Diari d'un nàufrag. Apòcrif 1

 

NAWAD. Ho escriu a la paret, a llapis. Remarca les lletres. Una paret llarguíssima, dins un lloc que s’intueix molt gran. Escriu una cosa en concret i això l’estranya, com una pregunta esperant resposta. Mentrestant remarca la paraula, amb calma, sense aparentment tenir cap temps del mon : NAWAD, una paraula sense sentit per a ell. Si allarga la vista a la paret, aquesta paraula és fàcilment recognoscible esquitxant amb el seu volum totes les fileres escrites amb lletra menuda, com si es tractés d’una fita per seguir un camí. Està assegut en un tamboret, còmodament assegut, la mà negre inclinada acabant de fer la doble v . Una mà amb un anell de plata, amb forma de segell, poc treballat, rudimentari fins i tot, o potser molt antic. Un segell del qual només en queda un cercle mig ofegat, mat, esborrat el motiu central si mai n’hi havia hagut un. Unes inicials, per posar un cas.  

Ha entrat allí per una porta, seguint un vestíbul. La maleta s’ha obert, escampant tots els diners pel terra. No l’amoïna, d’alguna manera el segueixen fins a dins. No l’ importen els diners, ara.  Es troba com en un museu on  cada sala en té   una al darrera, àmplia, grossa, tota plena de parets blanques amb lletres escrites a llapis.L’home negre, de cap afaitat, corpulent, es gira i li somriu sense compromís, com si el conegués de sempre, mostrant una dentadura perfectament blanca, honesta i franca. Tot deixant momentàniament la feina i traient-se de la boca un tros de pal que mastega amb parsimònia, manté el somriure i li diu :

-Ja no em fa mal l’esquena ! El dolor s’ha acabat !  -

Després eleva la mà   per mostra-li l’amulet amagat sota el coll de la camisa, encerclant-li la jugular. Una petita bossa de pell entre els seus dits, que aixeca en direcció a ell fent un eh ? amb la boca com si aixequés una prova definitiva per allò que algú com ell no pot entendre : la terra, la tradició, els ancestres, la fe cega rere els segles. El seu tresor. Després es gira i aixecant l’índex llarg cap un costat i un altre, repeteix:

-Ho veus ? Ja no em fa mal !- I agafa el llapis i es queda pensatiu abans d’engegar una nova frase a la paret.

Reconeix vagament aquella veu aguda i alegre, els seus gestos també , però com si fos fora de lloc, com quan es veu una persona sempre dins un mateix entorn i fora d’ell es fa difícil de saber qui és, de què parla o què es el que fa, amagat de tot allò que li coneixíem. Li sembla provinent d’alguna antiga vida que va tenir.  L’home cantusseja una cançó de treball mentre desplaça el tamboret cap a la seva esquerra. Llavors se n’adona que sigui el que sigui el què està escrivint, ho fa de dreta a esquerra. Sorprès s’apropa a  la paret i deixa la maleta al terra.

Veu les lletres borroses i busca mecànicament les ulleres a l’infern de l’americana. Se les posa i apropa els ulls per llegir a l’atzar ; es ben bé atzarós perquè ara que s’hi fixa bé i fins on li arriba la vista, sembla que totes les parets son escrites fins a la mateixa alçada on la lletra continua generant-se, sota la mà d’aquella mena d’àngel negre a qui l’esquena ja no li fa mal. Tot i la impossibilitat de la lògica diguem-ne que aparent, llegeix d’esquerra a dreta, com sempre es fa.

Llegeix :

El nàufrag no se n’adona, però l’ombra del gnòmon ara li parteix l’esquena per la meitat creant-ne una altre, la d’un putxinel·li travessat per la barra del temps, esperant ser mogut per algú o alguna cosa.   

En aquest punt la línia s’acaba com s’acaba la paret, cantonera, que ha anat resseguint mentre llegia. Fa un gir de noranta graus i es troba una altre paret, totalment blanca. Queda sorprès, com si no se l’hagués esperada, una cosa així. El sol la il·lumina excepte pel contorn fosc, negre, de la seva ombra. Aixeca una mà i mou els dits. Se’n recorda d’alguna cosa tot posant les mans, planes i oposades pels dits polzes  fent la forma de unes ales ; les mou i les eleva lentament  seguint amb la mirada el miratge d’aquest vol, estirant els braços com si realment tingués un ocell a les mans maldant per fer-lo volar. Les ales bategen fins que no poden anar més amunt. Llavors l’ocell es fa fonedís en un punt de brillantor encegadora, allí per on la llum travessa un dels vidres de les ulleres.

Es queda amb el cap aixecat i els braços caiguts, pensatiu, fins que veu aparèixer una nova ombra avançant endavant, en la seva direcció. Amb passes silencioses una dona passa pel seu costat. Vestida amb xandall i dessuadora camina a pas quasi bé marcial, compassant braços i peus amb la mirada concentrada, sense parar esment en ell, com si no existís. Porta els cabells recollits en un monyo que la faria semblar de una altra època sinó fos per les ulleres de muntura rodona, la caputxa damunt l’espatlla i l’aire desimbolt del qui sap molt bé cap on anar però no arriba mai a lloc. O a enlloc. Mira com s’allunya, sense seguir-la. Mai ha seguit ningú, com mai ningú l’ha seguit a ell. Malgrat això se sent alleugerit, d’alguna manera sap que ha passat per allí per la mateixa raó que l’àngel negre li ha dit que no li feia mal l’esquena ; o del fet de mirar de fer volar ocells on abans no n’hi havien. No es tracta d’ell, naturalment. La vida continua.  

 

Distàncies

 

Júpiter i Venus es van separant, a cada nit que passa. Fa uns quants vespres se’ls podia veure ben junts al cel, dos punts brillants vora una lluna en quart creixent, formant una mena de talismà, un penjoll fruit de la casualitat dins el moviment orbital de la terra respecte a aquells. Mirant-los així de junts,  de sobte, penso en tot allò de l’atracció magnètica, palpable a la vista com una veritat absoluta. Només un moment, irracionalment, com quan un s’enamora. Viatgem tot donant voltes per l’espai i només el cel ens ho recorda, marcant distàncies que la realitat ens nega cada dia, tot tocant de peus a terra. I mentrestant els planetes es mouen voltant el sol i   de vegades un miratge em fa somiar : si estigués a Mart en un vespre així, com els veuria de junts ? Els veuria tant lluny com ho estàvem tu i jo ? O més a prop del que em pensava ? I penso si de vegades no seré pas un marcià, també, preguntant-me si hi ha altres planetes amb vida vora el meu. Les distàncies sempre hi son per alguna raó però la percepció d’aquestes s’adapten fàcilment a un simple cop de cap, a una imatge, a un record.

Telecadira ( I )

 

Tres noies joves – molt joves, diria jo -amb accent de Barcelona, parlant amb un to de veu sense alts ni baixos, sense xiscles ni xiuxiueigs, un parlar de boca petita, arrodonint les paraules, escurçant-les, fent-les desaparèixer d’esma ;  tot plegat com si les tres fossin dins un cercle tancat i gastessin un mateix idioma, indiferents al mon que les està escoltant.

La que està al meu costat enceta un tema de conversa, es veu que a Tik-Tok hi ha un debat sobre si hi ha més rodes o més taules al mon. Les tres es passen una bona estona descobrint portes i rodes a tot arreu : de les politges del telecadira i les rodes dels carrets del súper fins a les rodes i les portes del cotxe, no paren de posar exemples de unes i altres com si fossin a un concurs, fins que es cansen. Després es posen a parlar de vi o cervesa : a una d’elles li fa ràbia que no li agradi la cervesa, a una altre li encanta i confessa que a casa me’n vaig beure dues perquè si i vaig fer una sesta de quatre hores...ai, vaig ser tant feliç ... que diu sense cap rastre d’emoció, inalterable en el seu concepte de felicitat expressada com a tal amb aquest to de veu desmaiat ; la tercera diu que  no veu vi ni cervesa a casa però enceta un tema final respecte als horaris laborals a l’ofi, diu que li encantaria podria fer mitja jornada a casa i mitja a l’ofi, però el tema mor per si sol al cap d’una estona... i callen quan queden un parell de pilones per arribar, com si aquests tres o quatre minuts fossin perfectament assumibles per poder sobreviure sense haver de patir cap mena d’avorriment. O és que potser encara pensen en portes i rodes. Curiosament cap d’elles ha tret el mòbil per a res. Els hi miro la cara i les segueixo trobant terriblement joves. I felices.

La Bòfia

 

Torno al Port del Comte. Torno també a La Bòfia, una pista a ponent de l’estació, on en una pancarta de color vermell i acompanyada d'un signe d’admiració dins un triangle de color groc, m’indiquen que la neu no s’ha trepitjat, és a dir, que no hi ha passat cap màquina anivellant el gruix de neu.  Arribat aquí, en un bon dia de temps i de neu, només cal baixar-la. Poca gent ho fa, de fet estic ben sol.

No hi ha canons, la pista queda ancorada entre dos boscos d’avets i les pistes del Forat i l’Orrit, més animades ; l’encaro i la miro, de dalt estant: es tracta de una pista vermella, amb bumps (*) gentils, de poca alçada i amb la distància suficient per esquiar-los sense exigències ; una pista amb tot de camins traçats, deixats una mica de la mà de Déu, amb  puntes de rostolls d’herba apareixent per aquí i per allà, donant-li un aspecte general d’abandonament, de ventafocs, de príncesa destronada.

Camins traçats on poder triar quin baixar: aquell més amable, de girs suaus ; o aquell, més complicat i brusc, que requereix de més força; o aquell de més enllà encara, que sembla un però potser és l'altre. Al final la velocitat del descens et porta per altres llocs, on decidir és ja una intuïció, on una mala decisió et pot portar a abandonar un d’aquests camins i acabar encallat dalt un dels petits monticles fent equilibris per no caure. Per això trio i m’aturo, cercant rastres per després girar tres o quatre cops, algun de més si la cosa va bé. Només jo i el lliscar dels esquís amb cap més soroll voltant-me. La Bòfia, solitària i assilvestrada, avui em pregunta si me’n recordava d’ella, de quan era més abrupta i perillosa i baixar-la per primera vegada era com conquerir un pas més cap a la vida adulta, on la cunya i les pistes verdes i blaves quedaven enrere per donar pas a la negror de les pistes més difícils.

No, no me’n recordava d’ella, tot i que el record - com passa sovint amb els més rellevants -  ha aparegut només encarar-la, igualeta que abans, jove i adulta a la vegada, sense cap artificiositat que la fes semblar diferent, amb totes les seves corbes intactes. Llisco entre elles i no trobo cap roc que em ratlli els esquís. Seda sota els peus. En acabat baixo i torno a pujar, i així fins quatre o cinc vegades,  resseguint-la per tots els seus racons, repassant cada un dels seus giravolts. En definitiva, mirant de trepitjar-la fent seus els meus camins. Que el rastre, nou de trinca, anònim, sigui el meu.

Per la resta de pistes, la neu s’encara de manera diferent, fent de les baixades com una mena d’il·lusió, mai perduda com les passades de llarg pels anys. Més planeres, més fàcils, una mica més avorrides també. Avui en dia, a més, aquestes coses es poden gravar a la memòria d’altres maneres, molt més modernes.

(*) Bump : expressió anglesa utilitzada en l'argot esquiador que designa una zona de monticles de neu entre els quals s'efectua el descens..