Nadal

 

Aquell dia el llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà ; es faran amigues l'óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous ; les criatures jugaran sobre el cau de l'escurçó, els nens ficaran la mà dins l'amagatall de la serp. Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de la soca de Jessè que s'alçarà dret com a bandera dels pobles.

( Isaíes 11,1-10 )

Com deien els profetes ... BON NADAL !!

El joc de les paraules

 

Pel primer dels camins, el de la Cantarelles, passa una dona tornant de passejar tres gossos, tots lligats a tres llargues corretges, tots tres amb petos de color verd llampant. El darrer – petit i d’orelles caigudes-  se’m queda mirant ; li mig acaricio el cap abans de sentir un osc “anem” paral·lel al “bon dia” de rigor emès amb presses, acompanyat de una lleugera estrebada de coll que el gos ha assumit com un adeu mentre les seves pupil·les giren un segon sobre meu, preguntant-me si no podria fer alguna cosa amb això d’haver d’anar lligat dins del bosc. Desapareixen i jo camino i rumio en aquests ulls tristos, en com podria fer-ne un conte, un conte on hi sortís un home també d’ulls tristos trobant-se un gos com aquest, on hi hagués un veterinari contraposant-los, potser un home pedant, un home que en un moment donat digués : “ ...però que no veu que és un animal com nosaltres dos ? ” , un conte on es descrivís la crueltat actual de l’home vers els gossos, equiparant-los en una animalitat on no hi ha espai per córrer, on la cançó del Dylan if dogs run free  ja no té cap sentit. Un gos amb estrès post-traumàtic, alimentat, cuida´t i instruït com un esclau de la societat de consum. Seria tragicòmic, el conte ... llavors se m’apareix una branca de lligabosc al davant, aquestes branques que surten dels marges sovint per saludar-me amb alguna flor a l’estiu, i que avui em recorden aquest nom tant bonic après no fa massa, gràcies a un comentari d’un expert botànic menorquí a una foto penjada on hi sortia la flor sobre un títol fet per a una resposta lluminosa com aquesta paraula: “ cercant “. I així, enmig d’una boira impenetrable, jugo a dir paraules en veu alta.

Lligabosc -boscana-boira baixa-alzinar-cantarella-trencaclosques

He pensat en un conte i després he pronunciat paraules abrigant la possibilitat d’un raig de sol, inexistent. No plourà, avui el bosc humiteja vells esperits que davallen amb mi per la Canal del Llop, un túnel vegetal que aviat deixa xopa roba, cabells i motxilla, impermeabilitzats per qualsevol atemptat de realitat, doncs ara em sembla baixar per una llarga escala de caragol d’un castell on la fusta i l’olor de l’arboç m’acompanya, on les petjades i els ulls del gos es confonen amb les del solitari llop, marxant davant meu. Alguna cirereta, vermella encara, encaputxa el cel blanc de les clarianes, fent de fita improvisada cap a alguna cambra profunda, allí al fons de la cinglera, quan el peu ja planeja i tot aquest blanc vaporós i humit entra en simbiosi amb tot el verd del bosc, tènuement fulgent d’aigua, com si un filtre davant els ulls hagués desfet tots els detalls davant d’una llum amniòtica i transparent, semblant a la del fons marí, semblant a un petit palau de cristall líquid, una cripta de la qual jo en soc guardià per uns segons.

Salvaguarda – eter/nitat -mullena- feréstec – secret – Portella

Arribo a la Font de la Portella. Com moltes que abans ho feien, aquesta tampoc raja. Esmorzo un entrepà. Bec aigua de la cantimplora. Miro l’alçada dels plataners, plantats per fer honor a l’antiga civilització de les converses humanes  vora el broc fresc d’una font. Ja no queden fulles, només resten branques dibuixant rostres en fons blanc. Agafo una mica de fred. Torno sobre les meves passes mentre algú crida l’eco vora el Turó Roig, veus de pares i fills barrejant rialles que la boira, persistent, es nega a respondre. En una balconada, allà al fons, el sol il·lumina la terra baixa. Trenco cap al pas  entre cingleres, i enfilo cap a la Roca Salvatge. Dalt, el passeig és aeri, un mirador seguint la coberta d’un vaixell de roca viva ancorat en els segles. I la boira sota meu, fent d’onatge, ara avançant, ara reculant, damunt una platja verda d’alzina, pi i roure. De popa  a proa, el camí mor a l’abisme, per on el mon sembla renéixer en l’amplitud del cristal·lí raig de sol que per un moment m’escalfa i em fa tancar els ulls.

Roca – abisme-  aiguabatre – besllum – refugi

Retorno, ja despert, per camins passats. Gotes sobre fulles que fan aturar-me per emmirallar una història dins cada una d’elles. Fabulo encara mentre la boira ja s’aixeca com el teló d’un teatre on jo no hi tinc cabuda. Torno tot recordant els ulls del gos i com aquell, noto una estrebada al coll, quan miro de girar el cap en direcció al sol, que ja il·lumina la contrada.

 

El somni del viatger

 

Es delecta amb els darrers raigs de sol esbiaixats perfilant-se a la part dreta del seu rostre mentre camina a bon pas dins un bosc obert pel pas dels anys, potser fins i tot dels segles. Camina a bon pas, el fred es viu però el moviment quasi bé alegre del seu cos alena l’escalfor dins seu semblant-li a aquell fred que devia sentir Thoreau més que no pas al del Sr. Sommer, tots dos amb les seves bufandes, les seves botes de pell i la neu  acompanyant-los en les seves passejades. Sabem què pensa Thoreau però, en canvi, del Sr.Sommer només n’intuïm la seva possible bogeria, com la d’aquella atleta que fa anys sempre sortia a córrer cada dia, incansablement, tot l’any. Passes sense rumb dins itineraris coneguts, els que porten a delimitar el mon pels llocs on es pot arribar, sense ajuda de bicicletes ni cotxes ni altres medis de locomoció que estiren el mon sense moure’l de lloc. En canvi, la resta d’un camí veïnal, tallat pel pas de la carretera on els cotxes passen com alienígenes dins les seves càpsules del temps , pot albirar, amb la música adequada – Mahler o Shubert ja aniria bé – algun lloc sagrat no trepitjat mai per ningú en anys, fent-se present al capdamunt d’aquell, al precís moment de quan la ciutat s’amaga dins les ombres de la nit i enfront, els violins quiets exalten una Arcàdia coneguda, on al verd d’una prada un camí similar aboca  al viatger al trànsit proper al somni, sense ser-ho, doncs aquella hora és encara la darrera, com un cant de cigne que els anglosaxons anomenen amb esplendor la golden hour. Un instant fugaç.

Aquesta fugacitat transporta llavors al viatger i és quan el somni comença, perquè després d’aquesta hora la lluna ja descansa boirosa darrera uns núvols transparents com una cortina fina, rere la qual una dona canta mentre l’aigua regalima damunt del seu cos. El fred arrossega tots aquells viatgers que ja abans han fet el mateix camí, i l’escalfor al cos és la mateixa, i el segle ja no és el passat sinó el proper, amb la tristesa del viatge de cadascú, amb les seves alegries, sempre passatgeres, properes al creixent dubte que finalment s’apaga quan dues solituds es creuen, es somriuen, s’abracen...