La joventut

Nascudes de matinada, cada una de les gotes de rosada manté el seu propi equilibri natural i, sense cap gosadia d’afegir res més , resta convençuda de la llarga i profitosa vida que  l'espera.

Alguna, però, discrepa.

Nadal

L'àngel ha parlat
l'estrella ha anunciat,
el gall ha cantat,
però el misteri és lluny encara ;
l'home ja sap la veritat,
mes, on respira, transparent i clara, aquesta veritat ?

J.Mª de Segarra
El Poema de Nadal ( 1931 )

Davalla, àngel,
i amb el teu glavi d'or,
mata el mort que viu dins meu.

Jaume Galmés 
Nàufrag en el temps ( 1993 )

Somni

Agafo una carretera amb el cotxe. Tinc un paper a la mà, és el tiquet d’un peatge. L’agafo i me’l miro mentre enfilo aquella, recte i llarguíssima. Me’l miro com qui deixa alguna cosa enrere, feliç de fer-ho. Abans, m’he acomiadat de tots i de tothom, tot i marxar només per un dia. No recordo més.

Cap a on aniria ?

Saó

És l'univers

vora el sòl de la tardor;

d'aigua, les gotes.

Vida d'un nàufrag ( XI )

(dietari d'un llibre en blanc )

Bé haig de fer alguna cosa, aquí dins. Escriuré, doncs.

No sé si era un tsunami, però se li assemblava. Tots aquells ocells volant illa endins i jo, cap a la platja. L’instint mai falla i jo l’he notat, aquest malestar. Ja no em fa por; simplement, el segueixo. N’havia de passar alguna de grossa i quan he vist tota aquella nuvolada negre que venia i després, tot aquella calma, no ho he pogut evitar : m’he estirat i m’he quedat ben clapat. Vaig llegir en algun llibre que quan ve temporal s’ha de cercar una posició estable. Qui diu un temporal diu qualsevol desgràcia.  És curiós que quan pitjor pinten les coses, davant del desastre imminent, la meva ànima s’alleuja i una sensació de domini ple pren possessió del meu cos, de tal manera que fins i tot puc permetre’m el luxe de fer una becaina guaridora amb l’exactitud i pau d’un darrer sopar per un pres condemnat a mort. Al tancar els ulls sabia exactament el temps que podia dedicar a descansar.  Ni un bri d’aire, ni un ocell, ni tant sols el remor d’un onatge, només un lleuger xipolleig d’aigua i la llum del sol traspassant les fulles de la palmera sota la qual sovint m’ajec a dormir damunt la sorra blanca, em van deixar ben fregit.  L’horitzó era irrellevant davant la sensació d’extrema pau aconseguida. Jo soc així, els fets m’ho demostren i quan és evident – amb l’evidència de l’angoixa passada – la raó desconeguda per la qual puc preveure fatalitats, el saber del què es tracta   em fa feliç, malgrat el que vingui després. I em trec un pes molt gran de sobre, quan ho sé. I llavors em trobo molt bé i quan estic així el primer que faig es posar-me a dormir.

No recordo haver somniat res, durant aquella becaina, potser perquè la nit anterior en vaig acabar les existències dins el subconscient. Potser és el que els somnis se m’havien acabat o en tot cas...bé, mentre escric això m’he recordat d’una cita triada per un llibre escrit quan tenia una taula i tota la tinta del mon per fer-ho ; deia, si no recordo malament, alguna cosa sobre l’acceptació de la realitat, de com de fàcil és fer-ho per la raó de que intuïm precisament el contrari : res és real. Me’ n recordo, d’aquell conte d’en Borges, es deia “ El inmortal”. Aleshores llegia i llegia per adonar-me de totes les meves limitacions com a escriptor. Eren els dubtes de quan tenia, precisament, somnis.

És, d’aquesta manera doncs, com  va arribar la realitat. L’aigua em va despertar, al moure el meu cos. A l’obrir els ulls al cel, la negror dels núvols eren ben a prop. El vent bufava amb ganes. Vaig mirar el mar i vaig veure totes aquelles onades aixecant-se per damunt dels esculls que tancaven parcialment la badia. Eren enormes. Pel mig d’aquesta, una massa d’aigua havia anat entrant i  fent petita la platja. El meu cos ja començava a ballar al joc de les ones les quals, en processó, prenien possessió de la sorra, amb esperit de conquesta en direcció  a la selva. No vaig esperar a veure més. Vaig tornar a la meva cova, sense córrer. Córrer no m’ha fet mai cap bé, però tampoc m’ha ajudat massa no fer-ho. És un pensament contradictori, sense massa sentit. O potser amb tot el sentit del mon, vaig pensar mentre frenava les cames, alienes a la meva voluntat ferma i calmosa. La ment se’m dispersa en casos així on la urgència sembla voler accelerar-ho tot. Però la pluja ja queia sobre meu, i el vent m’empenyia endavant, sense aturador; fet, d’altra banda, que feia inevitable el camí a seguir i si tenia només un camí, no calia pensar en opcions.

Vaig arribar a la llacuna. L’aigua queia per la cascada torrencialment i ja les ribes estaven negant-se ; no veia quasi bé res degut a les ratxes violentes d’aigua i vent ; vaig aconseguir entrar a la cova fent tentines : a l’estar per sobre el nivell de la llacuna encara no era inundada però no trigaria massa a fer-ho i llavors estaria atrapat. Què podia fer ? No m’ho vaig pensar gaire estona. Vaig arreplegar provisions, el plano, el meu llibre i la ploma. Tenia igualment tres torxes que havia reservat per si volia tornar a la galeria. Tenia el meu encenedor particular, un taco de fusta molt dura – tropical, com l’illa - amb un forat al mig on feia girar un pal ajustat per poder guspirejar i començar cremar els trossets de liana seca d’on treia un bon foc. Ho explico perquè aquest enginy és potser el meu tresor més preuat, hores d’ara. El porto sempre al lloc més protegit del meu sarró. Potser no té molt de sentit explicar-ho, però la calor del foc a terra ha donat sentit a la meva condició humana, en un sentit més pur, en aquesta illa deserta. Necessito un bon foc no només per rostir aus i peixos, sinó també per escriure. Ara mateix m’acompanya el crepitar d’un de ben petit en aquest lloc on em disposo a passar la nit, assenyalat al mapa com el Clos d’en Jonàs.

Hi he arribat més fàcilment del que em podia esperar. El camí cap a la Caverna dels noms perduts ha estat ràpid, però un cop allí, tot ha canviat : la tempesta ha fet entrar l’aigua per la galeria del Port del diable fins omplir la caverna i fer pujar el nivell d’aigua ben bé un parell de metres ; veient aquesta crescuda i al fons, la galeria transformada en riu tronador trepitjada feia un dia, he entès el perquè del nom del Pas dels ofegats . Tots els noms amb els seus significats i pendents d’anar-los descobrint. El bot que vaig emprar en la meva anterior excursió i que no vaig pensar a amarrar ha anat a la deriva fins aturar-se davant les escales de pedra, enfonsades en la seva part baixa, aproximadament a la meitat. Les he baixat amb cautela enmig del bramul de la tempesta ; la caverna amplificava amb so propi tota l’ànima d’una hecatombe, com mai n’he escoltat cap. Per aquell so m’hauria d’inventar un nom, doncs no sabria com definir-lo ; només puc dir que tota la tempesta viscuda en el camí cap a la cova s’havia redimit en aquell so dins la Caverna dels noms perduts, donant sentit a una altra paraula, la d’amic. Escoltant-lo, vaig sentir el frec de l’abraçada d’algú proper, no sabria dir més.

El bot semblava posat allí expressament, m’esperava. Hi he pujat amb una sensació d’alleujament i m’he posat a remar seguint el corrent en la direcció correcte, en això el mapa no anava errat, i no era pas una casualitat; les circumstàncies, si son les adequades, sempre provoquen els mateixos resultats i, com una lluna plena amb unes paraules xiuxiuejades a cau d’orella al moment adequat, no calia fer res més sinó esperar que passés : la barca ha lliscat fins el costat més septentrional de la caverna i tot d’una, ha desembocat en una altre galeria, estreta i fresca, on el bot s’ha passejat suaument sota un llit de sorra blanca fins arribar a una segona gruta, on ha encallat per la pròpia força de la lleu embranzida que portava, en una platja subterrània de contorns encara vagues a la meva vista.

I aquí estic, de moment. En aquest lloc semblant a l’estómac d’una balena. Nàufrag després de ser nàufrag i mirant de  naufragar altre vegada. És la meva condició natural, ara. Queda poca tinta, al cartutx. Ara miraré on soc, després de dormir una estona. Els ulls se’m tanquen...

Breviari (VI)

-          La vida, en desús.

-          Beethoven, la novena. Surt d’una finestra desconeguda, a tot drap. Un contra-atac solitari i implacable a tot el trap sorollós que surt dels tacas adolescents, dia rera dia.

-          Elimino un xat al whatsup de la feina. És d’una persona morta. Fa un temps, vaig rebre un recordatori al Linkedin per felicitar una altra persona morta. El mon virtual, en diuen.

-          Sempre, una paraula a evitar com el que, sense accent.

-          A l’aire lliure, pampallugues davant els ulls, com si la realitat fos ja un dubte, a punt de desconstruir-se.

-          A vegades em ploren els ulls. Penso si no tindré un sobreeixidor, a les parpelles.

-          El gimnàs, el temple d’avui en dia. Quan era petit, els gimnasos tenien noms orientals i la gent hi anava a fer arts marcials. N’hi havia un, prop de casa, de nom  Tao-Do.

-          Diuen que mai és prou tard per iniciar alguna cosa. Potser sí, però cal pensar en   mantenir-la o, si més no, saber com acabar-la.

-          En Zeni, la Raya i el vals d’en Trabal. Els primers amors, devastadors.

-          “En mi mundo el raro eres tú”. Frase llegida sota una matrícula d’un Horizon vermell, feta amb la unió de lletres adhesives de color negre. En majúscula. El conductor es veu ben normal.   

-          Avui tenia un judici per estafa. Es tractava de deu euros que vaig donar a una presumpta associació de sordmuts. Després d’esperar una bona estona, m’han dit que estava anul·lat . Es veu que no localitzen l’estafador. Lògic. Després m’han preguntat si no m’ho havien notificat. No. Després em diuen que ja m’avisaran.  Després me’n torno a casa. Vuit euros de pàrquing i sis de peatges. Això en fan catorze. Kafkià, tot plegat.

-          Pensar, més que treballar, ens farà lliures.

-          Penso en una cançó, dissabte al vespre. No em surt el títol. L’endemà al matí, passa una persona davant de l’hort escoltant-la pel mòbil. Aquest truc no me’l coneixia.

-          Nedant penso en escriure un conte sobre un dofí fet dona, ara que l’aigua de la piscina és salada. El conte tindria una cita d’en John Cheever , alguna cosa així : “ Ser abraçat i sostingut per aquella aigua color verd clar no semblava tant un plaer com la represa d’una condició natural...”. L’aigua, però, no és d’un color verd clar.

-          Es diu Ulises, i és una dona ja gran. Sí, es diu Ulises. Tenia una botiga que es deia Deportes Alpinos. Feia segles que no la veia, però trobo que es conserva força bé.

-          U de novembre , dia dels morts : enterro faves i pèsols al tros.

-          I té res d’especial, el Pont de Vilomara ? Resposta : El Pont de Vilomara.

-          Podar un arbust com es poden uns versos. No se’m dona massa bé, però almenys hi ha més llum, al pati.

-          Llegeixo Montaigne, citant Marcial : “ Veritablement ningú gaudeix de més seguretat que un mal poeta “.  Vist així, soc un Baudelaire en potència.

-          “Para morirse uno, tienes que estar vivo”. Cándido, fuster ja gran qui, de moment, no pensa a jubilar-se.

Al bosc

Al bosc, ningú se n'adona de la meva presència. Ni tant sols jo, sotjant el roure. Aquí estic com un animal de companyia, rebent carícies del seu amo.

Notes d'oficina

Tots quatre membres de la família mengen xiclet. De maduixa. Tots quatre masteguen com ho fan els inexperts, és a dir, amb una quantitat de goma excessiva a la boca, fent-los nosa al parlar. Amb els llavis estranyament brillants estan tots a punt de bavejar i l’olor de maduixa postissa ho omple tot. Diria que algú els ha drogat, però potser no. 

***

Ha trobat la seva calculadora enmig d’una carpeta de tarifes que guarda en una lleixa al costat de la seva taula. El client ha fet un bot davant el crit d’alegria d’ella davant la troballa. Era la seva calculadora. L’entenc perfectament : jo m’estimo la meva i potser més la grapadora, per això li vaig dir que el millor era deixar de buscar-la, cosa que no va fer fins que ho va deixar estar. Jo he après a fer-ho, amb els anys, encara que hi ha altres coses, però, que un cop perdudes no es tornen a trobar mai i a diferència de una calculadora – i no sé perquè -, no s’acaben d’oblidar. La inspiració, per exemple.

***

El nou rellotge de l’oficina té el vidre col·locat més endavant que l’antic que hi havia abans, degut al seu cos més gruixut. Aquest fet fa que la llum del sostre s’hi reflexa de tal manera que, segons com giro el cap, hi puc veure una papallona, un molí, un cos de dona...tot menys l’hora, cosa que tampoc importa massa, al capdavall. Ahir, mentre m’hi entretenia, algú em va dir si em passava res, al coll.

Compensació

Encara que, en general , avui  no ha sigut un dia fi, he notat que el sol bategava càlid i l'airecel es podia olorar fresc amb la puresa d'anunci d'aigua ; a més, el compact-disc del cotxe - que fa mesos m'expulsa sense cap criteri obres d'art musicals en una avaria que millora notablement el meu alt nivell de paciència -, de cop i volta s'ha mostrat generós amb en Van Morrison, i el lleó de Belfast ho  ha aprofitat per recordar-me la poètica del vam néixer abans que el vent i sempre serem més joves que el sol , i com el llibre que s'obre i et permet passejar per l'època d'Horaci i tancar-lo per retornar-lo als seus segles, així jo, he assaborit un bon rhythm and blues abans de retornar al meu futur particular el qual i com he dit abans, no ha estat gaire fi, avui. I això ha fet el dia millor, compensant-lo.

  

Raons de ser

Avui escric escoltant la ràdio per l’ordinador. Un podcast del programa “Toma uno” de Radio3, i comença recordant que avui, en Tom Petty haguera fet seixanta-nou anys. Amb la cançó “wildflowers”, del 1994, un disc que recordo haver comprat a Andorra, al Sant Eloi, quan encara aprofitàvem un dia d’esquiada per comprar mantega i melmelades franceses , omplir fins dalt el dipòsit de benzina i afegir-hi un cartró de Chesterfield americà al contraban habitual d’aquells dies on l’IVA havia substituït les mancances del règim d’anys anteriors, els de la infantesa, quan fer uns kilòmetres per Andorra o França era com aterrar en un altre planeta, més encara com anàvem disfressats amb monos i “descansos” que ens feien sentir com una mena d’exploradors retornats d’alguna galàxia perduda. Cues interminables i llums de tots colors passant vora el baf dels vidres on la neu dels esquís es fonia amb llargs regalims desdibuixant la nit on de vegades, la lluna eixia més tard, quan la carretera ja baixava, tranquil·la i serena cap a casa.

M’he recordat d’aquells temps dels quinze anys, avui, tornant a pujar un turó on feia anys que no hi anava. És curiós com alguns camins no s’obliden, sobretot si s’han fet molts cops durant una època de la vida. I aquest és un d’ells. La raó, senzilla : en aquella època, sense carnet de cotxe, tot el que caminava era des de casa. I per arribar fins dalt d’aquest turó, podia esmerçar dues hores ben bones, i seguir encara dues més, abans de tornar. Llavors caminava amb gos, i no hi havia ningú. Aquesta tarda, tampoc. Llavors el camí era menys fressat, i el senglar no hi deixava quasi bé rastre. Ara el bosc és més brut tot i que si es mira bé, segueix generant les mateixes sensacions segons els trams : fins que no s’arriba a la zona de roca, el bosc transita en giragonses que a l’inici puja amb força i després, transita per un pla on els pins, allargassant-se amunt, deixen les branques de sota seques i sense llum ; per aquest tros de camí, refet avui, m’he preguntat si la sensació de solitud d’aquells quinze anys, amb tanta vida per davant pendent de desaprofitar - un altre sentiment arran de camí -, era la mateixa d’ara. Aquesta tarda pensava tot allò dels trenta-cinc anys inalterables dins un bosc, de certa absurditat per refer un camí gens bonic que anava recordant a mesura que el tornava a trepitjar, com si seguís les molles de pa deixades pel qui vaig ser.

Llavors he sortit a la roca, i tot ha canviat. La caminada, aquí, canvia radicalment. Aquí la roca és diferent, més blanca i compacte ; en alguns punts, es pot fer una petita grimpada i el paisatge sorgeix com per art d‘encanteri, és el que passa sempre quan se surt d’un bosc tancat. Al cel les nuvolades s’arrepleguen distretes, amb el sol jugant a cuc-i-amagar ; el pas s’aferma damunt la pedra, fins arribar al cimal, on s’hi accedeix com a un altar, amb una petita escala natural que hi mena . Dempeus, la vista és bona, fresca, boscosa i neta, sense ser una meravella. L’aire porta alenades de tardor, amb tocs d’aigua que no sé ben bé d’on cauen. Dos quarts de set i el sol decideix fer una darrera escapada i tot s’il·lumina. És una sensació agradable, com un premi a l’esforç d’haver pujat fins aquí. Com si aquesta llum damunt el paisatge tants cops vist donés significat als anys passats, a pesar dels pesars.

La música ha seguit al programa mentre he anat escrivint aquestes ratlles. Música amb botes, que diu el presentador. Country, americana, música d’arrels, amb cert punt de flor salvatge. El que millor he sabut fer fins ara, és no parar de caminar.

Jeroglífic

¿ A QUINA ESTACIÓ - DE LES QUATRE ANUALS - ENS TROBEM ARA MATEIX ?

A primera vista

Caldria actuar, més que esperar. Absurd.

Va, mou-te !- em diuen-.

Fes que passi alguna cosa !- em repeteixen.

Jo no soc bon actor, i a més mai he sabut dir mentides, sempre m’enxampen. I el que penso de veritat és que actuar és forçar les coses perquè passin, i això, en si mateix, és malbaratar l’ status quo de la realitat, que té els seus propis tempos. Per això m’agrada la feina que faig, m’ hi trobo com peix a l’aigua. Dins una peixera.

 ( Sona Pink Floyd per alguna banda, la de la portada amb un home cremant-se )

En la majoria de casos, a més i sinó sempre, passen masses coses i prou feina porta saber com i quan passen, i perquè passen. Que passi el que no ha de passar és la millor de les coses passades. Quan no passen les coses en el moment que un desitjaria que passessin, vull dir. I és per això que hi ha qui pensa en l’acció : les petites revolucions de cada dia, en diuen els terapeutes de butxaca .  Llavors és quan apareixen aquest tipus de frases a pilota passada, tan aparentment boniques però alhora tan inútils. Que no passi el que un desitja no és un problema. Heràclit ja anava per aquí, quan deia allò de que mai ningú es banya en el mateix riu, a pesar de semblar sempre el mateix riu. A més – segueix pensant mentre manté  el cap girat rambla amunt, sortint del seu somieig protector, alleugerit de cop per tan estranya reacció del seu cor - ara ja és massa tard. Però no és pas culpa meva.

Efectivament, mentre en Dionís pensa tot això, obre els ulls al que passa quan sent el dringar de monedes dins el platet. Encara és a temps d’albirar la dona del vestit vermell  com un puntet lluminós i diminut escapant-se del seu radi d’acció, poc habituat a miratges passatgers com aquell; abans de girar-se finalment  i, davant la impaciència de la concurrència pagana, tornar a representar com un autòmat la breu pantomima de l’estàtua movent-se.   

Paral·lel

La tovallola resta penjada a l’estenedor, ben sola. Està la pobre una mica atrotinada, amb les vores ja fent fils, onejant amb la resta de tela on, en lletres grosses i negres, una sota l’altra, hi ha escrites les paraules  sand, sun ,fun, ocean i surf ; de fons, blaus i tons foscos dibuixant el que sembla un mar de traç gruixut, d’estètica norantera.

Amb el vent que fa aquest matí d’octubre, més que una tovallola, sembla aquella estora màgica i voladora del conte aquell de fa tant de temps , que algú ha decidit treure de les profunditats d’algun armari d’alguna casa d’estiueig d’alguna localitat costanera on ningú apareix en anys, perquè tal i com està, no pot haver sortit d’enlloc més. Un cop més, el record de la platja torna havent perdut una altra oportunitat per visitar-la. La idoneïtat del dia sempre resta en la ment, idealitzant-lo. Quan arribi, serà fantàstic de recordar.

... an uns

De totes les formes
d'escriure uns versos.
De totes formes

-em dic a mi mateix-

l'inici ja perilla
més enllà de tot.

No hi ha baríton que temi
una cantata de Bach.
Tot aquest alemany
tant viu i melòdic

-em dic a mi mateix-

hauria de ser ben fàcil
liquar el pensament
malgrat aquesta por.

Màgic i potent,
sense forma possible
perfecte a tal efecte

-em dic a mi mateix-

que deu ser això,
l'excusa clàssica
del mal pagador.

Acabar doncs,
pot resultar més fàcil
i potser més digne

-em dic a mi mateix-

amb un t'estimo
i un sempre vostre

a l'espera de nits
on rimes i llunes
siguin més plenes.






( i una signatura
  finant el paper )

Vida d'un nàufrag ( X )

El nàufrag es desperta. Ha somiat que escrivia un somni, però no en recorda res. Ha obert el llibre cercant un petit miracle, però aquest no es produeix. Del somni només en recorda dues paraules : dawan i imazighen , paraules sense sentit que, malgrat tot, anota en majúscules sota la darrera entrada escrita abans d’ adormir-se. Després fa l’ habitual : surt i fa unes braçades a la llacuna, per acabar-se de despertar ; esmorza unes peces de fruita que té guardades dins una pica on corre l’aigua lentament filtrada a la paret més obaga de la cova. Després torna al mapa, amb lleugera impaciència. Aquest li indica el següent punt a descobrir . Té que cercar un lloc anomenat el clos d’en Jonàs. Segons el tosc itinerari s’ hi arriba seguint una galeria que parteix d’un punt de la caverna on va anar a parar ahir. Aquesta galeria és força llarga, va en direcció perpendicular a l’altra per on va arribar en primer terme, i que parteix d’on es troba ara, lloc que no surt indicat al mapa. És a dir, que el mapa l’allunya del que ja coneix. Els mapes serveixen per això, pensa el nàufrag.

Com que disposa de temps, decideix ser fidel al seu compromís de no seguir cap instint immediat, com haguera fet abans. “Abans”, pensa. “Abans” ni haguera tornat, pensa. “Abans” també tenia tresors per trobar, i no en vol, de tresors. El pirata que el va dibuixar tenia, segurament, les mateixes intencions que les seves d’ “abans”. Es mira el plano i pensa si no l’hauria de cremar. Però llavors recorda el cofre i en com era just al costat del seu cos de nàufrag damunt la sorra de la platja. Té un sentit, aquest fet, per més casual que sembli. La casualitat ens posa a disposició nostre un munt de certeses cada dia, com la de que no hi ha dos dies iguals. I el mapa ha sigut com un leitmotiv, en aquest sentit, on la fi és, simplement, una X. El final o la finalitat ? I per a què ? Aquestes raons que suren per la ment del nàufrag li provoquen una por incerta i absurda per un final que mai un mapa atorga, i menys un mapa com aquell, que el tanca a pany i forrellat dins l’illa. En certa manera és com si fos un mapa del mon, quan el veiem penjat d’una paret :  no pensem mai en que el mon és rodó, i que per més que veiem els continents a través de llargues distàncies longitudinals, el que fem sempre quan les travessem és anar a parar a un mateix punt de partida, com William Fogg i els seus vuitanta dies. És a dir, que el mon pot resultar tant petit com el de la seva illa. Tot el que fem és anar donant voltes, tant si ens movem com si no. El mateix mon circula al voltant del seu eix, en una òrbita espacial. Un mapa és només una il·lusió. Convençut amb aquest raonament, el nàufrag deixa de pensar i va a cercar les seves trampes i esquers, doncs el primer amb el que pensa sempre és en menjar, a l’illa.

Camina. De sobte sent dins seu una mena d’aflicció, com un petit desesper que li és familiar. S'atura, espantat. La coneix, aquesta aflicció, li passava de vegades, sense avisar. “ Abans” li passava, aquí a l’illa encara no, fins ara : un desassossec, una constatació  de que tot el que l’envolta de repent, es converteix en un pes feixuc. S’atura. El cor li batega amb força. El somni, ara, el recorda perfectament. Recorda l’angoixa, el vell, la plana, la foscor i la llum, ella. A la caverna va dir el seu nom en veu alta. Un nom perdut, la única paraula pronunciada a l’illa. Potser n'és el detonant, d'aquesta sensació oblidada. Hi havia una època en que el nàufrag en patia, de detonants d'aquesta mena : paraules, cançons, llocs, moments tant sols, que li originaven una inseguretat en tot allò que feia després. Llavors creia en ells, creia que d'alguna manera evocaven angúnies del seu subconscient, i mirava d'evitar-los. Fins que amb els anys, es va adonar de que no tenien res a veure amb que li passava realment. Res a veure amb aquesta sensació retornada , que a pesar de no agradar-li gens, el fan sentir especial, diferent, únic. No, el nom d'ella només el va fer somiar més del compte.  

I perquè el feia sentir únic ? “Abans” aquest sentiment anava seguit de l’adveniment d’algun fet negatiu. Era com un poder que tenia, una mena de capacitat d’endeví, l’avís d’una desgràcia. El problema és que no en sabia res, del que passaria. Com la tremolor del terra abans d’un terratrèmol, perceptible només per alguns animals, a ell li venia aquell encongiment d’ànima. Després, la notícia d’un accident, d’una mort, d’una malaltia sobtada...mai en ell, sinó a gent coneguda o propera. Li havia passat unes quantes vegades, les suficients per no creure-s’ho massa però per advertir-ne la causalitat. No era sempre, per sort per a ell. De totes maneres, el desconeixement i la immediatesa de l'esdeveniment feien que no hi pogués fer res. Era una capacitat aquesta de la qual no en treia més que una desesperança pel fet de no poder-hi fer res, una petita escletxa anunciant-li desgràcies, sense nomenar-les, però oferint-li la certesa de que el futur, estava d'alguna manera escrit.    

Resta doncs, inquiet.Alça el cap, cercant ajuda, mentre intenta respirar amb inspiracions més llargues. Un oreig mou les capçades dels arbres per on transcorre el corriol conegut, amb so de conversa apagada. Quan passa això el seu cervell els hi parla, com si d’alguna manera se l’escoltessin. Quan parla així, la veu de dins seu és la d’ella, de deix greu i lleugerament profunda, amb una pàtina de calidesa continguda, com si així els arbres l’entenguessin millor. Una bogeria ? els hi pregunta. No, contesten, no ho és pas. Segueix caminant, afegeixen amb idèntica veu. Continua. Somia, si pots. Aquesta illa ara és casa teva. El nàufrag s’inventa converses per tranquil·litzar-se. Aquí no ha de patir per ningú més, pensa. No té que passar res de dolent. Es passa la mà per la barba i els cabells llargs ; es mira els vestits, mig esparracats que li pengen per tot arreu perquè s’ha aprimat força ; les bambes, que porta  a les mans i mira de gastar el menys possible...camina descalç sempre que pot ; el sarró fet de trossos de lianes, on dos ous hi descansen rapinyats d’un dels nius que amb paciència ha anat localitzant, i que li suposen una felicitat inesperada en la seva dieta diària, com quan troba una bona roca plena de musclos. Què li pot passar ? O a qui ? A algú d’ ”abans” del qui ja no en sap res ? El nàufrag ja no té res a témer, en aquesta illa. No deixa de ser un sense sostre com els que veia ajaguts al mig de la ciutat. Només té por a la pròpia malaltia o a la mort, i així  i tot no li preocupa massa. Els primers cops que li va passar, es pensava si no tindria alguna cosa al cap, alguna malaltia mental. Al nàufrag li fan pànic, aquestes coses. No poder controlar el propi cos ni les emocions el fa sentir vulnerable i dèbil ; i és llavors quan la vida sembla penjar-li d’un fil mentre li dura aquesta incontinència. Però això era només al principi de tenir aquests episodis, que mai anaven a  més però tampoc desapareixien. Quan passaven sabia que marxarien tal i com havien vingut i que llavors, alguns cops, alguna cosa succeiria.

El nàufrag arriba a la platja coneguda. L’oreig ha desaparegut i una calma inusitada s’ha instal·lat en tot el paratge. Mira a l’horitzó i darrera el cel blau una profunda nuvolada avança, d’un color gris vetat de llargues línies blanques, amenaçadora. Cada pocs segons, llampecs baixant al mar, il·luminant-lo. El nàufrag s'ho mira i respira per fi, alleugerit. Ara ja sap el que li ve a sobre.

... i una peli

Escrivint la darrera entrada em va venir a la memòria una pel·lícula de bon record, amb una banda sonora preciosa, que em vaig comprar. En aquesta historia, la moto té el seu protagonisme. Al final - o no tant al final -, la moto es mor. No és una Triumph, tot i ser anglesa també.  

Veig que al Youtube hi és, però en versió original.

Triumph

Aparcada al carrer una moto, una “Triumph” de color negre. Hi és de fa uns quants anys. El seu propietari pateix un trastorn mental i suposo que per això, no la pot conduir. Mai se l’ha vist a sobre d’ella, però tot i això, la va canviant de lloc, tot i que de vegades, pot estar-se mesos sobre l’acera, davant de casa seva. Podria ser el principi o el final de una història, la d’alguna altra persona. Més aviat seria el final : la moto apareixeria com un element que serviria de nexe dels diferents capítols, com un actor secundari, sempre inactiu però present, una reflexió sobre el tema central d’un llibre, o d’una pel·lícula . L’espectador, d’alguna manera, pensaria en ella sense fer-ho, com un parent llunyà, o com un anhel desconegut. Només al final s’engegaria, i ho faria el protagonista. El veí desequilibrat li regalaria, per fer el que volés amb ella. Se n’aniria. Ni cal dir que el protagonista no ha conduït mai cap moto, tot i que aquella sembla feta expressa per a ell. Algú li ho diria. Li diria : “T’estava esperant, ara ja podem marxar. Ves allí on ella et porti “. Llavors marxaria i el millor de tot, com passa a les pel·lícules, es que no sabríem mai el seu destí ni ens ho preguntaríem tampoc - la llibertat no té casa, pensaríem si reflexionessim sobre aquest fet-. El fet és que finalment, sentiríem el motor allunyant-se, carretera enllà. I així s'acabaria la història, amb aquest so que queda molt bé per acabar un llibre, però que a la vida quotidiana, només serveix per despertar-te quan estàs a punt d'agafar el son.

A l'Alzina Bonica

L’Alzina Bonica. Fa uns dies vaig aconseguir de fer-li un parell de bones fotografies. Contrallum en blanc i negre. Un raig, en una d’elles, s’allarga entre les branques centenàries fins quasi bé arribar al terra. Era a la tarda, després de sentir alguna tronada llunyana, pel Bages. M’hi vaig passar una bona estona. A l’acabar, me la vaig mirar i li vaig donar una tustada amable, amb la mà, damunt l’escorça, com aquelles que es fan als amics després d’un cert temps de no veure’ls. El contacte va ser aspre i dur, tal i com era d’esperar. Quieta i forta, senyora del seu bosc, del seu tros de terra. Em vaig allunyar sense girar el cap. Ho faig sovint ara, de no mirar al darrera.

Després em vaig asseure vora el Coll de Boix, arran de camí, davant una vista senzilla de turons, suaus i feréstecs . El vent de migdia, molt suau, salvava el meu cos dibuixant-lo damunt la pell en lleu carícia. Ara també m’assec més sovint, i miro sense veure res. El cel blaveja damunt la pinzellada blanca del dia, allargassant ombres d’arbres. Llavors el paisatge s’obre com una flor i el mon deixa de ser una mena de presó de la qual no en soc conscient fins que una darrera l’altra, el propi cos s’allibera com un globus del seu aire d’aquells neguits invisibles i permanents; com certs sentiments, sempre a dins, endins, dels quals no en sé res. Desapareixen, sense més, pendents d’identificar. Llavors m’aixeco i segueixo el camí, lleuger i cautelós, com aquell raig de llum que no acaba de tocar el terra.

De pedra

I tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet malament.

Aquesta mena de preguntes sorgeixen davant la realitat del fracàs. Normalment, a més, requereixen d’un examen de consciència sovint poc reflexiu, a poc de fer-ho de seguida al constatar la derrota. Adonar-se dels propis errors necessita temps i una perspectiva que només aquest i l’experiència pot donar. Així que quan es va fer la pregunta, la resposta havia de ser, per força, errònia. La causa era la culpa d’algú altre. Ell ho havia fet perfectament bé, de manual : el primer cop no l’havia vista, la pedra. Es va trobar al terra, caigut de bocaterrosa, mossegant, com se sol dir, la pols del camí. Així estant va assimilar la topada i va entendre el que evidentment era un avís pel que podria tornar a passar. Es va aixecar, doncs, va fixar-se en la pedra culpable i la va agafar. No li tornaria a passar més, amb la mateixa pedra. Se n’havia d’assegurar. Per fer-ho, va decidir tirar-la precipici avall, però no va comptar amb la pesada motxilla que portava a l’esquena, que el va acabar desequilibrant.

Mentre queia, doncs, tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet malament. No era la mateixa pedra amb la que va ensopegar. No podia ser culpa seva mai de la vida.

Mai de la vida, però mai. D’això n’estava ben segur, mentre premia amb força el roc dins la seva mà, lluitant per salvar el buit per on aquella s’anava escolant  a velocitat vertiginosa.

Mar i cel

(...) Amb tot, allà estaven aquelles dues extensions de blau estàtic - el cel i el mar encalmat - mirant, indiferents i distants, el tumult del temps present i els memorials del passat precari. Sempre hi ha quelcom de transitori i neguitós en la impressió d'una ventada sota un cel ras.Sembla no arrelar-se en la solidesa de les coses, està comdemnada a remetre de pressa i esvair-se com una flor tallada. I en aquells dies els pensaments sobre el vent i els pensaments sobre la vida humana estaven a tocar de la meva ment. La remor dels nostres dies sembla, així mateix, una fase momentània de l'existència del silenci etern. I el vent, enfront d'aquella massa de blau deturat, era com el vent d'una ala de papallona. La placidesa del mar era també digne de recordar. Shelley parla d'un mar "famolenc de calma" i en aquell indret hom podia entendre la frase.(...)

R.L.Stevenson, " Sobre l'encant dels llocs desagradables" (1874 )

( trad. Xavier Zambrano )

inclòs al recull "En defensa dels ociosos" ( Viena Edicions, 2016 )

Fugaç

Ahir, sense voler-ho, vaig veure una estrella fugaç. Perseids en diuen els entesos ; o bé les llàgrimes de Sant Llorenç, com les coneixem per aquí. Va ser una, només. Del pati de casa no és habitual veure-les, per lo que em va agafar desprevingut, pensant en aquell moment en antics mesos d’Agost, quan sortia a viatjar. Bé, quan començava a pensar-hi, perquè de seguida la ment va ser tota plena únicament de la llarga corba que va descriure l’estel fins a fer-se fonedís. Potser és l’ estel fugaç amb més trajectòria que he vist mai, i potser va ser el més fugaç de tots.

Aquesta mena de fets encara tenen la propietat de fer-me oblidar de tot el demés, quan passen. Em vaig quedar aturat, mirant el cel. La mitja lluna creixent semblava badallar al despertar-se vora els turons, i em mirava com si no hagués passat res, i jo com el pescador esperant l’estrebada de la canya que m’assegurés alguna cosa al cove, vaig pujar al terrat, damunt el garatge i el safareig, un lloc privilegiat ara a l’estiu. L’aire hi corria fresc. Em vaig asseure en una cadira òrfena de ferro forjat que encara aguanta el meu poc pes ; és manca també, li falta un dels reposa-braços ; és incòmode i antiga, però fa la seva feina i aguanta el que faci falta. Ha aguantat molts culs d’ençà que la van fer, apart de ser dura com l’espai que em miro aixecant la vista cap amunt, esperant una segona vegada que no arriba. No sempre es té una segona oportunitat, però l’espera et dona alguna altra cosa : amb els minuts, els ulls se m’acostumen a la nit, i a dalt les estrelles van apareixent una darrera l’altra, a la part més fosca del firmament i contràriament al que es podria pensar, al costat lluminós de la lluna, la qual és dins del quadre com hi podria ser el mar a poc que la vista anés més enllà.

Teoritzem amb una pistola a les temples . Aquesta frase l’he llegit fa poc, d’un assaig d’en R.L.Stevenson on parla de la joventut i de la vellesa, de les oportunitats perdudes, de la pretesa saviesa que els anys ens donen, del que fem i deixem de fer. El podria haver escrit ahir mateix i tindria la mateixa vigència de quan ho va fer, fa gairebé cent trenta anys. L’he memoritzat i em ve al cap com si fos un analgèsic. Teoritzo sobre les estrelles fugaces : no cal posar-hi il·lusió en veure-les una segona vegada, perquè la il·lusió és sorpresa, i sempre ens agafa desprevinguts, com un somriure d’algú de qui no esperàvem res o el vol de l’esparver fent pacífics cercles en la silenciosa tarda vora Can Bofí, diumenge passat. Era un esparver o una àliga ? He dit esparver perquè desconec si n’hi ha, d’àligues, tot i que amb les ales esteses, l’ocell vist era força gros.Volia que fos una àliga, i que només volés pels meus ulls. Pura vanitat, desig de voler ser algú especial. El vaig veure quiet, sabent que desapareixeria com desapareixen els somnis, ara que també estic capficat  en una novel·la de somnis, “ La societat dels somiadors involuntaris”, ara que porto dos dies de vacances i m’assec més en cadires disposades en llocs frescs i més o menys lliures, com la que tinc a l’hort on pelo algun préssec al matí mentre veig créixer els tomàquets abans el sol faci del seu pes un plom que només una piscina pot apaivagar, on veure l’ombra dels braços remant reflectida al fons del mosaic de la mateixa, tot mirant d’emular el pas d’algun dofí vora els boscos de pi, d’olors profundes i seques, romanins i farigoles i la sort de la papallona amb forma de banyista, si la sort ho permet, papallonejant pels jardins del bon Déu, que diria l’altre. Pel mig, en Bob Dylan, que torna com ho fa la Óssa Major.

Tot i les teories, l’estrella fugaç em dona l’excusa perfecte per prendre la fresca de nit i mirar al cel, a veure si en baixa una altre abans Sant Llorenç no arribi, sense masses plans per entremig.

D’ escriure, també en volia. Fer-ho sense cap cansament als ulls, pel pur plaer de fer-ho i de no esperar-ne res a canvi. L'orgull de l'outsider, ara que soc, finalment, a casa.

                

"Sense"

La tranquil·litat de viure. Ara podria  afegir un “sense”, però precisament no hauria de seguir amb aquesta paraula, perquè llavors el pensament es convertiria en una mena d’anunci de vacances o bé d’analgèsic o de qualsevol altra cosa que alteri la normalitat de la vida, la tranquil·litat de viure. Potser de la felicitat d’aquell segon i tot, l’impossible de recuperar.

Per tant, es tracta de no fer servir el “sense” i assumir totes les càrregues. Fer-les de ploma, relativitzar-les quan convingui, enriure-se’n amb el degut respecte i si això fos possible, allunyar-les i si cal, canviar-les. Enamorar-les, fins i tot, però no de la meva persona. Si fugen, tampoc passarà res.

Tot això seria l’equivalent a l’amor per una dona però sense ella, per posar un exemple. 

L'impossible

-Me'l pots reenviar ?. És només un segon.

Breviari (V)

·        - Truco a una persona a la feina. Una, dues, tres vegades. No contesta. Em miro el paper on tinc anotat el número i me n’adono :  em vaig apuntar el seu NIF i a sota, el telèfon. La G del NIF sembla un 6. He estat trucant al seu número de NIF, però no ha contestat ningú. Llàstima, la història prometia.

·    -   Focs d’artifici. Oh ! OOh! Oooh! Els ohs! es succeeixen com els èxits de la seva vida, tota ella n’és plena. Cada un d’ells en reclama un altre, i el següent el següent, el següent, el següent...i així fins que s’acabi, amb la traca final. Esgotat de tanta feina, morirà. Oh!.

·     -Primavera, com la frase aquesta d’avui és l’inici de la resta de la meva vida. Masses inicis, penso jo. Millor seguir.

     -Un client, a la feina : “ Mañana fue ayer, y hoy aún no tengo el presupuesto “.  Només per aquesta frase, val la pena anar a treballar un any sencer.

    -“You’ll never walk alone”. L’himne aquest em ressona a les orelles.

      -Gelat de nitrogen líquid. Fascinen, mots com aquests, per algú de poble com jo.

·    -La candidata socialista del poble, penjada del fanal del davant de casa, m’observa amb ulls amables, cansats i tristos. De l’altre costat, tots els  de la CUP, fotografiats des de l’aire, em miren com si fos l’arcàngel Sant Gabriel.

·    -Metempsicosi : traspàs de l’ànima humana.

·    -El dia de les eleccions - o de les votacions, com em deia un fuster jubilat fa una anys – em recorda molt el dia del sorteig de la Loteria de Nadal. Mai toca res però sempre hi ha la remota esperança de que un dia ho faci.

·    -Hi ha molts llocs inhabitats, tranquils i silenciosos...la major part del temps que no hi som : de petits, com el llit on dormo cada nit ; o d’inabastables, com el raig de llum que cau davant la plana d’un llibre que estic llegint.

·     -Cullo nespres del meu nesprer. Això s’ha de fer bé : si ho fas massa aviat, son amargs i no valen gaire cosa. Si, en canvi, estan al seu punt just, la seva dolçor és infinita.

·     -Escolto el refilar de l’ocell a fora, de bon matí : el seu cant em mostra el que hi ha fora i que a dins, per res del món existeix. Quan obro els finestrons de la cambra de bany, una llum clara i blanca va trobant tots els racons. Si hi havia algun malson de la passada nit rondant per allí, desapareix de cop.

·     -A les portes del cel un cartell de llums de neó hi diu : “ Open all night ”, com aquell darrer bar que mai tanca.

·    -Per poder dormir i descansar bé, s’ha de poder veure l’obscuritat amb la màxima claror possible.

·   -La natura no hi entén massa, de sentiments humans. Pel contrari, en genera molts, la majoria dels quals acaben pansint-se.

·     -“ Se cayó una nube”. Tal qual, després del tro just a sobre nostre. Un bon xàfec.

·    - Enfrontar-se a la realitat - cal parlar en primera persona-em fa adonar del que no soc. I jo no soc escriptor, per més ganes que en tingui, de vegades. No. De totes formes, segueixo escrivint.