A Québec s´hi arriba arran de riu, a través d´una carretera llarga de suaus contorns, de cases d´estiueig, de pobles plans gens cridaners ; de camps de blat de moro, de Harleys i Goldwings dibuixant l´asfalt de vores verdes agostines. De ciutats pulcrament netes, onerosament ajardinades : els parterres florits com els fruits de la terra posats pels habitants d´aquestes terres que viuen altres èpoques de gel i neu;són com ofrenes a la calidesa d´aquest mes, i Trois Rivieres, on ens aturem a estirar les cames una estona, n´és un bon exemple.
Des d´aquest creuament de camins,seguirem el curs del riu en direcció nord-est, i de mica en mica la vista des del parabrises del cotxe va adquirint una profunditat innusual, un marc dins el qual la natura es presenta com un quadre sense obstacles, d´una finitud d´oceà, al fons del qual, entre els núvols que es van trencant a mitja tarda en un cel blau motejat de blanc, les figures inequívoques dels gratacels de la ciutat apareixen trencant l´horitzó pla com en un còmic de ciència ficció, on la ciutat sembla la darrera de les colònies d´un futur incert.
Aquesta percepció inicial es va dimensionant,i va adquirint els tocs urbans de les grans ciutats per on hem passat : el mateix extrarradi de ciment, de indústria, de vivenda i nusos viaris ; un peatge per accedir al rovell d´ou de la història, els centres de les guíes turístiques, el punt de trobada dels ciutadants d´occident.
En aquest sentit , la Vieux cité de Québec resta inmaculada rera la raresa que suposa veure les muralles que l´envolten, símbol d´assetjaments anglòfils d´un passat no massa llunyà.De carrers sinuosos, el casc antic resta sobre un assentament elevat per sobre el riu, que el protegeix pel seu darrera, al nord.De cara al riu, però, hi trobem la part més antiga, l´Églesie du Notre-dame des Victoires, a la plaça Royale, que data del segle XVII. Es pot pujar després pel carre Petit-Champlain, de cases estretes i florejades de testos penjants.Com de penjada queda la famosa escalier Casse-cou, al capdemunt de la qual un organista toca Mozart sota la mole del Château de Frontenac, visible tot pujant a l´esquerra de les escales. Aparatós, però no inadequat al to dels edificis, és la referència visual de la ciutat, un hotel de luxe d´estil victorià de la cadena Framont, on els autobusos i els cotxes carregats de turistes s´hi passen el día desfilant, voltant la Plaça d´Armes que hi dóna accés, i que és l´eix per on tothom hi acaba passant.
Però per descansar de tantes escales i aixacaments de cap, res millor que la terrassa Dufferin : un llarg mirador amb bancs alineats on la gent llegeix, pren gelats, s´abraçen les parelles o parlen els vells amb els néts, on les gavines ja fan estada a les baranes,o on un acordeonista vell mira de fer uns dòlars tot tocant cançons velles, amb una veu rogallosa i pansida.El sol es trenca rera un núvol i la mica de pluja que ha caigut ha carregat l´ambient d´una lleugera xafogor, que l´aire del riu confon de subtilesa semblant a la d´un suau perfum francès.
Després pujarem més escales a través de la Promenade des Gouverneurs, que enfiles fins a la Ciutadelle, que és la fortalesa militar pròpiament dita.des d´aquí es poden contemplar els Champs-de-Bataille i més al fons, l´Hôtel du Parlament i la Manège Militaire.
Tornarem tot baixant cap a la muralla i per dins els carrers de l´esgraonat munt de cases no hem d´oblidar la petita Rue du Trésor, el carrer dels pintors, atapeït com pocs de gent, de pintures, d´aiguaforts on es representen invariablement els vells edificis de la vella cité du Québec.
