¿
Pell d´oliva ? La pregunta me la faig després, quan miro les
fotografies del dia. He mirat de recuperar sensacions amb la càmera,
no he buscat res més que trossos d´estiu escampats arreu, sense
fer-ne ni mig gra de massa. He caminat en nombrosa companyia, he
caminat també sol. Al final, he alçat la vista per fotografiar el
petit bedollar tocat de verd i blau. I m´he topat amb ella, quan la
creia lluny. M´he aturat expressament uns metres més amunt per
deixar passar el corriol de gent acumulada com un petit embut a les
acaballes del dia. I ella ha passat mentre seia a la roca i no l´he
reconegut fins al cap d´un minut, quan sol, he seguit el camí. He
recordat – amb el record del minut passat amb certa eternitat de
pensament – la seva mirada. M´ha mirat, encuriosida. No tenia res
d´especial perquè no amagava res que no fos ella mateixa. I he
pensat que hauria estat bonic de conèixer algú com ella.
Sota
el bedollar, m´ha sorprès mirant el cel. I ha seguit el seu camí.
Possiblement,
em responc mirant de recordar el seu rostre. De tacte i color ; de
tons enfosquits. Ulls lleugerament esbiaixats, res, un polsim
d´obliqüitat amb dos centres d´atzabeja; llavis definits amb una
certa generositat d´una corba nítida com de fruit mig clos, nodrits
d´una estranya brillantor opaca a joc amb el rostre, atrapant la
llum com ho faria algun objecte lacat amb tons foscs i amb la suficient
pàtina envernissada pel temps tot recreant la bellesa de les ombres creades sota
el bosc d´herba alta i verda, tal i com defensaria Tanizaki,
elogiant l´ombra.
Però
d´això me n´adono de mica en mica, quan el camí liquida qualsevol altre aproximació. Em parla. Parlem. Té aire de
fetillera, cerca herbes que arrenca i guarda en una bossa. És
francesa – francesa...francesa -, diu amb veu suau
afrancesada. Després pensaré si no tindrà sang algeriana, o
libanesa, dins les invisibles venes. Em diu que viu a Barcelona, que
ha d´agafar el tren, si pot. Jo no la puc acompanyar. He vingut amb
més gent, per uns dies he estat amb més bona companyia que no pas la meva sola. A l´hivern no hi havia ningú, semblava que vingués de més lluny.
Em
somriu... de cortesia. Després no li costa ni mig minut trobar un
cotxe per marxar. Desapareix. No li dono la importància que no ha
de tenir, no ha estat una trobada del tot casual, a fi de comptes. Ha estat agradable, sense cap alè per tallar. Sempre hi ha raons d´evidència raonable, i te n´adones al darrer
somriure. Tanmateix després, a la tarda, a la nit, la pregunta de si
la coneixia d´abans – no sabria dir perquè – neguiteja suaument
les ombres del meu airejat cervell. La ment s´ocupa d´alguna cosa
agradable – per fi -, i el son arriba plàcid sota la flassada
d´aquest refugi.
Em
miro les fotografies, de flors, muntanya i riu. Tot d´una excelsa
maduresa, propera a l´estat en què em trobo. Hi ha coincidències, hi ha dies, hi ha paisatges; sempre de fora cap endins. Hi ha encreuaments, que van en direcció oposada als altres. En miro una, potser la
que més m´agrada. Hi ha un tros d´aigua, hi ha flors inflades, hi
ha una papallona d´ales fines on semblen aplegar-se els cinc
sentits, amb el sisè alerta pel que pogués passar. Potser és així, que la veig veure abans. Però no, el sisè sentit es passa, com solia fer fa uns quants anys. No és pas el seu rostre. És la seva expressió, la que havia vist abans. ¿ Però on ? Aquesta pregunta és més fàcil de contestar. I més evident, és clar.
Sempre hi ha una altre dona.
Penso en
escriure-ho. Ja el rostre se m´oblida, mentre ho faig.Em
va explicar que s´havia banyat en un gorg, i que l´aigua era molt freda.
