Pomes

I torna la pluja sense cap ressò de poesia. Davalla forta, sense fre i me la miro amb els colors prenyats del cel : negres, grisos i blavosos de cala antiga. S´acaba a l´obrir la finestra. Tot seguit entra l´aire poblant l´estança, agafant-me amb la calidesa del bon temps, perquè aquí sempre fa bon temps.Com aquell de fa uns díes passejant entremig dels pomers, amb les caixes de bona fusta a punt per ser omplertes; a l´ombra dels pollancres envoltant el camp, caminant al pas del tractor, feinejant mandrós pel matí ple de vermellors a punt de ser collides ; amb l´aire de la xafogor encara endormiscada, esperant  despertar-se al migdia.

Només el dubte al veure altres pomes, caigudes enmig de les files endreçades, Aquell pensament de les pomes caigudes abans d´hora, quan encara feia bon temps. Dubte, neguit, record. No sé si ara, amb aquest aire de pluja tot pensant en el bon temps, resulta més fàcil d´entendre. Es tracta, doncs, de fer com Eva i queixalar la poma ? Mastegar la vida ? No hi ha remei per les pomes caigudes pel bon temps, no hi ha remei possible. Però no és tant sols això, hi ha pomes agres i pomes dolces... 

Plou i penso en aquelles pomes. Plou i crec que fa bon temps.Potser aquesta és la resposta, que sempre fa bon temps.M´adono que faig servir massa la paraula potser.Ho sé. Potser hi ha masses respostes. 

" an apple a day, keeps the doctor away ", que diuen els anglesos.

Petit quadre d´estiu

Sorprenentment, el quadre es revela dins el paisatge, com si fos dins del mar - o el mar dins seu -, l´expressió darrera del pintor que hi braceja  més avall de les roques, dins la cala d´aigües serenes. El vespre abans – o qui sap si fou uns vespres abans – llegia aquell conte  anomenat “ Undr ”, que vaig recordar a l´encetar el camí i aturar-me per primera vegada, mirant de capturar la imatge del cavallet i els olis sobre el quadre. Possiblement penjat a la paret d´una casa de ciutat sols aportarà el benestar al propi pintor, que li recordarà el dia aquest, que durant uns segons, sense ni tan sols avistar-nos, vam compartir sense voler-ho. Possiblement la fotografia que n´he fet representarà per mi això mateix, però això ho penso avui, mentre escurço la imatge dins l´ordinador. Durant el matí- ara hi sóc altre cop -, camino albirant l´horitzó del mar, recorrent sota un bon sol part d´aquesta costa que en diuen Brava; albiro el blau fins al fons, i em desentenc sovint dels banyistes, dels campings, de les torres i cases que es succeiexen.El mar va sorgint, indefinidament. De vegades sorgeix l´ombra d´uns pins en la geografia dibuixada als mapes que travesso ; en un moment donat, dos cedres, robusts i alts airegen el meu matí.

De fet, però, hi ha el pensament recurrent mentre es viu dins un marc poc habitual, difícil de repetir-se en el curt futur dels propers mesos, com aquest. De fet, em pregunto com puc sentir enyorança del que estic vivint. Ni tan sols el futur inmediat, que em represento dins la frescor de les aigües del capvespre, se´n salva. Ni el dinar a la terrasseta del petit restaurant al final del camí, ni la cervesa entrant a glop – aquest primer glop de cervesa de canya ple de felicitat -, ni la caminada de la tarda pels camins solitaris que menen a la Vall de la Santa Creu, ni el Port, ni el retorn albirant la lluna sobre els turons crus del far del Cap de Creus, ni la revolada dels llums als turons de Roses. Ni, finalment, altre cop les campanades a les que m´he acostumat en dos díes, tan diferents de les que escolto ara mateix...

Res se´n salvava d´aquest enyor, abans i tot de que succeís. Mirant ara el quadre, recordo aquest dia com si l´hagués acabat de pintar jo mateix, i no resta aquell enyor, sinó un altre d´una altre mena, aquell que és com un adéu, difícil d´explicar.

Avui rellegueixo el conte de la paraula que vol dir meravella. Però com el protagonista del conte, cal agafar l´arpa i buscar-ne una altre, una de diferent però que vulgui dir el mateix. I en aquestes estic tractant de descobrir-la, mentre escric com si estigués encara rera les persianes. Callo doncs, que sona una campana: una estrella fugaç, com la lluerna del vers.

Descans

El retall d´un teulat

em sorpren vesprejant

amb l´horitzó. Veus ?

Només cal mirar 

entre persianes de capvespre

per descobrir l´incert

d´aquesta hora sense nom :

ara haurem de poder veure

com es decideix la pluja.

Roser Riu i Costa

Algun lloc, alguna hora

Encara uns granets de sorra entre els dits. I la coïssor al canell de la carícia d´una medusa. Encara els cabells encrespats de marinada. Rera la persiana segant el sol, s´atrinxeren pensaments.El campanar toca dos quarts. Dos quarts d´alguna hora. En algun lloc.

Mil calles

En la quietud solitària dels matins del mes d´Agost un soroll em desperta. Més que un soroll, una antiga cançó, sortint d´uns altaveus que, malgrat no veure´ls i a pesar de l´estat semiinconscient de les vuit tocades, sonen de cotxe ja antic, de cinta de casset dins una d´aquelles ràdios que s´engegaven fent girar una roda de color negre. El tub d´escapament atrotinat sembla corroborar el pensament; el seu soroll deu ser el motiu de l´alt volum que per un moment copsen les oïdes.Moment, perque es tracta d´això, d´un moment amb la frase de la tornada coneguda en mig del batibull del motor tractant d´aparentar una velocitat que només sembla donar el carrer en baixada, la velocitat que sent el qui és dins del batibull del motor i la música atrotinada, a punt en qualsevol moment per posar-hi punt i final.

Podria ser un Autobianchi. Podria portar un adhesiu de I love...al darrera. Podría haver sortit d´alguna seqüència temporal desmarxada. El cas és que el casset potser porta com cent mil voltes rodolant, i ja no sóna tant bé com abans. I tant ràpid com passa se´n va, i em deixa amb la lletra als llavis abans de poder-la seguir, carrer avall... abans d´adormir-me altre cop en un matí quiet i solitari d´Agost.

...y no sé cual he de elegir...

Del qui fou poderós

( extret de l´incunable llibre dels arbres, escrit en la seva llengua, aquella que encara fa parlar el vent )

El van ferir de mort. S´arrossegà fins arribar a recer d´un bosc, d´arbres alts de lloms grisos. En la penombra guaridora del sòl buit es va deixar caure i s´adormí, els ulls esbatanats fixos en la claror verda del més enllà. Travessà el túnel del temps a la velocitat de l´inexplicable : cada record esdevingué una arrel, i cada arrel nuava el seu cos a la terra. Despertà en un intent titànic per aixecar-se. Les arrels, profundes, sorgiren d´on feia anys el seu cos ja havia estat desbastat. Ell, antany poderós, encara es creia home. Alçà el tronc, obrí els braços, i sentint el fil de sàvia dins seu, va rocordar-se de l´antiga misericòdia divina . La rebutjà sense poder ni arribar a cridar. Així fou com finalment va morir.

Ara només en queda un faig, que sembla que s´arrossega, que sembla que s´aixeca i gemega, que sembla posseir l´esperit d´un home atormentat. Si algun dia us topeu amb ell, penseu que ja no té ànima d´home, que com la pedra fossilitza una petxina, així resta el darrer intent d´un home de voler ser home. Mireu el sostre verd de les seves fulles, quan us hi passegeu a l´estiu. I mireu d´escoltar el vent, explicant les seves històries...

Els arbres no saben mentir.