Cada dia de l´any

Passaran uns quants dies abans no m´acostumi a escriure l´onze al final de les dates. De petit, a escola, em passava el mateix. Tot i la il.lusió d´escriure un nou any a la llibreta dels dictats o a la del càlcul, sempre acabava, per inèrcia, reescrivint l´any que havia marxat, i llavors el tatxava i feia lleig. Així han quedat les llibretes, amb la meitat de les dates de Gener amb l´any illegible, perquè llavors el tipex no existia.

Ara no és tanta la il.lusió, i per això passa que cada dia de l´any d´altres anys sovint són dies més llunyans dels que recordava. Ho corroboren les dates apuntades a l´ordinador, que no s´esborren ni amb tipex. Ho he provat, però el blogger és inmutable en aquest sentit, i escrit rera escrit va fixant dia i hora, mes i any.I l´any quedarà marcat en l´arxiu amb el seu número, i allí dins tot el que hi ha escrit en dotze mesos. Simplificats en quatre números, al marge d´un full virtual.

Tinc una llibreta, guardada en un calaix. Allí hi escric a mà, quan en tinc ganes. O hi transcric algun poema, o algun fragment llegit. Ho faig a llapis, per poder esborrar tot el que jo vulgui . Hi ha dies de l´any que no esborro res, n´hi ha que acabo arrancant el full de tant esborrar. A vegades hi poso la data, perquè la llibreta té molts fulls i jo faig la lletra molt petita. Algun dia llegueixo el que he escrit en dies que ja no hi són, d´anys que ja no hi són. Escriure a mà és com sortir a passejar.

Cada dia de l´any canvien coses. A vegades voldria que res no canviés, però d´altres potser en canviaria una o dues. Però decididament sóc un desastre amb les dates. Avui diria que és vint-i-nou, de Desembre, del 2010.

Faig trampes, evidentment , i és que tinc un calendari. I si giro el full, m´hi trobo el blanc de la paret. Ergo...s´acaba l´any, un altre cop.

FELIÇ 2010 A TOTHOM !!!!!! ( merda, on he fotut el tipex ? ) .

Nèt i clar

“Un camí !
Quina cosa més curta de dir !
Quina cosa més llarga de seguir !
Quin so vulgar i estrany !
Un camí !...
Quina sentida de pena i patir,
quina promesa de calma i de guany !
Un camí !... “

Poema de Nadal ( Cant III ), J.M. De Segarra

Segueixo el meu camí, avui humit de molsa verda, tapissant vells troncs d´alzina. El sol d´hivern m´acompanya de gairell, el pas franc s´atura sense presses : ara un pitroig, ara un tell solitari , ara el mar, ara la neu al Pirineu...Dins del bosc la quietud és gebradora : els brucs aguanten perles de les puntes dels seus branquillons, i un mantell blanc obagueja encara allí on no trepitja el sol. El vent bufa molt amunt, i ha alliberat de núvols el cristall blau, blavíssim, del cel blau. N´hi ha un, però, difós i blanc, perfecte en la seva petitesa, i té forma d´ull de dona. Me´l pica en una revolada del camí. El vent baixa un instant, i fa una escombrada tot despedint-se, i el sento com passa primer davant, després a sobre i finalment rera meu, removent les fulles dels alzinars. És el mateix camí que segueixo, humit de molsa verda, tapissant vells troncs d´alzina.

No em manca res, les cames van lleugeres, les bótes semblen mocassins. El sol deixa mig món glaçat i escalfa de tornada el rostre que vetlla el sud. Ni el record provinent de l´eco de la meva veu dins la volta tancada d´una petita cúpula, ni en això em puc queixar : és la meva veu dins una màquina del temps. Tant sols segueixo el meu camí, amb el sol d´hivern vora el mar, la neu al Pirineu, i el vell roquetar al meu costat. No em manca res, avui el camí és nèt i clar.

(24-12-2010, al matí )

Panegíric

La vista cau, no sense una certa voluntat de fer-ho, sobre el vell mapamundi pintat a la paret de la vella escola, la que van enderrocar ja fa uns anys . Els ulls prenen mesura a la petitesa del món conegut, als cinc trossets de terra envoltats d´aigua, i s´hi mantenen fixos i concentrats en totes les seves parts, fins un moment en que la vista es perd sense perdre el món de vista. Llavors procedeix, per norma general, a encaixar dos dels continents, l´africà i l´americà. L´encaix de la costa brasilera amb el golf de Guinea es produeix amb certa rapidesa, donat que aquest moviment es fa en una fracció de temps escalat a 1:75.000.000, és a dir, el mateix que es pot observar en una de les cantonades del paper quadriculat on reposa la ment. D´aquesta manera, els dos trossos de terra naveguen breus segons pel blau de l´Oceà Atlàntic – un blau cel solcat de ratlles grises molt primes – i s´ajunten sense fer massa fressa, allí per on hi han les lletres, en color negre, del gran mar que les separa. Res de més fàcil, d´altre banda : són dues peces d´un trencaclosques existent a tamany natural. Li han dit- de fet ho sap, perquè així ho va aprendre en una primera lliçó sobre les meravelles de la naturalesa- que, a més, podria continuar unint la resta de continents fins a formar-ne un de sol. Geològicament en diuen Pangea, i vol dir tota la terra, literalment.Perdut en aquella paret blanca, ho ha aconseguit algun cop, quan els ulls són prou llestos. És només un únic moviment – moviment d´autèntic virtuós – on tot encaixa, i les mateixes cicatrius de la terra trencada desapareixen sense deixar ni rastre. Com l´esperit dels díes de Nadal.

La trasl.lació d´aquest moviment a una escala de 1:75.000.000 costa d´imaginar. Per això, pensa, algú va dibuixar els mapes del món.

Bon Nadal

Segona fase

.

Avui fa sol. Estossegant com un vell cavernícola, he pogut veure la rosada sobre els vidres.

He passat fred, malgrat tot. Ara els ulls se´m tornen a tancar, assegut al sofà vora el sol, amb la manta de llana sobre el pit fosc i dos o tres versos a punt de caure al terra.

“ Quien no responde, parece
que nos entiende,
como las piedras o el viento”.

Com gotes d´aigua sobre un vidre.

I la sabata ?

Els nens tendeixen a treure´s les sabates. A l´hivern ho solen fer dins de casa. Ho fan sobretot quan juguen, i una manera d´endevinar la seva presència és descobrint aquests trastos inútils, sovint gastats , bruts i desaparellats,als llocs més inversemblants tractant-se de sabates : a sobre la tassa del wàter,dalt d´un armari, penjats d´una làmpara al sostre, al cossi de la roba bruta, al mig del passadís...La seva visió fa recordar en algun parell de sabates penjades dalt d´un fil elèctric, aguantant-se pels cordons lligats a tal efecte : petits tributs a un inconformisme no acabat de definir, una mena d´inconformisme anàrquic i alhora universal, com ho era en l´antiguitat un bon graffiti. En el cas del nens vindria a ser el mateix, perquè un nen és pura anarquia quan juga amb altres nens, i més dins de casa, una tarda de finals de tardor, quan els dies són més foscos. El divertit ve quan és l´hora de marxar, en les correcuites dins l´escampall generat per la invasió d´aquests petits monstres tot anant rera la recerca de la sabata perduda. Llavors el rebombori arriba al seu clímax, com si es tractés del final d´un combat.

Quan un era més menut que ara, recorda fer el mateix, a casa dels seus amics. Recorda especialment una habitació enmoquetada, ample, on jugava amb un amic d´infància, el Pepe. Era una habitació sense llits, perquè aquests estaven amagats dins un armari empotrat que ocupava tot el pany de paret en la seva llargada. Recorda un dia que jugaven a estovar-se amb uns guants de boxa vermells que tenia el seu amic. Potser van passar una hora estovant-se, sense sabates, perquè era agradable sentir els peus alliberats dins els mitjons, i els mitjons sobre la moqueta, com era agradable clavar-se cops de puny i no fer-se mal i no parar de riure fins acabar esgotats.

També se´n recorda un de quan sortia de casa el seu amic i l´aire fred de l´hivern refrescava les galtes envermellides mentre tornava cap a casa, ja de nit. Era una sensació difícil de definir, perquè les galtes ara són més aspres i semblen haver esborrat el record de quan s´era un petit monstre. Les pot recordar encara, quan s´ajup i agafa una sabata del vint-i-quatre rera la cortina i crida que ja l´ha trobat.

Llavors el petit monstre se l´encalça amb l´abric posat mentre et mira amb les galtes vermelles, rient com només ho fan els petits monstres, tot just abans de marxar.

Cara B

.

I bé ? Com te les veus ?- La tauleta és plena d´ulleres que el Xavi ha anat traient no sé d´on. El petit mirall reflexa el meu rostre canviat per aquest nou element, al qual m´hi hauré d´anar acostumant. Després d´unes quantes proves el diagnòstic de vista cansada sembla evident, però ja m´ha avisat l´òptic que ha copsat un lleu inici de hipermeotria, paraula que li he fet repetir perquè de bones a primeres no és una paraula que se´t quedi grabada al cervell.

No sóc bo triant, mai ho he sigut. O sigui que em deixo aconsellar. Montura fina, unes Calvin Klein, però potser les trobes massa cares. Em miro el preu i li dic que les de pasta negre ja m´estan bé. Són d´estil retro, estil anys seixanta. Em recorden les del Buddy Holly, sempre m´han agradat els dissenys retros. Mentre me les emprovo altre cop, el Xavi diu que m´estan bé. Total, només les portaré per llegir i a la feina. Per conduir m´hi veig bé, encara.

Encara...mentre surto de la botiga penso que mica en mica ja es va acabant un altre any. Encara tinc que fer un parell de recados, així que m´arribo a uns grans magatzems de la ciutat veïna. Encara no s´han fet les sabates que m´agradin, mai he sabut triar, i així vaig veient com les que porto dia si i dia també ja començen a descolorir el to de la pell, però encara poden aguantar una mica més, són prou bones i còmodes. A les sabates els hi acabo agafant carinyo, per això em solen durar anys. No escatimo diners, un cop m´he decidit, perquè sé que m´acompanyaren durant moltes i moltes passes. Però amb aquestes hauré de fer un pensament, un dia d´aquests, com he hagut de fer amb les ulleres.

Baixo a la planta baixa, i com un autòmat em paro a la tenda de discos. Tenda de discos...aquest nom ja és arcaic, i cada cop més en desús, definitivament d´una altre època. Mica en mica han anat tancant totes les tendes de discos. Ja ni els cd´s les fan aguantar. Encara recordo que quan em vaig poder comprar l´únic tocadiscs que he tingut mai, començaven a sortir els compact disc. Sempre he anat una mica tard. Jo continuava comprant vinils, fins que aquests es van acabar. Llavors vaig anar a parar al compact, tot i que els clàssics mel´s reservava per quan hi havia fira, i després per internet, de tard en tard. El disco semblava haver mort. Però vet aquí que tinc una sorpresa : hi ha discos a la botiga de discos ! M´hi paro, embadalit. Són noves edicions de vells clàssics, no n´hi ha masses, un parell de caixons. Els dits es mouen com feia temps que no recordava, com teclejant una guitarra per sobre les fundes. No hi ha cap criteri, però m´adono que hi ha discos de nova fornada : els dos dels Sunday´s Drivers, per exemple. I després em cau a les mans una portada...M Clan – Tarque / Ruipérez presentan.... Surten tots dos a la portada, i el disc té un aire retro, de color en blanc i negre envellit, amb un to sèpia. El cercle negre i les paraules Stereo em fan tornar a somriure. Me´l miro : un disc entra pels ulls. Me n´he comprat molts només per la portada, i pocs cops m´han defraudat. Aquest, per la part del darrera té tota una explicació el disc, dels temes i de l´estil, tal i com es feia antigament.Es llegueix bé, perquè un disc de vinil és gran, i per tant, no necessito ulleres. Està editat per Atlantic Records, una històrica del rocanrol americà, i és publicat del mes d´Agost.

Com quan tenia disset anys, l´agafo i me´l compro. La gent em mira una mica raro, i això que encara no porto ulleres. A casa l´obro, i trec el vinil de la funda amb suavitat, d´un negre brillant, amb els solcs que per l´amplada ja fan veure quina és la durada dels temes. Pesa força, això vol dir que el vinil és de qualitat. Antigament els feien més primets, només els que anaven a les emissores eren millors, com aquest. Torno a engegar l´aparell, el col.loco al plat, incremento el volum i deixo anar l´agulla. Després m´assento al sofà oreller, el de les audicions. I comença a sonar un disc potent de rock clàssic, sense enganys...la veu del Tarque és la d´un autèntic cantant de rhythm and blues, amb un acompanyament que els altaveus medeixen a la perfecció. El so viatja lliure, encara.

Veig el títol del disc : “ Para no ver el final ”, i encara penso que l´inconscient contraposa sovint realitats oposades, compensant- les. I recordo la frase d´un amic d´un amic meu que li va dir, referint-se a la vida : “Ara estem acabant la cara A. Encara ens queda la B, sencera”.

I havent- se acabat la A, m´aixeco i tranquil.lament, poso la B.

Queda

Enguany, no queden remors de fredor. Queda el fred, pur de cristalls, embolcalls de gebre arran de terra. Queda alguna fulla, encara enfilada , com una cadira buida dalt d´un balcó. Sota la solitària buidor queda altre cop la mort, i la pots agafar dins el teu puny i fer-la miques amb un petit cop de geni. Et queden engrunes seves aixafades al palmell de la mà, allí per on navega la ratlla de la vida. Més enllà queden mils de llums, com mils d´arrugues fines, imperceptibles, queden als dits del palmell de la mà al contrallum del temps. Queden unes mans fredes, un rostre fred, una mirada... queda l´inici d´un segon, pendent de caure.