" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


30/8/15

Full moon



Sempre resulta recurrent parlar de la lluna, i més encara, quan aquesta és plena. És com una bona excusa per retrobar-te en algun moment passat, com avui que he topat, per separat i sense voler-ho, amb dos antics companys que feia anys que no veia. Llegint el diari mentre esmorzava, l´horòscop em deia que avui la cosa no aniria bé perquè tornarien vells problemes que em desanimarien. No sé si feia referència a aquestes trobades : veus gent de la teva edat patint perquè els seus fills tornen tard a casa , perquè s´han quedat a l´atur o perquè els veus com hauries d´haver estat tu mateix, amb tots els problemes i satisfaccions de les seves vides, tant diferents de la teva. El cas és que no deu ser això, perquè sempre resulta agradable trobar-te amb antics amics pels quals sempre has guardat un bon record. L´horòscop no tindria en compte que avui és dissabte, que ha fet bon temps, que no he fet gaire cosa apart de llegir de diari , anar a la piscina, fer-me uns fideus amb gambes, bona migdiada,  netejar una mica el pati , collir uns tomàquets i veure el partit del Barça.

I a la nit, la lluna, altre cop plena. Tenia temps, i l´he fotografiat amb un  trípode que no faig servir mai. Aquest cop m´ha sortit ben maca, sense cap programa predeterminat, manualment, com es feia abans. Havia estat un problema que encara no havia sol.lucionat . Pensant-hi, potser era aquest, el vell problema al que feia referència l´horòscop. Pensant-hi més, diria que no, tot i que sabent-ho, l´horòscop sempre generalitza massa. M´he quedat una estona a fora, prenent la fresca, mirant la lluna. Dedicada, delicada...Full moon and empty arms no fa mai mal.


20/8/15

Onsevoliana





19/8/15

Elogi de l´ombra


¿ Pell d´oliva ? La pregunta me la faig després, quan miro les fotografies del dia. He mirat de recuperar sensacions amb la càmera, no he buscat res més que trossos d´estiu escampats arreu, sense fer-ne ni mig gra de massa. He caminat en nombrosa companyia, he caminat també sol. Al final, he alçat la vista per fotografiar el petit bedollar tocat de verd i blau. I m´he topat amb ella, quan la creia lluny. M´he aturat expressament uns metres més amunt per deixar passar el corriol de gent acumulada com un petit embut a les acaballes del dia. I ella ha passat mentre seia a la roca i no l´he reconegut fins al cap d´un minut, quan sol, he seguit el camí. He recordat – amb el record del minut passat amb certa eternitat de pensament – la seva mirada. M´ha mirat, encuriosida. No tenia res d´especial perquè no amagava res que no fos ella mateixa. I he pensat que hauria estat bonic de conèixer algú com ella.

Sota el bedollar, m´ha sorprès mirant el cel. I ha seguit el seu camí.

Possiblement, em responc mirant de recordar el seu rostre. De tacte i color ; de tons enfosquits. Ulls lleugerament esbiaixats, res, un polsim d´obliqüitat amb dos centres d´atzabeja; llavis definits amb una certa generositat d´una corba nítida com de fruit mig clos, nodrits d´una estranya brillantor opaca a joc amb el rostre, atrapant la llum com ho faria algun objecte lacat amb tons foscs i amb la suficient pàtina envernissada pel temps tot recreant la bellesa de les ombres creades sota el bosc d´herba alta i verda, tal i com defensaria Tanizaki, elogiant l´ombra.

Però d´això me n´adono de mica en mica, quan el camí liquida qualsevol altre aproximació. Em parla. Parlem. Té aire de fetillera, cerca herbes que arrenca i guarda en una bossa. És francesa – francesa...francesa -, diu amb veu suau afrancesada. Després pensaré si no tindrà sang algeriana, o libanesa, dins les invisibles venes. Em diu que viu a Barcelona, que ha d´agafar el tren, si pot. Jo no la puc acompanyar. He vingut amb més gent, per uns dies he estat amb més bona companyia que no pas la meva sola. A l´hivern no hi havia ningú, semblava que vingués de més lluny.

Em somriu... de cortesia. Després no li costa ni mig minut trobar un cotxe per marxar. Desapareix. No li dono la importància que no ha de tenir, no ha estat una trobada del tot casual, a fi de comptes. Ha estat agradable, sense cap alè per tallar. Sempre hi ha raons d´evidència raonable, i te n´adones al darrer somriure. Tanmateix després, a la tarda, a la nit, la pregunta de si la coneixia d´abans – no sabria dir perquè – neguiteja suaument les ombres del meu airejat cervell. La ment s´ocupa d´alguna cosa agradable – per fi -, i el son arriba plàcid sota la flassada d´aquest refugi.

Em miro les fotografies, de flors, muntanya i riu. Tot d´una excelsa maduresa, propera a l´estat en què em trobo. Hi ha coincidències, hi ha dies, hi ha paisatges; sempre de fora cap endins. Hi ha encreuaments, que van en direcció oposada als altres. En miro una, potser la que més m´agrada. Hi ha un tros d´aigua, hi ha flors inflades, hi ha una papallona d´ales fines on semblen aplegar-se els cinc sentits, amb el sisè alerta pel que pogués passar. Potser és així, que la veig veure abans. Però no, el sisè sentit es passa, com solia fer fa uns quants anys. No és pas el seu rostre. És la seva expressió, la que havia vist abans. ¿ Però on  ? Aquesta pregunta és més fàcil de contestar. I més evident, és clar.

Sempre hi ha una altre dona. 

Penso en escriure-ho. Ja el rostre se m´oblida, mentre ho faig.Em va explicar que s´havia banyat en un gorg, i que  l´aigua era molt freda. 




8/8/15

Tal com era


Em llevo. A terra, les espardenyes de l´any passat, acabant la seva curta i càl.lida vida. Fa poc, n´he comprat unes de noves, a la vella botiga del carrer del Peix, on llueix rètol pintat a mà informant-me de la seva centenària vida acabada d´estrenar. Calçat humil, sense marques, d´estar per casa. Local petit, acollidor, de prestatgeries de pi velles - algunes torçades, totes re-visitades per la pintura d´antics adroguers - fins l´alçada del sostre ,d´aparador modest i portes obertes al brogit del carrer, avui de vianants. L´aire que passa és el que es cola per la petita vena que uneix rambla i raval ; l´antiga entrada a les peixateries del mercat, al davant. Per l´altre costat, el carrer del Gel. El poc sol que hi entra ho fa els mgidies d´estiu, escalfant el cuir verd de l´entapissat del canapé que centra el lloc de forma lleugerament cònica, adaptació d´una antiga sala d´estar, morint a la rebotiga sempre de llum dubtosa d´on busca el meu número la dependenta, senyora que aten amb sa germana, que penso filles d´algun dels antics amos, germans també. A l´igual que ells, mateixes formes dels antics colmados, tracte veïnal, poca cosa més...si estan cansades, contentes o tristes t´ho faran saber a poc que les visitis unes quantes vegades. Botiga i vida són quasi bé una mateixa cosa...res resulta diferent, ni ara ni de menut. La seva competència als darrers quaranta anys, el New York, quedava més amunt. Van tancar, no fa massa. Ells mantenen el seu rètol, amb el nom de la ciutat davant els Calçats. Al 1915 no havia de ser un problema massa gran, de posar nom a les botigues. 




1/8/15

La cançó de l´estiu


Matí, després de la pluja nocturna. L´anunci del Big Mac al costat de la benzinera, buida a aquesta hora, com la rèmora cansada – el groc del formatge esgrogueït, el panet descolorit, el vermell esporuguit – de la ciutat bruta de tos els dies suats, ofegats i cansats del mes de Juliol. Tres treballadors baixen vorera avall, pàl.lids, com fotocopiats un mil.ler de vegades sota una mateixa llum, diferent a la d´aquest matí, on la gespa de la rotonda aixeca un nou tremp regalimant encara alguna gota de transparència il.limitada. Treballadors com supervivents dins una nova era, ara que la ciutat va essent abandonada per cotxes acabats d´omplir, comptagotes d´ampolla buidant-se d´estiu. Treballadors d´agost, tolits al paradís del bon temps. Agost encetant-se.

La cançó de l´estiu fa uns dies que l´escolto, i la primera estrofa fa més o menys així :

Si els gossos corren lliures,
llavors perquè no nosaltres
a través de la plana batuda ?
Les meves orelles escolten
una simfonia de dues mules,
trens i pluja;
El millor sempre és el
que ha de venir encara,
m´han explicat de sempre.
O sigui que fes la teva i
seràs el rei,
si els gossos corren lliures.

Bob Dylan,” If dogs run free” ( New Morning,1970 )


Sempre tinc una cançó d´estiu, ara que ja no n´hi ha cap.