Automàtica.32

 

(...)

Estries de llum, com les de pollastre. Crispy chicken strips seria una manera de començar un poema, com aquell dels mistos en aquella pel·lícula que es deia Paterson , on l’Adam Driver feia de poeta i de conductor d’autobusos, on es fixava en els petits detalls com feia el seu poeta de capçalera, en William Carlos Williams. Em venen els noms tots seguits deu ser per l’oxigenació excessiva del cervell, massa aire pur potser, massa pau i fins i tot una bellesa excessiva dins aquest silenci de matí assolellat on seria massa d’hora per llevar-me massa aviat no sé perquè però no, l’hora és perfecte i els noms i cognoms relacionant conductors amb actors i poetes i el rostre aquell de la dona estimada quan li pregunta si el poema és d’amor i li diu que si és per a ella sempre és d’amor i les estries de llum, les olors dels romanins florits i la pedra i el camí fins arribar a la carena sense nom recordat, i penso sinó posar-li el teu com ho feien els antics conqueridors de terres verges. I així, les paraules, brollant de sobte de forma natural dins el cervell mentre camino. Les tinc que recordar per escriure-les després, tanmateix estic lànguid, quantes coses es solucionen dient tanmateix o alguna cosa així cantava Antònia Font, i el poema del gat amagant-se dins els test com s’amagava, viu, dins els versos del poema com en un truc de màgia i és així com el dia irrepetible es pot aturar, escrivint uns versos o el que surti. Miro el meu oblit com qui recorda el desconegut, aquesta frase l’haig de recordar, oblit i desconegut, podria encetar un poema o acabar-lo, son dues paraules només, la resta ja tornarà, estries de llum i capses de mistos, i els noms i llavors el bassal i la pols invisible dels pins, daurada, a les vores. Invisible com tu fins que troba l’aigua on expressar-se i dibuixar una cabellera rossa i uns peus nus a la vora del mar. El veig, el mar, fent de teló de fons rere Collserola ; em giro d’esquenes per veure’l com si m’hagués seguit, protegint-me, cuidant-me en la distància com un àngel de la guarda de qui no sabem res però que de vegades sentim a prop, de vegades hi ha àngels que salven vides. M’aturo. Voldria escollir la llibertat per a no ser lliure d’estimar-te, per a no dependre per res de mi mateix en la decisió aquesta de sentir-me obligat a desxifrar si és meu o no, o teu o dels dos o com se fa o com s’oblida el desconegut. Soc un illenc quan miro el mar. L’estrepa és plena de capolls, i la pols dels pins, invisible. Com tu. M’endinso al corriol i baixo al camí. El conductor somriu , el poeta diu que ha descobert que veu les coses belles dins les estranyes hores en què passen com jo avui pensant-ho amb l’orgull del vençut. Estiro una mica les cames cansades i ja a l’asfalt, em poso a córrer altre cop. Ho escriuré, estries de llum, oblit i desconegut, Paterson, Driver, Williams, la pols dels pins, el mar i tu, però també aquella paraula que ahir em va agradar tant , tot llegint coses del Mediterrani, que no recordo però vaig anotar, que vaig significar com un antic lloc on reposaven els contes de les mil i una nits i que els antics anomenaven

caravanserrall

(...)

 

Automàtica.31

(...)

Carregues l'oblit amb vetlla

d'antigues guàrdies

vora l'ametller florit.

No el veus.

No veus les branques

arquejant el camí, el cap cot

vers les botes gastades

que avancen, com nues,

per una platja deserta.

Somnies l'aigua sense delit

tot amarant-te de terra

al fons d'un bassal voltat

d'un fang roig: 

moldeges, maldestre,

un Adam nou.

Les flors encara son vives

- semblen ben vives ! -

al sòl pintades de

darrera llum. 

Les veus, les culls...les guardes.

Aixeques la vista entre llevant 

i ponent, la lluna, el sol i altre cop

...les flors... 

blanquejant el seu somni

amb calzes de porpra

com si fos també el teu,

desconegut i proper

com aquella mirada glauca

teixida de matinada.

No queda ja fang

per fer-te una nova...

 Eva.

 

Automàtica.30

 

(...)

Antigues travesses de tren fetes graons malgirbats pel rost del pendent de terres flonges cobrint un forat de muntanya d’on antuvi treien pedres per construir cases ; cordes lligant posts fent de passamans dubtosos per on el pas de les mans aixequen grinyols semblants a lamentacions com mals d’ossos d’un cos posant-se en moviment ; aire de disculpa, l’home redreçant natures mortes, canyissars i pinassa, pluridrupes bardissaires compensant tiges com ones, endinsant-se per envair terra ferma. Roques blanques. Malgrat tot respires i veus el mar, imaginant tots els masos damunt la plana voltada de camps llaurats d’on emergeix un campanar voltat de teulades color-terra-rogenca com aquells pseudònims utilitzats per antics combatents ara desconeguts com vells retrats de gent il·lustre que un dia conegueren fama, habitants de topònims incerts, carrers canviants on a les voreres hi creixen les mateixes males herbes dels antics camps , pols d’eres , les flors aquelles de l’altra Venècia, de quan l’orient i l’occident s’embullaven de veus i mirades enmig de canals separant estances encara plenes de sospirs sota els auspicis del gran lleó alat. Quo vadis faltaria dir abans de llençar-te a la carrera per antics alzinars quixotescs de camí cap a aquella darrera derrota a les costes de Barcelona, avui buida de galeres i remers, plena d’estranys vaixells, Babilònia sense torres ni muralles. El mar i les estrelles, el cavaller de la trista figura gravat en bronze i la nit seguint el degoteig constant de la bella font, dolça assassina,  tenaç i constant,

clepsidra

(...)

Automàtica.29

 (...)

El mar s’ha reflectit en la muntanya nevada en un joc de llum momentani que la rosella, capcota, coneix ara gràcies a unes gotes d’aigua que els dits de la pluja han transmès damunt dels seus pètals lleugers i cridaners, d’un roig intens a joc amb el verd més primavera de les tiges d’herbes sense nom, filles d’antics sembrats abandonats sense déus a qui retre homenatge sota cels grisos tancant cercles dins aquesta tarda de paraigua i cançons lentes, amb passes d’indi seguint bassals i estrepa florida, olor de bosc vora una antiga font vora canyissars i torrents amb noms de dona. Aire fresc, batuda d’ales d’aloses i tudons, dels primers falciots també, un conill al marge, jardí d’oliveres on plànyer antics dolors avui lleugers de casuística concreta enfront un paisatge on poder pensar en un quadre de masos antics, pagesos pobres i masoveres triant pèsols, faves, carxofes, espàrrecs...sense aigua corrent ni gas-ciutat, somniant temps millors com els d’ara on també es somnia en el millor dels temps, els passats, els bucòlics, els dels quadres on muntanyes nevades es confonen amb el mar, en un joc on tot son moments com de

flàmula   

(...)

 

Automàtica.28

 

(...)

Papalloneja el desig dins el calze, com música dins la nit. L’ésser es distreu de tot el cansament dolç d’un primer dia de treball, a mitges tintes, paraules de benvinguda esmorteïdes per la tarda acabant de pintar un moble, una finestra, una fotografia d’un capvespre en blanc i negre, el natural  descoloriment dels mites, cromàtic d’esperances i nuvolades inexistents, xafogor dolça de suor a les parpelles, perlada en uns braços de morenor sobtada, cobrada d’un sol llunyà, d’una mar vista cinc segons, més a prop que mai i ... de sobte, llunyana. Cervesa fresca en copa petita, escumosa d’un primer glop llarg i gustós, del raïm acabat de collir i les figues, dolces per fi. Crida el Fogerty cercant la llum i la llum m’encega tot el dia fins que arriba la nit amb la seva espelma a la finestra, els ulls mig clucs, dorments de vida, cercant repòs. És diferent de la dels passejants nocturns, agafats de la mà, sense res més que el quart de lluna lliurant-se a tots els moments foscos , sense pes, de l’univers ? El mapa de totes les llegendes passades s’estén sota uns ulls volgudament glaucs, allí on descansen les penes, els neguits, les darreres desesperances però tanmateix llargues llums dins nits com aquesta, com fars, com son, volgudament , els teus

llagrimalls

(...)

Automàtica.27

 

(...)

em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a dins, de com  cada un forma part de l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig, esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop, l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà, d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit, quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores i tanmateix, de peus a terra, del

sòtil

 

Automàtica.26

 

( ...) la barra que segueix les paraules es posa recte , li faig abandonar la posició inclinada, com de descans, en la qual estava còmodament instal·lada des del darrer cop, la dels dubtes, ja aclarits definitivament. Inclinada indicant lletra en cursiva, utilitzada per indicar alguna cosa especial, mencionable, aïllable o també, si d’un fragment es tracta, d’alguna cosa escrita per algú altre, alguna cosa interessant, com per exemple, la que acabo de llegir fa una estona a Donald Barthelme : “ Bishop, picant julivert, llença ràpides mirades a Christie per veure quin aspecte té amb una copa de vi a la mà. Alguna gent és guapa amb vi blanc, n’hi ha que no.” Per exemple. Possiblement té raó i si m’he decidit a escriure avui és potser perquè hi ha escriptors que m’impulsen a fer-ho. Barthelme és força anàrquic, sembla escriure tal com pensa i de sobte et diu coses com aquestes, sembla que escrigui el cos de una història sense massa sentit per donar-li sentit a aquestes petites frases enmig de un relat de linealitat dubtosa però on després de llegir-lo  queda al fons alguna cosa enmig del fang que brilla, qui sap si or pur. Sembla automàtic. Sembla fàcil però n’hi ha que no, n’hi ha que son més lleigs amb una copa de vi blanc a la mà. O lletges, com seria lo correcte de dir- totes i tots, benvinguts-. Menys guapes. Guapes. Miro d’escriure així o penso que ja ho faig correctament amb consonància amb l’esperit d’aquest llibre  - ja li puc dir llibre ? potser em precipito, son vint-i-una pàgines només de lletra grandària 14 -, perdó, d’aquesta sèrie imaginada per no pensar o per fer-ho només posada la mirada en el teclat, en aquesta barra que mai s’atrapa, a diferència d’aquella semblant amb la qual jugàvem a tennis tot evitant que la pilota imaginària ens sobrepassés, una barra protectora, una barra amb la que es podia guanyar ; amb aquesta no, aquesta va sempre per davant meu i no hi ha manera tot i ser tant a prop...què escriure sense esborrar res, la barra, l’èxit i el fracàs, el love and hate escrits als dits del Robert Mitchum a la nit del caçador, ara que hi ha qui es tatua alguna cita en sànscrit al llom del seu cos, indesxifrable, aquells ulls que mai s’obrien del tot, com el d’algunes actrius que amb copa o sense copa de vi blanc a la mà segueixen iguals sempre, un espera que després de tot això, perquè el temps d’escriure s’acaba, un espera dic, espera el pòsit enmig del fang, la sensació, el cos o almenys una mà aixecant-se, qui sap si el cor d’aquest caçador solitari que deia la Carson, un espera el moment amb l’esperança d’haver-ho fet, com Kafka quan volia que li cremessin els seus llibres; i a més un busca la paraula, ja sabuda d’antuvi, quan possiblement no hagués de ser d’aquesta manera, sense renúncia però amb el cap cot, en cursiva, finalitzant res, tot mirant de no perdre certa

pistonada

(...)

Automàtica.25

 

I ara, de repent,  el desafiament. Escric com qui escriu una carta de socors o una súplica o més aviat- diria que sí, que és això al capdavall – com una manera d’excusar-me per no fer el pas aquest de donar la possibilitat al Jules, o a l’Emília, a la granota  o al tren que volia ser-ho ; a l’Ovidi i a l’arna, a les taronges , al Fidel, a la Dolores o a la veritat ... a tants d’altres- els  he comptat i ronden la quarantena-  als quals voldria posar en la tela aquesta del judici d’un jurat que cerca la qualitat literària i de retruc, la del seu autor, que no soc sinó jo i la de tants d'altres . Topo amb l’Spitzweg del Philippe Delerm, un individu que porta una vida d’oficinista retirada i anònima, algú com jo potser, sempre busco algun llibre i me’n surt un de l’atzar de la meva petita biblioteca que m’ajuda, em dona la raó, no insisteix, m’acotxa  , ara penso que sí, ara que no, ara en que no interessen realment els meus personatges sinó és a mi i potser algú  altre ...però què suposa això si les vides aquestes ja han estat creades sense necessitat de fer res més ? Perquè ara sí ? Perquè pensar en momentums determinats, en la idoneïtat, en aquesta casualitat d’obrir una porta cap a qui sap on ? Tot sembla coincidir, tinc aquesta estranya sensació de que ho tinc que fer ara. N'estic convençut i això em preocupa perquè tot trontolla una mica. Soc just no volent arribar enlloc ? Ningú em sap lletraferit, m'agrada escriure com faig ara, i segurament res més. Hores d’ara aquesta potser podria ser la darrera oportunitat, o potser no, mai s’està al cent per cent segur i després, si ho fes, al capdavall, tanmateix, no en resultaria res probablement. Possibilitat quasi bé nul·la, i jo em quedaria ben tranquil sinó fos  perquè el pànic ve sempre d’aquesta possibilitat remota de poder ser l’escollit tot i que sense ser-ho, ja ho soc, en certa manera. Almenys per a ells, als quals els atorgo poders que no tenen. Perquè ara podria pensar que tots aquesta anys escrivint, tots aquest personatges es podrien dimensionar, i llavors què ? Pànic de triomfar. El que escric, de fet, ja ho publico aquí, i aquí es quedarà probablement. A pesar d'això, de tots aquest raonaments per sobre dels quals hi sobrevola el dubte de saber si realment tot té un sentit, si només hi ha l'escriptura i prou, i res més que les hores passades inventant coses...tampoc n'hi ha per tant, de fet no escric gaire i només és una afició, si el reconeixement serveix, finalment, d'alguna cosa que no sigui la de creure's millor del que es pensava o qui sap, i en això rau l'esperança, d'aconseguir fer passar una bona estona de lectura a qui llegeixi les petites històries que he preparat sense cap ànim de lucre i que no sé si acabaré presentant dins d’aquest literari

 

certamen

 

 

 

Automàtica.24

 

Estudiant l’escala. Fixada a la paret, els graons mantenen perspectives diferents segons corresponen als de sota o als de dalt, si s’observa des del seu centre mateix, a una distància prudent. La perspectiva de la petjada esdevé totalment plana a l’alçada dels ulls. Més enllà d’aquest únic graó, la resta la dibuixen parcialment, pel que aquesta centralitat determina un punt mig on l’ascensió o el descens evoluciona, perquè una escala serveix per pujar però també per baixar. Decalant l’escala. Per l’ignorant com jo, decalar significa desplaçar en el temps i en l’espai. Fascina, com el decalatge que hi ha entre el so i la imatge, tant espectacular quan es tracta d’anys-llum . En una escala però, es produeix un decalatge en la mateixa perspectiva observada anteriorment, i depèn de cada graó que un es  mira ; passa una cosa semblant amb la música i les seves notes, d’aguts i greus desplaçant-se per aquest escala que és una partitura, a través del temps com quan escoltes en Hank Mobley tocant el saxo i saps perfectament que ja és mort. Decalar, vet aquí un verb adequat per parlar d’espais , de música, de pintura, de cinema, d’art o bé d’astronomia. De temps. I tot partint d’uns graons aparentment iguals, situats en diagonal al llarg d’una paret de totxana vermella, on cada totxo queda perfectament aïllat dels altres per una fina capa de ciment blanc. D’aquest fet se’n podria parlar també, de tots aquests totxos aparentment iguals dins una paret que podria ser la portada d’un disc, per exemple. O la d’un reportatge de revista sobre algú més o menys famós. A la seva buidor només caldria afegir-hi la imatge d’aquesta persona, mirant cap a un costat – mai a la càmera,  o sí, però amb un posat desinteressat o bé concentrat, mai somrient com si es tractés d’una foto de viatge a algun lloc famós com aquell bar de Boston, on també hi havia una escala que baixava a un soterrani -, de perfil, com l’escala diguéssim, integrant-se tot vestint una americana a quadres blanc i vermells, com aquelles de llenyataire que es van posar de moda fa uns anys...però els totxos ! vet aquí tots aquests totxos aïllats uns dels altres però formant una mena de comunitat, com aquells edificis de pisos, tots iguals de dia, un sobre l’altre, que al vespre desperten de la seva monotonia amb la llum dispersa de les seves finestres, unes d’il·luminades, d’altres no, unes de llum blanca i d’altres de llum més suau o bé només el forat aquell del flexo damunt la taula o la de l’ordinador o la televisió o aquela llum plena d’ombres del darrera d’una cortina correguda ; tota aquesta diversitat palesa quan la nit comença, i que s’acaba paulatinament al tancar-se cadascun d’aquest llums fins quedar tot a les fosques, on ja no distingim ni la fina línia blanca que separa els totxos de la paret, aparentment sols. Res més lluny de la veritat, que ja sabem que no és mai del tot certa, com els colors de les banderes que només ens sabrà explicar un bon

vexil·lòleg

 

 

 

 

Automàtica.23

 

Hi ha les elits i hi ha els viatges ; hi ha els contes d’estiu, la mar i ara la pluja, si se’n pot dir així ; potser sí. Hi ha les hores i les onades, mai acabarem de saber-ne les seves identitats, falsament acceptades. El temps lliure i el fer tard, l’espera. L’obsessió passatgera , la comunicació fallida. Una primera frase, sorgida de sobte : sembla com si ens hagués de salvar un campana que mai sona. Els tendals dibuixen itineraris ja explorats, poc definits en el records. I la pols rera els quadres, les fotografies, sota els llits i els mobles, esperant els seus draps invisibles al pas del temps. La recerca, la calor mal portada. Al darrer dia, l’esperança desdibuixada en un reflex, una imatge, un mirall. Uns pantalons curts. L’escuma i les canes, difícils de veure als cabells, ara més rossos. Matí de núvols, de darreres paraules, d’algun comiat, de neteja. Tic-tac, tic-tac. La una. Dormida, pinassa a les escletxes, seques i punxegudes, sempre en parella. Escletxes sense llum. Cansament momentani, cap emoció sinó fos per aquests nens, corrents dins un camp verd. Il·lusionar-se, dormir, dormir, dormir. Nit. Finalment, trona, llampegueja. Plou. Serà que sí, ara que s’acaba, com aquell cotxe descapotable, passant per una carretera de costa. Com l’escorpí vora el mar o la marmota xiulant a la vall. La tempesta s’acaba ràpid, com tot a l’estiu. Deien dels amors, els cossos xops, els versos ... el cel era ple de dolcesa de pluja i rastre de llampecs  ... seguits de fondes campanades de trons ... vet aquí la campana, qui ens salva a nosaltres ? ja no és així com ha d’anar, si jo no soc pas tu. Acabo Juliol i ja demà, altre cop,

 

vacances

Automàtica.22

 

(...)

 

pretens seguir : és una pretensió com qualsevol altre. Crees un sil·logisme : tot amor és impossible ( premissa major ) + l’impossible és amor ( premissa menor) = l’impossible és impossible ( conclusió ), amb lo qual penses si aquest terme mitjà que és l’amor pot aplicar-se com a exemple de una segona figura de sil·logisme i si, amb lògica aristotèlica l’impossible és realment impossible, amb l’amor fent d'intermediari i llavors te’n recordes de la ladyfantasy, rock simfònic del bo i de les lletres que amb els anys has anat traduint , agafant a l’atzar en moments desocupats, com el sunbeam , antònim del moonbeam, més harvest i més d’acord al setí i a les seves nits blanques, les nuits blanches plenes de insomni i reflexos ocasionals en les aigües de rius foscos, fanals de llums deslluïts sobre llambordes riberenques, xopes de humitat que no de rosada, de vidres trencats i retalls de poemes escrits com no podria ser d’altra manera, al vent, bufant el suficientment lleuger per cobrir amb mans delicades colls d’esmalt alçant solapes d’abrics llargs mentre talons alts segueixen fonent-se sota les ombres fosques dels ponts damunt dels quals algú s’atura i sotja un judici preliminar als seus pensaments emboirats de nicotina mirant de comprendre com res s’atura de manera definitiva sinó que es besi, amb la comprensió fatal de la besada, a la dona dels impossibles, traduïda en una llarga rapsòdia de vinil que un plat purifica al gir pausat de l’obra amb un inici i un final, aquest the end que ja ningú col·loca al final de cap pel·lícula per por de morir en l’intent, més fatal encara que cette femme als ulls de la qual Baudelaire hi veia les cisternes d’aigua dels seus neguits, i fins aquí puc llegir, d’aquests neguits i d’aquest I love you brunyit d’anys de poliments, d’una opacitat coneguda, elogiosa d’ombra, de perla passatgera trobada a cop d’apnea  per tal d’arribar al fons d’aquell cor on ella dorm i espera la matinada dins un llit desendreçat, mig buit d’angelada nocturna, de finestra i cancell oberts, segats per la dualitat sil·logística, indefinida de possibles i amb aires de guillotina del ...

 

trencallums

 

( ... )

 

Automàtica.21

 

(...)

 les músiques al súper. Les músiques al cotxe. Les músiques a la feina. La paciència. Els diners i les petites glòries concedides al pas del temps : la caixeta aquella petita on s’hi posa el missatge, on tot hi tenia / hi té ? cabuda. Te’n recordes ? La paciència a la carnisseria del súper, la nit, el final del dia. Una vaca em mira, enmig d’un prat. Al fons la carretera que no s’acaba, només en surt un trosset, un trosset de carretera darrera un prat, més llarga o més curta, acabant-se qui sap on,  Que s’acaba. I la vida, i potser aquesta ? I respiro a fons i s’entelen les ulleres i es desentelen al ritme de les pulsacions, com si fos una manera de viure i de veure, de sentir, de pensar, d’existir. Su turno, i un número digitalitzat de color vermell com si fos una data límit, inamovible. Su turno. L’esquellot de la vaca és massa bonic, una campana al coll que no sona. Una vaca bonica, tallada a trossos davant dels meus ulls. Su turno. El guant metàl·lic a la mà esquerra, el ganivet a la dreta i el cop sec damunt la fusta : les costelles son a punt. Les barres de neons liles al sostre. L’asèptic-isme.   El cansament. La fosca, el seu mon i en Josfe. Les paraules redemptores : verdolaga, xicrandes, amura, cobricel...i també, avui, de propina,

malfondre

 (...)

Automàtica.20

(...)

és a dir, la vintena entrega o dispar al centre del cor, amb coreografia a lo DeVille, fugint d’estudi, com sempre es fa després d’escriure sobre cabells, alenades o paraules, mirant de no ser jutge ni partit, mirant de tancar una porta de masses panys sense fer soroll,  doncs és així com mai es deixa de somiar en aquelles coses amagades entre els cabells trenats de sospirs, l’eau du fragance de quan s’arrepleguen les espigues d’espígol sense arrencar-ne cap ni una però on tots els dits resten marcats de manera invisible per el perfum de l’aigua que les rega, aquesta aigua definida com a desig, quan mai haguera pensat en això, precisament, sinó més aviat en sadoll, de set i de suor, ara més, quan els dies es fan llargs i les nits potser massa curtes, apressades de somni de persones ( presó-ones , lliscant dues os per venir a dir el mar i la nit on mai he dormit, com les gotes de rosada esmentades d’albades al gruix del vidre a l’aixecar la persiana, quan el sol és un disc rogenc petit com una baula d’algun collaret perdut enmig d’un cristall ) sense cara ni ulls al despertar, jo, que mai he somiat amb ningú que volgués somiar, predit ja abans per algú que entenia els somnis com la realitat dins el subconscient, ergo vostè no desitja, ni estima , ni vol ni té set , en realitat vostè...jo no soc vostè, oi ? doncs això...si tinc set bec aigua i si pot ser, d’aquella aigua tant fresca de la font freda, gaudida en una travessa retardada on la mirada se’m va perdre altre cop en la petita bassa d’aigües verdes d’on em preguntava feia uns anys sobre el futurible del meu ésser, aquell temps on pensava el mateix sobre els meus somnis sense metàfores d’aigua, igualment que ara sense dones i sense tu, siguis qui siguis, per això les inventava amb personatges que les vivien aquestes coses, malgrat els matins i les ones i la mar, que no el mar, no fotem amb tanta aigua com té no pot ser mai el descobert ara del líquid vital, així en masculí, que sortit d’una font, d’un broc escanyolit , fresca i freda, tant femenina, molt més que la de la mar, la que va alimentant els reflexes d’una bassa on els verds que li fan de llençols es mesclen amb el blau del seu cobrellit, per on volen els falciots amb el desig a flor de ploma, instintiu i benigne, ara quan ja sembla la porta tancada sense fressa i ja potser no cal entrar en significats inútils i paraules i cabells i alenades perdudes tot volent restaurar l’equilibri de la meva ment vacil·lant, amb lectures en d’altres llocs  com  les Sirtres , amb el Tängri a l’horitzó, amb la seva llum freda irradiant com un brollador de silenci, amb la mar sempre pel seu davant, ben al contrari del de la font i la seva bassa, tant d’aquí, tant palpables, tant properes, tant meves, tant reals i veritables, i en canvi,

estrangeres

(...)

Automàtica.19

(...)

Hi havia un temps no sé si qualificar de llunyà en què quatre paraules, una fotografia i poder una cançó era tot el que necessitava no sé si per sentir-me acompanyat o per omplir el temps o simplement com a constatació de posseir una certa traça per arribar cap alguns llocs desconeguts no sé si dins meu o dels altres o inclús, en els millors dels casos, a tot el mon a través de la xarxa per on el que escrivia tenia la capacitat il·limitada de travessar les fronteres físiques que jo no era capaç de creuar pel simple fet d’estar ancorat als llocs habituals ; era l’escape room aquesta de la que ja molts o ningú es pot escapar i aquesta habitud es va convertir en necessitat que ara no és res més que una tasca de manteniment sense feedback aparent, una mena de solitud sorgida al moment precís de prémer el conegut botó de publica perquè abans no, abans no és així i tot i així el premo amb la finalitat darrera semblant al qui posa un llibre en una biblioteca un cop l’ha llegit o l’ha escrit o l’ha fotografiat o l’ha escoltat abans de l’abans, de quan s’escriu com ara faig en una tarda de pluja de diumenge i veig les lletres i les paraules i les frases mentre recupero una cançó antiga del jack johnson enmig d’un cd gravat al 2011 ara que remeno coses velles, antigues, i netejo i me n’adono de tot allò que no he remenat en anys i que resten en llocs que omplen armaris, calaixos, parets, cambres, cases sense res més per fer que esperar algun dia en que les obres i somrius pensant com és el temps de llarg i de curt a la vegada, com solidifica les costums i com estableix amb precisió cronològica certs moments escrits o fotografiats o escoltats, amb data i noms i cognoms i fins i tot, màgies d’un moment retrobats en aquest futur amb el que em trobo cada dia i penso en que deu ser això, en aquesta importància de saber-se auto-biografiat a través dels anys i a través de les paraules, les fotografies i les cançons acumulades de tot allò aparent i profund que al capdavall genera la clàssica satisfacció de la feina ben feta sense ser feina ni bona ni feta, simplement viscuda i això a les xarxes, condemnades a no haver de fer endreces no genera cap volum físic ni tangible impossible de recuperar com quatre versos escrits en un full i guardats en un llibre en una llibreria d’una casa que serà vella i venuda i amb ella la llibrera desballestada i el llibre regalat o llençat o qui sap, recuperat i qui sap si amb el full caient qui sap si per una relliscada en un terra de una nova casa i així quatre versos qui sap perquè, seran llegits una altra vegada i aquestes coses tenen tal vegada més probabilitats de passar que el fet de trobar-se d’aquí molts anys, quan ja no pugui actualitzar l’índex aquest d’aquí al costat iniciat al 2007, de trobar-se dic, algú altre, l’escrit volgudament amagat enmig de mils- espero -d’entrades d’aquest bloc on aquesta mateixa lectura només demanaria, al cap i al fi, de provocar ni que sigui un lleu i futurible

somriure

(...)

Automàtica.18

(...)

Cosi fan tutte mentre llegeixo alguna sentència de Samuel Johnson, com la que diu que l’esperança és un tipus de felicitat, potser la màxima felicitat que aquest món ens permet; cosi fan tutte le belle, diu en una pàgina on cerco argument, una frase dita vàries vegades a Les Noces de Fígaro, una altra òpera mozartiana, paraula clau per definir harmonia – amb h, no te n’oblidis – ritme, alegria, potser lleugeresa, entesa com una balada pop d’aquelles que ja no es fan ara, difícil de trobar, de fer i en canvi, tan fàcilment pedalejada com una bicicleta, com el so de la cadena baixant un camí enmig de camps primaverals, verds i florits, com farien totes les dones boniques, com la que es gira, morena, al seu pas per l’hort a l’escoltar el trasteig tranquil de les mans treballant un nou planter, i segueix camí amunt, corrents, defugint virus dins un quadre tranquil, estranyament buit, com de nàufrag trobant una petjada humana ; cosi fan tutte i la cadernera, irrompent dins l’altaveu en la vesprada incipient, com si volés per l’escenari mentre barítons i sopranos se’n riuen de la vida i de l’amor, amb duos, trios, quartets i sextets i alguna ària mentre m’adono que la cadernera no és dins l’opera dels homes i de les dones, sinó que canta amb l’esperit jove d’ opera prima, aliena a tot el rebombori silenciós dels carrers, al pati, dins el xiprer, d’on som fora – tu, jo i els altres -confinats, resclosits, deixant, per coses de la vida, més llibertat a tota aquesta natura que desperta, com deia Keats, d’aquest somni de la vida ;i finalitzant Johnson, d’aquesta esperança feliç que , com altres plaers gaudits sense moderació, en excés s’expia amb dolor que com tothom sap, és profund, pesat i contagiós com el ja tristament conegut, avorrit, latent, excessivament llegit...aquest per primer i darrer cop escrit,

coronavirus

Automàtica.17

(...)

Finals de gener i  els matins ja son taronges com la cançó trobada al moment prou precís per adonar-se de la bellesa del cel puntejant aurores, les dels dits de rosa encara visibles segons siguin els minuts, antics o nous, segons giri el cap o no ho faci i mantingui la vista recte damunt les teulades o els arbres, sempre ombrívols retallant-se amb la bellesa opaca d’un vers : Jo soc bella , oh mortals ! ,com somni en pedra dura. És així la bellesa, B. ? ¿Què és un somni de pedra dura ? ¿ Un somni fred ? ¿ Un somni impermeable ? ¿ Un somni inabastable ? ¿ Impenetrable  com un vers ? Aquests cels matiners no tenen aquesta bellesa, doncs son cels retrobats per la rutina, fent-se grans com ho fan les persones a dia que passa, fins ser res, perquè deixen de ser-ho per esdevenir  habitants enllà,enllà,enllà, enllà...quina bonica paraula... dels ulls - i torno a tu, B. -, els meus ulls, de clarors perdurables i aquests sí que ho son, els meus matins, com els meus ulls i el meu ésser, no sé si viu o mort però perdurables – aquells ulls d’aurora rosada – pel caprici de l’univers retornant d’un somni, potser dur, potser de pedra, però bell com la nit, aquella nit on ningú, com deia Kostakis, no sabia què era res i  que alguns han anomenat la nit, adjectivament oblidada, dels

temps

(...)

Automàtica.16

El dringar de l’excèntrica al caure a la bossa, com les retens a les mans i les deixes caure una a una mentre les vas comptant ; com el tou dels dits van agafant una pàtina platejada, com te les mires i penses en peixos voladors envoltats en l’aiguabatre mirant-te amb ulls negres i lluents com si fossin la reencarnació d’algun déu oblidat de Déu, com en David diria l’aigua és això, potser aquest dringar també, atent a no malbaratar la quantitat final afegint-hi de més o obligant-te a tornar a començar, des del principi si cal i perdre així uns quants minuts més en la tranquil·litat matutina en una habitació oblidada, petita i trista on s’encabeixen caixes amb la ferramenta que vens a visitar de vegades, quan no saps perquè, el cap troba un moment de certa màgia, com si aquest lloc tan apagat resultés ser una finestra que un simple so transforma en alguna cosa més transcendent o si més no difosa, com el reflex d’ una camisa ben vermella damunt unes rajoles gastades, una imatge vaga i imprecisa lluint segons com es mou els seu ocupant, que no s’hi veu allí dins, com si la seva carn fos invisible, com la morriña  que a vegades agafa l’ànima, que deia Cunqueiro, com els misteris del món als que ja ningú hi posa nom perquè potser ja no fa falta, o si, si encara es veiés l’estelada damunt les ciutats, de nit, quan l’òliba crida i les orenetes ja dormen i algun gat negre es para i et mira amb aquella claror als ulls mentre espera a veure què fas i tu que no fas res, es clar, perquè hi ha lluna al cel i puntes refulgents esperant algú per fer visita, per preguntar-se com és que t’has tornat a descomptar ara que hi estaves a punt d’arribar...i et mires la bossa i penses que bé...més o menys ja és això i vas a una altra cosa i marxes i es tanca la finestra i un raig de sol et travessa al passar per la porta i algú et crida i penses si no serà aquella paraula tant rara que vas llegir fa uns dies i que es deia

metempsicosi

Automàtica.15

(...)

No he deixat enrere el vers del poeta, el vers del tot és ara i res, vull dir, aquest vers simplificador fins a l’extrem del que és la poesia, de la coneguda utilitat de l’inútil, que és la realment perdurable perquè ningú se n’aprofita sinó és només com a consol provinent de l’eternitat de certes paraules, manegades en fils  com de seda, però forts com teranyines, posats un sota l’altre, tots darrera del primer el qual obre el meló, com se sol dir, de l’ànima humana ; del cor potser, ves a saber, que de cors ja en sabem massa i són... potser altre cop...massa sanguinis, donats a bategar amb una insistència de la qual no ens n’adonem fins que posem el cap sobre el coixí i llavors el sentim, de vegades, tant fort que tremola fins i tot el matalàs sota les flassades i tenim por de la seva fragilitat, dubtem de si no tindrem massa sang a les venes , de que un cor no es pot embenar com un braç o una cama , no diguem dos bategant a l’uníson amb aquella anomenada de la primera de totes, en la distància dels anys llum, aquella distància que un poema pot superar amb la facilitat d’un simple cop d’ull, com qui atrapa la llarga estructura d’un far allargant dos dits  per, fent-lo seu, guardar-ne el seu llambreig d’apaivagadora nocturnitat, sense cap traïdoria de frase feta ; per escriure després sobre el pes lleuger de l’ànima,  sobre l’ésser, mai insostenible, d’arribar allí on res es tot i l’ara fuig i s’estanca, de vegades, com la petita perla vermella d’un

sangtraït

Automàtica.14

(...)

 en van tretze i potser ja anava sent hora d’anar cap al catorze, sí, segurament és un mal número el tretze, de fet és lleig per la raó de que entre tots l’hem fet lleig, un u i un tres al costat, tretze i ja està, no passa res però ningú juga al tretze com ningú compra el número u a la loteria de Nadal perquè ja se sap que mai tocarà tot i tenir la mateixa probabilitat de sortir que el seixanta cinc mil tres-cents vint-i-cinc, un número bonic fet per ser venut, per veure’ l, per tenir-lo a la cartera i esperar un miracle en forma de diners, d’ històries viscudes amb cops de sort mai viscuts per un mateix però tan certes com les boles rodolant dins els immensos bombos de Sant Idelfons ; una cosa mai vista aquests bombos apocalíptics donant voltes amb soroll de cimentera com presons amb presoners petitets lluitant per escapar-se de la multitud dins un embut que els condueix, inexorablement, a una presó encara més grossa, la gàbia d’or, arrecerada pel soroll del suro i el cava disparant-se cel amunt d’un cotxe, una casa, una vida nova i regalada pel nen innocent que canta un número que podria ser el tretze, el qual, vist així de paraula, i segurament cantat, és més bonic de veure i escoltar, potser més que els més macos els quals, pronunciats pels nens cantaires, sonen amb cadència accelerada i definitivament son menys macos i més vulgars, anònims, com tots nosaltres i els altres menys l’u, feliç de ser menystingut per una vegada ; magnànim com un rei entre la plebs que sap amb exactitud el valor que tenen els diners perquè no en porta mai a la butxaca, és a dir, que sap veritablement el seu valor sense la mesura del qui passa gana, és a dir, res per allò que es diu sempre quan un mira la llista de premis i diu finalment que res de

res

(...)

Automàtica.13

La pàtria dels llibres, allí on reposa el tinent Drago i els tàrtars que van arribar massa tard...la novel·la de l’ espera, diuen que era, la metàfora del que mai no arriba, els tàrtars com l’ èxit d’ un escriptor per Sant Jordi, el conte amb el final perfecte, de lectura obligatòria, la novel·la del segle vint-i-u, curta però alhora exprimida, on tot hi pugui ser condensat : l’ essència en capítols sense compàs d’ espera ni llargues presentacions dins llibres de no més de cent planes  per poder-los vendre a disset euros com a mínim i , mentrestant, un Crim i Càstig a cinc euros, un crim i un càstig, Raskòlnikov  qui recorda el teu nom  i el de la iaia que vas matar ? Vuillard , Echenoz, Baricco , Josipovici ... grans dins la vostra petitesa  però qui recordarà la vostra gent si ja Funes, el memorioso, ha mort ? A la pàtria dels llibres  amb el drac cruspint-se Hamlet i els molins de vent el dia de la seves morts mentre alguns celebren la seva èpica davant la màquina d’ escriure, les seves manies, la música que escolten, el molt que s’ estimen el que ja no els pertany quan s’ acaba, la gran frase...i bé, n’ hi ha que no ho aguantàven tot això, Graq n’ era un, Salinger un altre, cadascú que regui el seu jardí com vulgui i així si només un ho aprofita a fi de bé la feina no haurà estat vana ni que sigui per un mateix, jo i el meu ego sense publicar i per això encara  cal seguir vigilant el camp de sègol – Holden Caufield, vigila ! - i esperar més pluja amb el sol tempestuós  del maig celebrat del mig temps allargassant tant com es pugui les vertaderes i sempre fructíferes, fresques, inimaginables tardors venidores farcides de totes les antigues i despreocupades

primaveres