-Res. Ras i curt, res.-
Ha aixecat el cap lleugerament per dir-ho, amb un
enarcament de celles força característic en ella, que ja li coneix; un moviment
mínim bessó al fil de veu amb el qual ha pronunciat tan curta sentència.
Segueix estirada al sofà, amb la manta cobrint-la, tot i que no fa massa fred
encara. El que no ha fet és obrir els
ulls. El seu rostre resta pàl·lid, nivi, poc apropiat – pensa ella tot
observant la seva amiga – per unes faccions summament definides amb tota la
força d’un caràcter que ara resta com si fos una màscara sota la qual, la
Teresa sembla defallir. La llum de la
làmpada voreja aquest rostre, sumit en penombra, oblidant-se una mica de la
resta del seu cos, apagat en la fosca excepte per un pic que il·lumina encara
un tros de manta a l’alçada de la panxa,
delatant un estat de gestació avançat. La Roxana es mira aquella panxa amb una mescla d’ànsia
i esperança, sospira i retorna la mirada a la pantalla del seu portàtil, mirant
de concentrar-se en l’article que té que entregar demà. Al seu costat, els
últims exemplars del Wall Street Journal i el Financial Times.
Encara prefereix llegir-los en paper i marcar amb retoladors fosforescents allò
que l’interessa, com ho ha fet sempre.
Li agrada tenir molts papers i notes a sobre la taula, desendreçats, com
si l’escampada fos l’explicació lògica a un estat de la feina en què aquesta
rutlla com cal, profitosament. Cada
setmana publica un extens article en un suplement econòmic d’un diari amb tirada
nacional. En el d’aquesta vol fer
entendre als seus lectors el perquè de la pujada de preus alimentaris bàsics
com l’oli, la llet, les verdures, la fruita, els ous...és per això que
subratlla totes les xifres dels darrers mesos, els increments, els tants per
cent mensuals, anuals, interanuals ; també disposa de totes les notes extretes
de vàries entrevistes a productors, distribuïdors i algun polític dels que mai
surten a la tele, notes on hi ha subratllades les paraules energia, guerra,
fertilitzants, potassi, nitrogen, gas, hidrocarburs, alimentació. Descabdella
la informació tot teclejant aquestes paraules donant sentit a tota la misèria
del mon, que pensa mentre va observant de reüll la languidesa de l’amiga
estirada. La misèria de mirar d’enganyar la gent amb estratègies noves de
mercat, pròpies d’usurers, com per exemple les caixes de deu ous en comptes de
la dotzena de tota la vida, dins un cartró igual però amb un preu lleugerament
inferior. Si ja hem arribat a aquests extrems amb els ous...deixa els punts
suspensius damunt la pantalla per tornar a aixecar la vista.
-No t’hi hauries d’encaparrar més, Teresa- li diu
mirant d’ajudar-la amb algun argument prou convincent.- Fet i fet – afegeix amb to animós sense deixar
de moure notes i papers dins el desori de la taula- ara mateix estic escrivint
sobre els ous. A vegades cal centrar-se en una cosa en concret i a partir
d’aquí, crear llaços amb tot allò que intentes de dir. No em pots dir només
res. Els artistes en sabeu massa, de no
fer res.-
Fa tres mesos que no pinta, la Teresa, incapaç
d’agafar un llapis ni per fer la llista de la compra. Fa tres mesos en què
pràcticament els canvis només s’han esdevingut dins seu, al seu ventre,
inalterable al seu estat d’ànim, com si aquell ésser viu dins seu fes tota la
feina per ella o bé li xuclés l’energia per transformar-la en una tristesa inesgotable.
Ella mig somriu, davant la resposta. Ous ?-
aconsegueix dir.
-Ous? -repeteix maquinalment.- Sospira i mig s’aixeca,
aconseguint asseure’s. La manta li davalla fins a la falda. Es passa les mans
per la cara cansada dels desvagats. La mà dreta llavors davalla fins a sota la
panxa, en un acte reflex, protector i també temorós, quan nota el pes del que
porta a dins. Ja no se’n recordava. El Tony està a Toronto, pensa. El Tony
encara és a Toronto. I la nena potser arriba i ell no hi serà a temps per a
veure-la néixer. Llavors avalua la situació tot vorejant la panxa amb moviments
suaus i rotatoris de les mans. Un parell de mesos més...és molt de temps, segur
que podrà arribar.
-Ous ?- repeteix mirant d’esbandir aquest darrer
pensament. Té gana. Pensa en la nena, ara que se n’adona. Tenen gana.
-Ous estrellats- afegeix aclarint-se la veu mentre
s’aixeca amb certa dificultat i fa cap a la cuina, lentament. La Roxana se la
mira, tot traient-se les ulleres. Bé, almenys ha aconseguit que faci alguna
cosa. Veu com obre la nevera per treure'n dos ous, que
diposita en un plat damunt l’extensa illa de fusta centrada al mig
d’aquella, amb forma de U i separada de
la sala d’estar-menjador per dues graonades obertes a tota la seva amplada,
creant-se d’aquesta manera dos ambients ben diferents, que semblen adequar-se a
la perfecció als canvis d’humor sobtats de la Teresa, la qual es dirigeix cap a
la porta del rebost, n’obre el llum i alhora el de la cuina mentre desapareix
momentàniament rere aquella. L’estança queda perfectament il·luminada, com si
fos un petit teatre buit esperant l’aparició dels personatges.
Surt amb dues patates a les mans, que diposita al
costat dels ous. Estira un ganivet de la fusta i es mira el forat buit on fa un
instant hi reposava la fulla, tot acompanyant la vista a la resta de
mànecs que hi sobresurten. Pensarosa es
mira el ganivet mentre agafa una patata i la comença a pelar.
-¿ Et quedaràs a sopar, Roxi ?.- pregunta més
animosament tot resseguint la forma del blanc de la patata amb el polze de la
mà esquerra mentre amb la dreta la va
pelant.
La Roxanna ja quasi ha acabat l’article. S’aixeca i es
deixondeix, alçant els braços i estirant l’esquena, enfilant-se els pits amunt
per sota el jersei balder. Mig badalla aparentant normalitat i va cap on és
ella.
Passa pel seu darrera prement-li suaument el braç i obre
la nevera, d’on treu mitja ampolla de vi blanc. Li ensenya i somriu.
-Sinó em quedo ningú se l’acabarà. ¿ Una copeta ?-
La Teresa fa un gest amb el cap acceptant mentre
comença a pelar la segona patata.
-Ah ! -afegeix sense apartar la mirada de la feina- mira
si queda pernil per guarnir els ous. N’hi hauria d’haver encara. –
Ella abans omple dos copes i fa un glopet de la seva
per anar cap a la nevera altre cop. Hi ha un paquet a la safata dels embotits,
mig buit. El treu.
-I la fusta, si us plau...-
Gira cap a l’altre costat de l’illa i li apropa. La
Teresa agafa el ganivet llarg, ara sense pensar en res que no sigui tallar les
patates per fregir-les. El rostre se li relaxa, la Roxanna ho veu i ella
mateixa es tranquil·litza, tot observant els moviments destres de les mans.
Quan acaba beu una mica de vi i tot seguit, s’ajup i obre un calaix de sota i
en treu dues paelles, la dels ous ferrats i una de més grossa, que instal·la
damunt un dels focs de la placa de cocció, encastada a la fusta massissa que
cobreix la peça central de la cuina, coronada per una campana extractora que
engega quan l’oli comença a crepitar. Hi posa les patates tallades a tires,
amples i gruixudes com li agraden al Tony ; la Roxanna s’ha quedat en silenci
davant l’àmplia finestrada per on el dia es va morint sota un cel tenyint de
rosa la banda baixa d’uns núvols passatgers, damunt la fina línia rogenca de l’horitzó
del mar, tranquil·líssim ; una posta que sinó fos perquè ja l’ha vist centenars
de vegades, la faria encara dubtar de l’existència en algun lloc remot del Déu
dels seus pares. Tanta immensitat creadora, desaprofitada per uns éssers que un
dia son vius i l’endemà no. No ho pot entendre. Beu de la copa i el vi blanc,
fresc encara, baixa gola avall, vitalitzant-la.
La Teresa remena les patates tot sacsejant el mànec de
la paella. Observa com es van enrossint ; posa oli a la petita i engega el foc
; es fixa en el plat on ha posat els ous, un plat antic, un Duralex del
color de l’or vell, relíquia de la seva infantesa, l’únic supervivent d’una
vaixella feta a miques amb els anys. Inevitablement algun dia es trencarà, li
passarà com els altres , un cop de braç involuntari, una relliscada, una cremor
no controlada...tot i això ha aguantat forces caigudes, mils de rentats, cabassos
d’aliments i alguna llepada de satisfacció i tot ; li passa els dits per sobre
i pensa en la iaia, en la mare, en ella mateixa i en la nena. Pensa en el Tony,
sense voluntat. Trenca un ou i el tira a la paella ; aixeca la vista cap a la
posta i la figura de l’amiga, qui es gira al sentir l’alegria de l’ou ferrat
fent-se. Li mira els ulls tristos, potser per a ella. Abaixa la vista mentre esquitxa
d’oli amb el girapeix el rovell de l’ou, que s’emblanquina.
-Baixa’m dos plats de l’armari de dalt, si us plau –
li diu – .
La Roxana deixa la copa i obre un dels armaris alts.
-...No, l’altre, el de la dreta.-li rectifica al veure
el seu error- Ara sí.- afegeix mentre apaga el foc de les patates.
Tot seguit col·loca paper de cuina a ambdós hi diposita les patates. Un cop aquells han
xuclat bé l’oli, els retira amb cura i
els llença a les escombraries. Les sala una mica per després afegir-hi a sobre
l’ou ferrat, força fet. Encabat posa l’altre ou a fregir.
-Quina bona pinta...se m’està fent la boca aigua, és
ben bé allò del Paulov- La Roxana va afegint-hi el pernil a les vores, tot
aspirant l’olor del menjar acabat de fer. La vida també s’encén així, amb la
salivera pel què ha de venir, ni que sigui per un senzill sopar de dissabte al
vespre.
La Teresa acaba de fer l’altre ou i apaga el foc, molt
més animada. Com si no hagués passat res els darrers tres mesos. Li dura uns
segons, abans de dir el que hauria dit abans :
-Ous estrellats, el plat favorit del To...-no acaba la
frase. Ous estrellats. La mirada se li perd damunt el plat. L’accident que no
va veure, que no va viure, del qual no es pot imaginar res. L’accident a Toronto. Sanglota. L’amiga
sospira alleugerida i l’abraça. Ploren juntes, mentre l’olor del plat es
refreda i el dia s’apaga. Llavors s’asseuen i la Roxanna omple altre cop les
dues copes. Totes dues tenen gana. El plat està boníssim.
