Cada plantilla és un graó d’escala. En son tretze, tots amb formes diferents, perquè l’escala és de cargol però gira al voltant de dues parets. L’ Arnol li ensenya a través d’ un vídeo que ha fet a l’obra, on s’hi veu l’estructura de ferro forjat formada per l’eix central i les petjades on anirà el roure que té que tallar al control numèric. Abans, però, els haurà de dibuixar a l’ordinador ; i abans encara, tindrà que fer un primer dibuix a mà alçada amb les cotes de cada un dels costats i els diferents angles que formen. Una feina que requereix paciència i tranquil·litat, ideal de fer a darrera hora del dia, quan l’oficina és tancada i tots els treballadors del taller ja son fora.
Es posa música de fons, ara que tot resta en silenci. No massa alta, el suficient per relaxar-se i poder gaudir d’una feina que no pot fer sempre : habitualment demana planells ja fets de les peces que s’han de fabricar però hi ha clients, com l’Arnol, que no tenen més recursos que el de les plantilles, que no sabrien com fer-s’ho per saber quants graus fa cada angle ; que, en definitiva, sinó fos per l’afabilitat del Josep no podrien fer feines com aquella. A més, al Josep li cau bé aquest colombià de pell bruna amb cos de nedador, és amable i té una veu suau, poc adient al seu rostre que recorda al d’un boxejador, amb ulls petits i una boca dins la qual les dents semblen pugnar, punxegudes i multiformes, per sortir del seu clos definitivament petit. L’home no li exigeix res, sap que si un graó no queda prou exacte, l’ajustarà amb el ribot a l’obra, cosa que igualment haurà de fer perquè tant parets com metall mai son perfectes, segons sap per experiència. Com ell mateix mesurant les plantilles, com tantes coses - pensa el menestral mentre col·loca el transportador amb cura damunt la primera plantilla- res és més segur que l’equivocar-se, ni que sigui per dècimes.
Feia dies que no l’agafava, el transportador de graus. Aquest instrument, amb forma de cartabó creuat per un quart de cercle on les xifres descansen, és un bon aparell de mesura, una de les tantes eines que ha anat acumulant al llarg dels anys, i que guarda amb cura sabent el bon servei que li donarà quan calgui. Té la plantilla ajustada a l’esquadra de la taula de treball, en el sentit de veta que prèviament van marcar damunt el cartró ell i l’Arnol ; fa lliscar el transportador fins encastar la vora de la base a la de la taula, alineant-la amb el costat inicialment col·locat de tal manera que el pot moure com si fos dins un rail fins arribar al final d’aquell, fent-lo coincidir amb el segon costat per, d’aquesta forma, trobar la xifra que marca la inclinació exacte de l’angle. Anota : 62 º. Llavors encara el costat oposat, per repetir l’operació. Gira el transportador, doncs l’angle és en direcció contrària. Marca : 35º. Com que fa més de 90º, té que sumar-los als 90 que ja li marca l’esquadra del propi aparell, és a dir, que l’angle fa 125º. Perfecte, mormola mentre gira la plantilla per anotar-lo al paper. Es queda mirant el transportador, com si esperés un senyal.
El telèfon sona. El seu, no el de l’empresa. Aixeca el cap i escolta. Dos, tres trucs...espera una mica més fins que deixa de sonar. Absort, es queda amb el cap aixecat en direcció al despatx, potser pensant qui pot ser a aquestes hores. Torna a la feina i agafa la segona plantilla. Dibuixa la forma tot seguit del primer graó, cinc traços ràpids i ben fets ; aquest és més petit, és el primer que s’enlaira per superar la distància entre els dos pisos. Les escales, voladisses, el fascinen, tal vegada perquè ell sempre ha viscut en una casa de planta baixa i no n’ha hagut de fer servir mai. Ell sap, però, que aquesta no és la raó, tot i voler oblidar-la, de vegades. Tot i no poder-ho evitar. Es treu de sobre un pensament per tornar a agafar el transportador , ara li marca 55º ; després seran 34º, 92º, 66º, 15º ... tots diferents i en canvi, tots construint un pas enmig de l’aire, pas a pas, graó a graó, voltant un eix central. Un eix central, vet aquí la raó de ser. Es pot imaginar l’escala, ara que ja ha dibuixat la meitat dels graons. Ara seria a mig camí. La resta encara son cartró, com un futur previst però segur, inalterable, possiblement com la seva vida d'uns anys ençà. Aixeca els ulls cansats de la taula, mira el rellotge , avui ja ha fet prou. Llavors torna a sonar el telèfon. Ara, però, és el degoteig d’un whatsapp: plop, com quan cau una gota en un toll invisible. El sent nítid, a pesar d’estar lluny. El silenci és clar i polit, net del dia passat entre sorolls de màquines treballant. Tanca el llum que il·lumina la taula de treball i fa cap a l’oficina, on encara brilla la darrera llum oberta del taller.
Mira el missatge : és de la Georgina, li recorda que el telèfon també serveix per parlar. Al darrera, un cercle de color groc picant-li l’ullet. Somriu, perquè avui precisament havia pensat en ella, dins una d’aquestes coincidències que mai ho acaben de ser. Quan pensa en ella és perquè la troba a faltar, segurament perquè ja ha passat massa temps. Li agrada pensar que a ella també li passa el mateix, allà on sigui. Li escriu el que ja sap : no tenia el telèfon a prop. Mentre espera resposta, tanca el portàtil , el posa dins la bossa ; es posa l’abric, surt a fora i tanca la porta del local. Al pati de la vella fàbrica ja no queden cotxes. La nit és fresca. Durant la tarda ha plogut, hi ha un bassal on la lluna s’hi reflecteix perfectament. Treu el mòbil i li fa una foto. L’envia amb un breu text : t’he trobat a faltar, ambaixadora . Aixeca la vista al cel i la saluda, com fa de vegades. Surt del recinte i comença a caminar quan ella el truca. La seva veu mig greu, amb un punt de rugositat que la fa molt atractiva, comença amb un ohhhh Josep, quines coses més maques que envies...ell li contesta que son casualitats de la vida, amb ella de vegades hi ha aquesta mena de coincidències, somniadores potser, que necessitava sentir una mica la seva veu, que s’alegra de la trucada. Ella sempre és la que truca, tot el dia viatjant d’un lloc cap un altre, dedicada a la seva passió per la fotografia, amb cursos, exposicions, fent d'ambaixadora d'una famosa marca de càmeres.Li pregunta on para...endevina, li diu ella, quan diu endevina a ell li fa l’efecte que és molt a prop i li diu que li agradaria molt topar-se amb ella en qualsevol de les fosques i grises i solitàries i fredes cantonades per on transita abans d’arribar a casa, i quantes is nen, ja m’agradaria però no, te’n recordes d’aquella illa on ens vam conèixer ? Noo, contesta ell, doncs sí – diu ella - l’illa de les flors, i riu...
Quan arriba a casa el primer que veu sempre és la foto d’ells dos al capdamunt de les escales del cel, a la vall de Ribeiro Grande. La té penjada a la paret de l’entrada, damunt del penjador. Mentre es treu l’abric la mira, son molt més joves, allí dalt, amb l’aigua baixant dins els coneguts recs que travessen l’illa, les famoses levadas de Madeira. Veu tots aquells graons de pedra, irregulars i estrets, costeruts, veu aquella escala i, de repent es posa trist. Si tingués a mà el transportador de graus, pensa, potser podria fer-ne una mesura, dels graus de tristesa que té en aquell moment, comparant-la amb l’alegria d’aquell dia llunyà de primavera. Feia dies que no pensava en ella. En canvi avui, de repent, no sap perquè, ha tornat.
Mira altre cop el telèfon, i veu que té una trucada perduda. Desconeix el número. L’apaga.
