De fora, més aprop

(...)
"Tot el que estimes et caldrà deixar;
i aquesta és de les fletxes la primera
que de l´arc de l´exili es desprendrà.

Tu tastaràs quin gust de sal t´espera
en el pa d´altri,i com és mal camí
pujar i baixar l´escala forastera.

I allò que amb més dolor et farà ajupir
serà la baixa i negra companyia
que, dins l´avenc, hauràs de compartir;"
(...)

Dante Alighieri.-cant XVIII Paradís,de “La Divina Comèdia”

En Mustafà està content, perquè treballa, s´ha nacionalitzat i espera el seu tercer fill, després de més de deu anys vivint allunyat de la seva dona i els seus dos fills. El Mustafà comença a cantar, mentre ajuda a apilar les peces de fusta sobre el palet al seu company de feina, el Lorenzo. El cant sembla anar al ritme dels seus braços i té una cadència a joc amb la feina. El rostre de pell negríssima resta plàcid, mig absent del fred del magatzem, d´intensa olor de fusta acabada de tallar. El Mustafà, cantant en la llengua del seu avi, ens apropa a la seva antiga llar, i el seu rostre va deixant enrera els versos del Dant, dia dia, any rera any.

Transformacions

Nota: per entendre el perquè d´aquest text, cal visitar el bloc Transformacions. L´enllaç el teniu a sota.

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-
-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-
- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.
-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Antecedents

“Tot-el que semblava més incommovible- ha quedat com desarrelat i col.locat sobre la superfície de la terra.Tot és fluid, plàstic, gairebé diría gasós.Els peus no troben la solidesa antiga del basalt i el granit.(...).Tot està en trànsit d´evolucionar i de canviar. El passat-el passat inmediat- és tan remot que s´ha convertit en una elegía. El futur és tan incert que els poetes han renunciat a concebre´l. A on som? Quin pes portem de la vida que ens ha precedit? Dintre de quins motlles transcorreran els anys que ens queden de vida? I després?”

Josep Pla, de “Les hores” (1954).

Dues bicicletes

- Cada tres o cuatro días venía al taller y limpiaba las bicicletas.Ya hacía tiempo que no las podía utilizar, pero el hombre les pasaba el trapo con el abrillantador de metal, repasaba el cambio de marchas, engrasaba la cadena y las volvía a colgar de los ganchos en la pared de atrás, donde no molestaban.-

Qui parla així és el Paco, un dels seus dos fills. Les ulleres, d´aquestes que s´enfosqueixen segons la intensitat de la llum del sol, segueixen mostrant els ulls de parpelles mig adormides, una mirada sommorta que el caracteritza, com la perilla que llueix des que el conec, fa ja força temps. La veu, però, té un matís més trencadís, encara que prou ferma per les circumstàncies que va desgranant pausadament.

-(...) casi noventa años. Tenía un poco de todo : un inicio de Alzheimer, lo habían operado del corazón, problemas de páncreas.Ah, y también era diabético. Y murió, ya ves, cayéndose al suelo: se le partió el cráneo. Ya le había pasado otras veces eso de caerse, pero que íbamos a hacer nosotros si el hombre quería salir. Se le iba la cabeza y perdía el equilibrio. Pero siempre era cerca de casa. Y nos llamaba alguna vecina y nos avisaba.(...).

La conversa segueix, però em passen una trucada i ja no estic al cas.

-(...) Y que lo digas.No somos nadie. Bueno, hasta luego-.

El Paco marxa i fa cap al taller. Al arribar-hi es fixa en les dues bicicletes penjades. Ja tenen una mica de pols. En despenja una i la gira del revés, com feia el seu pare. Tot col.locant-la sobre la taula, obre un dels calaixos del vell banc de treball i en treu un drap , l´abrillantador i el pot de "Tresenuno" que sap que són allí. Seguidament, inicia amb cura la tasca de netejar-la, i mentre ho fa, mira de recordar els passos que seguia el seu pare.

Potser és per això que encara les netejava. I potser-qui sap també perquè-, quan el seu germà petit s´hi apropa i despenjant-ne l´altra li diu:

-Este Sábado cerramos y nos vamos de paseo-.