Albor

Una vesant gris perla, marcant linees d´ombra enfront dels meus ulls, remet la frontera difosa  del que és i del que no és ben aprop de la pell d´un somni clar sense fisures. La darrera alenada rera l´objectiu ple de boira, talment s´acabés una història, entela un xic més la improvitzada albor, encara pàl.lida d´esperances. Així neixen els bons auguris, a cavall dels seus segons, dels seus instants, de les seves negrituds corbades, sinuoses, empeltades sobre blancs difosos, silenciosos, albirs rera els turons del passejant sense present, ni passat, ni futur. No cal esperar-ne res, i així potser, passarà qualsevol cosa.

Que sigui bona, com si es pogués entrar dins la pell d´un somni clar i sense fisures.

( darrers dies de Desembre, 2011 )

Pati de llums

( Aquest conte és apte per menors de set anys. Els més grans potser no l´entendran. Per la meva part,només puc dir que  he mastegat un bon xiclet per escriure´l, fent globus i deixant-los explotar sobre la cara. Ara, mentre el llegueixo, faig olor de maduixa concentrada i  no entenc gaire cosa ). 

Dos marrecs seuen a la gatzoneta, sobre el terra d´un pati interior de ciutat.És nit estrellada i fa fred. Els anoraks cobreixen les seves petites esquenes, juntes les espatlles. Un mastega xiclet, i fa alguna bombolla, grossa, que a l´explotar-li sobre la cara deixa anar olors de maduixa. L´altre fa rodolar d´un costat a un altre de la boca un caramel ben gros, i de tant en tant recull una filera de mocs que li baixen sota el nas tot fent una forta inspiració. Parlen de les seves coses.

-Aquest carro d´aqui dalt portarà les nostres joguines.

- Quin carro ? - diu un dels nens empassant- se un glop de saliva.

-El del cel, el veus ? - El  dit del seu company, sorgint de dins la petita màniga, s´alça amunt, assenyalant Orió.

-I es mou ? -

-És clar, però encara és una mica lluny. Ve d´Orient, amb els reis -

-El meu pare diu que les joguines venen de la Xina –L´altre nen gira el cap, estranyat.

Un globus es queda a mig fer i una mà el fa explotar. Riu un nen.

-Tonto...I on és la Xina ? - Els llavis, sense por a ser ignorants, es mouen fent un somriure cap avall.-

-Deu ser cap a l´orient, doncs.-

-Si.

Retallats sobre un petit terrat que sobresurt uns metres més amunt, dos gats els observen. A sota, un altre pati. Apoiat sobre la paret, un home tranquil, fumant-se un cigarret i escoltant sense voler la conversa. Alça el cap, i veu Orió. Li ve un record fugisser d´una nit de reis, quan veié el carro a punt de descàrrega. Somriu quan sent lo de la Xina. Enfront seu, la vidriera il.luminada de casa seva, un tros de llum ensotalat entre un bloc de pisos força alt i el pati de la veïna, una dona jovenassa que en aquell moment recull la roba estesa del terrat, a l´alçada del pati del veí que fuma. Ho fa mentre es va fent un caldo espès a la cuina, un caldo que es podria menjar amb ganivet i forquilla. Amb dues agulles a la boca, la vista se li´n va al fil de lluna que crema a sobre seu, i enfila una antiga cançó de nadal. L´extractor destil.la olors de pagès pel veïnat.Els gats, sense fer soroll, es desplaçen fins a les cames de la dona, fent-li moixaines. A dins, un home gran seu al vell sofà del menjador, i mira a la tele una vella pel.lícula on dringen cascavells. Dorm, amb el diari a la falda, acompanyant un petit més petit que els marrecs dins un Moisès, els ulls clucs, acotxat amb petits llençols nèts brodats de flors i estels, més grans que els d´Orió.

Encara hi ha un altre pati, a les fosques. És la casa abandonada, on algun dia, els dos marrecs, envalentonats, s´hi han deixat caure per una rampa que uneix el sostre de l´antic safareig a la paret del qual fuma l´home tranquil amb el petit terrat del seu pati, parell al de la dona jovenassa. Allí hi neixen aventures, i els cors petits s´hi mouen amb peus de plom. Allí encara hi sona alguna rialla, i els sorolls, a vegades, fan molta por.Pels vidres mig trencats encara s´hi nota l´olor d´una vella fusteria; s´hi pot veure un antic banc de treball, un ribot de fulla rovellada, uns quants claus llargs de cabota ample. En una de les cantonades del sostre, sota una petita lleixa, un sant Josep protegit per un vidre, enterenyinat i polsós.

L´home tranquil apaga el cigarret i camina cap a la seva llum particular. La dona jovenassa es gira, amb el cubell a la mà ple de roba altre cop seca i nèta.

-Bona olor la d´aquesta nit, Maria -

-L´olor de l´àvia, que no s´apaga, Josep.-

Tots dos somriuen i retornen a les seves llars. La llum dins la nit s´apaga i se sent una porta obrir-se, entre les dues parets veïnes. Pel Gener farà un any que viuen junts.

Els dos marrecs, de puntetes, han vist com s´apagava la llum. Al seu pati, només hi queda el rodol esquàlid d´una bombeta collada a la paret, al costat de la porta del darrera. La poden veure encara. Llavors, encenen la llanterna, i amb molt de compte, obren la finestra secreta de la vella fusteria i s´hi enfilen. El baf de les seves respiracions s´enfila en la quietud dormida de les teranyines. Avancen amb cautela, seguint una estela de petites petjades fins un racó on hi ha una llarga escala de fusta, que no és tan llarga si algú, més gran potser, se la mirés. Entre els dos la mouen i la situen just per enfilar-se fins al Sant Josep.

-Les tens ? -

-Té -

S´enfila el més alt, no gaire més alt però. Li costa una mica. L´altre l´il.lumina el camí. Un cop és a l´alçada de la figura protegida per la porteta de vidre, obre aquesta. Amb cura, diposita unes figures al seu costat , torna a tancar altre cop la porta i baixa.Es passa la màniga per sota el nas mentre l´altre enfoca el pessebre.

-Ara ja poden passar els reis-

-Perquè no hi eren la verge i el nen i la mula i el bou ? - diu tot seguit el seu amic, una mica més petit que ell.

Per tota resposta, es gira i li fa un somriure cap avall, de sàvia ignorància. Llavors se sent el crit d´una mare, una mica llunyà.

-Ostres, la mare ! -

Amb presses s´enfilen a l´antic banc, travessen la finestra secreta, pugen la rampa i passant, sigilosos, pel sostre de l´antic safareig, baixen fins al pati i entren, corrents, per la porta del darrera, apagant el llum d´una revolada.

Burxa la fosca els patis vells de la ciutat. A sobre seu, el fil de la lluna, les olors de pagès i Orió, transformant-se en un inmens carro que avança seguint velles estel.les dibuixades pel Nadal.

(Bon Nadal,  per onsevol  estiguis )

Barcelona per un dia ( i II )

Colom encara és dalt la seva llarga columna, assenyalant amb el dit alguna cosa llunyana al fons de l´horitzó. Però si giro el cap, només hi veig el mar, i res més. Després d´un breu àpat, em trobo còmodament assegut en un banc al moll del port, dormisquejant una mitja becaïna mentre el telefèric es mou diminutament enmig del cel, el sol castiga amb el seu reflex els ulls i un aire més obert però amb poc de salitre es passeja entre la poca gent que com jo, descansa sobre l´ampli entarimat de fusta sota el pont que uneix la petita illa portuària. Des d´aqui encaro bé la muntanya de Montjuic pel vessant del castell, i la seva gran senyera es veu fins i tot des d´aqui. Les grans banderes no m´han agradat mai. Les esquenes d´una parella alemanya, jove, són davant meu. Estan asseguts al final de l´entarimat, amb les cames penjant sobre l´aigua. Ella va peixant el dinar al seu fill, assegut sobre les cames d´ell. Rera, el cotxet buit, prenent el sol. Al seu costat, en un banc, un home amb les cames estirades i els ulls tancats, també, al sol. El traginar de la massa humana just damunt nostre pràcticament ni se sent. Pensar en illes, doncs, és recurrent. Illes dins illes. Colom no abaixa el cap. Ell, fix i obstinat, amb el braç allargat. Que cansat deu ser.

L´illa, més tard, és al barri gòtic.Hi entro pel Districte 4, el barri 10, carrer Colón. Ho diu en una placa que llegueixo encuriosit, sortint del riu humà que són les Rambles. Caminar per la ciutat és com caminar per les muntanyes : hi ha els grans camins i els corriols, menys transitats, més ferèstecs. A l´entrar a la Plaça Reial, retorno a Marsella, a Lisboa, a Roma, a La Valetta : decadència benestant, una mica bruta, de palmeres exuberants, façanes de tons pastel i sol als terrats. Personatges sempiterns : barbuts ajaçats amb gossos, un vell de cabells blancs sota barret blanc, pantalons de xandall blau marí, mitjons blau cel i sabates marrons italianes, perfectament enllustrades.El camió de la Coca-Cola i el bar Glaciar, ressacós com sempre, de marbres blancs i caliu permanent inclús buit com és ara, on prendré un cafè sota la porxada. Stevie Ray Vaughan hi sona, entremig de miralls, ampolles i fotografies de músics en blanc i negre. Classicisme de cafè antic reciclat a nits de rock´n´roll, núvols de fum i llums blanques de faroles de quatre braços enfonsant-se en la nit, no pas la d´avui. Avui encara és aviat.

Tan aviat com per passejar sense haver d´ esquivar ningú. Carrer Boqueria, carrer del Call, una “Sombrereria”, una antiga “Cereria”, llibreries de vell...en una d´elles hi resa penjada d´una vella columna : “ Avui pot ser un gran dia”, però pel posat del llibreter, diria que no. Tot just les persianes es van apujant en l´estretor dels carrers. Un d´ells puja fins Sant Jaume, que és parada dins els camins principals. Faig cua per veure el pessebre, aquest any és d´estil romànic. Somric. Després em perdo altre cop, entre balconades i empedrats fins anar a parar a la Plaça de Sant felip Neri. Només hi ha una persona. Sóc al bell mig del centre de Barcelona, i no se sent res, algun ocell transitant dalt dels arbres. Hi ha una font al centre mateix, quadrada, amb forma d´illa. T´hi pots asseure al seu replà, i ho faig. Creuo els braços i respiro, sorprès.

Després, poc després, arriba més gent. Fotografien i miren, alguns amb guia a la mà ; d´altres s´agafen de les mans i murmuren. Jo, marxo. Finalment, la catedral, la fira de Santa Llucia, la Porta de l´Àngel i amunt, cap a passeig de Gràcia a visitar alguna llibreria, on, ves per a on, hi sona Bob Dylan. Entrant i sortint la nit va caient, i amb ella, les llums encenent-se. A Plaça Catalunya passa encara alguna dona fent bicing, amb posat de disfrutar del moment, sentint-se una mica més protagonista dins la ciutat, la melena onejant, les galtes vermelles, i els ulls il.luminats per un breu instant, mentre passa davant meu, dels liles estranys que decoren alguns arbres de Nadals incerts. Entre la multitud, com al final d´una pel.lícula de velles amistats retrobades, em disperso. I acabo dins del tren, llegint algun poema triat a l´atzar, uns versos adequats, altre cop avui, ara, al pas d´un tren. Versos de futur inmediat, sobre la grava de l´estació fosca :

Ara, l´aire és fresc i buit,

i allà on abans hi havia el tren

hi tinc les pedres i les vies.

Teresa Bosch, del recull “Sécs” (El taller de poesia, 2011).

Barcelona per un dia ( I )

De primer, festiu en laborable. Sobre quarts de deu el tren; llavors el metro, tots dos mig buits. Surto a Plaça Espanya. Les dues torres de la fira, d´aires venecians, em saluden en un dia que es podria qualificar simplement de radiant. Les fonts buides, els jardins envoltant les escalinates, els replans d´amplades versallesques sobre marbres blancs : el neoclassicisme pren forma damunt l´espartaneïtat dels pavellons firals mentre es va pujant en direcció al MNAC, enfilat al darrer pis del turó que enfronta al lluny Collserola i el Tibidabo, just en la direcció nord d´on he vingut amb l´ànim de trencar la monotonia de les meves visions de Barcelona.

Al bell - i mai millor dit - davant la seva entrada, a l´antic Palau d´Exposicions, la vista d´una Barcelona inèdita, neta, lluminosa, fa desaparèixer amb aires frescos de talaia l´habitual reticiència a la gran ciutat . L´ordre predominant dels blancs mig esgrogueïts per lletjors avui inexistents manté en certa manera, dins aquest ull de peix del qui l´observa, la idea del que Joseph Roth anomenava les seves ciutats blanques. L´esperit de la lluminositat d´avui desperta en les façanes de Barcelona l´antigor d´una mediterraneïtat que sembla aparèixer en comptades ocasions. La contemplació m´empeny cap a la vessant est dels patis, cap una altre balconada. Allí apareix el mar per corroborar el pensament de sentir-me lleugerament afortunat : per primer cop aquest any, més que veure´l, el puc sentir. Avui és tal i com ha d´ésser, és a dir, plàcid, profund, blau i tímidament espurnejant. I terra endins, engabiades, les torres de la Sagrada Família com arbres petrificats sorgits del més enllà de la capa de la terra. Després, una colla de turistes matiners m´envolta, i amb tot el temps del món, enfilo l´entrada al museu.

El preu de l´entrada, en comparació al de l´abonament anual, fa recomanable comprar aquest darrer. Empleno una fitxa, em fan un carnet i tot seguit, una noia amable em regala una entrada. Indecís, trio visitar avui l´exposició permanent del romànic català, considerada unes de les més complertes que hi ha al món. El laberint de sales discorre entre xiuxiueigs de la poca gent que la visita, molts d´ells amb una mena de telèfon-guia que semblen escoltar-se amb un interès decreixent al pas paulatí dels absis i naus creats a escala natural per oferir a l´espectador el més alt grau de versemblança possible amb la realitat rural de les petites capelles que van acollir un dia, sobre els segles X al XIII, aquestes pintures acuradament restaurades.

Hi ha un grup escolar que em va perseguint. La guia em dóna pistes amb les seves explicacions : simetria, motius que es van repetint, grans ulls, figures de traços allargassats, mancança d´expressivitat corporal, doctrina elemental per entendre el camí a la vida eterna...L´excepció a tot art la representen els seus genis i la sala que guarda les pintures de Sant Climent de Taüll és la llum d´aquest romànic. Les escales baixen pel que seria l´entrada natural a l´esgléssia. Una mitja foscor predomina dins la nau de sostres alts. Al fons, l´absis, bellament il.luminat. M´assec en una llarga bancada lateral, tot reposant els peus cansats. Fa uns quants anys, vaig tenir l´oportunitat d´anar a l´església original del Pallars, i observar la còpia que hi tenen allí posada, sobre la pedra original. L´evidència de la restauració,de la llum, de la manca d´agents externs, de la tranquil.litat d´observar dins la fosca en una quasi bé solitud silenciosa, crea l´atmósfera per recrear-se en tan perfecte pintura de colors vius, tan vius que definitivament t´hi endinses com ho faria la ment del pintor desconegut al moment de fer anar els dits i observar-ne el resultat com si aquells pinzells acabessin de ser posats en remull mentre  els colors nous s´assequessin a l´escalfor dels raigs del primer sol que les va veure.

Retorno, quan les passes apressades del grup escolar em torna a rodejar. I surto, mentre la guia comença la seva explicació d´aquest Crist en la seva majestat, que m´observa enigmàtic i atent a la meva marxa.

El museu també acull una mostra anomenada “ La maleta mexicana”. Es tracta d´una mostra del negatius retrobats fa uns anys corresponents a tres fotoreporters que vam viure la Guerra Civil de ben aprop : Chim, Tao i el més conegut, Capa. M´hi estic la resta del matí, descobrint l´obra menys coneguda de Chim i Gerda Tao, la periodista que perdé la vida al front de Brunete, atropellada per un tanc republicà. Precisament les fotos de Tao són les més dures : les escenes de l´hospital de València després d´un bombardeig em retornen a les fotos més dures de guerres més actuals, com la de les Balcans. Peus nus, cossos de civils sense vida, amuntegats en sales regalimant sang...per contra, unes fotos d´ella mateixa dormint, fetes per Capa. Fotos d´una noia de vint-i set anys, l´edat de tots ells, més o menys. Abans la vida era més curta. A la guerra, encara més. “Chim”, sobrenom de David Seymour, centra mirades i escenes. Hi ha algunes mirades, poques, que aconsegueixen traspassar el marc de la foto, com el del jove voluntari amb fusell d´aire cansat dins un uniforme dues talles més gran, o el de la dona venent el que pot en un racó de ciutat. Capa no hi surt tant, o potser m´ho sembla a mi. L´exili, els camps de concentració del sud de França, la llarga marxa...l´exposició és, sobretot, humana, més que bèl.lica o política. El rerafons històric de les imatges dels uniformes, dels cartells propagandístics, de les revistes on es van publicar aquestes fotografies, l´identitari llibertari, amb el pas dels anys ha quedat ofuscat pel pes dels morts i la seva memòria.

Surto del museu i Barcelona segueix miraculosament igual de clara, potser una mica més i tot, potser més blanca. Hi ha un trovador, guitarra en mà, cantant Bob Dylan. Ja hi era de bon matí. Si abans cantava “ The times are changing” ara ataca el “Don´t think twice, it´s allright”. Me l´escolto, té un deix de veu mig trencada de qui ha tocat molt Dylan. Quan passo pel seu costat li tiro unes monedes al seu bagul. Em mira i ajup el cap un instant : esprimatxat i alt, amb gorra de Bowie  de principis dels setanta, sembla fer el seu itinerari vital necessari per arribar a ser algú, com l´Stewart quan dormia sota les porxades de Sarrià. Bé, potser després d´aquest matí, tampoc cal pensar les coses dues vegades. Respiro, i deixo Dylan refredant-se al sol del Partenó mentre m´allunyo direcció al Port.

( matí, 07/12 )

Esborrany per un curt molt curt en blanc i negre

El sol fuig del Sot a punta passada del migdia. El Nord més pur ha desvestit la roureda enmig de preguntes sota les bótes cobertes d´aquestes fulles seques acabades d´estrenar. Misteri :  testimonis muts, pistes falses...preguntes assassines.

Qui, com, perquè. Silenci de ganivet mentre el temps s´encalla. Flashbacks de colors, actors caient sobre escenaris exclamant frases shakespearianes. Monòlegs de velles pel.lícules en blanc i negre. Inici, trama, desenllaç. Per a tot hi ha un final.

( Finalment... )

El sol guaita per darrer cop l´escena. L´home s´abriga el cos, respira el fred, acull la solitud. Mira amunt, i troba una resposta. I al costat d´aquesta, una altre, i un altre, i un altre al seu costat. Els roures segueixen dempeus i miren avall, comprensius,  l´home. Amb un breu salt, retorna al camí que  passa a la vora.

( títols de crèdit )

Fredolics

Parlar de la tardor, aquest any,en què tot sembla enraderir-se – la calor, la pluja, el fred, el cobrament de la nòmina...-, s´ha fet difícil, sobretot si un no la sent a sobre. Durant dos mesos un l´ha buscat, ara en l´observació d´alguna fulla a punt de caure, ara en nuvolades plenes de pluja ; ara en un capvespre pirinenc a una certa alçada, ara plantant faves o pèsols ; ara anant-se a comprar un jersei de llana de coll alt, ara afegint una manta al llit deixant la finestra una mica oberta. A vegades hom espera un moment clau, alguna mena d´indicador íntim, com un gir de penell durant un cop de vent que et faci retrobar sensacions. Però aquest any ha estat en va...fins avui.

Avui he omplert el cistell de fredolics. El fet és que s´ha anat omplint sense presses, perquè el bolet, al Desembre, no deixa de ser cosa estranya, i la zona triada, molt capriciosa. La boira de bon matí refreda els sis- set graus al sortir del cotxe. El bosc és solitari, humit i tranquil. Jersei de llana sota camisa de fil vella, molt vella ; pantalons de travessa igualment vells i certament, una mica bruts ; bótes, ben lligades. Cistell, navalla, mòbil encasquetat a la butxaca del darrera. L´aigua baixa pel rierol, se sent a l´esquena a l´endinsar-se al bosc. Estranyament, el bosc resta més obert de cara al cel gris del dia.Però és així, és Desembre i els roures són ja preparats per l´hivern; el sol llampageja en atzucacs d´aires immòbils. Si sapigués dir el nom de l´ocell que emet el so més adequat al silenci dins la perfecta quietud del bosc segurament seria un nom amb ressonàncies de música de cambra. El cap fa l´home i molts cops la música a l´ocell, sobretot si ets al bosc, al més profund del bosc. Estic, doncs, ben acompanyat.

La tardor arriba amb retard, i necessito cinc hores de vagareig dins boscos per adonar-me´n. El jersei enganxa fulles, algun branquilló de pi mort, alguna esgarrinxada sobtada pel darrera, que em fa aturar, com si algú m´agafés per l´esquena : faig una passa enrera i desenganxo el tros d´esbarzer que em lliga momentàniament a aquest món sempre a punt per donar-me un cop de mà quan el necessito. Els pantalons reben pinzellades d´algun tronc humit de boix, de l´arbre de les cireretes d´arboç, que encara envermelleixen el terra i marquen els terrenys del rovelló, que no es deixa veure. El rovelló, el més llest de tots, s´adona que el seu temps ha passat, i  no fa acte de presència. És Desembre. Mentretant, al cistell s´hi aboquen les mostres d´un munt de fulles caigudes a l´atzar, les olors del fredolic, la intensitat de la llanega incipient, la frescor del pinetellet més xic...S´hi aboquen, sense presses, les hores passades. Fins que s´omple. I ple, sense voler- com avui- sento la tardor en la llum de la tarda entrant a la cuina, en l´olor del vell jersei penjat, en les bótes xopes sota el radiador, en la migdiada de mitjons llanuts i capvespre inesperat, en la ment relaxada.

La ment és com un bosc encantat, els fredolics avui en són les seves llars. La resta, és clar, ja pertany a la tardor.