Malauradament
ja era dilluns. Encara ,però, era la primera hora, aquella hora en
què tot just la setmana començava a rutllar, l´hora en què els
papers deixats el divendres sobre la taula feien olor a passat
demolidor; una hora, malgrat tot, tranquil.la i assossegada, de pau
propera al final d´una treva, indefinida, vaga com la son mal
portada. En Just Capaltard, d´ofici gestor, home panxut i d´edat
indefinida, d´ ulls permanentment cansats i pocs cabells al cap -
encara prous per delatar l´encrespament d´aquella son mal pentinada
- acabava de canviar el filtre a la vella Moulinex de goteig del
seu petit despatx del carrer Viveret. Li agradava la rutina que
suposava preparar la cafetera : canviar el filtre, omplir d´aigua el
dipòsit, posar el cafè, engegar el botó i després, anar escoltant
com queia el cafè, la seva olor...amb els anys aquesta mena de
rutines s´havien convertit en petits plaers quotidianis, com el
d´arrencar un nou full del calendari.Així ho va fer quan va acabar
de preparar la cafetera. Veié, posant-se les petites ulleres que
penjaven del seu coll, que aquell dilluns era Santa Rita, coneguda
patrona dels impossibles. Pensà si coneixia alguna Rita, però
l´unica que li venia al cap era l´actriu pèlroja que sempre lluïa
els cabells en blanc i negre. També li passà pel cap una coneguda
política valenciana, però comparant ambdues, preferí quedar-se amb
la primera. Ja no feien pel.lícules de la Rita Hayworth a la tele.
De fet, aquella Rita no es deia pas així. ¿Carmen, potser? Li
sonava, però no ho acabava de recordar. Li interessaven aquesta mena
de coneixements que se´n podrien dir curiosos o anecdòtics, no
només del món del cinema sinó per a tot allò amb el que topava en
la seva vida quotidiana, com ara el model i any de fabricació de la
cafetera on gotejaven sense presses els minuts, o el grammatge de la
formica en què havien fabricat la vella taula damunt la qual, els
papers – sempre diferents, inexorablement iguals – discurrien com
les gotes de cafè dins la vella Moulinex. S´hi fixava per pura
curiositat, en aquesta mena de coses ,quasi bé sense adonar-se´n.
Li conferien una base força inútil de coneixements igualment
inútils, coneixements que amb els anys li havien proporcionat tota
una xarxa de petits i infinits anclatges on podia subjectar
l´habitual pas monòton del temps, com si fossin arrugues, fines
arrugues sorgint damunt un front. Al cap i a la fi, es tractava
d´això, de no perdre el fil dels anys en desenes on els números es
perdien de vista, de que no fossin només com els filtres de la seva
vella cafetera, que s´anaven canviant successivament un rera
l´altre, sempre iguals. En el fons, aquella màquina de cafè era un
carilló marcant pausadament les hores i els seus pensaments, la
melodia dels quals era semblant al goteig del negre elixir:
plop,plop,plop...
En
Just somrigué, tot recordant aquella famosa escena en la qual ella,
la Rita, aixecava el cap en un primer pla fet per a l´eternitat,pla
que havia vist per darrer cop dins la pel.lícula que era Cadena
Perpètua. D´ella però, li agradava més l´escena dels miralls
trencant-se a La dama de Shangai, tot i que els seus cabells
estiguessin tenyits del rubio platino de l´Ava Lake.
Aquella escena era la metàfora perfecte de la dona, de l´actriu,
del misteri de certs miratges gravats en velles bobines de
cel.luloide. Miralls trencant-se a cops de tret de pistola, d´una
època en la que els actors sabien morir-se amb un glamour que feia
que tots els nens juguessin a morir-se d´aquella manera tan poc eterna.
La patrona dels impossibles, Santa Rita. Santa Rita, Santa Rita,
lo que se da no se quita.El refrany semblava perfecte,
tractant-se d´ella, sempre embutida en un bellíssim blanc i negre
de pel.lícula. Al seu avi sempre li havia agradat, la Rita. Everybody is somebody´s fool, li agradava de dir, referint-se a ella.
Agafà
la gerra i es va omplir la primera tassa del dia. Amb el cafè
fumejant lleugerament, s´assegué a la butaca – una Wilkham
FS-Line-21 del 1980 – que el seu cos havia amotllat a la perfecció
com si fos una mòmia dins un sarcòrfag, i es col.locà les ulleres
sobre la pinça del nas tot disposant-se a obrir el correu del dia.
Rera seu, l´ampli finestrall deixava entrar el sol sempre agraït
dels matins de primavera. Els raigs es filtraven nítids, descobrint
aquella pols invisible surant en l´aire, a la fusta de la taula,als
objectes que hi havia a sobre d´ella fins arribar al terra, una mica
més enllà.En Just la descobrí també sobre els vidre de les
ulleres, però no feu res per netejar-la, de diminuta que era.
Començà
a obrir les cartes, amb l´obrecartes de marfil que conservava del
seu avi, regal que li va oferir quan va decidir obrir la gestoria,
ja feia vora trenta-cinc anys. Li agradava aquell obrecartes, amb
l´empunyadura decorada amb un rostre finament tallat, indefinit,
qüasi bé abstracte per la quantitat de forats i petites esquerdes
que el definien, de cert aire oriental, llunyanament semblant a un
moai, però amb l´aire inequívoc d´una dona. Una petita obra d´art
que encara l´embadalia quan el tenia a les mans. Recordava que de
petit ja se´l mirava amb un cert temor proper a la por pel
desconegut, quan anava a casa els avis i s´esquitllava al seu
despatx ple de llibres gruixuts encabits en prestatgeries de caoba
fumades de tabac negre. La forma inequívoca de punyal, però, sempre
el portava finalment a perdre qualsevol temor ; l´agafava, fent
brandar el braç amunt desafiant enemics imaginaris, o bé
col.locant-lo sota el cinturó i caminar amb ell sigiliosament per
tota la casa, jugant a amagar-se de tots aquells que anaven
apareixent pel seu camí. De fet, a la seva ment infantil mai se li
passà pel cap quina era l´autèntica utilitat d´aquella mena de
daga, i menys amb aquella empunyadura tan seductora, o aquella “c”
tan intrigant que hi havia al dors de la fulla, marcada al revers
dels ulls hipnòticament opacs, enigmaticament oberts, protectors, de
la figura que amb moviments silenciosos, guiats per la seva mà
molsuda, anaven esquinçant sobres un rera l´altre.
El
telèfon va sonar. Aquell dia sonava tard, perquè sovint l´havia
d´agafar quan encara anava amb l´americana posada. Deixà
l´obrecartes sobre el darrer sobre obert, girà la butaca sobre el
seu eix lliscant i agafà l´aparell - un Heraldo clàssic de 1971 de
color vermell – .
-Gestoria Capaltard, mani ? -
-(...)-
-Ah,
bon dia, Mestres, si, si, digue´m Pepe...- Agafà un paper i anà
anotant noms i xifres, mentre murmurava afirmativamnet.El sol,
mentrestant, s´havia anat escolant per l´habitació, fins acaronar
la paret. Deixà d´escriure.
-...a
veure...si, no hi ha cap problema, Dimecres va bé. A les deu. Bé...-
Mentre parlava agafà de forma distreta l´obrecartes i observà com
la seva ombra es projectava a la paret. Els sobres oberts amuntegats
sobre la taula dibuixaven la casualitat d´una mena de talús des
d´on emergia l´obrecartes, lliure dels dits amagats en l´ombra
d´aquells. El vapor de la tassa de cafè, mínim, establia un fons
de boira movent-se sobre el petit decorat improvisat. A sobre, el
mirall, reflectint la finestra i els seus reflexes dins els seus
reflexes.
-Val
Pepe, fins Dimecres – Penjà i es quedà fitant la paret, fent
ballar lleugerament l´obrecartes. S´hi fixà més atentament. Es posà
les ulleres.El sol travessava sense fisures tot l´entramat de
l´empunyadura, que mantenia agafada del revés, amb la “c”
gravada davant seu. Finament, un rostre emergia de sobre el talús
dels sobres rebregats. Un rostre de cabells llargs i encrespats,
dibuixats en blanc i negre. Sorprès, allargà el cap. Si, semblava
el rostre d´una dona, i el d´una dona molt concreta. Algú que
s´havia dit Carmen.
Certament impressionat per la visió d´orfreberia que els seus ulls endevinaven en la lleu distància fins a la paret, no gosà moure l´obrecartes i es quedà així una bona estona, amb la boca mig oberta. Finalment s´aixecà, mirant de no perdre l´alçada d´aquell respecte a la llum del sol que semblava inamovible, i, lentament, es dirigí cap a la paret. A mesura que avançava la imatge, en contra del que semblaria natural, es va anar difuminant en tot de forats inexpressius. Endebades mirà de tornar-la a descobrir,
tot canviant de posició, retornant a la taula, aixecant la peça de marfil,
posant-se al terra, buscant...inútil. El sol, en el seu moviment sempre inapreciable, s´havia enretirat una mica més amunt, i més al sud,també. Tot ja s´havia perdut. Llavors recordà el dia que
era, la posició del sol, l´hora, la distància a la paret...no era
pas possible, aquestes coses no es podien preveure. No es podia pensar en un instant d´un dia concret en una lloc i una posició concretes. Ningú seria capaç d´amagar un secret en un lloc com aquell.
Quan
arribà com cada Dilluns l´Ausència, a les nou, trobà en Just
mirant-se l´obrecartes com Hamlet mirant-se la calavera. Li preguntà
si es trobava bé. En Just Capaltard tan sols contestà, mirant-la de reull:
-Everybody is somebody´s fool.-
I agafant un sobre, es disposà a obrir-lo.
I agafant un sobre, es disposà a obrir-lo.
