Reprise

( Glenn Frey, 1948 - 2016 )

A la carpeta universitària m´hi anotava frases de cançons, quan no tenia res millor per fer. Frases que recordava de tantes vegades com les havia escoltat. Una d´elles era : " Sooner or later we all have to die ".Ho he recordat avui, a l´escoltar fa una estona el CD, un dels primers que em vaig comprar. El compacte ja portava aleshores el signe d´admiració dins un cercle groc que el classificava com a disc amb "bon preu". Aquest fet m´emprenyava i m´alegrava, a parts iguals, quan em trobava amb ofertes de discos llegendaris, amb cançons impecables com Desperado, Doolin Dalton o el Tequila Sunrise. O amb aquell reprise de les dues primeres, original i inèdit al 73, tancant el disc ; una raresa com els primers maxi-singles que s´editaven com a alternatives llargues a cançons originals. D´aquell relligat de dues cançons, d´aquell retorn dels temes,venia la frase anotada, que maldava per situar. Servia de nexe de les dues, molt adequada al to del disc i al seu títol. Com a l´obrir un llibre remenat forces vegades et surt aquella plana que s´ha llegit més d´una vegada, així he relligat pel record d´ aquella frase anotada provocada per la mateixa cançó al tornar a ser escoltada, la de vegades que m´havia refugiat en aquell reprise.

Hi havia un altre reprise, el del Wasted Time de l´Hotel California. Un instrumental curt i delicat, ideal per recordar algú, malgrat el temps a vegades es consideri perdut. Llavors ho tenia tot molt més clar.

El vaig aconseguir de veure, ja fa uns anys. L´únic cop que han actuat al país. Una meravella de concert.

Automàtica.3

(...)

Era això ? Saber. Desde que te perdí, cantava el gran Kevin Johansen, la vida me sonríe sin cesar.  Seria això, no saber, o saber menys : no cal fer experiments per resoldre cap trencaclosques d´aquests existencialistes on les constants vitals defalleixen com una bona cançó de desamor de fina ironia amb deixos clars de solitud. Llavors, un esdevé, després d´un acurat rentat de cervell a base de socialització en grau superlatiu – amics, dona, fills, feina, vacances – l´home que veu passar la seva vida amb la rapidesa d´un llampec de múltiple felicitat, tant diferent de l´altra celeritat on els segons pesen com les figues amb ales dels cels nítids de les terres cada cop més ermes d´amics, dona, fills, feina o vacances. I dius sort i ho és, perquè la socialització, com el saber, prové l´un de l´altre, de una mirada o d´un inefable somriure, o d´un cop de genoll al calaix obert, una mà estenent-se o és clar, d´una besada però també d´una bona bufa o d´una bona conversa versada en el temps – mai el meteorològic, que comença a ser de mala educació fer-ho – en una balconada d´hivern a migdia, quan el sol s´agraeix tot pensant que podria ser la única vegada per fer-ho, malgrat no sigui així però quedi bé, sense remei possible, de dir-ho. També caldria pensar en el sobretot : el sobretot de si m´acompanyés – t´acompanyés – una dona – un home – el suficientment intel·lectual per no haver de pensar per a tu mateix en el terrible art del saber, ja saps, aquell que goteja en les ments més tristes del món. Algú, vaja, que t´expliqués tot aquest saber sense dubtar mai ni un segon de tot el dit i a més, tingués temps de ballar-la amb tú mentre deixa el cos respirar entre els teus braços. Com cantava el gran

Kevin Johansen

(...)

Actualment...

"Certament , hi ha qui pensa que la vida solitària és pitjor que la mort, i que aquest tipus de vida precisament hi condueix. Aquest idea es troba, principalment, en els illetrats, els quals, si els falta un interlocutor, ja no tenen res de què parlar amb ells mateixos o amb els llibres i, per tant, resten callats.Sens dubte, la solitud sense les lletres és talment un exili, una presó, un poltre de tortura : posa-hi la cultura i esdevindrà la pàtria, la llibertat, una font de plaer." (...)

(...)" I, si aquests dos camins que semblen tan dolços als filòsofs, la solitud i el lleure - tal com he dit al començar -, malgrat puguin resultar molestos fins i tot als homes de lletres, em són tan coneguts, és evident que hi ha d´haver un perquè : en tenen aquella opinió els qui, o bé se senten encadenats a algun desig i volen romandre en llur presó, o bé cerquen el tracte amb la gent i viure entre els afers vulgars, o bé aspiren, mitjançant els inconstants sufragis, al camí relliscós de les magistratures (...).Actualment, per seguir estudis de lletres - suposa una gran despesa per a les famílies, però és molt més gran l´esperança d´obtenir-ne algun lucre -, els pares no envien llurs fills a l´escola d´arts liberals , sinó, per dir-ho així,, a un mercat d´esclaus, de manera que ningú s´hauria de sorprendre si fan ús de les lletres de manera venal i avara : les han volgut obtenir per vendre-les, i posant-hi una esperança desmesurada, els han estimat un interès no pas d´un u per cent mensual, sinó d´un u per mil ". 

Francesco Petrarca, " Elogi de la vida solitària " ( 1346 )

( 2011  Angle Editorial )

Bowie

Fa molts anys, quan en Bowie cantava el "Let´s dance" rodejat del glamour dels vuitanta, recordo un amic al que li agradava amb bogeria, però era el Bowie d´aleshores, el que va sorgir després dels seus viatges siderals. Més tard, un altre amic, de tirada cap a la Velvet i el Lou Reed, em va ensenyar un original del Space Oditty que tenia a casa seva. No li vaig demanar de posar-lo, tot i que ho va fer. No em va dir res en aquell moment. Aleshores escoltava els clàssics de tots els anys setanta en un programa de radio Club 25 que es deia Carajillo Stereo, o bé també escoltava sovint Radio 80 (serie oro) on els clàssics eren més clàssics - ("Dust in the wind", "American pie", etc. etc. ) . Curiosament, al Bowie no el feien sortir mai. No tenia tirada com a clàssic a la ràdio, com tampoc la tenien els Jethro Tull o el Jimmy Hendrix. I així fou com el vaig deixar passar. 

Però la cosa va canviar quan el meu germà, farà cosa de 15 anys, em va regalar un doble del millor seu en sessions a la BBC, de l´època dels seus primers tres grans àlbums. I mica en mica, van arribar tots els temes seus a les meves orelles, molts anys després. El "Ziggy Stardust", per a mi, és la seva joia més elèctrica. Tot un himne.

I aquesta és la meva petita història amb en David Bowie. Encara em tinc que comprar els vinils per a la col.lecció, i ara pot ser un bon moment per fer-ho. Descansi en pau.

Any nou

Dia u de l ´u, cap a quarts d´una de la matinada. 

¿ O era abans de les dotze del dia trenta-u del dotze ? No ho recordo, i potser era important.

Al cel, dos estels fugaços : primer un , després, al poc, l´altre, enmig de unes quantes galàxies a cop d´ull distret. L´espai i el temps. I la Major, protegint-me les esquenes.

-Mira que bé - que penso. - Dues nits de l´any passat buscant-les i apareixen ara, quan cap servei   meteorològic t´informa de res.-

Ara que ho escric me n´adono. Era any nou.

Harmonia

Els primers dies de l´any venen sense presses : camps, neu, arbres, muntanyes, vaques, cavalls i aus . Aquestes semblen ser les úniques preparades per començar la cursa dels dies, dels mesos, de l´any. En la quietud de la resta del paisatge, el seu vol es premonitori. Dins l´estol del seu gregarisme cadascuna marca el seu tempo particular. I totes semblen anar cap a un lloc difícil d´endevinar o bé, massa fàcil de seguir. En un dia núvol i gris, de llum minsa, les caço al vol i es queden així de quietes, com la resta del paisatge. L´harmonia és fàcil de trobar, com en tots els inicis.