Fugida

El vagó del tren espera que siguin les dues. Hi entro i cerco la part davantera, asseient-me vora la finestra en el sentit de la marxa. Una dona llegeix concentrada a l´altre costat del passadís. Deixo les petites bosses de paper sobre els genolls i faig una tria entre els llibres que he comprat aquest matí.El que em surt primer és un llibre de viatges que he trobat a l´Altair, on he començat el meu breu recorregut pel centre de la capital. En aquesta llibreria m´hi perdo una estona llarga i surto amb el primer paquet.

Enfilo Passeig de Gràcia amunt direcció Diagonal . Aqui sento la solitud compartida del viatger en una ciutat desconeguda, entre centenars de turistes que cerquen La Pedrera, la casa Batlló, un fanal modernista; les diferents llengües circulen com el vent que ara m´adono que s´ha aixecat . Xino-xano, esquivant objectius i terrasses plenes d´assedegats, arribo a Mallorca ( al carrer, no us pensessiu pas) i cerco la segona parada : La Central.

Aquí ja hi vaig més predisposat . Els peus caminen per una tarima fosca de pi, que cruix de tant en tant dins el silenci de lleugers murmuris que es respira a l´establiment, i més quan estiro les puntes dels peus per arribar a algun llibre que resta massa amunt entre prestatgeries plenes qüasi bé a tocar del sostre. Aquests cruixits sonen al llarg de la llibreria com un flux que uneixen les diferents narratives que s´hi troben: anglesa, francesa, italiana,eslava, catalana, castellana, original i traduïda. Més al fons però, hi trobo la part més escruixidora: la de la poesia. Trio i remeno, però més o menys ja sé què és el que vull, per començar : Hierro i Salvat.

Amb aquests dos surto, no sense abans rebre un somriure d´uns ulls blaus molt i molt plàcids, d´una placidesa que contrasta amb les bosses fosques que hi té a sota d´aquells, i la pell blanca com la cera que enmarquen el rostre de la caixera.Deu ser el preu que paga per treballar en un lloc tant llaminer, que penso mentre baixo altre cop pel Passeig de Gràcia, aquest cop pel passeig pròpiament dit, és a dir, pel mig, el vent de cara. Vent de llevant, encara que lleugerament del nord . És un vent agradable, per deixar-se emportar, un vent de intensitat suficient perquè les senyores que surten de la perruqueria s´hi mirin una mica abans de fer-ho, no tant per la força, sinó per la seva imprevisibilitat.

I sense masses imprevistos arribo altre cop a Plaça Catalunya, i com que disposo de temps, entro a la Catalònia. Hi busco un llibre de contes d´un autor xinès. Sempre m´han agradat els llibres de contes. Com que m´estava esperant, el trobo fàcilment. A la vora en trobo un altre. Fa temps que no llegeixo res del Zweig. Serà que m´esperava també. Els dos del darrer paquet, i així, torno a l´estació.

A la contraportada del llibre que he triat, hi llegeixo :

“ Tal vez no haya forma de viaje más ancestral que la huida, tal vez no haya huida más justificada que el viaje”.

El tren de tornada engega i miro al voltant. El vagó s´ha anat omplint sense adonar-me´n. Miro al costat i sento el perfum de la senyora de rostre vermell , braços vermells i cames vermelles dins un vestit florejat que seu al meu costat.Al davant, una noia amb aire cansat escolta música per uns auriculars de fil blanc.Al seu costat una altre dona amb cara permanent de sorpresa. Al darrera, el cap d´un home de faccions clares i nètes, parlant amb alemany pel mòvil. A l´altre costat del passadís, mare i filla – es nota en la complexió, els gestos, el parlar- llegint revistes del cor. I al costat de la que llegia, un home, atentament interessat en un volum on s´hi veu dibuixada una salamandra.

Si m´hi fixo és perquè a fora tot és negre, només el reflex del que hi ha dins. Amb el tren en marxa ja no tinc ganes de llegir i guardo el llibre a la seva bossa de paper. Aquestes bosses tenen la particularitat de que quan es manipulen, sembla que un estigui desembolicant un entrepà de pernil, i el que passa quan la meitat del passatge dormita en aquesta hora del migdia, la de la soneta d´abans de dinar, és que quan he acabat i aixeco la vista, noto que sóc el centre de les mirades. Fins i tot un que no havia vist gira el cap rera el seient. Ajunto els llavis allargant-los en un gest de vaga disculpa. Torna la calma.

Arribem al Peu del Funicular i més tard, al Baixador de Vallvidrera. Aquests dos noms sempre m´han agradat. En aquesta darrera, hi ha un sol home a l´andana, d´una cinquantena d´anys, fornit, amb samarreta “imperio” i pantalons de xandall, pentinant una mitja melena tot fent servir d´espill les grans vidrireres de l´estació. Ho fa acuradament, a distància, acompanyant la mà esquerra el moviment de la pinta que subjecte la dreta, com ho feia el John Travolta. De fet, deuen ser de la mateixa quinta.

A Les Planes el vent belluga els plàtans i en menor mesura els pins que envolten els ja decrèpits merenderos on s´esbargíen els barcelonins d´altres èpoques. Giro el cap. L´alemany dormiteja el cap enrera. Deu anar pelat al dos o al tres, i així posat, el pèl curt que sobreviu al mig de les dues entrades del front, sembla un raspall. Els ulls cansats i closos , fràgils dins el rostre colrat pel sol i les arrugues que li perfilen el rostre. A la noia del davant la truquen .”Hola, cari” que murmura ,melosa. No puc evitar endeveninar, veient els seus moviments, en com parla, la seva imatge d´aquí vint anys, un dia com avui.Es gratarà igual el braç, potser no es menjarà les ungles, però segurament apoiarà igual el cap al vidre mentre parla amb el seu “cari”.

El vidre…és d´aquests plastificats, durs, que mica en mica es van ratllant sense remei, sobretot per la part de sota. Si es posa el cap lleugerament esbiaixat i es mira amb poc angle, la vista del paisatge es transforma en un miratge d´ones ; si miro els rails que llisquen paral.lels al tren, serpentejen fixos sobre el fons en moviment de les pedres grises.

Rubí, qüasi bé tothom surt. Em quedo altre cop mig sol.

Propera estació…el so engabiat simplifica el final del viatge. Quan surto,a la vella estació remoreja el vent. Escoltant-lo, ja no tinc ganes de fugir.

Si, definitivament avui és un dia de vent.

del disc, "Sleeping on roads" (2001)

Brases

De les brases en queda aquesta cançó, que voldria ser el que manté el caliu perquè el foc no s´apagui. A vegades més viu, a voltes més endins, subsistint quan a la superficíe la guardia està a nivells baixos. Però sempre acaba obrint-se, d´això n´estic segur.

No la tradueixo, perquè és d´una senzillesa aclaparadora.

Vora el foc

El foc murmura alguna cosa. Crepita trencadís, com quan es trepitja una fina capa de gebre a la matinada. La brisa sobre el llençol, la flama encesa. L´escalfor rera l´igual. I la cendra i els silencis, quan tot és acabat.

El foc murmura alguna cosa. Al dolç redòs de una nit d´estiu, mentre les potes de la vella cadira s´ensorren guspirejant adéus, mentre la llum s´esvaeix, mentre les nits que l´envolten esdevenen oients i crepiten a l´uníson de la flama, sorgeix una dança apresa fa molt de temps, mil formes diferents ballant enmig de mil ombres de mil vides desdibuixades...dins el petit ateneu fixos els ulls al roig del caliu, cisellant els capricis dels destins, unificant el centre de l´univers.

El foc, a la seva fi, em murmura a cau d´orella. Fet brasa somnolenta, una part seva resta dins meu.

Largo

El segon moviment : Largo.

Idoni pels mals de cap , les ansietats, les presses, les pors, els Dilluns i els Diumenges, les alegries ( que també) i les penes ( quin remei), els dubtes, l´avorriment, la contemplació, el devenir de les coses, la migdiada, la nit, el dia, a l´edat que es vulgui, per escriure, per morir-se, per estimar-se, per si plou o si fa sol, pel mal genit, les calipandries, les insolacions estivals,els embussos,la meditació trascendental, pels malalts del cor...o per llegir un post com aquest o com el de l´altre dia, que em va semblar que li faltava una altre tipus de màgia, la que prové dels pentagrames.

Sense contraindicacions. I totalment gratuït.

Gentilesa de la casa.

Fagots i violins

Els fagots inicien la simfonia, mentre llegueixo Stevenson, aquest llibre d´extractes dels seus viatges que porta un títol tant suggeridor com "Dreams of Elsewhere",en un anglès original del segle dinou, que fa que porti qüasi bé dos anys mirant de llegir-lo. Fa temps que he desistit de fer servir el diccionari, i el que faig és anar rellegint el text mirant d´esbrinar significats a través del context que explica, i així, tiro endavant i enrera, i enrera i endavant, fins que li trobo la idea.

El fet de llegir un original, a pesar de la pobresa del meu anglès més aviat rudimentari, és una meravella quan entres dins el relat : Stevenson, utilitzant la primera persona, adreçant-se al lector explícitament en alguns casos,et situa dins el moment que està vivint de tal manera, que aconsegueix aquella estranya virtut de fer-te sentir que ets amb ell. El capítol per on transito ara és el de l´emigració als Estats Units, dins un d´aquells vapors farcits d´emigrants que no tenien més opcions a la vida que marxar de la seva terra. El vaixell navegant, on l´escriptor es fixa en detalls concrets :ara la distribució dels camarots, ara el menjar,ara la coberta .Es fixa en un nen en particular.I jo penso, mirant negre sobre blanc... un nen del 1895, anglès, viatjant a Nordamèrica.

I llavors escriu ,

"(...)I must mention one little fellow,(...),who,wherever he went, was like a strain of music round the ship.He was an ugly,merry,unbreeched child of three, his lint-white hair in a tangle, his face smeared with suet and treacle;but he ran to and fro with so natural a step, ad fell and picked himself up again with such grace and good humour,that he might fairly be called beautiful when he was in motion.To meet him, crowing with laughter and beating and accompaniament to his own mirth with a tin spoon upon a tin cup, was to meet a little triumph of the human species."

" com un corrent de música al voltant del barco"; "i queia i s´aixecava tot sol amb tanta gràcia i bon humor que podría anomenar-se´l ben bé bell quan era en moviment";" Trobar-se amb ell (...)era trobar-se un petit triomf de l´espècie humana".

Els fagots i els violins acompanyen l´escena del nen : cinquè moviment de la Simfonia del Nou Món, de Dvorák. El nen com el de les pel.lícules del Chaplin o els llibres de Dickens. I jo em quedo rera seu mirant-lo, el vapor surant l´Atlàntic entre el bullici de la gent que marxa enrera el temps.I voldria seguir, però la son m´arrossega.

Vet aqui la màgia d´un llibre : sempre fresc com el dia que la tinta encara era xopa.

10 ´

Entelat color vermell...negres de negatiu amb flash incorporat...vermell altre cop, momentani , i...negres més negres de parpelles caigudes mentre el coll es decanta d´on bufa l´aire.

La persiana es gronxa, encara baixa del sol de llevant. Els batents de les finestres la segueixen entre les queixes dels perns, mancats d´oli. Més enllà les fulles dels plàtans del carrer coregen a l´uníson, i el silenci de l´estança els acompanya al seu camí sommort cap a les orelles.

Deu minuts, encara no, trencats amb el so de les claus caient al terra, seguit de l´entelat color vermell que pren forma paulatina de geranis voladissos. L´estirament del cos mirant d´estirar el moment. I un sospir.

Endebades : cartera, claus (on dimonis les has posat?) i canvi pel cafè de la tarda.

J.J.Cale,"Superblue" (del disc Troubadour, 1976)

Punt de no-retorn

En el procés dels avions a l´enlairar-se, hi ha un punt que s´anomena de “no retorn”, que és aquell que impossibilita una acció regressiva en cas d´existir problemes mecànics que facin obligatòria una marxa enrera. Aquest cap de setmana m´ha passat un fet semblant tot continuant la lectura de “Vida i destí”, d´en Vassili Grossman, ara encetada fa uns dos mesos aproximadament. Ho he notat perquè m´he llegit unes dues-centes pàgines, sense qüasi bé adonar-me del fet. El cas és que, com els avions, no puc fer-me enrera, i hauré d´acabar-lo prescindint d´altres lectures.

Així que avui, primer dia xafogós de l´any, com que volia sortir a prendre la fresca per la tarda, l´he carregat a la motxilla i me l´he emportat uns sis-cents metres més amunt de casa,on m´he assegut tranquil.lament a recer de l´ombra de la paret nord de la petita ermita de la Mata, que queda sobre un pujolet damunt del mas de igual nom. L´aire fresquet corre entre les cames ( avui ja toca calça curta ), i amb la vista magnífica al davant del Montcau, trec el llibre i segueixo la lectura, sense que ningú em destorbi.

Stalingrad i l´ofensiva final, la jove Vera parint dins una barcassa al Volga. Les pàgines passen sense pressa i em trobo inesperadament al final de la segona part del llibre, moment idoni per tancar el llibre. Ara no en faré cap descripció, perquè em faria pesat i segurament no sabria per on començar.Llegir és un acte que no deixa de tenir un component força personal, en el sentit de que el llibre respon sovint al moment que es llegeix, a com pensa la persona que el llegeix, a les interpretacions que en fa, al sentit que li dóna. I més aquest, que té l´afegit d´abordar una etapa de la història molt tràgica. Hi ha capítols difícils de païr. Grossman, però, sempre deixa un regust de humanitat positiva als seus personatges, i que a mi particularment m´agrada, sense deixar d´explicar els fets tal i com els va veure ell, un home de l´època que va patir el pitjor de l´estalinisme en en les pròpies carns. Tot plegat m´ha fet pensar, per aproximació a com tracta el tema de la guerra, en una pel.lícula de fa poc, salvant totes les diferències que pogui haver-hi : es tracta de “Les cartes des de Iwo Jima”, de l´Eastwood. Ho dic pel paral.lelisme dels seus protagonistes, gent del poble, que es va veure obligada a viure una situació de confrontació d´estats, de ideologíes, de guerra, sens poder dir ase ni bèstia.

També vaig anotant extractes que em fan parar per tornar enrera la lectura. Els d´aquest cap de setmana són aquests :

“Kaltluft no havia hagut de justificar la seva ànima davant un tribunal diví, per això Déu no havia hagut de confirmar a Kaltluft que al món no hi ha culpables...” .

“Com es pot transmetre la sensació d´un home que estreny la mà de la seva dona per última vegada? Com es pot descriure l´ultima i ràpida mirada al rostre estimat? Com es pot viure quan la memòria despietada et recorda que en l´instant d´aquell comiat silenciós els teus ulls van parpellejar per amagar la grollera sensació d´alegria que vas experimentar per haver salvat la vida?”.

“Sovint passa que una cançó infantil fa plorar un vell. Però no és per la cançó que plora el vell; la cançó només és la clau que obre la seva ànima” .

“Aquell dia no van ser les forces despiatades dels potents estats, sinó un ésser humà, la vella Khrístia Txuniak, qui va decidir la vida i destí de Semiónov”.

Marxo de l´ombra. A la porta de l´ermita, tancada i vella, com sempre que hi passo, miro a través de l´espiera l´interior . Hi passa un aire més fred que el que m´acompanyava fins ara. Faig grinyolar la tanca ovalada a dreta i esquerra, i el so del metall rovellat passant pels claus que la subjecten ressona tenebrós dins les parets buïdes de l´antiga església abandonada.

Em fa pensar en el llibre que estic llegint ara.

Efectes

De fa unes quantes setmanes, la imatge apareix un munt de vegades durant el dia. Només cal clicar la icona de l´escriptori de la barra de tasques, canviar de programma o simplement, tancar finestres mentre treballo i deixar-la com un quadre que es veu de reüll , on els colors vius es reflexen breument a les ninetes a l´alçar la vista.

De bones a primeres, aigua i roques, l´atractiu d´un lloc retrobat. Placidesa de tarda atemperada, fins on arriba el record. Paulatinament, el visionat al.leatori, constant i de moments breus, va perfilant detalls : la rectitud de l´horitzó, les casetes de pedra, la sorra que s´endevina a la dreta, entre les roques. El to de les aigües, de verd a verd blau i al blau més fosc ; els núvols grisencs del cel mig trencats. Simples ullades que mica en mica fan reviure l´olor del salitre, l´oreig a la pell mentre es passeja entre la sorra blanca, els arbusts florits de lila; la manca de petjades, de gavines al cel, de la contradictòria solitud, esfumada enmig d´ella mateixa pel propi indret, aliè al transtorn humà . D´aquesta manera , la fotografia canvia d´efecte.

D´aquest efecte, memorístic, es passa a l´efecte imaginatiu : una taca a l´esquerra, que mig tapen les icones arrenglerades verticalment, em fa l´efecte d´un submarí emergent on fins i tot s´hi pot veure el periscopi, observant-me. A un tou de verd que sobresurt hi veig un cotxe camuflat,clara reminiscència del present.També en les formes de les roques, on a sobre d´alguna d´elles s´hi podria estar tranquil.lament asseguda una senyoreta amb cua de peix, cercant algun somriure de complicitat perdut rera el plasma.

Però per sobre d´això, en qualsevol llambregada, hi apareix el motiu fotogràfic. En aquest cas, l´intent d´atrapar una onada a punt de caure, de perfil blanc i escumós, suspesa sobre el tapís líquid del moment. I és que m´hi vaig passar una bona estona, sobre aquella roca , mirant d´atrapar el breu instant. I ara, al final del dia, abans de tancar l´ordinador, em trobo fent quelcom estrany: clico la icona i la torno a clicar un parell o tres de vegades, i la imatge va i bé, sense que l´ona acabi davallant. Un gest estrany per una estranya esperança. Si davallés finalment, la foto passaria el darrer efecte : el de convertir-se e realitat.

És clar, que això no passarà. Però ho torno a provar un darrer cop, no fos que m´hi trobés de ple.

Per cert, això és el mar de Kristiansand, de fa uns quants estius. Ara ho recordo millor.

Cançó : The waterboys, "This is the sea" ( del disc de igual nom , 1984).

Caducitat

El roure s´alça fort d´escorça, i el vent li dóna veu a les seves branques, que onegen l´estrenada verdor a batzegades tremoloses. Remoreja la roureda a les seves copes, i al terra les restes de l´hivern alimenta amb cruixir eixut les arrels del seu futur. Les meves oïdes en fan cabal, i s´aboquen al so del bosc a la tarda.

Redreço el camí i aquest em sorpren amb una vista desconeguda en una petita talaia des d´on l´horitzó s´escapa rera la muralla montserratina i el Castellsapera. Restes del dia, la nuvolada és llarga i esmorteïda, difós el sol. Meitat de camí : assegut a la roca, “ nel mezzo del cammin di nostra vita “, els coneguts versos em fan voler inmortalitzar el moment, però la càmera em guillotineja sense pietat.

Tanco el cercle baixant amb pas lleuger, els núvols rendits a la força del que tot ho mou. Retorno als roures, a la fulla caduca que marca amb els seus tons millor que ningú les hores de l´any, el que niua l´esperit que trepitja el pas del temps . Aquell que en definitiva, no té data de caducitat.

( Afegit, 13/12/09) : Ara que queden pocs dies per finalitzar els meus primers quaranta-i-un anys de vida, m´ha sortit un primer plànol per resumir-los. Serà bonic revisitar aquesta vella fotografia i recordar lo jove que era llavors.

Qualsevol direcció

En anglès, "Either Way". Un tema que té alguna cosa que fa que no em cansi mai d´escoltar-lo. Fresc com el primer dia que vaig comprar-me el cd i l´escoltava encetant aquesta petita meravella que es diu "Sky Blue Sky", editat al 2007.

La cançó em té intrigat : al cd, hi ha un dvd on Jeff Tweedy, l´alma mater del grup, va explicant més o menys en una mena d´entrevista feta a casa seva a Chicago, el procés d´el.laboració del album, on hi surten intercalades les primeres gravacions dels diferents títols del disc. Totes ? Bé, no totes. L´"Either way", no hi surt. La resta, si. M´intriga, perquè la cançó és prou bona. O així ho veig jo. És més, enceta el disc. Habitualment els grups solen col.locar les cançons més bones a l´inici, i si no, que algú m´ensenyi algun vinil més ratllat per la cara B que per la cara A. El que està clar és que un primer tema mai és el pitjor del disc.

I això em fa pensar en els concerts. Busco els setlists de la darrera gira. No hi és.Busco setlists de les primeres gires del disc. No hi és. La resta dels temes hi surten : alguns més, alguns ocasionalment, alguns rarament. Però l´"Either Way", no.

Què té la cançó que no la toquin mai, ni tant sols al dvd de l´original ? A la lletra potser s´hi troba alguna pista :

maybe the sun will shine today / the clouds will blow away /maybe I won´t feel so afraid / I will try to understand / either way/maybe you still love me / maybe you don´t/either you will or you won´t / maybe you just need some time alone / i will try to understand / everything has its plan / either way / i´m gonna stay / right for you.

potser el sol brillarà avui / els núvols marxaran / potser no em sentiré tant espantat / provaré d´entendre-ho / qualsevol direcció / potser encara m´estimes / potser no / ambdues podries o no podries / potser només necessites algun temps de solitud / miraré d´entendre-ho / tot té el seu devenir / qualsevol direcció / jo restaré / dret per tu.

Bé, o potser no. Serà que li busco tres peus al gat.

El cas és que ahir, tampoc la varen tocar.

Expectatives

- Mira, també porto un llibre. Te´n llegiré un trosset :-

“ Ajagut prop del foc nocturn miro aquesta fruita lluminosa i em dic : “Els homes no saben què és una taronja...” Em dic també : “ Estem comdemnats i, una vegada més, aquesta certesa no m´impedeix el plaer. Aquesta mitja taronja que premo amb la mà em dóna una de les alegries més grans de la meva vida...” M´estiro sobre l´esquena, xuclo la fruita, i compto els estels fugaços. Vet aquí què sóc, per un minut, infinitament feliç. I em dic encara :” El món en l´ordre del qual vivim, no es pot copsar si un mateix no s´hi troba tancat.” Només avui comprenc el cigarret i el vas de rom del comdemnat. Abans no concebia que acceptés aquesta miseria. I, no obstant això, hi troba un gran plaer. Imaginem que aquest home és valent, si somriu. Però somriu de beure´s el seu rom. No sabem que ha canviat de perspectiva i que ha fet, d´aquesta darrera hora, una vida humana. “

- A veure, deixa´m veure...Deixa´m et dic, on dimonis vols que me l´emporti, aqui al mig del desert ?-
- Vale, vale...té, pesat !-
- Antoine de Saint-Exúpery, “ Terra dels Homes “. I això portes a sobre ? Podries haver agafat més taronges o uns quants litres d´aigua. Aquí ens fregirem. El poeta amb mitja taronja... Ara si que anem bé.-

(... Silenci...)

-Per cert, si som a primers de Juny, això vol dir...-
- Si , si, a l´Agost hi serem-
-On ?-
-Al mar, gamarús !-
-Ah si, al mar. Veus, ja no hi pensava. Amb tanta sorra. Però vaja, bé hi passarà algú per aquí. La direcció la tenim clara.
-Què ho dius, per la carretera ? Que no ho veus, que és un miratge ? Mira que n´ets de dropo. Se t´ha d´explicar tot : és una metàfora. El desert, la carretera, les vacances...el llibre, la felicitat del que té poca cosa...ho captes ?
-Una metàfora ? Ara si que...escolta, ei,ei !-
-mmmm....taronges...si ? Que deies ?-
-(???) taronges? (???) Tant se val. El Sorribes, que el tinc al telèfon i està com una moto-
-Ah el Sorribes. Si, si... Passa´m amb el Sorribes-

(...telèfon sonant...)

-Bon dia Sorribes ! Què, pensant amb les vacances ?-

( dedicat a aquells que, de tant en tant, tenen un mal dia a la feina. I també pels que el tenen a fora de la feina. I també pels que els hi agraden les taronges. : )