Estirat
al llit, cansat, finalment reposa. La nit, amb la seva capacitat per
aturar-ho tot, es va estenent amb calma pel carrer, per la casa, per
l´habitació ; inclús el pensament de l´Ovidi, ple sempre de coses
per fer, va amotllant-se a la trama de la pel.lícula que va
desgranant la pantalla encesa davant seu, l´unic focus de llum dins la cambra dibuixant vagament la silueta de la finestra encara mig
oberta sobre l´asfalt de fora.
Tres
protagonistes, dos homes i una dona. Un triangle amorós, una
mentida, i trenta anys per entremig. De moment, però, només es
deixa entreveure una mitja veritat, fruit de l´habilitat del
guionista. L´Ovidi es deixa enganyar mentre segueix la història
sense necessitat de cap esforç per part seva, només la d´admirar
la bellesa quieta d´un primer pla momentani de la protagonista,
desconeguda per a ell. Alhora, un airet es deixa sentir provinent de
fora. I amb ell entra un xiuxiueig d´unes ales bategant, mentre la
protagonista – de nom Raquel – i el bo de la pel.lícula- com és d´esperar, un pobre desgraciat - es miren amb intensitat als ulls.
A
punt de besar-se, una arna s´enganxa a la pantalla destorbant la
placidesa mig aconseguida per l´Ovidi. Atreta com un imà, les seves
ales grises bategen frenètiques i es desplaçen sobre el pla de la
pantalla, on els actors opten per deixar-ho estar a l´aparèixer el
tercer en discòrdia, de sobte, a la cambra on es desvetllava un
primer secret. L´Ovidi la mira ; mira de recordar si és una arna, i
si aquestes volen de nit ; i si és així, perquè dimonis és sobre
la pantalla il.luminada. De totes maneres s´adona del frenesí,
proper al pànic, del volar de la papallona negre, semblant al que es
deu sentir quan un és dalt d´un precipici fent equilibris per no
caure daltabaix. Aixecant l´esquena de sobre els coixins apropa els
dits a l´interruptor i encen el llum de la seva cambra. La
papallona, inmediatament salta cap amunt, fins aturar-se sobre un
quadre, un facsímil d´un cartell propagandístic dels Alps
francesos; concretament es tracta de la “Mer de Glace”, un
dibuix de la coneguda llengua de gel fet amb l´estil nouveau de
l´època, rodejada de pics d´arestes escarpades i cims punxeguts,
idealitzats per l´autor – un tal Bollrecois – sota el prisma
encara d´un romanticisme tardà.
L´Ovidi
tanca el llum altre cop . Sota l´ombra dins l´ombra de la llum de
la pantalla, observa que l´arna s´ha col.locat just sobre la punta
més alta d´un dels cims nevats del quadre, mirant cap a baix, les
ales replegades en forma de fletxa assenyalant el terra. Amb la
papallona allí, canviant la imatge del quadre tants cops vist,
l´atenció de l´Ovidi vaga entre ella i la pel.lícula. La bestiola
dalt del cim : una papallona als Alps, un petit somni compartit.
Perquè l´arna és potser la papallona més lletja, si és que se´n
pot dir així. La gent mira de matar-la, com es mata els mosquits o
les rates. Es mou en la foscor dels armaris, de les cambres buides, de l´aire ofegat de tot allò que és clos, molt al contrari de les seves parentes llunyanes, aquelles lloades i
fonts d´inspiracions poètiques. Curiosament, fa unes nits l´Ovidi
llegia el darrer poema dels “Quartets de Valais”, de Rilke, el de
les papallones. Mira de recordar-lo mentre observa la taca negre
sobre el quadre. Té mala memòria per aquestes coses, així com per
fixar qualsevol text una mica llarg dins la seva ment. Enveja
aquelles persones que, inspirats per un fet o una situació, recorden
uns versos, o un refrany, o potser un acudit, i el reciten tot
seguit. Ell mai no ha tingut aquesta capacitat , i menys enmig d´
una conversa amb algú altre. Mai sol trobar les paraules exactes que
cal dir, tot i que les intueix. El resultat pels demés és anodí i
així, pot arribar-se a sentir com l´arna en plena nit sobre el
quadre idealitzat d´un lloc on volen les papallones de colors a ple
dia. El quadre, com la poesia que tracta ara de recordar inútilment,
esdevé el refugi i l´evasió.
Descansa
el cap sobre els coixins, tot sospirant pel riu de pensaments
habitual en ell. No porten enlloc, sembla dir-li a la papallona
d´ales negres assenyalant el sòl. El sòl...aquesta paraula el fa
somriure, perquè acaba de recordar el primer vers del poema : bella
papallona vora el sòl. És allí on assenyala la fletxa negre
dins l´ombra. Instintivament obre el llum petit, el de llegir,
situat sobre el seu cap i enganxat a la paret. Mira l´arna, d´ales
ara grises, inamovible com una figura de cera. Després de recordar
el vers, la mira amb altres ulls, però no vol fer-ho. Tendeix a
tirar massa del fil, a buscar de la casualitat un fet probable, com
si per damunt de totes les finestres del veïnat, per alguna raó
desconeguda, hagués triat la seva per fer-hi entrada. Inmediatament
s´aixeca per obrir més la finestra ; tira la persiana amunt, vol
que marxi, és el que més li convé. Sinó, l´acabarà matant amb
l´insecticida. Les coses són així , ell només vol veure la
pel.lícula, res més. Vol reposar sobre els coixins. Tanca el llum i
es centra altre cop en les imatges que no han parat de seguir
explicant l´altre història.
Es
torna a repetir una escena del començament, però de final diferent.
És la realitat, la de veritat, desenmascarant la mentida intuïda,
el deute pendent dels protagonistes que actuen de manera diferent
davant la por al fracàs. Així és com comença tot, amb una
mentida, que pensa l´Ovidi mentre de cua d´ull mira si l´arna ha
fugit de la seva mentida dalt del quadre, la mentida que sembla
somiar, el seu impossible : a l´atenta natura / mostra les
lluminàries / del seu llibre de vol. No ho ha pogut evitar, té
el llibre a tocar de mà, les tapes lleugerament rugoses, una mica
brutes ja. No ha ha pogut evitar, però ho podria haver fet. El tanca
d´una revolada i de retruc el llum altre cop. Creua els braços,
sospira altre cop. El seu llibre de vol...que senzill i que bonic,
i quin és el teu llibre de vol, eh ? Estar-te quieta aqui, damunt
del cim, mirant avall ? Els poetes no escriuen en blanc sobre negre,
ho hauries de saber. Bé, potser si...però no parlarien de
papallones negres, de ben segur, i menys Rilke al seu Valais. Podria
tirar del fil i mirar de fer-te feliç, podria fer-ho, però seria
tan previsible, dins la nit, la pretesa màgia de la nit, seria
irreal...tanmateix...ets aqui, amb mi, papallona negre.
Tus,
altre cop. Per un moment, després, sent circular un bri de
sol.lidesa dins alguna vena prop del cor, nètament. Curiosament, no
ha perdut el fil de la pel.lícula. Intueix el final, com intueix els
versos de l´altre. Ella sembla entendre-ho. O bé aixó, o bé que
l´Ovidi ho ha entès perquè aixeca el vol i les ales negres
s´allunyen dels cims dels Alps, no com les ales de les papallones de
colors : les seves són de frisança per saber volar com aquelles. De
por, pensa entossudit l´Ovidi, de por davant d´un caçador
desconegut.
S´enlaira
entre les ombres allargassades dels lloms dels llibres, de les
prestatgeríes, dels quadres, de l´armari. S´enlaira cap amunt,
i s´atura altre cop vora la cornisa blanca del sostre, enmig la
paret, desafiant refugis millors. Amb el llum encès – el de llegir
– llegueix : una altra s´atura a la riba / de la flor
que respira - : / no és pas el moment de llegir. Fa
cas del darrer vers, aixeca el cap, enfonsa la taca a la paret i
torna a reposar el cap mentre la protagonista de la pel.lícula,
altre cop envellida, viatja a Ucraïna per fer perseverar la mentida.
El final l´enganxa altre cop a la pantalla, la intuició no li falla
però com sempre, hi ha un gir inesperat : la veritat confirma un bon
final. Al acabar-se, obre el llum per enèsima vegada. Tanca el
televisor i es desvesteix. Les ales de la paret assenyalen cap amunt.
L´Ovidi sap que de moment no es mourà, com si s´estigués
adormint, com si...retorna al llibre i ara, adreçant-se-li, li
recita amb veu profunda, quieta, rogallosa : I tantes
altres encara / de detalls blaus, es dispersen / flotants i voleiants
/ en forma de blaves taques / d´una carta d´amor al vent. Excuses
per recuperar uns versos, excentricitats, aquestes coses és a les
que no vol arribar. La veritat és una, arna, perquè jo no
puc fer-te papallona. Amb aquest
pensament, finalment s´adorm.
Al
matí ella no hi és a la paret. Endorsmicat la descobreix al sòl,
com a l´inici dels versos. És davant la finestra, per on feu
l´entrada, per on sembla tractar de sortir. Està quieta. Li toca
suaument les ales grises, amb dos ulls a les puntes. Al contacte
s´estremeixen. L´agafa, i li dóna entrada, ara cap enfora, al sol
del matí. La història de l´Ovidi s´acaba com la pel.lícula, amb
la veritat viscuda per tots dos, recuperada sobre un quadre dels
Alps, vora el Valais. El final són els darrers versos del poema, els
que tanquen el llibre. I aquests sorgeixen de memòria : d´una
carta esquinçada / que s´estava escrivint / mentre la destinatària
/ dubtava a l´entrada.
L´Ovidi
no ha seguit el vol de la seva papallona d´ales negres, però pensa
que ella li ha resolt els dubtes del final del poema. Està segur que
ha tirat massa del fil, però...què seria la vida sense la
capacitat de poder-ho fer ? Segurament en Rilke hi estaria d´acord
com l´Ovidi sabent que l´arna era la que dubtava a l´entrada .
Dubtava d´ell i la seva veritat, escrita en uns pocs versos.
