" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


26/6/10

Crònica

Sobre el llençol de darrera l´escenari fent de pantalla, l´ombra del Dylan tocant l´harmònica : un ballarí maldestre seguint el ritme dels seus sons, llarg i esprimatxat, copat amb el perfil rodó del barret d´ala ample que li dóna aquest aire de predicador de carrer anunciant la fi dels temps. I tot i així...

El joc de llums crea dos escenaris. L´altre es solidifica amb al presència d´una veu rogallosa, aspre i dura, provinent de les profunditats d´una gola d´avern, decrèpita ; alhora però, majestuosa i sincera, la que prové del trobador del desengany, del desencís, de la soledat, de la rebel.lia i la protesta, de l´amor també : “ Just like a woman ” esgaripa l´aire de la primera nit en una darrera versió on el vell profeta allibera l´esperit del Freewheeling sense ni un atisbe de nostalgia o fals romanticisme.

L´aire del crepuscle és fresc. Somriu el vell jueu, mentre va salvant els vells trofeus...un poeta deia que la vida és feta de metalls innobles que ja han perdut la seva lluïsor. Dylan ennobleix la seva amb nous trofeus de metalls durs com l´acer : escolto “ When the deals goes down”, “ Mississipi”, ”Standing on the doorway”,” Thunder on the mountain”, “Not dark yet” i tantes que no tenen ni deu anys de vida ; reescolto “Everything is broken”, “Dignity”...”Shooting star”, la perla de les meves solituds passades; retorno a la infància, a aquell “Man gave names to all the animals” que em feia badar davant del tocadiscs quan encara no sabia el que era un disc. Dylan, per mi, té trenta anys escassos.

I tot i així, quan sonava l´harmònica al “Girl from the north country”, vaig mirar al meu germà petit i li vaig dir : - T´hi has fixat en el joc d´ombres ?- Ell va fer com un senyal abarcant-la, i ens vam quedar mirant l´ombra negre xiuxiuejant aire a la vella harmònica. Els dos Dylans, amb els ulls tancats, semblaven retrobar-se en aquell so, com el meu germà i jo, que ho veiem entenent aquest home com l´entenem ell i jo.

En acabar el concert, el vell, s´inclinava cerimoniosament cap al jove. Aquest, però, havia desaparegut dins el llençol negre de la nit barcelonina. Jo mirava al cel, on algun estel solitari quedava pendent de caure.

Poble Espanyol, Sant Joan 2010

22/6/10

Cíclic


I aturant-me dalt del cingle

un núvol m´empresonà

i al desfer-se

plovia llum

20/6/10

Fragment d´un somni llarg


Estic assegut havent dinat, mirant els núvols. Fa vent, l´escalfor del sol és un va i ve bessó al remor de les fulles de l´arbre del carrer, al grinyol sèc de porta mal tancada del llarg xiprer fent bandades . El vol de les orenetes és alt, molt alt , travessant el quadre dels ulls sense temps per saludar-les amb un hola o un adéu. Els núvols es fan, però es desfan de seguida pels seus extrems com si algú n´agafés un tros amb els dits com s´agafen el núvols de sucre acabats de fer en una tarda de fira, ara que les fires transhumen ja les primeres festes majors dels barris de ciutat.

Els núvols es desfan. Es desfan en teixits prims de fums blancs transparents, i transiten una estona dubtosos, sense força per marxar, a punt de fer-se fonedissos. Els ulls de la tarda són com aquests núvols, volen marxar però no poden, dubtant dins boirines que van i venen . Cerquen algun senyal, una forma definida. Mentre la busquen, una música sorgeix del carrer, d´un pati veí, entre xiscles de canalla intermitent : sembla el so d´un vibràfon, de notes delicades , de vellut sonor. La música s´exten com en un conte per l´aire sobreentaulat de la tarda, defineix la singularitat del somni perquè és indefinit, sense melodia aparent, però encaixa en la percepció del pensament que cerca algun significat al fons de les formes dels núvols, al va i ve del sol, al so del remoreig dels arbres del carrer, a les rialles dels nens jugant als patis veïns.

No penso en el somni, perquè sóc dins d´ell. Només l´escric de pressa, molt de pressa, perquè sento com el vaig oblidant com s´obliden tots els somnis, accelerant el pols del cor als dits neguitosos.

Finalment...al final la música s´atura, els núvols tornen a compactar-se en un de gran i gris, les rialles dels nens cessen, i tan sols queda el cruixit del tronc del xiprer, la creu negra d´una oreneta, i el vent, movent les ales d´un record amable, un tros de vida d´un altre lloc, d´un altre pensament. Oníric, com un mar encassolat dins un forn.

14/6/10

D´una branca i d´un ocell

.

T´has creuat al meu camí de retorn, a l´hora en què els jocs de llum enllomen les golfes del bosc i eixamplen com puntes de fletxa les negres obagues. Despistat, et segueixo el vol, escolto les teves ales en l´avenç del silenci nocturn, fins la branca morta d´un arbre mort. T´hi arrepenges en l´aparent fragilitat d´unes potes com escuradents, amagues les ales protegint-te el llom, i et quedes mirant al nord.

La llargada dels dies ha arribat al punt en què aquella, està premeditadament concebuda per gaudir dels llargs capvespres. És natural, per tant, aturar-se a la pedra per on transita el corriol a mig aire, deixar la petita motxilla a un costat i observar el teu capteniment solitari. La vista és bona : els roquetars aquí formen una zigazaga on despunta al fons el Paller de tot l´any. Tu mires, però, al nord, on la nuvolada és més fosca. Fa poc vaig aprendre a un llibre que pots saber d´on bufa el vent segons com es col.loca un ocell sobre una branca. M´adono doncs, de la lleugera brisa de sudoest que encalça el teu plomatge de popa, aquest ventet de dubte raonable davant les tronades albirades sota un estol de núvols negres llunyans, a ponent,ara fa un parell d´hores. Tens el cap cot dins el pit, el bec llarg i fi d´estilet ben premut com una agulla. M´adono de la funcionalitat d´una branca seca i morta, em recorden les que es fiquen a les gàbies grosses dels ocells, vistes en algun parc a l´estranger. O era al zoo, potser Fa molts anys que no vaig al zoo.

Em pregunto, mentre trec la càmera xino-xano, en quina gàbia estàs tancat tu, sol, sense piular ni un moment – no busques qui et faci companyia, o ja és tard per fer-ho ? -. En el fons, m´agrada veure´t sol. Amotllo l´objectiu llarg a la càmera, en silenci. Acoplo la visera rodona pels contrallums, tot i que gairebé no fa falta. Em dónes temps, i jo te´n dóno a tu...no tinc pressa per fotografiar-te: al final del dia no hi ha presses i la gàbia és tan gran... Quan finalment t´enfoco i apropo el joc de lents cap al blau del cel, veig dins l´obscuritat el relleu simple del teu cos solidificat al de la branca contorsionada pel seu darrer alè. El conjunt és estranyament bell, negre retallat sobre blau. M´agraden aquesta mena de contrastos, són com hipnòtics. Prèmer el disparador resulta fàcil. D´aquest lleu moviment de dit, alguns beneits en diuen inmortalitzar. Un instant no es pot inmortaltizar, per la senzilla raó de que és això, un instant. Seria com una poesia...però tampoc hi entenc massa en poesia. Potser en cercaré alguna d´algun poeta solitari, com ara tu dalt d´aquesta branca.

Tanmateix, no prèmo més. Estic segur que aviat tocaràs el dos. Ho fas de seguida. L´acord sembla tàcit, i jo compleixo els termes finals de la meva part : guardo els estris, m´aixeco, miro la branca buida i marxo jo també.

Jo som un home que camina
Jo som només un gra perdut dins l´era
Ocell perdut, el sol ocell del dia

Josep Sebastià Pons ( "Perla de saturn", 1950 )

11/6/10

Directe

Es pot mirar directe al sol. A l´horitzó de l´àrea metropolitana sense gota de pol.lució. Als dos camps ondulats, altre cop verds, entre edificis acabats de netejar. A l´home gran mirant el seu caminar ; al seu paraigua llarg i plegat, punxegut, com penja de l´esquena com una carrabina; al seu barret de Sinatra, al seu bigotet blanc, al puret fi i apagat que penja dels seus llavis prims. Al davallar plàcid dels sentits.

Directe al sol, girant el coll a ponent. A la calva morena i ampla, dormint sobre els plecs del front del Juan , passejant amb la dona davant l´estació. Al cadell de cooker giravoltant la cua davant el bulldog assegut. A les seves corretges alçant-se en una conversa . A la nena saltironejant al pas de vianants de la mà de la mare. A l´herba trempada i ferma del voraviu de la ciutat. A l´ombra allargassada i negre dels turons. A la carretera i al bosc. Al cinexin lluminós fullejant la pell del rostre. A la dona de la vida enfredorida d´hores sota la pluja; als seus ulls minusculs , opacs i interrogants. Al sostre d´orenetes unint dos edificis vells. A la quietud del fons d´un pati. A la petunia asolellada. Als ulls mesurant-ne la distància. Al sol, on s´acaba aquella.

7/6/10

Zenit

.

Vaig al pati del cel, al pujol on sempre bufa el vent, quan l´home del temps omple de ruixats les tardes de Diumenge i l´horabaixa em fa sentir el darrer fred de la primavera sota dues samarretes, una de màniga curta, l´altre de màniga llarga.

El sol de ponent hi és i no hi és, i part dels núvols semblen girar-se cap on destil.la aquell la seva força amb sobtada rapidesa, com si notessin lleument la seva escalfor sobre les seves esquenes....el forat per on emergeix Fabien és avui difós, i ara és aquí, i adés es perd en la llunyania, en un horitzó calcat de primers i darrers plans.

Al pati del cel tot és oblit, la memòria arriba al seu zenit aquí dalt : mentre un puja es van deixant enrera tots els pensaments ; mentre es baixa es van recuperant; mentre el vent bufa i el cel juga es basteix un puntal en solitud.

Me n´hi vaig sense saber-ho. M´hi han portat unes ombres breus sobre una paret blanca dins una cançó que parlava de bones persones.

5/6/10

Enclauats

El xicot de la companyia de seguretat sembla que ja ho té enllestit. Després de dues setmanes sense, finalment ha tornat amb l´interfon arreglat. Aquest és un aparell senzill : un petit altaveu, el timbre i el teclat numèric on cada dia de l´any els empleats de l´oficina pitjen la mateixa combinació de quatre números per entrar a la feina. Un gest nou i habitual, aquest de marcar quatre números : pins, contrasenyes , passwords ,claus...el món on es viu avui en dia no pot passar sense ells. Es diria que cadascú hauria d´anar amb un llibret de contrasenyes, com feien els vells espies en les pel.lícules d´espies, i anar anotant les paraules, lletres, números que desxifren els secrets de la modernitat.

Tot això, al xicot de la companyia de seguretat li importa ben poc. Quan acaba la instal.lació, entra a l´oficina i s´adreça a tothom i a ningú en particular, amb la veu monòtona i mig adormida del qui repeteix sempre les mateixes preguntes, anodines i tristes, si la tristesa es mesurés pel to impersonal d´una pregunta trascendental deixada a l´aire d´una oficina un Dilluns al matí.

-Perdón, ¿ alguien podría decirme la clave secreta ? -

El Jóse ( si seguíssim pel.liculant ) semblaria l´enviat de Déu en una pel.lícula de freakies : cabell rasta, patilles de diavolo, arracada al nas i una jaqueta blau elèctric oberta on s´hi veu un canutu fumegant rera la cara del Bob Marley mig confosa pel negre de la samarreta dibuixada. Es queda dret, les mans a les butxaques dels pantalons deixats de la mà del déu que l´ha enviat allí un Dilluns al matí.

El silenci del matí sembla correspondre com cal a l´enigma de la clau secreta. La Domi, sol.lícita, simpàtica i a més, espavilada i intel.ligent, sempre respon la primera atenta a tot el que es diu dins l´oficina. Davant la pregunta, mira al sostre i pensa. Instintivament aixeca la mà i sembla teclejar un teclat imaginari. Murmura, mentre observa a l´unic comany que és amb ell en aquest moment. En Bernat, callat per natural contrapes al caràcter d´ella (dins les evolucions naturals d´anys de compartir feina), també ha escoltat la pregunta, perquè està fent el mateix moviment amb la mà, indecís. Els dos moviments guarden relació : primer dibuixen una linea horitzontal, i després una altre en diagonal, repetint-se. El Jóse sel´s mira tots dos, esperant resposta.

-Cuatro - seis- nueve- uno – Fa ella.
-Sis- quatre – dos – nou – Fa ell.

La Domi sent la clau d´ell. Pensa que pot tenir raó i tecleja la nova combinació. Si, podria ser aquesta, tot i que el moviment no li quadra. En Bernat prova la d´ella. No, segur que no, el primer moviment sempre és de dreta a esquerra, i no el revés. Tot i que els números...La Domi riu, mentre es gira cap al Jóse .

-Diria que es … que hi dius Bernat tu... Sis...-
-El sis és el primer, seguríssim.-
-Tu creus ? . Bé, podria ser, llavors el segon té que ser el quatre.
-Angelamaria ! Sis – quatre. No falla.

En aquest moment entra el Ramon, amb el cafè a la mà. Això vol dir que són les nou.

-Ah Ramon- diu la Domi adreçant-se-li- te´n recordes de la clau secreta per entrar ?-

En Ramon té bona reputació pel que fa a memòria. Mai falla.A banda de la memòria, té una seguretat ben apamada, a vegades regada amb un toc d´autosuficiència petulant . Es mira la Domi, somrient.

-Es clar que si. Caram, què t´has fet avui als cabells ? Estàs que te sales. Deixa que hi pensi ... A veure...inicia el mateix moviment iniciàtic amb els dits fet pels seus companys, invisible, com qui el.labora un complex truc de màgia. La resposta no es fa esperar , i la diu directament al Jóse, que s´està adormint dret amb les mans a les butxaques.

-Eh, jefe, apunta : Siete – nueve – uno – seis – Ya puedes ir a probar .- La seva seguretat també és un pèl intimidant, quan cal.

En Bernat, que el coneix, no insisteix. Prous problemes té amb el projecte que li ha encomanat el Sr. Mestres, el gerent, el qual és tancat al seu despatx des de primera hora amb el comptable. Al cap d´una estona però, es tornen a sentir les passes arrossegant-se del Jóse. I el Jóse torna a aparèixer, imperturbable rera els seus ulls mig clucs de Dilluns al matí.

-No funciona- diu lacònic.
-Impossible, nano. Ja ho has marcat bé, això ?- diu en Ramon sense girar el cap de la seva pantalla . -
-Siete-nueve-uno-seis – el Jóse llegueix la combinació del paper mig arrugat mig tret de la butxaca.- No falla- afegeix amb la socarroneria del qui ja ha passat per l´experiència.

En Ramon ara es gira, i se´l mira de dalt a baix una estona.

-Esto es que se ha descodificado l´interfono, seguro.- sentencia finalment.

-Sis-quatre-dos-nou. Ramon, fes-me cas- la veu del Bernat, inmutable, sorgeix de darrera la pantalla. Bé ho pots provar, no ,Jóse ?-
-Si, pero puedo pasarme así toda la mañana-
-Té rao. I no pots gravar una nova combinació ?- diu en Ramon, girant-se.
-Lleva un buen rato, y la antigua ya está grabada. Además, si pongo una de nueva, tendreis que memorizarla, y la que hay ahora ya os la sabeis todos. Bueno, casi todos...- es mira la Domi, però aquesta té el cap encara al sostre.

-Doncs ja t´espavilaràs, nen. Tu mismo, yo ya ...-
-Aviam, Ramon- interromp en Bernat, que ja no s´aguanta més i s´aixeca. Va amb un paper a la mà. - Anem a fer-ho bé- Aixeca el paper i el posa a l´alçada del rostre. Al paper hi ha un teclat dibuixat , amb els números dibuixats grans amb rotulador negre.

123456
789

-Ara, Domi, t´aixeques i fas com cada dia. No pensis en res, tu vine i marca. I tu, Jóse, al loro.-

La Domi s´aixeca amb afectació i fa el paper encomanat. Els tres homes se la miren, perquè la Domi té bona davantera.

-Mira que si ara entrés algú...- que diu en Ramon. La Domi ja està teclejant. Ho fa ràpid, sense pensar-s´ho : nou- set – quatre – tres.
-Que curiós, és ben diferent del que he dit abans.- El Jóse treu el paper rebregat i apunta la combinació d´esma.

-Bueno, alguien más ?-
-Agafa´l tu ara, Domi-
En Bernat li dóna el paper. Ella l´agafa i l´alça. En Bernat se´l queda mirant, mentre en Ramon s´aixeca i s´apropa. En Bernat dubta i fa dos moviments diferents. En Ramon l´aparta.
-Deixa...- Torna a marcar- Casu´m dena. Set-nou-u-sis. Si és que no falla.-
-Com una escopeta de fira, Ramon-
-Bueno, què, que cansa això d´estar fent la mona amb el paperet. Bernat, l´experiment no funciona.-

Es queden mirant el paper una estona, mentre el Jóse sembla que torna adormir-se, les mans a les butxaques.Mentrestant, se sent l´automàtic de la porta, el soroll de quan algú ha pitjat la combinació correcte. Però, ensimismats, no el senten, tret del Jóse, acostumat per deformació professional a advertir aquesta mena de brunzits metàl.lics en qualsevol situació. El cas és que mig es desperta i gira el cap, apartant-se tres rastes de sobre els ulls.

-I què passa aquí aquest matí ?- Els altres tres es giren, a la vegada . A la porta hi ha l´Encarna, que comença a quarts de deu, les ulleres de sol aguantant-li el serrell, el bolso a l´espatlla i el correu a la mà, com cada dia de la setmana.


-I tu com has entrat ?- pregunten el Bernat i el Ramon a l´uníson.
-Coi, per la porta, com sempre.- i assenyala la porta- Per cert, ja han arreglat l´interfon.
-I quina és la combinació ? - La pregunta és a tres veus, inmediata.
-Eh,eh, eh., tranquils. Què voleu dir, la combinació ? Que us trobeu bé ?-
-La clau secreta, dona.. La de l´interfon – diu la Domi apropant-se-li, com qui veu un àngel salvador.
-Ah, que encara no....- repara en la presència del Jóse, el qual sembla cansat de tant girar-se.
-Espereu un moment... -L´Encarna aixeca la mà i comença a fer el moviment fatídic i imaginari-
-Noooooooooooooooooooooo – la resposta és un lament greu i coral, mentre la Domi aixeca el paper davant d´ella i es posa a riure. L´Encarna no enten res.

En tot això que passa, la porta del despatx s´obre i apareix el Sr. Mestres.

-I bé, què és aquest xivarri, nois ? Ja sabeu que estem a fi de mes ? - En Ramon i en Bernat giren cua i tornen a la feina. La Domi plega el paper i també torna al seu lloc, disciplent. L´Encarna deixa el bolso a la taula mentre sembla fer càlculs mentals. El Jóse s´ho mira tot, el paper rebregat a la mà , la cara permanentment emboirada pel canutu del Bob. El Sr. Mestres es mira les rastes que mig li tapen els ulls.

-Yo sólo queria saber la clave secreta para abrir la puerta de afuera- diu ell, definitivament avorrit.

-Ah, la clau secreta. Em penso que la tinc anotada, espera...-
El Jóse aixeca el cap, esperançat. Espera, les mans a les butxaques. De dins estant, se sent la seva veu clara i forta :
-Tres- u – nou- quatre. -

I quatre mans s´aixequen sense voler al precís moment, invocant la clau secreta, mentre el Jóse torna cap a fora i el Sr. Mestres desa el full on té anotades totes les contrasenyes, i els passwords, i els pins que oblida de tard en tard ; quan els dits, per obscures raons, semblen no contestar als automatismes del cervell que els governen, i el fet de pensar-hi, fa sorgir el dubte.

Però tot això tampoc importa al xicot de la companyia de seguretat, el qual tanca la tapa de l´interfon i tecleja la clau secreta. I el brunzit sona, metàl.lic...salvador.