Pedra Longa

M´afaito amb la finestra oberta, escoltant el primer grill del dia. Un gall canta a deshora, en una clara declaració de guerra a les rutines dels despertadors. Està bé, m´he llevat i el gall enceta el meu dia.

Després de la pallissa d´ahir, avui vaig sol. Els amics han decidit tornar a la Moresca, i em deixen a Santa Maria Navarrese. Em compro un parell de paninis que em fa en un supermercat una noia molt amable : un de prosciutto i un altre de llangonissa, a més d´una ampolla d´aigua. Em dirigeixo a la Pedra Longa, un trekking suau d´un parell d´hores de durada, que careneja la costa a mitja alçada, un perfecte mirador al mar, de cales que apareixen i desapareixen, buides, rocalloses, formant petites badies on de tant en tant es divisa un veler ancorat, o una barca solitària enmig d´aigues clares com aiguamarines pintades per l´atzar en tonalitats que van del verd al blau més intens. Tot això enmig d´un camí voltat a dalt i a baix, ara per zones de teixos i alzines, ara per la vegetació espessa i atapeïda del matoll nèt i polit. Transcric el que diu el mapa d´itineraris de la zona sobre la diversitat de matoll : leccio, lentisclio, tasco, timo, salvia, lavanda. Vist en conjunt sembla un paisatge primaveral més que de plena canícula, sinó fos per un tipus concret d´arbust que trenca el verd encoratjador amb la seva marronosa sequedat. Pel camí trobo un home amb una canya de pescar, un home que em mira amb els ulls rodons ben oberts i cansats.Passa: Bon giorno, bon giorno. I dues excursionistes que per la seva pell semblen angleses: Bon giorno signorinas, hello. I unes quantes cabres, que em miren encuriosides mentre van podant amb les seves boques remugoses les branques baixes d´alguna olivera : Bon giorno, beeeee.

Arribo a Pedra Longa, un tros de roca que s´alça a cent-vint-i-vuit metres d´alçada sobre el mar ( i mai millor dit ). No hi ha gaire gent. Busco una bona pedra : té una part ombrejada per una altre més grossa que té a sobre. I una entrada suau a les aigües, que em diu que m´hi banyi. Així ho faig, llargament. Dino i després, torno al petit restaurant que domina la badia de l´altre costat de la roca, més al nord. Prenc un cafè i disfruto del temps i la poca gent. Tant sols una colla local que dina fent el xivarri clàssic de la cantarella italiana quan tots parlen a la vegada.

Més tard baixo la llarga escalinata de pedra que porta als blaus de la badia. Un xicot baixa rera meu, i s´asseu uns graons més enllà. A la part del darrera de la samarreta hi porta escrites les paraules Feel the paradise. Defineix si més no la tarda que es va escolant sense presses.

De tornada, m´aturo a una petita cala que ja he ullat a l´anada. Hi mena un caminet assenyalat amb un rètol de fusta on hi diu Su-Runcu Nieddu. I quan hi arribo, em trobo una piscineta natural entre les roques. M´hi llenço de cap, nedo, em submergeixo, gaudeixo de la solitud del paratge, de laberints d´aigua entre les roques negres. Com que tinc temps, mentre el sol encara toca, llegeixo el llibret que porto sobre l´illa, que avui diu : “Realmente creo que no tendrá fin, que avanzaremos infinitamente con la misma lentitud, con esa serena verdad de vida, para tocar todos los puertos e islas del mundo”. Tinc aquesta clara sensació de vida aquests dies , la serenor que em porta a punts diferents d´una illa on tinc la impressió que els camins són encara molt oberts.

Després, de cara al capvespre, torno a pujar amunt. Veig un petit escurçó negre amagant-se sota una roca. M´aturo a veure si torna a sortir. Mentrestant, el mar es fa escoltar a la meva esquena. M´estic acostumant al seu so, massa que ho sé. I em giro, despedint-me.

Lorentzai, 07/08/09

Mateix lloc, mateixa hora

De l´atzur al rogent hi menen dos dies. El cel corprèn, falsament atemorit per una llum bastidora de façanes apocalíptiques als baixos de la serena nuvolada, que fa remugar la panxa buida de falses amenaçes. A sota, el perfil penombrós dels turons. I a l´estenedor, les agulles desabillades, adormides, somiant pluja.

"When the night feels my song"
Bedouin Soundclash, del disc "Sounding a Mosaic" (2004)

Another day is done / Un altre dia que se´n va
say good-bye to the setting sun / despedir-se del sol al capvespre
see what I found / veure el que he trobat
turn back the ground just like before / tornar al terra com fa un moment
(...) / (...)
In the twilight the days turns / A la penombra el dia retorna
to the night and I´m alone / a la nit i estic sol
And when the light has left / i quan la llum ja no hi és
I´m not sure of my every step / no estic segur de cada passa feta

follow the wind that pushes me west / segueixo el vent de l´oest que m´empelta)
back to my bed / de retorn al meu llit

When the night feels my song / Quan la nit sent la meva cançó
I´ll be home, I´ll be home / jo seré a casa, jo seré a casa.

Nocturn d´estiu

" La natura sembla, a primera vista, coberta d´un vel de gasa, l´atzur del firmament sembla negre, la claror extrema s´assembla a les tenebres ".

Balzac, de "La noia dels ulls d´or".

Així és com defineix l´escriptor la calor abrusadora d´un cel clar. Amb tants dies de calor abrusadora , al llegir aquest fragment , m´hi he sentit identificat : la claror de la calor com una tenebra.

I a la fresca del terrat, la lluna penjant de l´atzur ja apagat del firmament, em sento com la tovallola estesa, com si fos jo el que penjés de les agulles d´estendre : una ombra balandrejant que respira finalment alleugida el gust per les tenebres redemptores d´un sol demolidor.

"A comet appears"
The Shins, del disc "Wincing the night away" (2007)

Fent camí - Arbatax

Em despedeixo d´Olbia i la Costa Smeralda. Em deixo res? Bé, una breu llambregada a Porto Rotondo i Porto Cervo, la meca dels iots impossibles, dels Ferraris i els Porches, de les botigues prohibitives, de les rosses esculturals. Un petit món prefabricat on tothom ostenta a tort i a dret. I res més.Com deia el Sabina, “como un torero al otro lado del telón de acero”. Així hi estava jo.

Andiamo. Avui la carretera té un recorregut fantàstic : bordegem el parc natural del Gennargentu, el massís central de Sardenya. I ho fem per la coneguda N125, l´Orientale Sarda, que navega terra endins paral.lela al rocallós golf d´Orosei, inaccesible pràcticament per carretera. Des d´Orosei l´asfalt agafa alçades de falcó, i la vista és d´un massís de pedra blanca que davalla en valls agraïdes on es dibuixen els pobles i els boscos direcció Nuoro,a l´oest, la capital interior de Sardenya. Després d´una llarga ascensió progressiva, la carretera enfila sudest i retorna al mar per un altiplà ferreny. Em recorda una altre carretera que faig sempre que puc : la que puja de Solsona al pantà de la Llosa del Cavall, i un cop allí, travessa la vall del Lord i enfila cap al Port del Compte. Quines vistes! Quina soledat de paratge, quina solidesa, i quina bellesa quan el mar retorna, lluny, com quan el veig des dels turons de prop de casa, en un dia clar!

Arribem a Lorentzai cap al migdia. L´hotel és més aviat una casa de camp, un lloc apartat de la costa, a pagès. Ens hi dóna la benvinguda un grup d´eucaliptus, un pati ample amb grups de baladres, canyissars, i un hort al darrera, ple de tomaqueres. M´agraden les tomaqueres. Les habitacions, poques, d´una sola planta, es distribueixen quadrangularment al voltant d´un pati central, a l´estil de les cases romanes, en una edificació anexe a la casa mare. Uns emparrats de buganvílies en flor dónen ombra per sobre les pèrgoles que tanquen l´entrada a les cambres. L´hotel el regenta un home de la terra, afable, de certa tosquedat, amb cara de Rocky Graziano, de guardaespatlles de “El Padrino”: mandibula ample, ulls petits i somriure dentagut. I una veu de mezzosoprano que contrasta amb la resta. M´informa amablement del que podem anar fent. Amb el seu italià tancat, i el meu catalano-italià d´anar molt per casa ens anem entenem, encara que el plànol de la zona hi ajuda molt. Em marca vàries sortides per fer. Li agraeixo amb el grazie mile de rigor i fem cap a Arbatax, un poble que queda aprop, costener.

Arbatax té una cala molt coneguda i no massa freqüentada a les tardes: la Cala Moresca, d´aigües transparents, de roques amples, grosses, flanquejada per dos penyasegats de roca vermella. Com sempre que veig un camí que tira cap amunt ( no ho puc evitar ), me n´hi vaig de ple. Aquest porta a una mena de belvedere, a sobre d´un dels penyasegats. Hi ha una creu de metall a dalt. I una vista terra endins de la vall i el massís que hem travessat pel matí. Al nord s´albira la costeruda costa del golf. L´avantatge d´aquests punts alçats és que disposes de vistes orientades que et dónen una idea de la relativa petitesa en les distàncies que hi ha dins les diverses zones de l´illa.Veig una figuera, perfumada com sempre: les figues encara són verdes, però estan bones. Bufa una brisa fresca que ve del mar, que s´agraeix amb la calor que fa. M´assec, veient sota meu un grup de roques que semblen fetes de cartró pedra, vorejades d´un halo maragda que intensifica el blau marí que l´envolta, el blanc d´escuma que la trenca, i tota la vegetació que puja com si fos un petit jardí japonès, com si l´acabessin d´adobar esperant la meva visita.

Torno a la cala i em banyo, i m´estiro, sense més a fer. La profunditat del lloc fa que el sol marxi aviat i la gent, com llangardaixos, es van escolant cap a les puntes més allunyades, on encara hi toca el sol.

Al tornar al vespre, uns ases remuguen. I el vermell de la buganvília a tocar de cara m´atura. És tard.
>
Lorentzai, 05/08/09

Un que anava i un altre que tornava

"Tavolara : tal vegada ve de tavola (*) ; i veritablement és un enorme bloc calcari que en aquesta claredat violeta de sofre sembla abatre´s i enfonsar-se a les aïgues, cremat per dins. No es veu que sigui una illa. Ombrívoles masses a les seves esquenes la capturen. I amb el moviment del vapor, entre tants blocs blaus o blanquejats que giren al nostre voltant, qüasi es té la sensació d´haver entrat en un mar d´altiplà i de navegar pendent amunt, fins al darrer sostre de l´univers".

Elio Vittorini, de "Sardenya com una infància" (1932).

"Vam veure allà al davant la inflor de la illa tavolara, una magnífica massa de roca que em va fascinar per l´esplendorositat de la seva forma pesada. Sembla un cap, doncs aparentment es troba unida a terra. En realitat, s´erigía a la mateixa riba, en aquell món vespertí i perdut. És estrany en què aquesta franja costenera deixa de pertànyer al món del present.(...) Però aquella franja costenera seguia estant oblidada, deixada, no inclosa. No està inclosa, així de senzill."

D.H.Lawrence, de "Sardenya i el mar" (1921)

Nota: traducció pròpia i lliure de la versió castellana. (*) tavola: taula, en italià

Tavolara

Al matí la carretera ens porta fins a Padru, dins una petita vall a la qual hi dóna accés una carretera secundària que discorre uns quants quilòmetres abans per una zona de turons cremats de fa poc. L´esquelet d´una alzina surera o un roure cremats, amb totes les seves branques despullades però intactes, és tètric, desolador. Arran de carretra encara conserven les fulles, resseques i grogues. Al voltant de les cases desperdigades hi resta algun testimoni encara verd, com un oasi al mig del desert. Passem pel costat de dos hivernacles ennegrits, i un cementiri tancat per quatre parets on el sutge marca el pas d´un infern passatger del qual semblen haver sobreviscut quatre xiprers que s´alcen muts entre les tombes. El contrast amb la verdor de Padru és d´una dualitat evident, tenebrosa : tant evident com la diferència entre la vida i la mort, palpable a un costat i a l´altre del turó que les separa.

Així Padru esdevé la vida altre cop, amb els camps segats, els boscos de sureres : el suro de Sardenya encara es cull, tallant l´escorça dels arbres per la seva part baixa i deixant-lo mig despullat, com aquells gossos que a l´estiu pelen al zero, deixant-los el cap i la cua peluts. El Monte Nieddu, de suaus contorns, separa Padru del món de la costa, de les platges i de la democratització del mar que avança sense remei. La mostra en sóc jo mateix. La carretera corbeja sense presses fins trascollar i seguir el seu camí cap a San Teodoro, un poble que porta la sorra i el mar dins seu. No parem, sino que prosseguim amunt cercant el Capo Coda Cavallo i l´ illa Tavolara.

Tavolara em barrina dins el cap des de que hem arribat. La guia mostra una foto “amb el perfil inconfusible de l´illa”, que es veu al llarg de la costa. El “perfil inconfusible” és una diagonal que talla la roca en una de les seves puntes. I jo he anat buscant aquest perfil des de fa dos dies. I l´únic que veia era una massa rocosa llarga i compacta, alta, que sembla formar part de la mateixa costa. I Tavolara, per enlloc.

Fins avui. Hem anat a dinar a l´únic lloc on es pot dinar : un cafè amb una vista panoràmica espectacular del paratge del Capo, amb l´ancorada natural que crea un semicercle perfecte que tanca... la Tavolara, tal i com l´he estat veient una i una altre vegada sense saber-ho. Lawrence, acaba el seu viatge aqui, mentre que Vittorini el comença : Tavolara és a la ruta dels vaixells que ancoren a Olbia, a la badia de Terranova, vinguts de Civitavecchia.

M´ho miro com si fos una gran fotografia, tot just prenent l´intens i gustós espresso en un dia assoleiat a més no poder. La fotografia té els seus punts fixos, inamovibles : la linea recta de l´horitzó al fons, que sembla dibuixada a esquadra i cartabó ; el perfil ( aquest si ) sobirà de Tavolara, en tota la seva amplitud, la corba perfecta de la badia, amb les estretes platges ; el blau del cel, nítid ; i una roca que trenca el mar més lluny, com un fòssil d´alguna bèstia marina de temps inmomeriables que ha deixat la seva aleta petrificada al moment de fer la darrera capbussada. I de més aprop, el circulant: la gent estirada en una llarga linea d´ombrel.les de colors al llarg de la spiagga; les estel.les blanques d´escuma de les llanxes i els velers ; i és clar, el mar, sempre amb vida pròpia, pensarós de si mateix, que respon amb mil sons diferents sobre les roques solitàries, on m´estic ara mateix, a l´hora que surten les barques de passeig , i poc abans de nedar una estona en aquest racó de món. Un món de dies amb noms propis i diferents cadascun d´ells. Un temps el suficientment curt per no haver de sentir enyorança, ni massa llarg per haver-hi de trobar defectes.

Olbia, 04/08/09

Imatges

Illa de La Maddalena

M´endinso al mar, dins un passadís d´aigües clares i transparents, entre les roques. Una teranyina de nuvolada sense definir embruta el cel, així que acoto el cap endins, al fons. De seguida s´obre la profunditat d´uns deu o dotze metres, on un mantell d´algues remou les seves fulles en una dança continua, sibel.lina. Agafo aire i em capbusso uns metres avall : l´horitzó d´aquesta peixera es dibuixa de tonalitats blaves, un blau intens a l´alçada dels ulls, prop de la superfície, que davalla al fons en una tercera dimensió que s´enfosqueix paulatinament, una paleta de color perfectament definida. Peixos de cos transparent, nu, amb taques negres a les aletes em passen a la vora. Allargo la mà, i la veig vivent, movent-se al ritme sommort que imposa el medi, una mà estranya, carnosa, en un lloc estrany i aliè com fins ara no l´havia copsat. Verge. Amb llenguatge propi.

Surto. Tinc fred, i em tapo amb la tovallola, al petit tros de sorra que tanca el reducte de roques que he trobat avui. Miro el rellotge : mitja hora llarga dins l´aigua. Les aigües arrecerades entre illots de pedra blanquejada, petits caps que dibuixen la costa de la illa de La Maddalena. Ens hi hem arribat en ferry, des de Palau, el cor de la Costa Smeralda.

Llegeixo una estona , fins que sento veus de criatures a una de les puntes rocoses que tanca la petitíssima cala on m´estic. Apareix un nen i una nena. El nen blandeix una canya a la mà. Crida ben fort, amb una veu escanyolida : “ Io soi il grande corsario”, i aixeca el pal. Perdó, vull dir el sabre, mentre mira desafiant a l´entorn. Jo, com si no hi fos. Amb la nena, passen pel meu darrera i enfilen cap al promontori per on m´he arribat, on hi ha les restes d´un antiga casa de pedra, una sort de illa deserta pel nano que va fent-se la història: “Nostra nave es fondata e solo restamos tu e io. Io soi il grande corsario”. Continua el seu joc particular, el petit corsari, seguit obedient per la nena , que tanmateix, no acaba d´estar del tot d´acord amb la ruta a seguir. Desapareixen dins la seva illa, que de segur recordaran d´aqui vint anys com un tresor amagat a la memòria. Quan marxo, fotografio el promontori,un mapa visual per si tinc que venir a buscar algun petit tresor d´aqui uns quants anys. El racó, marcat amb una X ben grossa en aquest mapa particular, ja té el seu nom : el turó i la cala di il grande corsario.

Al tard, el sol acaba per travessar la cuirassa que ens ha sotjat tot el dia. La petita ciutat de La Maddalena bull a aquesta hora de la tarda, un formiguer de vacanza acabat de començar. El vent bufa fort a la tornada, i els velers llisquen més enllà de l´ illa de Santo Stéfano, que voregem entre dos llums de cel trencat, banyant la roca del seu vell fort d´una pàtina daurada.

Tornem a Olbia, i a terra ferma, com al mar, Sardenya a punt de capvespre : tot sembla nou, com si la manca de l´astre durant el dia renovés l´esperit de la terra, que brilla amb inusitada bellesa. Els llargs eucaliptus muden la pell dels seus troncs en un ball on el vent mou les fulles amb lentitud de salze. Com diu Vittorini, sembla que de les seves copes hi brolli l´aigua. I Arazhena en la llunyania, rodejada de bosc i tancant a ponent, les muntanyes de la Gallura, de fesonomia d´agulla. I una casa blanca, solitària entre el verd , mentre la carretera llisca sinuosa com una petita obsessió, com si no calgués sino el rumb del bategar dels sentits.

Olbia, 03/08/09

Capo Testa

Es perceb la calma d´un Diumenge abans de dinar. Els carrers són buits, tant sols el so d´unes xancles cridaneres. El sol cau amb força sobre l´ emblanquinada església de portes obertes, on els sants reposen a les seves capelles,silents, devots de la seva solitud. Les olors sobtades de rostits surten de les fileres de cases que s´estenen sobre el turó on reposa Santa Teresa di Gallura. En aquests carrers no hi ha història, ni grans edificis, ni turistes. Només l´agradable pau d´un Diumenge d´estiu.

Més enllà, la piazza, el nucli antic; i més enllà encara , davallant, el mar. A l´antica gelateria Conti , un petit establiment que fa cantonada a la part més alta de la plaça, la cambrera, apareix a l´objectiu i somriu tot pensant-se que no dispararé; però ho faig. Curiosa, vol saber si li he fet la foto. Es queixa dels seus pòmuls, que li semblen prominents. Jovial, té un punt de cert fastigueig, que resol movent-se amunt i avall, entrant i sortint, sense parar, engabiada. La piazza és grossa, amb una font que li fa de desnivell per la part de més amunt.

Molt a prop, a cinc o sis quilòmetres, una carretera porta a Capo Testa, que és la punta de terra més al nord de l´illa, de d´on es veu nítidament la muralla de pedra que és Còrsega, a tant sols dotze quilòmetres de distància. Des del far, m´endinso en un paisatge de granit en una llarga passejada entre un dens matoll que crepita sequedat. La roca s´alça en formes arrodonides i punxegudes, que em fa pensar inmediatament en les famoses xemeneies de la Pedrera. El mestral n´és l´escultor natural.Ficat dins d´una escletxa que cau vertiginosament al blau lleugerament arrissat, m´observen rostres perfilats a contrallum. Un veler travessa l´angle de visió, talment dins un altre món.

I uns corbs, traçant cercles dins el seu món de pedra. I una cabra, que em mira estranyada de la meva suor, ella que va amb un llarg abric de pells sense inmutar-se. I una aranya, a punt d´atrapar-me dins la teranyina hàbilment teixida. Miro el far a través de la teranyina, i penso en l´home que sóc jo.

Tornant a Olbia, sona a la ràdio el Bobby McFerrin.

Olbia, 02/08/2009.

Cito

“Dios, qué libertad repentina respecto de la vida enclaustrada, el horror de la tensión humana, la absoluta demencia de la persistencia maquinal.”

“Cerdeña es otra cosa.Más amplia, más normal, sin subibajas, alejándose progresivamente hacia el horizonte.(...)Hay un espacio amable en derredor, y hay distancia en los viajes : nada está acabado, nada es definitivo.”

de D.H.Lawerence, Cerdeña y el Mar (1921)