Dia 31

 

Aire de nit

al fons de la finestra.

Oberta als ulls

hi ha la foscor dels trons

mullant tots els carrers.

( tanka )

          

Llum pròpia

 

Bioluminescència, és a dir, la llum generada pels propis éssers vius, com bactèries, cuques de llum, fongs, meduses i animals marins. Prové aquesta llum - com totes les altres - del principi conegut de que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Per tant, quan algú diu : aquesta persona té llum pròpia, no és del tot cert, tot i poder semblar-ho. La llum es recull, es transforma i després es projecta, il·lumina. És llavors quan esdevenim llum per algú altre.

Reaccions químiques, segons diuen els científics. 

Distàncies

 

(...)

"-Si no fos per la boira, veuríem la teva casa, a l'altre banda de la badia - digué Gatsby -.Sempre teniu un llum verd que crema tota la nit a l'extrem del vostre moll.

Daisy recolzà el seu braç en el d'ell, tot d'una, però Gatsby semblava absort en allò que acabava de dir. Possiblement se li havia acudit que la significació colossal d'aquell llumet verd s'havia esvanit per sempre més. Per comparació amb la gran distància que l'havia separat de Daisy, aquell llum li havia semblat molt a prop d'ells, gairebé a tocar. Li havia semblat tan a prop com una estrella de la lluna. Ara tornava a ésser un llum verd en un moll. El seu compte d'objectes encisats havia minvat en una unitat ".

(...)

F.Scott-Fitgerald, " El gran Gatsby" ( 1925 ) ( Trad. de R.Folch i Camarassa- Col·lecció el Cangur, Edicions 62 ,1982 ).

Llàgrimes de Sant Llorenç

 

Asseguda, contempla les ombres del cedre blau damunt la paret acabada de pintar. Mig matí d’un dia calorós d’estiu. A les mans, Montaigne, Llibre tercer. Llegeix : “ una persona no és sàvia per a tot ; però l’home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar “. Tanca el llibre pensant en el que no sap, tot observant el retrat del cèlebre assagista que surt a la portada, mirant-la de gairell amb una mirada entre múrria i cansada, que li sembla lleugerament expectant, com calibrant la fusta del qui l’observa des del moment en què ja no pot albirar algú capaç encara de reduir la major part de la ignorància de savis talentosos com fou ell en un dia. La brisa remou les branques i les ombres viuen el seu propi univers fet de una sequedat sense fulles amb les boles dels dimonis fruitats de negre, sobre el blanc encalçat de la paret.

De sobte ha pensat en ell, sent ella, per un moment només ella.

Un llamp...després la nit. Fugitiva beutat

Que em retorna a la vida tot d’un amb la mirada.

Mai més no et podré veure sinó en l’eternitat ?.

Baudalaire marida ignoràncies, sense saber-ho. L’etern joc de les lletres tintades damunt papers. Com les ombres de la paret. Com l’escultura que va veure fa uns dies, de títol dubtós : “ la inspiració i la immortalitat “, dues nimfes amb el tors mig nu mirant-se en silenci mentre avancen qui sap on. ¿ Qui era qui ?. La de la mirada de cert anhel, endarrerida, buscant l’altra, més adusta i seriosa, qui gira el cap cap a qui mirant de retenir-la encerclant les mans al seu avantbraç, no és aquesta la inspiració cercant  la immortalitat ?. A l’Olimp, deia algú, els déus encara hi son. Només cal nombrar-los, com dimonis i follets de llegendes ja ignorades. Generacions senceres perdudes d’ahir estant. La ignorància no té talent.

Ella invoca la inspiració, tot tancant els ulls. I recorda el llamp i després la nit.  Les estrelles, a més, ara son fugaces. Ell n’és una.

( R.Mundó, " La inspiració i la immortalitat ")

 

Dia 1

  Sota les oliveres, en un racó de la piscina, estrenant uns auriculars bluetooth ( s'escriu així ? ) que em van regalar per reis, connectats a una llista de "m'agrades" d'unes tres-centes cançons, mode "aleatori", cap a les set de la tarda. Les oliveres , el cel blau i l'instrumental tots junts, ballant aquella dansa de benvinguda pròpia de illes de l'oest del pacífic. Semblant, com de paradís. Ho deia el Pau Debon també, l'estat aquest estrany en què estic un dilluns a la tarda. Com de puta mare, més o menys deia. En s'estiu.