Pluja

"Per un vidre trencat escoltava el tamborineig de la pluja sobre la terra,les incessants i fines agulles d´aigua batent enjogassades en jaços molls."
James Joyce, Dublinesos.

Leandre

L´estol seguit de petits fracassos convertiren el gran fracàs, el que s´escrivia amb majúscules, en una virtut. La paradoxa tenia una raó de ser, i aquesta no era res més que l´acceptació d´aquell fracàs com una part inherent al seu ésser. D´acord amb aquella màxima que diu que el millor que li pot passar a un home és conèixers a si mateix, el Leandre va saber què és el que podia ser i fins on podia arribar, de tal manera que trobà quin era el seu lloc al món. Així doncs, aparcà vells somnis i entrà amb ple dret a la maduresa de la seva vida, i un aire de satisfacció es revelava en el seu rostre, el qual s´emplenà de una bonhomia vers tot i tothom amb qui es topava.

I començà a viure sense fer cabòries,i aconseguí així prendre-li el pols a la seva delicada pressió arterial, i respirava a fons alleugerit, perquè ja sabia que sabia tot el que havia de saber. I aquesta darrera frase, si li venia al cap, no el posava pas en dubte, sinó que rebotia satisfacció pel grau de humilitat i acceptació personal al qual havia arribat.

Així el temps seguí amb la seva tasca, i en Leandre, impertorbable i cofoi, triomfà com a humà. El dia del seu noranta-nou aniversari es despertà amb un somni fresc al cervell, ell, que havia deixat de somiar feia tants i tants anys.

Un home viu el temps que necessita per conèixers a si mateix, i al darrer dia, el Leandre va adonar-se que ja era massa tard.

Nikolai

A Saint Rose du Nord hi parem a la tarda, sense cap propòsit en concret. Als fulls turístics s´ anomena com "la perla del fiord", un poblet de cases blanques disperses -aquí al nord del Canadà els hi sobra l´espai- que s´arrepleguen al voltant d´una petita badia on hi recala un curt però ample embarcador de fusta,al qual hi resten lligades un parell de llanxes motores de petit calatge. Al darrera, un petit parquing i dues o tres botigues de souvenirs que queden en un cul de sac d´on surten camins que vorejen la riba per alçar-se ràpidament pels turons boscosos que vigilen l´ample pas de les aigües manses terra endins, configurant el paisatge que defineix aquest veritable fiord que és Saguennay.

Assegut en un banc de pic-nic que queda dins el mateix moll,sòl per primer cop en molts díes,em poso a escriure sobre les balenes que hem observat al matí, a la badía de Tadoussac -allí on el riu Sant Llorenç ja fa olor de mar-.L´ambient és relaxat com les aigües fosques del riu i la gent s´hi mou igual de relaxada: un pare pesca amb la seva filla petita al capdavall de l´embarcador,- protegit aquest per una llarga barana de fusta i una pila de pneumàtics clavats a la seva base -amb els dos quasi obligats curiosos al darrera, esperant que piqui alguna cosa. D´altres en noto llambregades encuriosides de veure´m prenent notes mentre passen sense fressa, gaudint del sol que mig s´ha deixat veure.

És així que conec el Nikolai, un home alt i rabassut,de mirada franca.Em veu escrivint i em pregunta alguna cosa.Li dic, en un francès passable, que no en sé de francès,jo.Llavors em pregunta que quin idioma parlo i li responc que l´espanyol. De manera sorprenent em contesta en aquesta llengua.

Resulta que als anys setanta-fa mentre aixeca els ulls intentant recordant l´any- va viure una temporada a Espanya,concretament a Gran Canaria, tot just després de marxar de Romania , on va néixer,que era un aleshores un país comunista. No és que tingués res en contra dels comunistes. El que ell volia era poder anar aquí i allà i fer una mica la seva.Aquesta breu definició de llibertat l´acompanya d´un gest amb els braços al seu voltant, com si ballés un vals assegut,els ulls mig aclucats i el somriure, dentagut.

Em pregunta d´on sóc, li dic que de Barcelona.No hi ha estat mai. Llavors es presenta, tot allargant-me la mà. Encaixem i l´encaixada per part seva no és pas forta,les mans molsudes però rècies, mans que imagino de llenyataire o de mariner. Resulta el segon, almenys uns anys mentre vivia a les Afortunades, on tracta sense èxit de nacionalitzar-se. Dels viatges en vaixell en surt l´oportunitat d´anar al Canadà i poder-hi quedar-se a viure, a més d´acabar sent el que és ara, un canadenc de cap a peus.Viu a Montreal on estudia a la Universitat.Li sorgeix la possibilitat de comprar una cabana al poble on som ara. És allà al darrera del turó,em diu, a deu minuts amb cotxe. Aquí segueix els seus estudis-no em diu de què- a la Universitat de Chicoutimi, la ciutat més gran dels voltants.

En aquest punt de la conversa arriba un home gros com ell, si fa o no fa de la mateixa edat,un home de grans bigotis que conflueixen amb llargues patilles que deixen la barbeta afaitada, els cabells mig canosos agafats en una cua que delaten amples entrades al front, quadrat.Es disculpa i s´aixeca a saludar-lo.

La tarda es va marcint. La nena del fons del moll sembla que ha pescat alguna cosa, un peixet que es mira orgullosa mentre el pare el diposita dins un cubell.Ara és núvol, i la silueta dels turons es perd fins on arriba la vista en tonalitats verdes que a la tardor deuen ser tot un espectacle de veure.

El Nikolai s´asseu altra vegada.Un amic, comenta, romanès com jo.Del poble ? pregunto amablement.Si, feia temps que no el veia.Ah no viu aquí,doncs?No.Respon.Estic de vacances.

Va marxar a Alberta, l´estat del petroli.Em diu que la gent està boja amb lo del petroli.Molts diners, fa mig sorneguer. No sembla que en vulgui parlar i em pregunta per la meva feina,per si estic de vacances...em convida a fer uns vasos de vi a casa seva.Rebutjo amb cortesia .De fet, el P.i el C. deuen estar a la vora i no vull fer-los patir.Si no fos així,hi hagués anat. Es veu que està sòl. L´alè de vi ho corrobora, encara que de cap manera sembla embriac.Convida als amics, em diu.O si vols, porto el vi i ens el prenem aquí.Però veu de seguida que no és bona idea.Li agraeixo de totes formes.

Veient que es fa tard s´aixeca .No em vol destorbar més la meva estona d´escriure.Li somric dient-li que no és cap molèstia- i és veritat-.Dret es queda pensatiu i em comenta lo curiosos que arriben a ser els destins dels homes, les casualitats de la vida, aquesta mena de coses. Em torna a oferir la mà , dient-me que ha estat agradable tornar a parlar amb algú en castellà.

Marxa.

La tardor, aqui, no deu trigar a arribar i el Nikolai m´ha dit que es vol vendre la cabana . Em quedo mirant endavant, cap a les aigües plàcides de la petita badia de Saint Rose du Nord, "la perle du fjord".

Tot sol, esperant que arribin els amics.

De veritat

El cafè prepara la seva mentida dins les tres peces de ferro forjat, cremant a foc lent. La ràdio dóna les notícies , mentides esbiaixades segons la freqüència en què les escolta.Els diaris les imprimeixen per oblidar-les al día següent.Més tard, a la feina, el seu cap el mentirà amb falses estadístiques perquè miri de posar-hi més empeny,els proveïdors continuaran mentint per excusar pujades de preus constants,i els clients no tindran més remei que mentir-li per la seva falta de liquidesa.

Al carrer, els polítics,somrients, el miren falsament des del capdemunt de totes les faroles.El sopar reescalfat li enganyarà l´estòmac i la televisió gratuita continuarà sent una gran mentida publicitària.Al posar-se al llit, la mentida l´acompanyarà com cada nit en forma de somni.

Sona el telèfon, mentre s´omple la tassa,pensant en tot això.

- Digui´m?-
- Hola, sóc la mare.-

Llavors un somriure de veritat apareix als seus llavis.

A la Mútua

A la sala d´espera de la Mútua hi ha poca gent. Rectangular, amb un finestrall a banda dreta, on les persianes de lona són inútilment abaixades a aquesta hora de la tarda, quan el sol fa estona que ha desaparegut de l´estret carrer per on s´entra a l´edidfici.Sembla ben bé que algú ho hagi fet deliberadament, com per mantenir una certa universalitat de forma de les sales d´espera dels hospitals, una blancor homogènia refrendada per una lluminositat fluorescent a prova de bombes; o potser és que als pacients ja els hi està bé, de no veure la gent que es troba bé tant aprop,passejant-se pel centre de la ciutat, xerrant,rient...; o bé és que hi ha un cert pudor generalitzat envers la gent malalta. No ho sé ben bé, però el cas és que ho trobo normal, lògic en una sala d´espera.
Altrament, el toc estètic, aquest toc trencador que marca l´època de construcció o renovació de l´edifici -i aquest sería el cas-, ho conformen un entramat de cadires d´una peça de fusta de contraxapat d´auró, a joc amb les dues portes que hi ha a cada extrem de la paret frontal al finestrall, que dibuixa un revestiment d´igual fustam de metre i mig d´alçada : un toc de calidesa a to amb la política de persones de l´Ajuntament.
La porta que dóna accés a la consulta no té maneta per entrar-hi. És la infermera la que s´encarrega de tant en tant d´obrir-la, per avisar del torn d´un pacient tot esperant que traspassi el batent per deixar-la anar sense fixar-s´hi, sabedora de que les frontises amortiguaran sense massa pressa el tancament definitiu d´aquella. Em ve al cap la imatge d´una gran pedra, movent-se lenta però inexorablement cap al terra, tancant-se a la llum de fora ; un temple perdut al mig de la selva ; un pobre desgraciat que corre cap al feix de llum cada cop més estret ...Clack! El so del pany al tancar-se em fa desviar la vista perduda de la porta a la paret del fons. La renglera de cadires és buida, àtona de l´element humà.Tant sols hi resta, sobre el blanc de la paret, una renglera de rodones dubtosament obscures ,perpendiculars al seients, totes a la mateixa alçada: m´adono de què es tracta quan entra un xicot mig coixejant i cansat, s´asseu tot esbufegant deixant caure el cap sobre una de les taques, el ulls closos fixos al dolor que sent, aquí, a la sala d´espera.

Al cementiri (2006)

És un bon dia per enterrar a algú.Plovisqueja sota un cel veritablement gris,amb una pluja que qüasi bé no és pluja,com un bon dia a Escòcia.Als primers díes d´Octubre la gent comença altre cop a morir,és inevitable.El senyor G. però,no vol destorbar massa.Des que va agafar la pulmonia no han passat sinó un parell de setmanes.Als seus nouranta-tres anys,la dona morta no feia gaire temps,havia viscut sense massa pressa,però des de d´aleshores la pressa no era pas per morir,encara que tampoc per viure.
És Diumenge. L´entrada al cementiri pròpiament dit- amb la resta conforma el marquetinitzat nom de complex funerari - és la mateixa de sempre.Deixo enrere la mirada d´un home de barba blanca llàcia que m´observa assegut en la base de ciment d´un dels pilars d´aquella-un home amb aire d´àngel caigut-i enfilo l´avinguda ampla i curta flanquejada de xiprers que mena a la capella interior.
Arribo tard.El jersei de llana negre m´acalora,però vinc d´un encostipat que juntament amb el dol i el día encapotat el fan perfectament vàlid.A mesura que pujo sento la veu esmorteïda del mossèn per un altaveu exterior que l´esmorteeix encara més.La capella és petita,com d´un estil mig bizantí,d´esgléssia ortodoxa.Deu ser pel pantocràtor de colors brillants que m´observa des de sobre les portes,que són obertes.Diviso el taüt,de fusta clara,al final del passadís.Entro i m´assec a la darrera fila,mentre un avorrit i endormiscat operari del complex mig mou el cap al veure´m entrar.
No hi havia estat mai,i no té res de particular,tret d´una bonica cúpula de color blau cel per on hi entra la llum a través de la seva base de finestrall baix.Em penso que està dedicada als morts de la guerra,no n´estic segur; de petit,però, recordo que els pares em deien quelcom relacionat amb la guerra,perquè el que si recordo és que m´inmaginava la petita esgléssia plena de tombes i gent morta apilada dins les parets.Devia ser la imatge d´allò dels "caidos por la patria".Com si tots haguessin de ser allí.
El mossèn segueix parlant,la seva veu sembla formar part del recinte,de la pau i la calma respectuosa que hi regna,el silenci...la veu del mossèn forma part del silenci del cementiri,el respecte es palpa com la mitja boira que hi planeja,un respecte que té un cert caire de por,de incomprensió,però si més no de pau també.
La cerimònia acaba amb una peça musical,de melodia incerta,feta per trencar la llàgrima fàcil.Encabat,una noia amb un del tot inadequat vestit-jaqueta vermell,que era sentada a un banc lateral tota sola,s´aixeca i indica el pas de la comitiva,mentre els portataüts-diguem-los així- fan la seva feina traient la caixa per una porta lateral.
Sortim.Dóno el condol al P.,vestit impecable amb traje i corbata,com ha de ser.El cotxe funerari,de formes futuristes i de color granatós com el logo de l´empresa,és conduït pel més veterà dels portataüts,retraigudament cofoi dins del seu vehicle.Anem caminant rera aquesta meravella del disseny,avinguda avall cap l´incenerador,tot xerrant amb veu queda mentre alguns encenen els primers cigarrets del día...

Fa cent i pico anys

(...)Al davant, ja no hi quedava res i, en mirar enrere,tampoc no hi havia res tret de pèrdues,i tan espantoses que feien esgarrifar.¿per què l´home no pot viure sense que hi hagi aquests malbarataments i aquestes pèrdues?¿Per quins sets sous havien tallat el bedollar i la pineda?¿Per què es deixava perdre la pastura?¿Per què la gent mai no fa allò que justament hauria de fer?¿Per què Iàkov s´havia passat tota la vida insultant,remugant,pegant cops de puny i ofenent la seva dona,i quina trista necessitat havia tingut feia un moment d´espantar el jueu i insultar-lo?¿Per què generalment les persones es fan nosa per viure les unes a les altres?Oh,i d´aqui, en surten pèrdues,unes pèrdues espantoses!Si no hi hagués odi ni maldat, les persones traurien un profit enorme les unes de les altres.(...)
(...)La vida representava una pèrdua per a les persones i la mort, un profit.Aquesta reflexió,naturalment,és correcta,però així i tot resulta desagradable i amarga:¿per què hi ha al món un ordre tan estrany que fa que la vida,que només és donada un sol cop a les persones,passi sense profit?(...)
Anton P. Txèkhov ,de El Violí de Rothschild

Canvi

El palmell de la mà esquerra apreta els dits de la dreta,en un gest que ajuda el desplaçament dels muscles cap endavant,i cap al terra degut el lleuger acotament del cap,que fa que no es reflecteixi l´alçada i esveltesa del seu cos,contret en un pas que es contradiu al que correspon a la seva edat,un pas semblant a aquell que imaginem de les velletes pansidetes que cantava en Serrat.
Els cabells són acuradament llisos,mig grisos i recollits en una breu cua que limita una papallona d´estil modernista que li fa d´agafador.Els ulls reflecteixen un pànic controlat,però intens,d´òrbites desmesuradament grosses,on les pupil.les adquireixen un relleu esfèric de permanent vigília.La faç, pàl.lida de galtes xuclades i pòmuls alts ; el nas, grec; els llavis prims de somriure immediat,inevitablement de compromís,d´excusa per no fer-ho millor,d´impotència.Finalment, les dents petites i grogues, d´ex fumadora compulsiva, de cigarretes on la cendra acaba caient pel seu propi pes i el filtre acaba cremant-se quan no queda tabac per inspirar.
Llavors comença a parlar,i sembla relaxar el patir inicial.Sembla concentrada en el pensament que expressa,i l´interès de l´interlocutor fa que s´hi abandoni momentàniament.És llavors que hom perceb un canvi quan aixeca l´espinada i abandona les mans a les butxaques del jersei d´angora granat,mentre les parpelles acluquen lleugerament els ulls,un gest degut al raig de llum que esbiaxa sobre el seu rostre,descobrint-hi un deix de mel als ulls de color avellana que abans no hem copsat,uns cabells ara rossos,una pell de volàtil nacrada i, a la fi del breu recorregut,l´instant d´un breu somriure, genuí,de motlle natural, inefablement femení.

Oslo , Agost 2005

L´home se´m creua al davant quan surto de la Oslo Domkirke.És d´edat avançada,baix d´estatura,rostre arrugat i ulls petits que semblen rebutjar el día perfectament assoleiat del mes d´Agost,impressió que corrobora el to pàl.lid però no mancat de salut de la seva pell. Les orelles són grans, pròpies de l´edat,el cabell blanc i abundant al front i els polses però breu a la coroneta,on els pèls,rebels,dibuixen el que sembla l´ull d´un cicló tropical.

Vesteix un traje negre,un pèl atrotinat,camisa blanca i corbata a joc amb unes sabates,també negres,de cordons i sola mig gastada per un caminar concentrat.

La vista,com el cap,mira fix a terra,com si temés caure d´una relliscada degut a un glaç inexistent.Aixeca els ulls treballosament,albirant el carrer,i un solcs profunds li neixen al front amb el lleu moviment de cap,mentre la boca s´estira en un fals somriure. A pesar d´això les passes segueixen constants,la mà esquerra agafada a un vell maletí que no sembla massa ple,
un d´aquells maletins de professor o d´advocat veterà,de llarg ofici.

Sembla ben bé sortit d´una pel.lícula dels anys cinquanta,un fotograma en blanc i negre rodejat per l´espeterrant lluminositat del día.

Tardor (II)

Avui el vent bufa fort, i el món es veu amb un tel de boira mig marronosa, ocre de tardor. Les fulles s´arrepleguen en remolins amb la pols de la terra i es canalitzen per carrers i avingudes. El rerafons és,tanmateix,d´una netedat que sols els elements poden donar.

Llavors apareix ella.

Essent al terra s´aixeca, perfecte de forma, petita i seca com està, alenada de vida pel moment, que no desaprofita.Gràcilment dóna la volta sobre si mateixa i jo li segueixo el vol, com aquelles gotes que resseguim en el seu curt trajecte de les teules de les cases al terra després de la pluja. Ella en canvi puja amunt,i li segueixo el moviment fins que em sobrepassa.
No em giro, però agraeixo al vent l´oportunitat d´aquell darrer viatje.

Tardor (I)

És a finals de Novembre, i sembla que vol ploure, però no ho farà.Aquest matí , els cables que uneixen les grans torres elèctriques són buides d´estornells. Quan m´hi fixo ,tot baixant cap a la feina, cobreixen hitchockianament alguna d´aquelles, de la quantitat que n´hi arriba a haver.
Avui volen enmig del cel gris, agrupats en un gran núvol negre de límits volàtils, ara allargassat ara arrodonit, seguint directrius mancades d´aparent lògica, dins un conjunt cridaner de bategar urgent però de cos gràcil, instantani de poesía urbana.