De com va anar a parar aquella mica de sorra dins el cendrer obert, darrera el cotxe,just sota la finestra, només podria dir que segurament devia haver estat al carregar-lo, feia cosa d´un mes- si la memòria no l´enganyava -, d´una pila de rostolls , herbes i restes d´esbarzers després d´un matí que recordava fresc de pluja però cansat de braços i esperit, netejant el tros de pati del darrera de la casa de la viuda Guillamon. Era un Dissabte de Maig, un dia d´aquells de volguda primavera, amb plugim i estones de sol trencant un blanc de núvols en franc trànsit, nòmades fent via montats damunt un lleuger mestral bonhomiós circulant sense presses, inhalat- alguns cops amb força i els ulls clucs- pels narius de qui treballava a cel obert. El treball, en aquelles condicions, s´hauria de pagar i no pas de cobrar, recorda ell que pensava, mentre els braços jeien sobre la desbrossadora en la pau de la solitud verda, mirant d´oblidar - i allò era el que no entenia - el perquè de tot plegat .
Encabada la feina, la viuda Guillamon, com era costumen ella, li pagà religiosament la feina, empolainada abans d´anar a fer la partida de bridge dels Dissabtes a la tarda, i remarcà la tristesa dels seus ulls, mentre tancava el moneder de cuir negre. Tanmateix callà, perquè la viuda Guillamon era una dona discreta. Després es dirigí a la deixalleria, buidà el cotxe i com sempre, xerrà amb l´Esperanza una estona després d´emplenar el full d´entregues. L´Esperanza també remarcà la tristesa als seus ulls, i li feu saber la seva opinió al respecte, amb gràcia i poca elegància, fet que provocà una rialla opaca, ronca, però alhora sincera, per part d´ell. Ella li retornà la rialla amb un somriure d´elegant tristesa als seus ulls petits, negres i vius, d´una vivor bessona al seu nom premonitori : l´Esperanza, malgrat que no era discreta alhora de dir les coses pel seu nom, sovint provocava en hom un somriure mentre escoltava el deix d´ironia en la seva veu greu, plena de bona intenció, innata del qui presenta les seves mans arrugades per demostrar-ho.
Recordava, més tard, d´arribar-se a la ferreteria, i comprar un joc d´aixeta i femella metàl.liques per obrir un pas d´aigua al jardí del Sr. Portelles, vora l´hort que s´entestava a cuidar ell mateix. El Fidel, afable com sempre, no copsà gaire cosa, perquè, apart de no veure-hi massa, va estar xerrant tota l´estona sobre el seu nou veí, que es veu que era com una mena de brau nocturn insaciable, capaç de fer tremolar la paret comuna de les dues cases adosades durant hores i hores. Recorda també d´haver comprat a darrera hora llavors de gramínies en sobre, i deixar-les sobre el seient del darrera, vora el cendrer obert .Que tingués un problema al vidre de la porta del darrera, d´això no en tenia ni idea, com tampoc de que el sobre de llavors era foradat per la part de dalt, amb un forat petit i esquifit. Només sabria dir que llavors tant sols li quedava tornar cap a casa, amb la finestra mig abaixada. Recorda l´aire entrant, fred, aixecant les olors d´herba xopa acabada de tallar. Quan obrí la porta, no recordava la raó de la seva tristesa matinera. Però al cridar instintivament el seu nom, ningú li contestà.
Les dues setmanes següents plogué dia si i dia també, i recorda haver estat mirant els vidres xops de totes les cases on treballava, mirant-los des de fora, mentre el fang li encrostava els peus de les bótes. Imatges d´ alguns ulls, mirant-lo de reüll mentre s´estirava una cortina, o es feia un llit, o es pelaven unes patates. De sobte, a la tercera setmana, va sortir el sol, i el món era un verger acabat de néixer.
Recorda sortir del jardí dels Peris, i recorda entrar al cotxe. Si fos només pel record, la recordaria pujant per la vorera, amb una barra de pà a la mà, passar, girar el cap pel retrovisor i retornar per mirar rera el vidre de la porta del darrera. Era ella, i recorda alguna cosa removent-se dins el seu pit, llunyana com un bon record.
Al cendrer, si a ella no li falla la memòria, recorda haver vist una flor.
