... an uns

De totes les formes
d'escriure uns versos.
De totes formes

-em dic a mi mateix-

l'inici ja perilla
més enllà de tot.

No hi ha baríton que temi
una cantata de Bach.
Tot aquest alemany
tant viu i melòdic

-em dic a mi mateix-

hauria de ser ben fàcil
liquar el pensament
malgrat aquesta por.

Màgic i potent,
sense forma possible
perfecte a tal efecte

-em dic a mi mateix-

que deu ser això,
l'excusa clàssica
del mal pagador.

Acabar doncs,
pot resultar més fàcil
i potser més digne

-em dic a mi mateix-

amb un t'estimo
i un sempre vostre

a l'espera de nits
on rimes i llunes
siguin més plenes.






( i una signatura
  finant el paper )

Vida d'un nàufrag ( X )

El nàufrag es desperta. Ha somiat que escrivia un somni, però no en recorda res. Ha obert el llibre cercant un petit miracle, però aquest no es produeix. Del somni només en recorda dues paraules : dawan i imazighen , paraules sense sentit que, malgrat tot, anota en majúscules sota la darrera entrada escrita abans d’ adormir-se. Després fa l’ habitual : surt i fa unes braçades a la llacuna, per acabar-se de despertar ; esmorza unes peces de fruita que té guardades dins una pica on corre l’aigua lentament filtrada a la paret més obaga de la cova. Després torna al mapa, amb lleugera impaciència. Aquest li indica el següent punt a descobrir . Té que cercar un lloc anomenat el clos d’en Jonàs. Segons el tosc itinerari s’ hi arriba seguint una galeria que parteix d’un punt de la caverna on va anar a parar ahir. Aquesta galeria és força llarga, va en direcció perpendicular a l’altra per on va arribar en primer terme, i que parteix d’on es troba ara, lloc que no surt indicat al mapa. És a dir, que el mapa l’allunya del que ja coneix. Els mapes serveixen per això, pensa el nàufrag.

Com que disposa de temps, decideix ser fidel al seu compromís de no seguir cap instint immediat, com haguera fet abans. “Abans”, pensa. “Abans” ni haguera tornat, pensa. “Abans” també tenia tresors per trobar, i no en vol, de tresors. El pirata que el va dibuixar tenia, segurament, les mateixes intencions que les seves d’ “abans”. Es mira el plano i pensa si no l’hauria de cremar. Però llavors recorda el cofre i en com era just al costat del seu cos de nàufrag damunt la sorra de la platja. Té un sentit, aquest fet, per més casual que sembli. La casualitat ens posa a disposició nostre un munt de certeses cada dia, com la de que no hi ha dos dies iguals. I el mapa ha sigut com un leitmotiv, en aquest sentit, on la fi és, simplement, una X. El final o la finalitat ? I per a què ? Aquestes raons que suren per la ment del nàufrag li provoquen una por incerta i absurda per un final que mai un mapa atorga, i menys un mapa com aquell, que el tanca a pany i forrellat dins l’illa. En certa manera és com si fos un mapa del mon, quan el veiem penjat d’una paret :  no pensem mai en que el mon és rodó, i que per més que veiem els continents a través de llargues distàncies longitudinals, el que fem sempre quan les travessem és anar a parar a un mateix punt de partida, com William Fogg i els seus vuitanta dies. És a dir, que el mon pot resultar tant petit com el de la seva illa. Tot el que fem és anar donant voltes, tant si ens movem com si no. El mateix mon circula al voltant del seu eix, en una òrbita espacial. Un mapa és només una il·lusió. Convençut amb aquest raonament, el nàufrag deixa de pensar i va a cercar les seves trampes i esquers, doncs el primer amb el que pensa sempre és en menjar, a l’illa.

Camina. De sobte sent dins seu una mena d’aflicció, com un petit desesper que li és familiar. S'atura, espantat. La coneix, aquesta aflicció, li passava de vegades, sense avisar. “ Abans” li passava, aquí a l’illa encara no, fins ara : un desassossec, una constatació  de que tot el que l’envolta de repent, es converteix en un pes feixuc. S’atura. El cor li batega amb força. El somni, ara, el recorda perfectament. Recorda l’angoixa, el vell, la plana, la foscor i la llum, ella. A la caverna va dir el seu nom en veu alta. Un nom perdut, la única paraula pronunciada a l’illa. Potser n'és el detonant, d'aquesta sensació oblidada. Hi havia una època en que el nàufrag en patia, de detonants d'aquesta mena : paraules, cançons, llocs, moments tant sols, que li originaven una inseguretat en tot allò que feia després. Llavors creia en ells, creia que d'alguna manera evocaven angúnies del seu subconscient, i mirava d'evitar-los. Fins que amb els anys, es va adonar de que no tenien res a veure amb que li passava realment. Res a veure amb aquesta sensació retornada , que a pesar de no agradar-li gens, el fan sentir especial, diferent, únic. No, el nom d'ella només el va fer somiar més del compte.  

I perquè el feia sentir únic ? “Abans” aquest sentiment anava seguit de l’adveniment d’algun fet negatiu. Era com un poder que tenia, una mena de capacitat d’endeví, l’avís d’una desgràcia. El problema és que no en sabia res, del que passaria. Com la tremolor del terra abans d’un terratrèmol, perceptible només per alguns animals, a ell li venia aquell encongiment d’ànima. Després, la notícia d’un accident, d’una mort, d’una malaltia sobtada...mai en ell, sinó a gent coneguda o propera. Li havia passat unes quantes vegades, les suficients per no creure-s’ho massa però per advertir-ne la causalitat. No era sempre, per sort per a ell. De totes maneres, el desconeixement i la immediatesa de l'esdeveniment feien que no hi pogués fer res. Era una capacitat aquesta de la qual no en treia més que una desesperança pel fet de no poder-hi fer res, una petita escletxa anunciant-li desgràcies, sense nomenar-les, però oferint-li la certesa de que el futur, estava d'alguna manera escrit.    

Resta doncs, inquiet.Alça el cap, cercant ajuda, mentre intenta respirar amb inspiracions més llargues. Un oreig mou les capçades dels arbres per on transcorre el corriol conegut, amb so de conversa apagada. Quan passa això el seu cervell els hi parla, com si d’alguna manera se l’escoltessin. Quan parla així, la veu de dins seu és la d’ella, de deix greu i lleugerament profunda, amb una pàtina de calidesa continguda, com si així els arbres l’entenguessin millor. Una bogeria ? els hi pregunta. No, contesten, no ho és pas. Segueix caminant, afegeixen amb idèntica veu. Continua. Somia, si pots. Aquesta illa ara és casa teva. El nàufrag s’inventa converses per tranquil·litzar-se. Aquí no ha de patir per ningú més, pensa. No té que passar res de dolent. Es passa la mà per la barba i els cabells llargs ; es mira els vestits, mig esparracats que li pengen per tot arreu perquè s’ha aprimat força ; les bambes, que porta  a les mans i mira de gastar el menys possible...camina descalç sempre que pot ; el sarró fet de trossos de lianes, on dos ous hi descansen rapinyats d’un dels nius que amb paciència ha anat localitzant, i que li suposen una felicitat inesperada en la seva dieta diària, com quan troba una bona roca plena de musclos. Què li pot passar ? O a qui ? A algú d’ ”abans” del qui ja no en sap res ? El nàufrag ja no té res a témer, en aquesta illa. No deixa de ser un sense sostre com els que veia ajaguts al mig de la ciutat. Només té por a la pròpia malaltia o a la mort, i així  i tot no li preocupa massa. Els primers cops que li va passar, es pensava si no tindria alguna cosa al cap, alguna malaltia mental. Al nàufrag li fan pànic, aquestes coses. No poder controlar el propi cos ni les emocions el fa sentir vulnerable i dèbil ; i és llavors quan la vida sembla penjar-li d’un fil mentre li dura aquesta incontinència. Però això era només al principi de tenir aquests episodis, que mai anaven a  més però tampoc desapareixien. Quan passaven sabia que marxarien tal i com havien vingut i que llavors, alguns cops, alguna cosa succeiria.

El nàufrag arriba a la platja coneguda. L’oreig ha desaparegut i una calma inusitada s’ha instal·lat en tot el paratge. Mira a l’horitzó i darrera el cel blau una profunda nuvolada avança, d’un color gris vetat de llargues línies blanques, amenaçadora. Cada pocs segons, llampecs baixant al mar, il·luminant-lo. El nàufrag s'ho mira i respira per fi, alleugerit. Ara ja sap el que li ve a sobre.

... i una peli

Escrivint la darrera entrada em va venir a la memòria una pel·lícula de bon record, amb una banda sonora preciosa, que em vaig comprar. En aquesta historia, la moto té el seu protagonisme. Al final - o no tant al final -, la moto es mor. No és una Triumph, tot i ser anglesa també.  

Veig que al Youtube hi és, però en versió original.

Triumph

Aparcada al carrer una moto, una “Triumph” de color negre. Hi és de fa uns quants anys. El seu propietari pateix un trastorn mental i suposo que per això, no la pot conduir. Mai se l’ha vist a sobre d’ella, però tot i això, la va canviant de lloc, tot i que de vegades, pot estar-se mesos sobre l’acera, davant de casa seva. Podria ser el principi o el final de una història, la d’alguna altra persona. Més aviat seria el final : la moto apareixeria com un element que serviria de nexe dels diferents capítols, com un actor secundari, sempre inactiu però present, una reflexió sobre el tema central d’un llibre, o d’una pel·lícula . L’espectador, d’alguna manera, pensaria en ella sense fer-ho, com un parent llunyà, o com un anhel desconegut. Només al final s’engegaria, i ho faria el protagonista. El veí desequilibrat li regalaria, per fer el que volés amb ella. Se n’aniria. Ni cal dir que el protagonista no ha conduït mai cap moto, tot i que aquella sembla feta expressa per a ell. Algú li ho diria. Li diria : “T’estava esperant, ara ja podem marxar. Ves allí on ella et porti “. Llavors marxaria i el millor de tot, com passa a les pel·lícules, es que no sabríem mai el seu destí ni ens ho preguntaríem tampoc - la llibertat no té casa, pensaríem si reflexionessim sobre aquest fet-. El fet és que finalment, sentiríem el motor allunyant-se, carretera enllà. I així s'acabaria la història, amb aquest so que queda molt bé per acabar un llibre, però que a la vida quotidiana, només serveix per despertar-te quan estàs a punt d'agafar el son.

A l'Alzina Bonica

L’Alzina Bonica. Fa uns dies vaig aconseguir de fer-li un parell de bones fotografies. Contrallum en blanc i negre. Un raig, en una d’elles, s’allarga entre les branques centenàries fins quasi bé arribar al terra. Era a la tarda, després de sentir alguna tronada llunyana, pel Bages. M’hi vaig passar una bona estona. A l’acabar, me la vaig mirar i li vaig donar una tustada amable, amb la mà, damunt l’escorça, com aquelles que es fan als amics després d’un cert temps de no veure’ls. El contacte va ser aspre i dur, tal i com era d’esperar. Quieta i forta, senyora del seu bosc, del seu tros de terra. Em vaig allunyar sense girar el cap. Ho faig sovint ara, de no mirar al darrera.

Després em vaig asseure vora el Coll de Boix, arran de camí, davant una vista senzilla de turons, suaus i feréstecs . El vent de migdia, molt suau, salvava el meu cos dibuixant-lo damunt la pell en lleu carícia. Ara també m’assec més sovint, i miro sense veure res. El cel blaveja damunt la pinzellada blanca del dia, allargassant ombres d’arbres. Llavors el paisatge s’obre com una flor i el mon deixa de ser una mena de presó de la qual no en soc conscient fins que una darrera l’altra, el propi cos s’allibera com un globus del seu aire d’aquells neguits invisibles i permanents; com certs sentiments, sempre a dins, endins, dels quals no en sé res. Desapareixen, sense més, pendents d’identificar. Llavors m’aixeco i segueixo el camí, lleuger i cautelós, com aquell raig de llum que no acaba de tocar el terra.