Hipnosi

El ventanillo se abría al cielo oscuro de la noche. La lámpara encendida hacia más alto y más inmóvil a Román, sólo respirando en su música. Y a mi llegaban en oleadas, primero ingenuos recuerdos, sueños, luchas, mi propio presente vacilante, y luego, agudas alegrías, tristezas, desesperación, una crispación impotente de la vida y un anegarse en la nada. Mi propia muerte, el sentimiento de mi desesperación total hecha belleza, angustiosa armonía sin luz.

Y de pronto un silencio enorme y luego la voz de Román :

- A ti se te podría hipnotizar...¿ Qué te dice la música ?

Inmediatamente se me cerraban las manos y el alma.

-Nada, no sé, sólo me gusta...

-No es verdad. Dime lo que te dice. Lo que te dice el final.

-Nada.

Carmen Laforet, " Nada " ( 1945 )

Best-seller

 Cada mes en comprava tres o quatre. Qui diu cada mes, diu potser mes i mig, potser dos mesos, tot depenia de la necessitat i la celeritat en consumir-los. No era un consumidor voraç, tot i així  en comprava més que la mitjana : de cinquanta a seixanta euros cada cop, de manera sistemàtica.

 L´activitat aquesta li era plaent. Aprenia coses de moltes coses diferents, gaudia de llocs on no havia anat mai, de vides al.lienes també. Podia saber quin gust tenia un bistec de búfal, per exemple. També podia fer viatges en el temps, somniar amb els somnis dels altres, anar a la lluna de vegades o escalfar-se sota el sol d´alguna platja desconeguda. Reia sol o es posava trist. Plorar, no, perquè de plorar no en sabia.Malgrat això ,fins que no es va trobar un dia que no tenia diners per fer la compra habitual, no es va adonar de tot el temps que perdia fent-ho.

 Per sort, durant un temps la seva economia es va malmetre. Al principi, va recórrer a les restes del que ja tenia, però aviat se´n va cansar. Va ser llavors que es va dedicar a fer altres coses, o, més ben dit, a millorar aspectes de la seva vida amb el nou temps disponible : va aprendre a cuinar, es va fer un jardí, començà a fer esport. També sortia, quan els diners van anar tornant, molt de mica en mica. Tenia una feina nova, va deixar de fer de traductor pel diari on havia treballat tota la vida. Anava al cinema, a algun concert, després va recuperar antics amics i sortia a sopar, de copes. Va deixar de fumar. Renovà el seu vestuari, es va retallar la barba segons els cànons de bellesa del moment. I és clar, conegué una dona amb qui va iniciar definitivament una nova vida.

 En tot aquest procés el seu cervell va desfer-se progressivament de totes aquelles percepcions adquirides pel seu antic hàbit tan lligat a la solitud. Va anar perdent una capacitat aguda per fixar-se en tot allò que l´envoltava : la caiguda de les fulles a la tardor, un bes fugaç un dia de pluja sota un paraigües, la mirada d´un maniquí dins un aparador...coses absurdes com aquestes, mancades de sentit. Sobretot, però, va anar disminuint a cada dia que passava aquella estranya capacitat per inventar-se històries partint d´allò tant avorrit que l´envoltava quasi bé sempre, el que ell anomenava íntimament el seu darrer refugi, que no era altra cosa que la seva pròpia imaginació. La intuïció cap a allò sempre desconegut que només els llargs silencis provocaven, desaparegué igualment. La mateixa intuïció va quedar arraconada com una vella andròmina a les golfes. Amb ella la manca d´autoestima, fonamental eina per sobreviure arran de terra. 

 Definitivament, va tenir molta sort, gràcies a aquell primer mes sense poder comprar-se un llibre. I després d´aquell primer mes, va venir el primer any. Diuen que el primer any és el pitjor de passar sense llegir res que pugui semblar inútil. Però ell ho va superar fins al punt que, quan es va canviar de pis, va fer una pira amb tots aquells llibres que portaven el seu nom, escrit a mà, a la primera fulla, i els va cremar, com feren els bons amics del Quixot en el seu dia. A diferència d´ells, no en va voler salvar-ne cap.

 Ara tenia clar el que havia de fer, pensava mentre les flames li il.luminaven el rostre.L´èxit l´acompanyava. Una segona novel.la seria ben fàcil d´escriure. Tothom la llegiria.

Watergate

Es tracta d´un anunci ocupant una plana sencera del diari, una fotografia en blanc i negre on s´hi veu una parella de nuvis “ caçats” al vol tot saltant cap a una piscina. Van amb els peus nus, és en el que em fixo a primer cop d´ull . A més, la posició adoptada dels dos cossos en el salt, és tan acrobàtica com estilitzada, on el gest és de pura felicitat : en els rostres somrients, les mans agafades, les cames replegades el just i necessari ; la perfecta sincronia, sobretot en el vestit d´ella, que és del que es tracta.

El casament, simbolitzat com aquest tirar-se a la piscina, és fotografiat de manera perfecta, i és aquí on la meva mirada desconfiada pren un primer dubte mentre em fixo en la piscina de sota i en com ha d´acabar aquest salt immortalitzat al seu moment àlgid ; en com, si surt la foto malament, s´ha de tornar a refer tot el vestuari de la parella, els pentinats, etc., el petit desastre resultant de qualsevol error fatal per a l´obtenció de la instantània perfecta. Clar, dedueixo, no hi ha piscina. La poden haver col.locat després amb el fotoshop, no els costaria pas res. M´hi fixo, i no trobo cap error en la posició dels cossos, en les ombres sobre l´aigua ; m´imagino el salt, miro els raigs de sol, la piscina, els volts de la fotografia : res a dir, però segur que no hi ha piscina.

I a més...- ara m´he llançat a desmuntar una mica més aquesta petita farsa de casament – a més, aconseguir que tota aquesta blancor de vestit s´arreplegui al voltant de les cames d´ella com si d´una rosa blanca es tractés – en una altra metàfora, ara floral, sobre la puresa del vestit blanc de núvia, més de promesa eterna que de virginitat antiga i en aquest sentit les cames nues ho insinuen així – ha de ser com força impossible. Penso en aquesta naturalitat, en com arribar-hi. Hi ha una exposició fotogràfica al Caixaforum de Philippe Hassman demostrant la desinhibició en el gest alhora de saltar, en l´autenticitat dels rostres fotografiats en el moment de saltar. Tot i així, cal saltar moltes vegades, de ben segur. Em poso a mirar la fotografia per enèsima vegada i llavors me n´adono de la posició d´ell respecte a la vorera de la piscina, en l´impuls que s´ha de donar per caure ben bé al mig de la piscina, i penso en la paraula muntatge.

Si hi ha muntatge, és que s´ha fet d´alguna manera, i aquí les possibilitats es van succeint . Per exemple, potser la parella ha estat fotografiada per separat. Em fixo en les mans, en els dits entrellaçats, mà esquerra d´ell i mà dreta d´ella. Deixant de banda el fons, les dues figures estan armoniosament orientades l´una cap a l´altre. Els genolls es cerquen. Sembla doncs que seria absurd fer les fotografies per separat. Però tot és possible, penso, el tractament digital de les imatges fa miracles avui dia. I en qüestions publicitàries, encara més. En l´ànsia de voler tenir la raó, desconstrueixo la imatge fins al final : penso que si no han fotografiat a la parella per separat, ho deuen haver fet junts, però asseguts, segurament damunt d´un tamboret, que després han el.liminat convenientment – la posició d´ell és ben clara en aquest sentit - ; posats a desconstruir – a destruir, penso mentalment amb arrogància – potser fins i tot han canviat alguna expressió facial, o els rostres sencers, o les cames d´ella. Si el decorat del darrera és postís... ¿perquè no tota la resta ? I encara els somriures, impecables.

La perfecció sembla impossible de poder-se aconseguir, com uns nuvis perfectes, com un casament igual de perfecte o una vida plena de perdius i felicitat. Arribats a aquest punt, i seguint les normes del bon periodisme, entro a internet per posar-me en antecedents i poder corroborar la meva fina sagacitat. I em trobo amb això :

Després de veure´l , em quedo com si m´haguessin tirat a mi a la piscina. I interiorment demano disculpes als bons professionals de la publicitat. I a Pronovias, per suposat. I als models. I a mi mateix, per renegar de les coses boniques de la vida. Tot i que em queda un darrer dubte : ¿ perquè al video no surt la caiguda filmada des del davant ? És més...¿ perquè no surt la caiguda sencera ?

Per cert, la Côte d´Azur té racons meravellosos.

Automàtica.8

(...)

No és reconciliar-se ni tornar als orígens. Potser és re-inventar-se, ves a saber, no passa sovint que un vell tema - un clàssic de totes totes - passi per les mans de una gran veu que mai ha defugit del seu ofici, com el vell trobador, i s´ho passi bé donant-li la volta amb el que cal, un baix, piano guitarra, bateria i para de comptar. Que s´ho passen bé, és evident , que improvisen, una mica també. Que trepitgen una mica de funk, de blues i de rock, també.  I no ve tot de les velles cançons populars, del que feien els negres al delta abans de pujar a Chicago i ensenyar als blancs el que era fer música des de les entranyes ? Si, és clar que si. La glòria pels blancs. I en Chris Robinson, blanc d´ànima negre - i amb aquest nas, potser jueu i tot -,  segueix mostrant aquesta veu de mil matisos i jo em quedo escoltant les constants variacions de cada instrument que aconsegueixen allargar la meva tarda de diumenge cap on l´inesperat sempre es delecta, quan algú et diu, ei, encara hi ha Robinsons en aquesta illa que alguns anomenen planeta blau, i penso,  deu ser així pel blue o el blues, o aquest punt trist no mancat de l´afirmació breu : It´s all over now, baby blue. La lletra és una altre història, com els poemes d´en Cohen, ja traspassat - en diuen així de morir-se, també, deu ser pels vint-i-un grams aquests tan famosos - i que tot sigui dit, no ha estat mai sant de la meva devoció i les raons mai són raonables, tractant-se d´un dels més grans cantautors dels darrers quaranta anys. Res a dir. Res més. Retorno, amb aquestes darreres paraules, a pitjar el play. I el cap es mou al ritme de les espatlles, i dels dits, que deixen de teclejar cercant la darrera

paraula

Maquiavelic

I deia en Quino, autor de la vinyeta, que no és necessari dir tot el que es pensa però si que cal pensar tot allò que es diu. El corol.lari, doncs, és evident : Si penses tot el que dius, deixes d´existir; en canvi, si no penses res del que dius, existeixes. 

Els rius d´en Popov

Vaig trobar-me en Popov al bell mig del pont de l´Amistat, fotografiant la crescuda de la riera. Quan plovia com aquella tarda, si sorties prou aviat i et col.locaves en un lloc com aquell, podies veure venir de sobte el corrent d´aigua provinent del nord pel cabal habitualment erm i pedregós d´aquella. Era una imatge realment curiosa, poc vista perquè sempre transcorria durant la intensitat de la tempesta, quan ningú sortia al carrer. De fet jo no l´havia vist mai i si ho sabia era per en Popov, oficialment el sonat del barri. Aleshores als sonats se´ls deixava passejar pels carrers, i solien tenir casa, també; anaven més o menys ben vestits i com la majoria dels sonats, tenien les seves dèries, generalment pacífiques. Tot i això a ell no el veies quasi bé mai, si no fos per la casualitat de topar-hi tornant cap a casa seva després d´una llampegada o un bon ruixat. Enfundat dins la seva eterna gavardina de solapes ben tancades , la càmera lligada al coll , les seves celles arrufades i profusament peludes es giraren cap a mi quan el vaig saludar.

-¿ L´has caçat, Popov, avui ? - li vaig preguntar amb interès. Ell em mirà per sobre les ulleres, apuntalades al nas, just sobre els narius els quals li feien de pinça perfecte. La gavardina se li començava assecar però les sabates les duia ben galdoses, així com la vora dels pantalons. Les galtes xuclades s´enretiraren als costats mentre somreia.

-Oi tant, avui ha estat un veritable espectacle – digué amb veu esquerdada mentre rectificada maquinalment la posició de les ulleres. Girà el cos impacient després de mig segon i les seves mans s´agafaren amb força a la barana per allunyar la vista cap allí on es perdia aquesta, entre les boirines sorgides de l´escalfor sobtada del sol sobre l´asfalt d´ambdós costats enmig dels quals, la pedregosa riera encara mig plena d´aigua podia imaginar-se com el riu que no era. La vista d´en Popov sempre mirava més enllà, quan et parlava.

-Un espectacle, t´ho puc assegurar. L´aigua...- digué mentre aixecava la mà i feia el gest de com havia arribat, apropant-la al seu cos esprimatxat amb els trets gràcils d´onada migratòria -... abans però el rum -rum, l´avís, saps ? - tornà a dir mentre jo assentia sense saber ben bé de què parlava – l´avís de que venia i després he agafat la càmera i l´he caçat almenys tres vegades, abans no passés. - Acaricià la càmera, que ballava damunt el seu pit. La Werlisa del Popov, impecable i lluent, seguia igual. Jo n´havia tingut una, de Werlisa, que no recordava haver fet servir mai, com el rellotge i les plomes estil.logràfiques que eren regals habituals de primera comunió els quals anaven a petar dins alguna calaixera per a fer-les servir, segons deien les mares d´aleshores, quan hagis crescut el suficient. Per això m´agradava en Popov i la seva Werlisa ; era com si ell estigués fent totes les fotografies que potser jo hauria fet també, si no hagués crescut massa. Perquè quan es creix tot acaba fent volada, si no s´agafa a temps.I el temps, per a en Popov,  semblava que sempre havia de ser el pitjor.

-Magnífica- afegí, -realment magnífica, la tormenta d´avui. El riu ha tornat, per fi.-Els ulls tornaren al riu, que encara baixava, però minvant a marxes forçades. El so de l´aigua era ara pacífic i breu, com els darrers remolins dins una banyera escolant-se irremissiblement pel seu forat. En Popov ho sabia i mirava de retenir-ho d´alguna manera. I ho feu amb la única que sabia Aixecà la càmera i va prémer el botó per darrer cop. Llavors es girà i em va saludar amb la mà per allunyar-se sota la calidesa del sol de la tarda com el riu que, de seguida que hi deixaves de parar esment, desapareixia.

El riu transformava aquella part de la ciutat, quan encara podia passar per riu. Llavors podia esdevenir una altre ciutat, amb cert aire de grandesa, abocant-se cap a algun lloc que només en Popov endevinava, un lloc on potser ell havia decidit de viure. Explicar la seva vida fins arribar a aquells moments no li hauria fet justícia, de ben segur. Com l´altre fet, de tots ja conegut, que dins la Werlisa no hi havia cap carret fotogràfic.