuda a apilar les peces de fusta sobre el palet al seu company de feina, el Lorenzo. El cant sembla anar al ritme dels seus braços i té una cadència a joc amb la feina. El rostre de pell negríssima resta plàcid, mig absent del fred del magatzem, d´intensa olor de fusta acabada de tallar. El Mustafà, cantant en la llengua del seu avi, ens apropa a la seva antiga llar, i el seu rostre va deixant enrera els versos del Dant, dia dia, any rera any.

Transformacions

Nota: per entendre el perquè d´aquest text, cal visitar el bloc Transformacions. L´enllaç el teniu a sota.

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-
-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-
- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.
-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Antecedents

“Tot-el que semblava més incommovible- ha quedat com desarrelat i col.locat sobre la superfície de la terra.Tot és fluid, plàstic, gairebé diría gasós.Els peus no troben la solidesa antiga del basalt i el granit.(...).Tot està en trànsit d´evolucionar i de canviar. El passat-el passat inmediat- és tan remot que s´ha convertit en una elegía. El futur és tan incert que els poetes han renunciat a concebre´l. A on som? Quin pes portem de la vida que ens ha precedit? Dintre de quins motlles transcorreran els anys que ens queden de vida? I després?”

Josep Pla, de “Les hores” (1954).

Dues bicicletes

- Cada tres o cuatro días venía al taller y limpiaba las bicicletas.Ya hacía tiempo que no las podía utilizar, pero el hombre les pasaba el trapo con el abrillantador de metal, repasaba el cambio de marchas, engrasaba la cadena y las volvía a colgar de los ganchos en la pared de atrás, donde no molestaban.-

Qui parla així és el Paco, un dels seus dos fills. Les ulleres, d´aquestes que s´enfosqueixen segons la intensitat de la llum del sol, segueixen mostrant els ulls de parpelles mig adormides, una mirada sommorta que el caracteritza, com la perilla que llueix des que el conec, fa ja força temps. La veu, però, té un matís més trencadís, encara que prou ferma per les circumstàncies que va desgranant pausadament.

-(...) casi noventa años. Tenía un poco de todo : un inicio de Alzheimer, lo habían operado del corazón, problemas de páncreas.Ah, y también era diabético. Y murió, ya ves, cayéndose al suelo: se le partió el cráneo. Ya le había pasado otras veces eso de caerse, pero que íbamos a hacer nosotros si el hombre quería salir. Se le iba la cabeza y perdía el equilibrio. Pero siempre era cerca de casa. Y nos llamaba alguna vecina y nos avisaba.(...).

La conversa segueix, però em passen una trucada i ja no estic al cas.

-(...) Y que lo digas.No somos nadie. Bueno, hasta luego-.

El Paco marxa i fa cap al taller. Al arribar-hi es fixa en les dues bicicletes penjades. Ja tenen una mica de pols. En despenja una i la gira del revés, com feia el seu pare. Tot col.locant-la sobre la taula, obre un dels calaixos del vell banc de treball i en treu un drap , l´abrillantador i el pot de "Tresenuno" que sap que són allí. Seguidament, inicia amb cura la tasca de netejar-la, i mentre ho fa, mira de recordar els passos que seguia el seu pare.

Potser és per això que encara les netejava. I potser-qui sap també perquè-, quan el seu germà petit s´hi apropa i despenjant-ne l´altra li diu:

-Este Sábado cerramos y nos vamos de paseo-.

Sobre la humil.liació

“Es cierto;a uno le gusta ver humillado a su mejor amigo,y en gran medida la amistad se funda en la humillación.Ésta es una vieja verdad conocida de todo hombre inteligente.”
F.M.Dostoyevski, de "El Jugador".

Aquesta frase em va semblar exagerada, però amb un pòsit de veritat.No fa gaire llegia Cheever, on, al conte "L´àngel del pont" , parla en iguals termes. En aquest cas, però, d´una forma més suau i menys taxativa que la de l´escriptor rus :

“(...) i veure´l humiliat -abatut- m´entristia però al mateix temps i sense voler em feia sentir que havia aconseguit un avantatge sorprenent en la cursa d´honors que hi havia darrera la nostra relació.(...)”.

La humil.liació com a compensació a un reconeixement d´inferioritat, una mena d´equilibri en els patrons de les relacions humanes. ¿ Una base, com diu Dostoievsky? Ell en sabia molt dels engranatges de la ment humana, però no és menys cert que ell era rus. La versió d´en Cheever em sembla més acurada.

.

(Trad.al castellà) : Sobre la humillación

Esta frase me pareció exagerada, pero con un fondo de verdad. No hace mucho, leyendo a J.Cheever, en el cuento "El ángel del puente", el autor habla en términos más o menos iguales:

"Y verlo humillado - abatido - me entristecía pero al mismo tiempo y sin querer me hacía sentir que había conseguido una ventaja sorprendente en la carrera de honores que habia detrás de nuestra relación".

La humillación como una compensación a un reconocimiento de inferioridad, un tipo de equilibrio en los patrones de las relaciones humanas. ¿Una base, como dice Dostoievsky?El conocía muy bien los engranajes de la mente humana, pero no es menos cierto que era ruso. La versión de John Cheever me parece más acertada.

Kerkyra (IV) : Prenent la fresca

La dona és asseguda en una cadira de plàstic i semblaría una vella aristòcrata de la regió, si no fos per la senzillesa de les seves robes : entrada en anys, el seu cos gras seu solemne en el fals tron, el rostre impertèrrit i altiu mig adormit, coronat per un mocador que fa semblar, per com el té posat, que s´hagi acabat de rentar els cabells; però que és així disposat com ho fan les dones de per aquí, en especial les més grans dels poblets que anem recorrent en el transcurs dels dies.

La dona seu envoltada d´homes, prenent la fresca davant d´un petit supermercat on parem a comprar begudes, acabats de sortir de Glyfada, una extensa platja de sorra on hem anat a passar les darreres hores del día. La penombra va desdibuixant els rostres dels vells que conversen agitadament: un home de mostatxo negre s´adreça a un altre de calva incipient, els pantalons arremengats en una falsa vora, mentre n´hi ha dos més que, pel moment, no diuen res.Un fa cara de ser una mica aturat, i seu a la dreta de la dona amb la boca oberta i els ulls dispersos.L´altre seu davant de tots, i sembla el més gran pel gest mig encarcarat de l´esquena quan s´estira endavant per dir alguna cosa tot aixecant el dit. Evidentment no s´enten res del que diuen, però pel to tant podrien estar parlant de futbol com de política, de l´estat del món com el d´un conegut caigut en desgràcia, o potser, de la falta de raciocini de la joventut d´avui en día.

Aquí la gent pren la fresca quan el sol s´amaga, o al migdía als emparrats dels bars i els cafès dels pobles, una tradició plenament mediterrània que jo recordo prou bé a través de la imatge de la meva iaia traient la cadira les nits d´estiu a l´acera del carrer de Sant Llorenç, per posar-se a xerrar amb la veïna mentre feia ganxet. Avui en dia el trànsit i els aires acondicionats neguen aquests vells plaers que resten més o menys intactes en llocs com aquests, a la carretera que va de Glyfada a Ermounus, on seguirem prenent la fresca tot sopant a cal George.

Pur Dylan

" I´m looking for anything, in anyone´s eyes "

Bob Dylan -"It´s not dark yet",
del disc "Time out of mind"

(Afegit 22-11-08)
Estic escoltant aquests díes la sèrie nº8 de les Bootleg series, "Tell Tale Signs" , recopil.lació de versions, demos, algun directe i cançons inèdites fetes en les grabacions dels discs "Oh Mercy","Time out of mind"i "Love anf theft". Per a qui li agradin aquests tres discs, aquest doble cd és fantàstic, tot ell dintre una dinamica d´alteració de components, d´utilització de pocs arranjaments, d´un sabor sobri però enlluernador de guitarres i veu ; aquesta veu tant poc melòdica però que a tants enganxa : per la honradesa que destil.la, pel pensament d´una obra que gira al voltant del pas del temps, de les amargors de la vida, dels amors finiquitats, de les ombres dels sentiments : les fatalitats clàssiques del poeta romàntic.El Dylan però, segueix endavant, millorant ( i aqui s´escau el tòpic) l´inmillorable.

Admirable.

Expectatives ( 2007 )

Avui estic cansat.La borsa segueix baixant i vaig perdent mica en mica el que vaig estalviar l´any passat.Bé, tampoc tant.Aquesta setmana les baixades són degudes a un efecte mirall,segons els analistes.I és que es veu que als Estats Units no ho acaben de tenir clar amb el tema inmobiliari, i la gent té males vibracions amb el deute hipotecari,i això provoca que el Down Jones no pugi, sinó que més aviat baixi, i la resta de borses, com si fos un mirall, s´hi reflecteixen i tampoc ho veuen clar,i es clar,baixen.I tot per unes xifres que encara no sap ningú del cert.

Fa dos setmanes va ser la Xina que va fer retrocedir la meva modesta inversió. Altre cop, es veu que lo del creixement aquella setmana tampoc ho tenien clar. Corol.lari: tot funciona a base d´expectatives. Bé,jo vaig invertir per aconseguir que els meus diners no perdessin el seu valor natural, que de per si ja és poc durador. Tenia bones expectatives ( modestes i...equivocades).Eren les meves expectatives. I què passa amb les meves expectatives? Ara ja no són tant bones, però no pas perquè no les tingués bones jo, no, sinó perquè avui tinc una cartera més buida que quan va començar l´any.Vet-t´ho aquí.

La realitat futura es fabrica amb expectatives,sobretot si hi ha diners pel mig.I les expectatives les creen uns pocs, i la resta ens veiem abocats a seguir-les.I si el deute hipotecari americà em fa perdre dos-cents euros,que té que passar perquè en perdi cinc- cents, o mil, o jo que sé? Allà fora,millor dit, allà dins del món bursari,que és com un univers paral.lel,una mena de món situat darrera l´espill,on no es pot raonar,on hi ha hedge founds,divises,corbates...; què voleu que us digui, un món de màgia i ombres,d´incertesa, de bogeria en general,irreal,de futurs,on no hi ha patrons, on existeixen marees que es conecten electrònicament per tot el món,capaces de produir tifons formidables,huracans,tormentes tremendes,tsunamis,temps de bonança...i de falsedat també.

Pot passar qualsevol cosa,així que la meva pobre inversió,ara que sé que és pobre,la deixaré surant,sense rumb fix,esperant que arribi a bon port.El temps m´hi ajudarà. Perquè això si que és cert: a la llarga,el benefici vindrà. El tema és si quedarà quelcom quan les expectatives tinguin l´amabilitat de tornar a ser bones.

Golfes

La Carmiña és gallega. S´escolta la seva sogra, la Soledat, mentre li va ensenyant la casa, una casa de tres plantes al carrer de la Rutlla, amb pati inclòs al darrera.

La Soledat és xerraire de mena.És d´aquelles senyores de més de seixanta anys que es veuen cada cop menys pel carrer, d´aquelles senyores que van a plaça amb el carret de la compra i el “bolso” penjat del braç, sempre arregladetes, amb els cabells tenyits “caoba” adobats amb bones dosis de laca, la pell blanca de mans fortes i ungles esmaltades ; l´abric comprat a ca l´Angeleta, de tall clàssic i sobri, sense estridències,a joc amb les sabates de taló mig alt, generalment negres, les mitges marrons tapant les varius incipients i el caminar tranquil de qui es para a saludar a la veïna i xafardeja una estona en la vida dels altres, mentre deixa anar un “ohhh, què dius ara” o acaba amb un ”ai, si nena, tens tota la raó” i fa, tot despedint-se, cap a missa, que ja són dos quarts de nou i no vol fer tard.

A la Carmiña, la casa, la seva olor, li agrada. El sol del matí hi entra generós per la vidriera de l´antiga galería, que dóna al terrat per on baixen unes escales al pati del darrera, florit de parterres de flors entre la grava que s´exten fins al petit hort del darrera, on encara el Pep hi planta tomàquets, monjetes,cebes i algun enciam. Sota el terrat, el safareig, per la paret del qual hi puja una frondosa buganvilia, motiu d´orgull de la Soledat i que no sembla impresionar massa a l´Adolf, el gat motejat de negre ( una taca sota el nas és el motiu del seu malnom) que jeu amb els ulls mig clucs, mandrós, sobre un tou d´herbes prop de la paret de totxos que delimita el veïnatge amb el nou bloc de quatre pisos que els hi han entaforat al costat, uns anys després de que la vídua Cabrera passés a millor vida.

La galería dóna a la sala d´estar, on hi tenen la tele i un sofà de to verd clar que és potser el moble més modern de la casa. Una taula de braser hi llueix a un costat, i al darrera, a la paret que la separa de la cuina, un vell bufet d´estil noucentista, de fusta ennnegrida amb vitrina verda atornolesada , a joc amb uns tiradors daurats que li dónen un aire un pèl sinistre.
“-Herencia de su abuela, en pau descansi-” que diu la Soledat, mentre entren a la cuina. La Carmiña somriu quan veu al Jaume i el seu pare, el Pep, preparant el sofregit de la paella. Ja de fora sentia l´olor que anava sortint del ventilador de la campana , escampant la fam dins el seu estómac. La Soledat s´apropa al seu costat:
-“Vigila a tu padre, que tiene manos que paresen pies”- que li diu mentre li fa un petó a la galta.
-“I per mi no n´hi ha?”- que fa el Pep tot netejant el peix sobre la llarga encimera de marbre blanc, gastada de tantes baietes passades pel seu damunt.
-“Tu vigila que el caldo no bulli massa.”- Però s´hi acosta igualment i el besa al oferir-li ell la galta.
-”Gruñona”-murmura mentre surten de la cuina.

En Jaume somriu, tot mirant de reüll el darrera de la Carmiña quan ella es gira i li fa l´ullet, dirigint-se cap a les escales tot passant pel menjador, on l´àmplia catifa fa emmudir els seus passos que tornen a despertar al contacte amb les rajoles grogues del passadís , decorades amb sanefes que les enmarquen i disposades en forma de rombe fins a morir a la porta d´entrada, amb vidre a dalt i als costats que vetllen uns reixats recargolats de ferro forjat.

Pugen per l´escala de petit mosaic i passamans de fusta de roure, ja enfosquit pel temps. Al replà, un vell Carrillón que els saluda marcant quarts d´una, i recordant-lis allò del “Tempus fugit” enmarcat en llautó dins el fons blanc de l´esfera protegida per una porteta amb una petita clau que hi és posada.
-”Hay que darle cuerda cada día, sino se para.-
-”¿Sabes?”-continua ella tot mirant-se´l, -“el día que murió el padre de Pep, el reloj se paró justo cuando lanzaba su último suspiro.Claro, que si le hubieran dado cuerda por la noche como siempre se ha hecho, no haguera passat res,pero, de todas formas, estas cosas fan que pensar.”-
-“Mi madre se habría vendido el reloj, señora Soledat.Es muy supersticiosa para estas cosas”.
-No creas, no creas, que yo también lo pensé durante un tiempo...pero vamos arriba. Hay las habitaciones , i més amunt, les golfes.”
La Carmiña fa una cara estranya.
-Perdone, las que ha dicho?-
-Las golfas, nena. Ya sabes, no vale la pena verlas.Pero ven,ven...tú que eres restauradora, tenim aquí un Soler Diffent que quería que vieras y que s´està escardando por la parte de abajo y...- es va allunyant cap a l´habiatció mentre la Carmiña resta amb el cap mirant cap amunt, preguntant-se què dimonis ha volgut dir amb això de les golfes.

El sol però, entra amb força per l´ull de bou encastrat al sostre, i la Carmiña,mig encegada, no triga massa a seguir els passos de la sogra, que la crida des de la seva habitació, deixant les golfes quietes i tranquil.les, amagant els seus records en una foscor tant antiga com la casa on habiten.

Maldat

“Després de traspassar els horitzons que havien limitat fins aleshores la seva vida,s´adonava que havia entrat en un ermot fred i solitari.Se sentia desamparat i abandonat,i li semblava que els grills estridents,les granotes cridaneres i els gripaus raucadors entonaven la melodia del mal.(...)Encara conservava la perla dins el puny,ben premuda dins el palmell,i la sentia càlida i suau contra la seva pell.”

John Steinbeck.-"La perla"

“La verdadera bondad no reside en la negación de la maldad,sino en el dominio de ésta”.

Rabindranath Tagore , de “Cartas a un amigo”.

Kerkyra (III): Topònims

De Corfu, així com de qualsevol lloc que hom visita, se senten encara després de tornar ( dos mesos mentre escric aquestes ratlles), els noms dels pobles que s´han llegit primer als mapes, i on després s´hi ha viscut breument . Se senten perquè algun vilatjà l´ha pronunciat mentre t´indica com arribar-hi, o te´n parla de com era alguna foto antiga en un restaurant mentre una cambrera dóna la benviguda a possibles clients; o et venen al cap les rialles d´un grup de veterans banyistes, mentre suren sense pressa en les aigües fresques i cristal.lines de la platja el nom de la qual acabo de llegir en un murmuri involuntari.

Els records van venint així mentre repasso els indrets per on hem passat: Barbati, Kassiopi, Strinila, Pelekas, Aghios Georgios, Paramonas, Angelokastro, Ermones, Palaiokastritsa, Glyfada, Kavos, Kanoni i Kerkyra, la capital, a més del Mount Pantokrator, el punt més alt del territori.

Són, sens dubte, noms suggeridors, noms que fan que els records flueixin en positiu, oblidant potser el pitjor que s´ha vist, la calor que es pot haver passat o aquell eriçó que em va fer sentir la planta del peu com un coixí d´agulles durant un parell de díes.

Aquesta toponimia, com tantes d´altres, és un nexe evident al passat, i encara que en desconec els seus significats, sonen com velles melodíes, encara que sempre em provoquen una certa decepció quan hi arribo, més gran quan més evocador és l´efecte que em fa al llegir-los, més petita quan menys poètics sonen a les meves oïdes.

Al final

“¿ Sabes que le pasó a la verdad? Que se murió, sin encontrar marido.“

Antonio Tabuchi, de “Tristano muere” .

Vermell

Són poques, però es deixen veure quan esclaten al parabrises del cotxe, esquitxos delimitats on a dins n´hi resten d´altres de més petites, mol.lècules volubles en un procés simbiòtic on l´ull, el vidre i l´aigua executen una carambola a tres bandes dins el tapís mòvil de l´avinguda, mig xopa de cels de tardor que l´embolcallen.

Móns creats per un cel rebel, baix, de nuvolades blavoses d´aigua continguda, incert de pluja aleatòria, sense vent que alteri la caiguda a pols de les gotes observades. Atrament fràgils, aquí i allà s´observen escletxes que aprofita el sol per crear fines sagetes de llum, que segons cauen semblen indicar el camí cap a alguna meravella amagada; o bé semblen haver de fulminar algú per la simple raó de ser aquí baix, adonant-se del cicle de les hores que travessa altre cop la vida del qui l´observa, pensarós de restar així, les mans sobre el volant esperant la llum verda.

(Trad. al castellà): Rojo

Son pocas, pero se dejan ver cuando estallan en el parabrisas del coche, gotas bien delimitadas que enfundan a su vez otras de más pequeñas, moléculas volubles en un proceso simbiótico donde el ojo, el cristal y el agua ejecutan una carambola a tres bandas dentro del tapiz móvil de la avenida, medio mojada de cielos de otoño que la envuelven.

Mundos creados por un cielo rebelde, bajo de nubes azuladas de agua contenida, incierto de lluvia aleatoria, sin ningún tipo de viento que que altere la caida a pulso de las gotas observadas. Cielos frágiles, aqui y allí se observan grietas que el sol aprovecha para crear finos dardos de luz, que según como caen parecen indicar el camino hacia alguna maravilla escondida; o bien parecen tener que fulminar a alguien por la simple razón de estar aqui abajo, percibiendo el ciclo de las horas que atraviesa otra vez la vida del que lo observa, mientras sigue cavilando, las manos sobre el volante esperando la luz verde.

Dèjavú : un conte telegràfic

1. Una cuina com tantes : una filera de moduls baixos, a sobre la pica i l´encimera i per dalt més moduls, la campana i una finestra. A la paret del costat, la nevera i la porta, i al centre, una vella taula de formica groga, a sobre de la qual hi ha una llum de fluorescents.
2.Una dona plorant desconsoladament, a la mateixa cuina , el cap enfonsat dins els braços que s´apoien en una taula de fusta de teka envernissada, asseguda en una vella cadira de formica groga.
3.La mateixa dona, estremint-se potser per un calfred (encara que és estiu), es desvetlla mentre dorm. Es gira i s´abraça a l´home que jeu al seu costat, el seu home.

( Interval de temps indeterminat )

4.Un llum fos.El de la cuina.
5.Un electricista, enfilat dalt d´una escala, mirant d´arreglar el llum. Un home (el seu home) dempeus sobre la vella taula de formica groga, mirant d´aguantar el protector de plàstic blanc del llum, mig enretirat de la seva posició original.
6.Una forta ventada fa tancar violentament les fulles de la finestra, oberta de bat a bat.
7.Una pèrdua d´equilibri.
8. La taula de formica groga, partida en dos.

( Interval de temps indeterminat, però no massa llarg.)

9. La dona entra a casa, cansada.Es canvia i fa cap a la cuina.
10.Sorpresa : hi ha una taula nova al centre de la cuina.De teka. Envernissada.
11.Tornar al nº2.

12.Una extranya sensació anomenada dèjavú.

13. Fi ?

Arrogància

-L´arrogància és tant divertida.-Ho comenta un director de cine actual, que entrevisten a un progama de la tele. En termes generals, no m´ho sembla pas. Hi ha arrogàncies repel.lents, com per exemple, la de molts polítics, sense anar gaire lluny; o les que són decididament patètiques, com la de certs persontges de la premsa rosa, o de persones que caldría qualificar de falsa aristocràcia. L´aristòcrata autèntic, però, és d´una arrogància suficient, potser per la seva vesant cínica, de casta, la més propera a aquella falsa arrogància, que és la veritablement divertida. La que en definitiva, no existeix.

Somni

“La veritable felicitat s´ocultava en un món que tenia una lògica que es dissolia en despertar.Però el que quedava a l´anomenat món real era una calidesa perceptible, una qualitat amb la qual realment em podia consolar.”

Ingo Shulze, de “Noves Vides”.

Kerkyra (II) : Ubicació

Kerkyra forma, junt amb deu illes més, l´arxipèlag de les illes jòniques, i és la que està situada més al nord, en la ruta dels creuers que venen d´Itàlia, un grapat de línies discontínues que travessen els mapes per l´oest de la illa i que emboquen al sudest cap a la mar Egea i Atenes, la capital. En aquest sentit, Corfú esdevé pel viatger que ve d´occident un prefaci,una introducció, un tast a la vasta gernació de illes que trobem més cap a llevant, amb Creta al capdavant. Geogràficament, i acurant més la seva situació, per arribar-hi es sol partir en ferry des de Igoumentisa, port gairebé bé fronterer amb Albània del qual sortim cap a l´illa després d´un llarg trajecte per carretera des d´Atenes, errant la via més ràpida prop de l´istme del Pel.loponès per pujar pel centre, passant per Lefka i travessant part de la serralada de Pindos, amb paisatges d´altitud pirenaica.

Però retornant a Kerkyra, el que sorprèn és el boscatge de la illa, res a veure amb Creta, on hi serem d´aquí uns dies. I dintre d´ aquest boscatge, el fet de que hi destaquen per la seva abundància dues espècies tant mediterrànies com l´olivera i el xiprer. Així s´hi descobreixen en estat natural (i primigeni) tant les primeres, formant boscos sencers semblants als alzinars, de igual alçada a aquelles, les branques per sota les copes formant un entramat fosc com de mil braços esprimatxats, agònics; aquelles formes que tant van impactar Van Gogh per terres franceses. I entremig d´elles, altius i sobris,els segons, creixent escampats, trencant el motllo paisagístic. Invariables al temps, arrelats com a símbol d´acollida que trobem als cementiris, a les cases pairals, i que aquí em porten sentiments de proximitat, poc delimitats, poc clars; esbossos de repòs lligats a la simple contemplació d´aquests indrets i que sense ells , deixarien d´existir per passar a formar part, potser, de l´escenari d´un somni d´estiu.

Bellesa

" Las mujeres hemosas son para hombres con poca imaginación".

"Un buen año"- de Ridley Scott.

Ball

L´orquestra enceta amb un "paso doble" mandrós d´organillo clàssic de festa major,on la batería i el saxo acompanyen monòtons el ritme marcat d´un baix encara més monòton.Tot i això el volum és prou fort perquè les primeres parelles d´avis, sabedores del seu torn, mig omplin l´envelat amb passes de memòria precisa i concentrada execució.

Poc després el repertori s´amplia en una barreja impossible de dues hores llargues on hi tenen cabuda des del gegant del pi fins el "Born to be alive" dels Boney M,passant entre d´altres pel Sabina,el Santana,el Tom Jones o Paquito el chocolatero,que aquest any ha revifat gràcies a un anunci de cervesa.

Kerkyra (Corfú): Un primer pas.

Mirar de ser un viatger en comptes d´un turista esdevé una dificultat quan tant sols es disposa de dues setmanes per voltar una mica fora del país. El temps és escàs i la tendència natural a voler aprofitar-lo veient quantes més coses millor acaba per sacrificar la voluntat d´atrapar essències, ànimes, singularitats o pensaments que derivin de la mera observació de les persones i els llocs que es visiten.

Així que cinc dies a l´illa de Kerkyra no semblen res, sobretot si el que es vol és restar tranquil en moltes de les platges que hi ha al llarg dels 220 km de costa que l´embolcallen. Però el temps esdevé relatiu si l´espai és reduït. Aquest tros de terra grega permet de fer pocs kilometres per arribar tranquil.lament a pràcticament qualsevol punt de la seva geografia, i a més salvant desnivells propers als mil metres d´alçada, el que dóna perspectives gens monòtones pel qui s´endinsa una mica per les carreteres estretes que la travessen. El mar sempre hi és present, i això recorda la visió crusoiana del simple fet de sentir-se aïllat, un primer pas per obrir la ment a una nova terra, a un temps que, essent escàs, miraré d´oblidar.

.

(trad.al castellà): Kerkyra (Corfú) : Un primer paso

Probar de ser un viajero en vez de un turista comporta grave dificultad cuando se dispone solamente de dos semanas para darse una vuelta fuera del país. El tiempo es escaso y la tendencia natural a querer aprovecharlo, viendo cuantas más cosas mejor, acaba por sacrificar la voluntad de atrapar esencias, almas, singularidades o pensamientos que deriven de la mera observación de las personas y los lugares que se visitan.

Así pues, cinco días en la isla de Kerkyra no parecen nada, sobretodo si lo que se quiere es estar tranquilo en muchas de las playas que se reparten a lo largo de los 220 km. que la rodean. pero el tiempo es relativo si el espacio es reducido. Este trozo de tierra griega permite recorrer pocos kilómetros para llegar tranquilamente a cualquier punto de su geografía, salvando en algunos casos desniveles de cerca de mil metros de altura, lo cual provee de perspectivas nada monótonas para el que decide circular por las estrechas carreteras que la atraviesan. El mar siempre está presente, y este hecho recuerda la visión crusoniana que observa el simple hecho de hallarse aislado, un primer paso sin duda para abrir la mente a una nueva tierra, durante un tiempo el cual, siendo escaso, intentaré de olvidar.

Esperit de vacances

"The spirit of delight comes often with small wings"

R.L.Stevenson - Dreams of Elsewhere

Preikestolen

Lysenfjorden amaga un món de pedra mític, perdut enmig del laberíntic nord d´aigua i roca que configura una geografía de contorns aspres, d´espais trencats pel gel i el temps, una terra dura de roca que es modela a bocins en una mena de trencaclosques impossible d´imaginar. Tot prou tolkenià, encaixant amb la pròpia cultura del país, Noruega, plagada de trolls,elfs i nans, de gent que viu de cara al mar, aquest inhòspit Mar del Nord ple alhora de històries de víkings i déus assedegats de sang.

Lysenfjord representa tot això, i Preikestolen n´és el seu altar.Aquesta és la primera idea que em vingué al cap quan arribarem a aquest tros de roca perfectament tallada, talment hagués estat esculpida per un escultor amb tres cops precisos sobre la seva àmplia superfície, deixant-la verticalment suspesa sobre els sis-cents metres d´alçada que la separa de les aigües tranquiles i fosques del fiord.

I és aquesta primera sensació la que es busca al arribar-hi.Em refereixo a aquesta sensació de buit, quan un treu el cap al precipici, sense cap element de protecció. La por, inevitable, de caure. Un metre de roca i el propi cos limitant l´inebastable. La gent s´hi apropa amb respecte, i les figures, vistes des de més amunt, em donen l´esquena mentre s´hi apropen: uns agafats de la mà, a una certa distància de la cornisa; d´altres s´estiren i treuen el cap amb una lentitud de cargol, per tornar-lo enrera de seguida; n´hi ha un parell però, que s´hi asseuen, deixant les cames balancejat-se sobre el no res, com aquells obrers de la famosa fotografía que esmorzen tranquilament asseguts sobre una viga suspesa en un gratacels a mig construir de Nova York.

Un cop passat el primer efecte però, de seguida t´adones de la bellesa del paratge. Situat ben endins del fiord, aquest es desplega a dreta i esquerra , un solc profund enmig de roca viva on les aigües profundes hi descansen quietes, plàcides i fosques fins allí on la vista arriba.Els núvols són baixos i atapeïts i semblen un negatiu dels contorns sobre els que s´hi mouen, establint com un motlle de dues peces- el cel i la terra- una dualitat,una simbiosi de dos elements dins un mateix quadre,( em ve al cap un mural escultòric vist d´en Subirachs en una façana d´un edifici de Barcelona ), de tons blanquinosos i grisos i foscos i de blau i marró. Transmisor de força, de força bruta si voleu, d´energía submergida, així és aquest fiord que enmarca el Preikestolen, i que m´embranca com sempre em passa davant de llocs com aquest , en la qüestió de perquè la natura sempre és sinònim de bellesa.

A la piscina

.
Estirat a la tovallola, d´esquena, deixant que el sol s´hi quedi una estona, la vista que m´ofereix l´ull esquerra ( doncs el dret queda clos sobre la tela ) és un espai clarament conegut des de la infantesa. En primer pla i extenent-se cap al fons en un passadís entre la rajola de la piscina petita i el límit del petit mur que la separa de la gran, la gespa, curta i verda després de la pluja d´ahir. Bufa un vent agradable, que fa sentir la remor de les branques més altes dels pins del bosc que s´exten cap a llevant.L´ull, però, no els veu.Cap aquest costat, em fixo en unes ulleres de nedar, blaves, abandonades en un dels pals de fusta de pi que armen la tanca sobre el mur ja esmentat.Més al fons, dues tumbones, buides però amb tovalloles al damunt, de colors llampants. Una olivera rera seu, que sobrepassa la tanca d´arbusts deixant les branques de fulla petita enmarcades dins el cel blau, on una nuvolada blanca, falsament ennegrida als baixos, amenaça el quadre que contemplo relaxat després d´una hora nedant a la piscina coberta,relativament nova, que queda dins l´antic edifici de recepció i vestidors, just a sobre meu.

Un ocell corre per la vorera de la piscina, aprofitant que no hi ha ningú. Les potes petites es mouen ràpides, com si fos un ratolí.Es para i gira el cap,ficant el bec dins l´aigua. Hi ha dues nenes banyant-se a la gran, puc sentir el soroll familiar de les capbussades, els xiscles i els riures, i la mare o l´àvia alertant-les de tant en tant. Tanco els ulls, sentitnt l´olor de l´herba i la pell humida.

-Em moriré!-diu una d eles nenes. Aquesta frase em fa obrir l´ull altre cop.El quadre, però, continua inalterable, i el segueix un benestant, pacífic silenci de sobretaula d´estiu. Un genuí dolce farniente.

-Em moro ! - que diu al cap d´una estona la nena, deixant-se caure a l´aigua.

No estaria malament de fer-ho així- que penso jo, mentre noto ja les ganes de dinar que em venen. És tard, però és estiu, i decideixo quedar-m´hi una miqueta més, abans de fer la darrera capbussada per acabar de refrescar el cos...Pel que fa a l´esperit, ja està adobat.

Majories

.
“L´enemic més temible de la veritat i la llibertat entre nosaltres és la incommovible majoria”.

Henrik Ibsen, de “Un enemic del poble”.

Estiu

.
Aquest any l´estiu arriba més puntual que mai i, com si d´un casament es tractés, la capriciosa natura fa cas del dogmàtic calendari i accedeix a contraure matrimoni un vint-i-u de Juny allunyant les nuvolades per deixar que el sol exerceixi la seva dictadura . Un sol que cau amb la tòpica justícia per primer cop com si hagués estat esperant impacient el debut després de tants dies de restar en segon pla, d´ocupar la segona fila als mapes meterol.lògics. La veritat és que de seguida un s´acostuma ràpidament a la seva implacable llei, i l´acata amb un tedi creixent, paral.lel a l´alça vermella del mercuri als termòmetres.

Però sent justos cal dir que el tedi està més vinculat al laborable, als aires condicionats que el regeixen, a les camises i els pantalons llargs enganxats a les cadires, al sopor d´havent dinat dins el cotxe, i a tantes incomoditats que toca patir a causa de la calor, aquesta laica quaresma que ens toca patir cada any abans de la gran alliberació del mes d´Agost.

Així és com ho veig jo, però no per això aquest Divendres, arribant a casa al vespre, vaig sentir amb pacífica laxitud, com si es tractés d´ una balada del Buddy Holly, l´aire de tarda remorejant pel passadís, traspassant la llar per les finestres obertes mentre les persianes desplegades aturaven sàvies la brillantor de ponent, empresonant-la en ombres allargassades a les parets blanques del menjador. Em canvio de roba, posant-me samarreta i bermudes, i em calço les sabatilles d´espart, que fan sentir la frescor de les rajoles més aprop.Llavors surto al jardí, i aprofitant la claror encara de la tarda-nit, trastejo entre els testos, rego alguna hortènsia de fulles caigudes i pujo al terrat a recollir la roba estesa, mentre miro el sol , que sembla decidit ja a plegar de treballar en el seu dia més llarg, aquell que anomenem el del solstici, el primer dia d´estiu.

Moments

Moments copsats : una dona travessant el carrer amb un paquet de rotllos de paper sanic sota el braç; una noia rossa jove,pell bruna ,minifaldilla i sandalies de peu descobert,agafades pel dit gros amb una cinta de pell trenada amb motiu floral; una veu que surt d´un balcó animant el Pedrosa; l´aire fresquet que puja pel Passatge del Sacarament;l´Alone Again del Gilbert O´Sullivan pujant cap a Estenalles;El verd verd del fullam de les rouredes del Sòt de la Bota;el somriure de l´Anna Guixeng;les restes de pintura sota les ungles;el so de l´ordinador.

Su primo

.
-"¿Y tú quien eres, tú o tu hermano?-"

El "chamaco", d´ulls negres i vius, seriós, li contesta sense dubtar: "-Ni yo ni mi hermano.Yo soy mi primo-" .

Llavors l ´Adolfo, s´aguanta quelcom que sembla sortir-li de la boca, tal i com ho fa ell, sacsejant el cap endavant com si sanglotés, però de riure.

Llums i ombres

.
(...)Has pronunciado las palabras como si no reconocieras la existencia del mal y las sombras.Por qué no eres un poco amable y te detienes a pensar en lo siguiente: ¿qué haría tu bien si no existiera el mal y qué aspecto tendría la tierra si desaparecieran las sombras?Los hombres y los objetos producen sombras.Ésta es la sombra de mi espada.También hay sombras de árboles y seres vivos.¿no querrás raspar toda la tierra,arrancar los árboles y todo lo vivo para gozar de la luz desnuda?Eres un necio.(...)

El Maestro y Margarita -Mijaíl Bulgákov-

Pie de la cuesta

La llarga platja s´allarga en direcció a ponent, i resulta estrany apropar-se al sol resseguint la linea de sorra i aigua que sembla arribar-hi, en una posta on les ombres s´allarguen com figures d´un quadre de El Greco. El Pacífic braveja amb onades petites de crestes blanques que fan les delícies dels nanos que s´hi llencen amb petites taules de surf, aprop meu mentre miro de no trepitjar les boles de fenc que deixen anar un parell de cavalls amb genets locals que es passegen no gaire més endavant d´on som nosaltres.La platja queda delimitada en bona part de la seva longitud pel mar a un costat i per l´altre per una llacuna força gran, anomenada Laguna de Tres Palos, d´aigua salada. L´ambient per aquest costat és tropical, de una extensa vegetació que tapa la visió d´aquella. No hi ha massa gent, i la majoria és gent del país, que sembla no fer massa cas de la bellesa de l´ocàs del dia; les cares però, denoten una serenor en els ulls mig clucs que fan arrugar les pells colrades amb somriures que em resulten familiars, una constatació de la mateixa bellesa que admiro jo per primer cop, i que en ells és un reflex de una quotidianitat ben administrada. Aquest lloc s´en diu Pie de la Cuesta, un petit racó de món a la vora d´Acapulco, al Mèxic més occidental.

És al tornar de la passejada, quan el sol és al seu zènit, quan ens entretenim tot fent unes fotografíes. El P. treu el seu equip, que fa patxoca de veure, i va disparant al cel enrogit. Al darrera nostre, hi ha un home que ens observa, a una certa distància. Podría passar pel clàssic mexicà de mitja edat: alçada mitja, gras, cabell laci negre mig enrinxolat, i l´inevitable bigoti caigut .Ens saluda, tot preguntant-nos si estem fent algun reportatge. Davant la negativa, la inevitable pregunta d´on venim,i després de satisfer la seva curiositat, ens indica que si volem sopar ho podem fer al petit bar que té montat al darrera nostre, indicant-nos una casa del darrera, una petita edificació d´un sol pis amb forma de U on s´hi entra per un pati que li fa de terrasseta cap a la platja. Tinc gana, així que mig convenço la natural malfiança dels meus companys de viatje per acceptar l´oferta.

Entrem a l´edifici i li fem saber al paisà que ens avenim a sopar.El C. fa cara de pomes agres. L´home, atent, ens indica que si ho volem, ens pot treure una taula a la platja. Dit i fet, al cap de poca estona ens trobem asseguts contemplant la serenor del mar en la qüasi foscor de la nit, escoltant la remor de les onades morint a la sorra, mentre jo assaboreixo una cervesa Sol tot esperant el sopar : el menú és el del dia, més ben dit, el que el nostre amfitrió ha pescat avui a la llacuna : una morraja ( que no sé ben bé de què es tracta ) feta a la brasa, acompanyada per uns calamars cuinats sota el nom de Diablos, que resulten tenir força picant; i de postres, fruita fresca. La olor del peix acabat de fer ens obre la gana, i la suau brisa del mar ens refresca de la calor soferta durant el dia.

Després de servir-nos l´àpat, l ´home ve amb una cadira i ens demana si pot seure.“Faltaria más“, dic jo sense reticències, un cop he provat i aprobat la morraja. Els amics em miren sorpresos.El C. No bada boca.L´home s´asseu tot presentant-se : Armando Escudero, i ens dóna la mà. Parlem d´Espanya ( quin remei !) i ell ens explica una part dels seus somnis: l´any vinent vol ampliar el negoci: acondicionarà unes quantes habitacions de cara als turistes,i qui sap, si la cosa va bé, potser podrà construir un hotelet, i d´aquí uns quants anys poder fer el viatje que sempre ha volgut fer a Europa, amb la dona i els fills.L´itinerari el té clar: Madrid, París i Roma.Llavors se´ns queda mirant, tot esperant l´aprovació. Es mira el C., que segueix fent cara de pomes agres. Li diu: “Mira, mano, que sé lo que estás pensando: aquí está este pinche cabrón tocándonos los huevos toda la cena, eh?”Ho diu amb sorna, sense ser malintencionat, acord amb el seu tarannà franc i festiu.El C. se´l mira,sorprès deh què l´hagi clixat.I és que amb la conversa, descobreixo un home força observador, espavilat i acollidor.El cas és que El P. i jo arrenquem a riure, i l´Armando somriu tot mirant el mar, on un tros de lluna il.lumina l´aigua en una llarga estria platejada que sembla marcar el destí dels seus somnis, aquells que ens ha regalat en una bonica nit d´estiu vora el Pacífic.

Encaixada

Veient-li la mà ja sabia com seria l´encaixada.Era molsuda,de dits gruixuts i carnosos,ben alimentats però alhora forts,a joc amb una palma rebotida on la carn sobresortia en plecs consistents i homogenis,un conjunt de tamany no tant gran com un podia immaginar-se,altrament una mà seca: al donar-la,no apretaría prou,però si el suficient perquè sapigués de quin peu calçava.

Malacara

Li deien "el malacara" i com qüasi bé sempre, el sobrenom li esqueia prou: una tofa de cabells rinxolats enmarcàven uns ulls petits inquiets,d´intenses pupil.les esbojarrades que et miraven neguitoses.El nas li baixava afilat cap una boca ganyotosa suspesa sobre una àmplia mandíbula de dents petites però afilades, que ensenyava amb freqüència contreta,com contret era el seu rostre cada cop que s´adreçava a algú.La impresió inmediata al veure aquella faç era quelcom surrealista,com de trencaclosques mal acabat,on les peces decididament no acabaven d´encaixar.

Una tanca publicitària

Les campanyes de publicitat renoven els amplis cartells que es veuen en tanques a les entrades de les ciutats, als polígons industrials o a prop de nusos viaris i grans avingudes, tots ells estratègicament situats. Ara, a la primavera, entre dies de pluja i cels trencats de núvols foscos, de ruixats intermitents i de l´esclat del groc de la ginesta al llarg de la riera, em trobo cada día sota la mirada d´uns ulls nous : els d´una noia de pell morena, de cabell d´atzabeja, d´ulls d´una insinuositat a joc amb un cos sinuós mig ajagut vestit amb una combinació d´un color convenientment escollit, fosc, sense ser negre del tot, que desvetlla l´interès inevitable del qui l´observa. Tot plegat dins un fons blanc que li dóna a la fotografia un contrapunt neutre, com d´una inmaculada buidor on resalten encara més la calidesa de les corbes femenines. El nom de la marca anunciant a la part de dalt, no gaire gran, sembla no voler destorbar el poder suggestiu de la imatge en el seu conjunt, i de manera especialment insistent, els ulls de la noia, que semblen seguir-me des de tots els angles.

A la llum del día, la fotografia intimida i atrau al mateix temps, potser pel tamany d´algunes de les valles, potser per la seva repetició; el cas, però, és que aquesta noia sobta dins la seva intimitat que vol mostrar-nos en la grisosa i pública realitat dels carrers; tant natural i descarada al mateix temps.

Però a vegades no és així. Aquesta percepció va canviar quan vaig ensopegar amb ella ( amb la valla exactament igual a la descrita més amunt, és clar) un dia al vespre, ja tard. Ella és al darrera del darrer carrer de la ciutat, a la darrera de les cantonades; darrera seu, camp i foscor. Davant, naus industrials amb l´asfalt del pis mig aixecat, confonent-se amb la pols ; l´enllumenat públic, d´un trist carbassa que el mig plugim que cau entristeix la seva existència.Allí, els fars del cotxe reflexen altre cop la imatge abans vista. El poderd´aquesta però , ja no és tal . La solitud del paratge, la meva pròpia solitud dins del cotxe, dins la nit amb la seva penombra trista de pluja, fa el seu efecte. En l´interval de temps que el cotxe la il.lumina detecto una mirada, potser la meva, despullada de insinuacions i mentides.També podria ser la seva, penso al breu moment en què em fixo com, fugissera, una gota d´aigua s´escapa per la seva galta tot marcant una ratlla més fosca en la seva pell bruna; i un tros de paper, que es comença a doblegar sobre la marca rosada que la patrocina, en un dels extrems de la valla... al llindar de la ciutat, allí on el món de l´home sembla acabar-se.

Una cançó

La guitarra acústica sona primer sola, marcant la melodía.A continuació, es repeteix, però amb l´acompanyament d´ una segona, en segon pla, puntejant les notes.hi ha encara una tercera repetició, on sorgeix la veu del solista, l´Anders Parker, quasi bé recitant que diu :

I know you´ve been wondering what´s gonna happen
Ja se que has estat esperant què és el que passarà
In times like these of blood and metal
En temps com aquests de sang i acer
And then you´ve been waiting for the sun to shine
I llavors has estat esperant al sol que resplandeixi
And thinking maybe it won´t happen this time
I pensant que potser no passarà aquest cop
I know you got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions

Canvia la tonada per encarar la tornada, lligant els mots “worry” :

Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé

La cançó, després d´aquesta primera estrofa, inicia la segona i darrera, exactament igual, però introduint la e- bow guitar, que emet un efecte de so que sona com una mena de corn, però encapsulat, lleugerament artificial. Aquesta fa com segueix:

You can climb a mountain and see real far
Pots escalar una muntanya i veure-hi molt lluny
See Ursa Major and find the northern star
Mirar l´Óssa Major i buscar l´Estrella Polar
It´s all a big circle you´re coming home
És tot un gran cercle venint cap a casa
It´s a big ride you´re riding on
És un gran viatge que estàs viatjant
I know you´ve got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions
Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé.

Llavors es deixa anar la batería, inèdita fins ara , i en Bo Taylor s´introdueix amb un “solo” de guitarra clàssic, acompanyat per tota la instrumentació prèvia, curt però que té la virtut de conduir al tema a una mena d´afirmació,un final feliç que confirma l´Anders Parker repetint la tornada i acabant la cançó amb el It´ll alright repetit, repetit...fins a morir lentament tot esmunyint-se a la baixa en l´escala de volum.

Aquesta cançó la vaig entendre no fa gaire, mentre anava en cotxe cap a la feina. Tal i com em passa després de sentir repetides vegades un anglès dificultós, les dues estrofes entraren dins el meu cap desxifrades amb una naturalitat familiar; com si la música hagués esperat un moment, qualsevol moment de blancor mental per introduir-se dins el meu cap i deixar-hi un missatge. Sorprenent quan succeeix, encara.

El despertador

L´home seu al sofà oreller , mig adormit davant del televisor que va desgranant una vella pel.lícula en blanc i negre. Les darreres llums del dia cauen sobre els seus ulls cansats, traspassant els vidres de l´alta balconada del modest pis que habita; la persiana de fusta és enrotllada encara fins dalt, amb el cordill agafat al ganxo del batent fent un llaç l´ombra del qual li cau sinistra sobre el coll, el qual resta mig tapat pel vell batí de seda que cobreix el cos arrugat fins a les velles sabatilles de cuir, llustroses però de soles cansades.

El sol fa que li plorin els ulls, de per si aigualits, tèrbols de temps passats. S´aixeca per baixar la persiana, tot obrint el balcó.El so de la ciutat entra confós per l´audifon; l´aire de la tarda-nit és lleuger, de tardor primarenca.Torna a seure tot eixugant-se la llagrimeta.Es fixa en la pantalla : els rostres de la Katherine Hepburn, el Cary Grant i el James Stewart es mostren familiars, en una escena que potser ha vist vint vegades. Són dins una gran habitació de la mansió on viu ella. En Cary Grant discuteix amb ella, mentre el James Stewart s´ho mira amb cara d´estar per una altre cosa.

L´home gran sembla haver-se oblidat del desassossec que l´envaeix cada cop que es fa fosc, quan abaixa la persiana, d´un temps ençà. La pel.lícula sembla complir la seva funció d´entreteniment, però un so persistent, que fa estona que dura, sembla despertar-lo de la momentània pau en què es troba. És un so monòton, intermitent, que tard o d´hora acaba per fer-se notar. Tant és així que tot remugant, l´home gran i solitari s´aixeca mentre pitja el “pause” del comandament a distància. Ara, el Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart queden tots tres en un primer pla amb una expressió d´expectació, i semblen escoltar quelcom rera una porta de doble batent, blanca com els seus rostres de cel.luloide.

L´home gran, més sol que mai, es dirigeix a la porta blanca de doble batent rera la qual sembla venir el soroll. L´obre. L´estança és mig fosca, però s´hi mou bé. Gira al voltant de l´ample llit de matrimoni, i amb la mà agafa el despertador de la tauleta de nit. És un model ja un pèl antic, baix i rectangular,de color vermell. Les agulles marquen l´hora amb un verd fluorescent, mentre l´aparell tremola pel soroll que surt apagat i somort dels seus engranatges “made in Japan”, que potser per la llunyania del seu creador acaben morint per si sols, sense necessitat d´enretirar el botó de la posició d´”on” a la d´”off”.

De totes maneres ho fa, i el deixa altre cop sobre la tauleta. Gira cua per sortir del dormitori.Els passos són cansats, mig arrossega les sabatilles per les fredes rajoles del terra.Surt, i amb parsimònia tanca les dues portes, per tornar al sofà. Els actors continuen en la mateixa actitud d´espera.

Pitja el “Play”, i segueix la pel.lícula : en Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart semblen respirar alleugits, i somriuren a l´home gran i solitari , que s´adorm plàcidament, tal i com ho fa d´un temps ençà.

Retrovisors

El retrovisor mostra uns ulls cansats. Ara me´n mostra uns de més vius i inquiets alhora. Fa d´espieta i em mira pensant que jo no distingueixo el què em mostra. Però al cap d´una estona apareixen uns ulls nous, que el mirall reflecteix interrogants i encuriosits.

Així el joc continua, el retrovisor amaga rostres per centrar-se tant sols en imatges de sensacions, de sentiments, de personalitats diverses. Sense voler-ho, aquest instrument resulta ser d´una subtilesa reveladora, pel fet que em fa venir al cap els famosos vels que porten les noies magrebins a les escoles. Veient els ulls pels retovisors, penso que a vegades, sinó sempre,els ulls tot sols ens deixen nus d´ànima. Potser per això ens sentim incòmodes . Potser al capdevall no té tanta importància, si l´important de debó és dintre dels ulls dels qui et miren.

Machico

Recordo Machico com un poblet de poques cases blanques, a recer d´una cala a la costa est de l´illa.Rera les cases,el verd ho envaeix tot,i puja cap amunt ràpidament,seguint un pendent suau però ample a la vegada. Aqui, i fins la punta de San Lourenço la geografia és més benigne,menys escarpada que a la resta de l´illa,i això es nota en el fet que no hi ha tantes nuvolades a les zones més altes.El mar banya la costa sense estridències,amb calmositat.El paratge és primitiu, feixes plenes de petites palmeres bananeres ,de barques ancorades en el petit port,que surten al vespre a l´encontre del peix espasa,el clàssic de la cuina de qualsevol illa que es precïi.

Com el peix espasa que surt de les profunditats,la vista de la fotografia que penja del restaurant on hem anant a sopar avui em mostra Machico tal i com era fins no fa gaire temps,potser uns deu o quinze anys,potser menys i tot. El poble que veig no és així. Ara seria fàcil de donar-li un aire nostàlgic a la narració,però potser sonaria a tòpic.El turisme canvia els llocs,i prou que ho sabem els catalans.Que els ho diguin a la gent de Tossa de Mar,de Lloret,de Calella...En fi,de cada poble de la costa.De qualsevol lloc,de fet.Tot canvia,encara que també és veritat,que tot canvia més ràpid als poblets de costa arrecerats,amb boniques cales d´aigües transparents,de cases encalades de blanc; on hi vivien homes de rostres i mans colpits per la mar, dones amb mocadors que anaven al safareig amb els cossis de roba sobre el cap,el vestit negre i els peus espardanyers ,mentre d´altres cusien les xarxes a les platjes solitàries de gent de ciutat.La diferència entre la costa catalana i la de Madeira, però, és el color de les fotografíes.Aqui, sóc testimoni del procés encara no acabat, i la sensació és ben bé com la que vaig tenir al sentir pronunciar Seixal a un estiuejant anglès (ja gran) quan em senyalava aquell poble des de la llunyanía, amb aquest aire de nostalgia que el temps i els canvis sols poden donar, i que la llunyanía sembla no percebre.

A Machico, però, avui hi ha festa.Hi fan "Les jornades gastronòmiques de Machico".No ho sabem fins que sortim del restaurant,dins el casc antic del poble.Baixem pel carrer que mena a la seva plaça que és gran i rodejada de plataners,com s´estila a tants llocs. Fileres de bombetes van d´un a l´altre,i d´aquests a les faroles i a les cases,il.luminant la gent cada cop més nombrosa que va arribant. Rera la plaça,un gran espai obert que s´obre a la dreta cap al port i la platja de roca,en plena reconstrucció, com la major part habitada de l´illa.Frontalment, hi ha un escenari muntat,on una banda de jazz toca amb ritme,un jazz modern,quasi bé funky.Peta bé,però no acaba de quadrar amb el lloc i de fet, poca gent s´ho mira enmig d´un so excessivament alt.Tallem en diagonal cap a l´extrem dret de l´escenari, després d´escoltar-los una estona.Allí ens trobem en un batibull de gent que circula amunt i avall,aturant-se en les paradetes que hi ha a banda i banda del carrer,amb gent asseguda en improvisades terrasses on es pot menjar una certa varietat de plats que van des de peix fregit,passant per fideuas i acabant per uns entrepans de xoriço,molt bons per cert,típics d´aqui.Aquests consisteixen en uns llonguets de pa que es fan al moment,incloent-hi la masa.Així,podem veure improvisats forners treballant la masa sobre la taula,mentre el van coent en petits forns; el xoriço,per la seva part,també es cuina,en forma de tires estretes de la llargada del pa; l´olor és intensa.El resultat,un entrepà suculent,sense pal.liatius.I és que el més bo a vegades és el més senzill fet com il fo.

L´ambient es calma quan seguim endevant.Si no fos pel xivarri sentiriem el mar,doncs hi som arran.Tant sols la platja pedregosa ens en separa, negre i silenciosa rera la festa que hi ha sota la llum dels carrers. Més enllà,però sentim més so de festa.Pujem per un carrer a mig fer,i veiem una petita capella,antiga.És prop de les roques,vora el mar.Un caminet hi mena des del que sembla una plaçeta,d´on ens arriba més música.Apropant-nos,hi veiem un grup de músics ataviats amb vestits tradicionals que toquen, mentre d´altres van ballant en rotllana,barrejats amb gent local i turistes.Riuen.El ball no sé ben bé com va,doncs és una mica esbojarrat,els locals intentant ensenyar el ball als foranis,el que provoca la hilaritat general,tant dels que ballen com dels que el miren,que formen un segon cercle sobre els primers,que van tancant i obrint el ball tot picant de mans i cantant.
Després de sortir d´aquesta petita festa,seguim el carrer que ens portarà altre cop a la plaça,més animada ara de quan hem arribat.Gent de totes les edats ens creuen,des de nens que van amunt i avall corrents fins a gent gran asseguda als bancs.Gent que es mira la gent com jo,que no reconeix,que no pot saludar,que sembla que no entenen ben bé el que passa.Els ulls d´aquest vells em miren,i estan tristos enmig de la festa.Són els ulls de la vellesa,els ulls que han vist el Machico de les fotografies en blanc i negre, els que enyoren ara el que els més joves ja han oblidat, i pronuncien el seu nom amb l´accent d´aquell estiuejant anglès : un perfecte, suau i tendre portuguès.

Dominó (III)

No és fàcil per una nena de tres anys adonar-se que no té pare. La petita Sílvia mira a la seva mare amb aquells ulls grossos que marquen la seva petita faç, endolcida pels rínxols que li banyen el front i el petit rictus que li fa ajuntar els llavis en una mostra d´expectació pel què li passarà a la Caputxeta ara que el llop se li ha menjat l´àvia. Però l´expectació deixa pas ràpidament a un afebliment dels sentits, en la veu de la mare allunyant-se tendrament, en un primer aclucament d´ulls que en pocs segons es tornarà en profunda son; en aquest pas natural que l´infant entèn tant bé, el d´endinsar-se del somni del día al somni de la nit, amb total naturalitat, amb natural rapidesa.

La petita Sílvia té en Max agafat entre els seus braços, i quan la seva mare,aixecant la vista del llibre, veu que ja dorm, li agafa l´altre mà i l´acompanya a la suau textura de l´ós de peluix; la nena es gira un xic a la seva dreta i l´apreta contra el seu pit. Així estant, la Sílvia la tapa amb la manta fins al coll, abaixa el cap i amotlla un petó al seu front. Després sortirà de l´habitació tot deixant la porta ajustada, i a dins una dèbil llum sommorta que traspassa la quietud del pis.

Els ulls inertes del Max, el seu somriure permanent, la seva pell suau, són el darrer record que té la petita Sílvia d´un rostre, d´un altre somriure, d´un alè que batega dins seu : d´un regal que mai podrà oblidar, que és el de la seva pròpia vida.

Tarda-nit

“ (...) i per un moment semblava inimaginable que hi pogués haver res més enllà de les muntanyes, que allò fos la fi del món.La paret de llum pura i daurada semblava que sorgia de la infinitat.Llavors sortien les estrelles, la terra retronava per dintre i la il.lusió d´un abisme es perdia.”

John Cheever, de “Contes “ - “El dia que el porc va caure dins el pou “.

Primavera

La calor comença a fer-se notar : el día s´allarga i els jubilats es deixen veure als camps de petanca improvisats als parcs, cap al tard, com les formigues que surten dels nius, petits cràters de sorra gruixosa acabats de fer,nous de trinca.

El sol de ponent acoloreix l´aire nèt on les pilotes de metall dibuixen arcs i cauen pesadament amb un so breu i sord.Les testes, arrugades, esbossen expressions concentrades sota les calves tapades amb gorres de carreter ; els ulls són punts de mira ; una lleu flexió de genolls i la mà que es mou al ritme del canell executant el tir, decididament a càmera lenta.

Entre dos dits

Als camps Elisis, un pot jugar amb l´esvelta figura de la torre Eiffel.Des d´una certa distància, els dos dits enfront dels ulls fan reduir l´alçada de la torre a la que tenen els simples souvenir que la reprodueixen, i deixant anar una mica la imaginació, la podría aixecar, fer-la volar a l´aire i, després de jugar una estona amb ella, tornar-la obedient al seu lloc, perquè els atrafegats turistes pugin les seves escales per conquerir aquest símbol de la capital parisina.

Aquest joc de distàncies, que aviat aprenem de petits, que tant agrada per aquesta enganyosa sensació de domini de l´espai, m´atrapa quan sóc dalt d´algun turó des d´on es veu el poble. Casa meva és allí, diminuta al revol que fa la riera, i l´atrapo entre els dos dits. Ampliant una mica la distància i apropant la mà als meus ulls arreplego tot el poble,i si vogués, la comarca, fins al mar, que es vislumbra a l´horitzó, rera Collserola.

El joc porta a la metàfora, quan som més grans. I un es pregunta perquè sovint ens preocupem tant del que sura a la nostra vida ordinària, si amb un simple joc de dits ho reduim al no- res.
Com una nina rusa, però, em puc immaginar el que viatja en avió i arreplega entre dos dits aquest tros de terra que és Catalunya, amb mi a dins i tot.I més enllà, l´astronauta que resta a l´estació espacial, mirant l´esfera blava de la terra, jugant a dominar-la, com un infant, entre els dits de la seva mà.

Hotel

Estirat al llit de l´Hotel C. de Toulouse, en un fred matí de Dissabte Sant; havent passat una nit de calfreds constants; la gola rogallosa; la tos, seca, intermitent; el son, imprecís, irreal; la persiana, mig apujada,i els meus ulls albirant mig clucs el vidre mig entelat en una mitja foscor. Els sons es confonen :sembla que algú s´estigui dutxant a la dutxa de l´habitació,encara que potser és una nova ràfega de vent que porta una cortina d´aigua passatgera,freda molt freda...; les passes d´algú que passen per sobre meu; una veu em murmura a cau d´orella...quelcom en francès, i una altre veu, aquesta de dona, que contesta; i després ambdues que s´allunyen rera un cop de porta. Algú que entra: Ei, que marxem, si necessites algo...No patiu,no patiu. Vale, garçon , recupera´t. Passem més tard.Adéu, adéu, que vagi bé.

Intermitències matutines. Com l´estossegada que noto que em ve, que sona provinent de cavernes cavernoses, profundament cavernoses, i que deixen tels d´obscurs colors als cleenex hàbilment guardats sota el coixí...torno a dormir-me, en un cansament fatigós, de humil i humà sentiment.

No sé l´hora que és,però després de meditar-ho una bona estona,mig m´aixeco. El mirall de la porta em torna el reflex de la malaltía a la pal.lidesa del rostre : els ulls apagats, la barba de dos díes; els cabells, alliberats per vents inexistents; els llavis secs, i les narius enrogides. El pijama dóna una mica de dignitat al cos que s´aixeca i es mou com el d´un presoner emmanillat de mans i peus mentre s´apropa a la taula que ocupa el frontal de l´habitació, sota el vidre. Hi ha un trasto per escalfar aigua, uns sobres amb cafè, sucre i manzanilla. I galetes i xocolata que m´han deixat els meus bons amics, a més d´aigua.Sèc, després de recollir el jersei de llana i posar-me´l, i em prenc la infusió ben calenta, la mirada fixa al tou de gespa moll, al cel gris, al ciment de l´escala que porta al pis de dalt. Podría protagonitzar algun anunci per la cara que dec fer tot bevent aquest reconstituent. Inclús deixo anar algun sospir el qual si fos sentit per qualsevol veí que hi hagués rera aquestes parets de paper de fumar, podría pensar-se ves a saber què. Però en aquesta vida tot es refreda, i al cap de una estona torno a l´escalfor del llit.

Miro d´escoltar música, però l´MP3 no té pietat i a les primeres de canvi acaba la batería a mig Impossible Germany dels Wilco, just quan comença la part elèctrica. No puc carregar.Impossible, penso (je,je,je). Els bons amics han agafat el cotxe.Torno al silenci i a la mitja fosca, als quadres més o menys coloristes de les parets, al blanc nuclear desl cobrellits, al punt vermell de l´standby de la tele. La tele,no,no, de moment no. Millor dormo una mica més, que tinc son.

Cabasson 2006

La platja és una catifa de benvinguda on les ones, petites i breus, xillopejen l´aire del capvespre amb el so de l´aigua llàngida que fa respirar la sorra, esvaint al seu pas les petjades dels peus nus que s´hi emmotllen en un miratge de lentitud meditada, tossuderia marina per fer emmudir el pas de l´home.

Ha plogut lleugerament, l´aire és fresc i el so de l´aigua morint a la sorra serveix de banda sonora per retrobar-se altre cop a la fi d´un trajecte, un passeig per una carretera de segona, quasi bé un camí si no fos per la fina capa d´asfalt que el cobreix ; un camí que vagareja per alzinars i rouredes enmig de vinyers matemàticament distribuits, línees paral.leles de ceps recargolats que regalimen verds d´Abril. Abril de pluja sobtada d´un cel traidor, que esbandeix la terra, els arbres i l´aire, que es respira millor.

Tornar al cotxe, les passes fan queixar la grava sota les soles de les sabates, que es queden perplexes descobrint que a vegades no només de pols viu l´home, que en un simple vol un pot arribar més lluny del que es pensava.

(Trad.al castellà):

La playa es una alfombra de bienvenida donde las olas, pequeñas y breves, salpican el aire del atardecer con el sonido de la lánguida agua que hace respirar la arena, haciendo desaparecer a su paso las huellas de los pies desnudos que la moldean en un espejismo de lentitud meditada, tozudez marina que enmudece el paso del hombre.

Ha llovido ligeramente, el aire es fresco y el sonido del agua muriendo en la arena sirve de banda sonora para encontrarse uno con el fin de otro trayecto, un paseo por una carretera secundaria, casi un camino si no fuera por la fina capa de asfalto que la cubre; un camino que discurre perezoso entre robledales y encinares en medio de viñedos matemáticamente distribuidos,lineas paralelas de cepas retorcidas que gotean verdes de Abril. Abril de lluvia repentina en un cielo traidor, que limpia la tierra,los àrboles y el aire, que se respira mejor.

Volver al coche, los pasos sobre la grava quejosa bajo las suelas de los zapatos, que se quedan perplejas descubriendo que a veces no es sólo de polvo que vive el hombre, que en un simple paseo, a uno le parece que llega más lejos de lo que la realidad le muestra.

L´home dels ocells

Capaltard la lluna ha fet acte de presència sobre la ja tènue blavor del cel d´Sfax, a Tunísia. Sota d´ella la llarga muralla que enbolcalla la medina reb els darrers raigs de sol d´un altre día sorprenentment suau de temperatura que ens descobreix una quietud, un aire protector que convida a relaxar els sentits i deixar-se emportar per la suau brisa que recorre el camí al voltant d´aquella.

Un home seu a l´ampli passamans d´una escala de pedra que s´endinsa enmig de la muralla, les cames mortes, les mans descansant juntes enmig d´aquelles, la mirada perduda en cap lloc en concret, fixe endavant,en direcció a occident. La pedra es deixa veure a las cantonades de les amplies torres que uneixen les llargues parets adobades de color sorra, i la gent, com els cotxes que circulen a la nostra dreta, semblen tenir pressa per entrar a la medina, ben bé com si haguessin de tancar les grans portes com antigament es feia al fer-se fosc.

Llavors veig l´home que parla als ocells. És dempeus al mig d´un dels jardins descuidats, ple d´herba alta i verda que separa la fortificació del passeig adoquinat. De pell bruna, camisa crema mig arremengada als braços que resten caiguts a la seva esquena, el cap movent-se pausadament en un gir de no més de quaranta-cinc graus cap endavant, sembla olorar l´invisible element, en una solitud d´estramys límits, que és aquella que queda a la vista de tothom menys del propi interessat, absort en una contemplació que a primera ullada sembla la d´un home inofensiu, però que no hi toca gaire.

Fixant-m´hi més però, descobreixo que hi ha un grup d´ocells que semblen donar voltes a l´entorn d´ell. Em ve al cap l´enrenou eixordidor d´aquests, al voltant d´un dels arbres que hi ha al passeig per on hem passat abans. Els d´ara però, potser perquè són menys, fan menys soroll, però piulen igualment. Els llavis de l´home es mouen i el seu rostre, plàcid com el d´un sommiador, es manté aliè al món que l´envolta.

D´esquena a ell, l´home assegut al passamans sembla la seva antítesi, com si veiés el món abatut per una realitat que el domina i l´aixafa. Contemplant aquesta doble imatge em ve al cap un dels contes de Kahlil Gibran , on un dels personatges, identificat com un home realista, es troba d´esquenes al mar, i se l´escolta a través del murmuri d´un cargol marí mentre diu: “Això és la mar.És la profunda mar.És l´extensa i poderosa mar.”

Poesía àrab, penso mentre m´apresso a entrar a la medina... no fos cas que em quedi fora.