Com el gat s'enfilà dalt de tot de l'armari de la melmelada primer la pota davantera dreta amb cautela després la del darrera desaparegué en l'abisme de la buidor del test ( original ) As the cat climbed over the top of the jamcloset first the right forefoot carefully then the hind stepped down into the pit of the empty flowerpot
- Sí, precisament. I a sobre, s’ha quedat els calés.
Ella
riu, mentre remena el seu cafè amb la cullereta de plàstic tot mirant-se-la amb
cara de complicitat. En Sadurní- tothom
qui el coneix l’anomena Sadur, excepte la seva mare – no ho pot fer. La màquina
s’ha espatllat just quan ha acabat de posar la moneda d’euro per la ranura i ha
pitjat el tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre com fa cada dia, després
de menjar-se l’entrepà. La Laura se’l mira aramentre en Sadur intenta fer l’habitual en aquest casos, que no és res més que sacsejar una mica la màquina a
veure si surt alguna cosa, amb l’afegit d’algun renec de sota-veu, operació que
sempre sol fallar però que es repeteix no se sap per quines misterioses raons ,
com si la màquina tingués alguna mena de qualitat humana que la fes reaccionar
davant un acte de violència flagrant com aquell.
En
Sadur, humà com pocs, ho ha pensat de seguida. Si li hagués passat un dijous i
tretze, segurament l’hauria sacsejat igual però no hauria pensat en
malastrugances ; hauria avisat a l’encarregat de magatzem i li hauria dit que
la màquina s’havia espatllat i truqués al de la casa. Era una cosa habitual.
Però avui hi ha pensat. Ja ho ha fet quan ha marcat el calendari, el primer a
fer a l’arribar a l’oficina. Tot i així, fins a l’hora del cafè tot ha anat de
primera,inclús avui ha trobat que hi
havia menys trànsit als carrers, i el dia s’ha despertat amb un cel
impecablement net de núvols, com feia dies que no passava. A més, ha tingut la
sort de topar-se amb la Laura davant la màquina del cafè, fet també poc
habitual ; més poc habitual encara d'un altre fet prou significatiu, com és que avui porti els texans més cenyits i gastats que té, cada cop més
difícils de veure. A més està de bon humor, i això és quasi bé un miracle. Totes
aquestes coses, però, passen a un segon pla davant la impossibilitat de fer el
cafè.
Després
de la sacsejada inútil, el Sadur decideix assumir-ho.
- -Bé, alguna cosa dolenta havia de passar. En fi...- diu sense dirigir-se a ningú en concret. Després no sap què fer. Sense el got a les mans se
sent una mica indefens, com si manqués d’excusa per fer-la petar una estona amb la Laura. Es queda doncs, indecís, mirant la
màquina i a la Laura, tot posant-se les mans a les butxaques. Realment, pensa,
ha tingut mala sort.
- -¿ Però de debò creus en aquestes coses ? – li etziba ella
mentre reposa els llavis molsuts damunt el got i l’enlaira lleugerament mentre
el fita amb ulls juganers.
Ell ara se la torna a mirar, però d'una altra manera, més obertament. La pregunta l'ha ferit. Observa els rinxols damunt el front, els ulls clars, les dents sobresortint
del seu mig somriure inèdit en aquella cara endolcida de sobte. En Sadur no sap
on posar les mans davant aquesta imatge, o sigui que se la queda mirant a ella i a la màquina també, per dissimular una mica, tot
picant els artells d’una damunt el tou de l’altre i fent rebotar els talons dels
peus com un saltamartí, pensant en la situació ben galdosa en la que es troba, després del numeret de la saccejada inútil i ara , a sobre, la mofa d'aquella pregunta.
- -Bé s’ha espatllat la màquina, no ? I a saber què passarà ara,
quan comença, ja no para, o això és el que diuen. Mai es pot dir res sobre
aquestes coses, perquè només cal dir que no s’hi creu i després ja se sap el
què passa. – li respon mirant d'argumentar alguna cosa amb veu m'es o menys ferma.
-
-- -Ja. Tot malament, a partir d’ara , ai, pobre Sadur ! – fa
ella mofeta mentre s’acaba el cafè. Fent un parell de passes, se li apropa i un
cop davant d’ell, estira el braç per darrera seu i llença el got a la paperera
del costat de la màquina. Llavors se’ l mira de dalt a baix i afegeix :
- -Dimarts i tretze... a veure què pot passar ara, si hi pensem
una mica tu i jo- diu ella com si hagués tingut una bona idea.
Ell
nota perfectament la seva proximitat, porta un perfum discret ; el seu cos de
iogui es mou com peix a l’aigua mentre l’aparta amb una mà cap a un costat.
- - Què vols fer, Laura ?. Vigila que a tu almenys el dia et va
bé encara.- diu ara ell encuriosit.
-
- -Doncs ara veurem si és
que només us passa als supersticiosos com tu o a tothom, com hauria de ser.- diu tot sospirant després i posant-se
davant la màquina.
Acte
seguit estira el cos cap amunt per buscar unes monedes a la butxaca més petita
dels texans amb la mà dreta. En Sadur no li treu els ulls de sobre davant
aquella operació quasi bé de contorsionista. Ella les tira : una, dues , tres i
quatre monedes de deu cèntims. Llavors es gira i es queda davant d’ell, sense
pitjar cap botó.
Se’
l mira. Li posa les mans al coll i davant la seva sorpresa el besa als llavis. És un petó terpèutic, com el que li fa la Jamie Lee Curtis al Michael Palin a Un peix anomenat Wanda, un petó amb fins purament curatius però que sap assaborir sense malícia, sabent que tracta un cas impossible. Acaba. Després de que els seus llavis molsuts l’abandonin, en Sadur no sap on és i si li
preguntessin en quin dia es troba, tampoc ho sabria dir.
- Ara ja pots treure el cafè, si pots, que convido
jo. – diu tot recalcant el si pots arrodonint la o amb fines arrugues dels seus llavis, que en Sadur, ara, no pot deixar de mirar, tot afegint :
I lo del petó, tranquil, que no es tornarà a
repetir. Bé, potser un dimarts i tretze, si tens sort... – I girant cua, desapareix per la porta del seu
despatx.
En
Sadur, incrèdul encara, pitja el botó del tallat descafeïnat amb nivell dos de
sucre. La màquina, obedient, comença la seva feina. No se’n sap avenir. Mira altre cop la màquina i la porta per on ha desaparegut ella. Això no ha passat, no pot haver passat. Es toca el front, els llavis, busca un bri del seu aroma...en va. Treu el
got calent i remena el tallat, pensarós, tot mirant-se el rostre de la noia
lluminosa suggeridorament fotografiada amb un baf sinuós estampada en un dels
costats de la cafetera. Sense entendre gaire cosa, bufa i després, sospira.
-Si ja ho deia jo...- murmura altre cop ell encaminant-se amb
el got a la mà cap a l’oficina, tot pensant en el proper petó.
A la
cavitat per on aquella torna el canvi, però, hi ha caigut un euro al moment precís, que aprofitarà l’encarregat, content de la seva bona sort, quan vagi a treure el seu cafè. La
màquina, ara que ja en té , li tornarà el canvi amb una moneda de deu i una de
cinquanta, com ha fet sempre.
Un
núvol d’estornells sorgeix del no res i travessa el cel sobre el meu cap. De llevant
cap a ponent, en l’inici d’aquest dia quallat de la il·luminaria més primigènia
travessant altres núvols, plegant l’horitzó com sostres amb làmpades de llum càlida, espargint-se damunt la terra ;
aixecant cada bri rebel i verd – verdíssim -d’ herba condemnat a morir jove dins
una primavera disfressada de tardor, fosca com tot aquest estol silenciós i
negre, fugaç d’ocells desapareixent de cop darrera un turó de forma semblant al gat d'un poema llegit no fa massa, esmunyint-se felí cap a un buit aparegut de cop dins un test, com el mateix cel del meu damunt.
A l'imaginari, pigments de pell redescobrint la natura. Corbes i només corbes, negres i torbadores com la torsió d'un altre cos, d' unes mans, a punt per deixar-les anar; escapant-se, sense saber que potser es tracta sempre del mateix, miraculosament indemne.
Sé que no en volia parlar, de res d’ aquesta illa. Errare humanum est, que diria el noble
patrici. Acabo de descobrir, aquest mateix vespre tornant a casa, que aquesta
casa podria tenir un nom, sinó m’ erro un altre cop. Aquest nom és el port del diable. Coincideix plenament
amb el que surt dibuixat al mapa del tresor excepte en una cosa, prou
important, una cosa que no és altra que el mar. El mar hauria de ser aquí a
tocar d’ on escric ara i no és així, està com a hora i mitja a peu, si encara
no em falla l’ habilitat per encertar temps i hores sense necessitat de
fixar-me en el rellotge. Aquí no en tinc. Sempre he estat bo per encertar quan
de temps em cal per fer alguna cosa, qualsevol cosa. Això és degut al simple
fet de ser una persona excessivament organitzada, ben coneixedora d’on son els
límits. Si em cal penjar un quadre a la paret, per exemple, abans faré una
llista de tot el que necessito i després pensaré en com fer-ho. El que no faré
és fer el forat a la paret sense saber si la broca serà la correcte per
la mida del taco i el gruix de paret ; sense tenir el martell ja preparat per
introduir aquell; sense les tenalles per acabar de fixar després el clau,
perquè ja sé que no tindré prou força amb la mà per acabar-lo d’enroscar.
Vet-ho aquí : llavors, saber el temps que trigaré és fàcil. El cas, però, és
que aquí no puc penjar quadres.
El mar, tan lluny i tan a prop. Fins arran d’ aquí la
cova hauria d’haver estat fins que alguna cosa el devia fer recular. No sé com,
la veritat, no hi trobo explicació, el mar no marxa sis o set quilòmetres així
com així. No sembla possible, tot i que el mapa, ara, se’m mostra clarificador
en aquest punt que és una partida cap a una sortida desconeguda. Només per
comprovar si tinc raóo no, hauria de
cercar un camí dins aquesta cova, i hauria de ser un camí prou clar per
almenys, saber del cert que hi ha un rumb, aquí dins. Llavors ja decidiré,
perquè haig de reconèixer que m’estic acostumant a viure aquí, tot sol. A veure
el mar cada dia, aquest abisme argentat d’ones on tot s’acaba i res mai comença;
a no sentir-me cridat a fer res d’ especial, tret de sobreviure sense haver de
mala-guanyar la pròpia existència en assumptes que ja tinc mig oblidats; a
veure-hi amb un ull bé i l’altre esquerdat ; a tintar el verd-esperança cap a
un gris-daurat purificat d’ expectatives, totes falses.
A vegades penso si no és una sort haver arribat, no sé
on.
Ben Gunn era un vell pirata abandonat a l’illa del
tresor. M’he recordat d’ell aquest matí, mentre caminava cap a la platja. És un
d’ aquests noms que l’imaginari no abandona des del dia que el vaig conèixer,
grenyut i pelut, en les pàgines escrites pel gran escocès. Un home afable i
atrotinat, mig boig, abandonat a la seva sort en una illa mítica. Un home que
en la seva solitud, no té necessitat de ser res. Exactament com jo, excepte pel
fet de que ell es redimeix ajudant als bons. En aquesta ajuda rau la seva
salvació. Ara que soc aquí en dubto molt, d’ aquesta mena de redempció. Si
aparegués algú, què faria jo ? . El nàufrag només vol sortir de la seva illa
però jo potser no ho vull, això. No a qualsevol preu, per més que soni música
de sirenes al meu cap.
M’estic adormint. El cartutx de tinta sura ja a meitat
del seu camí particular, aquell que mai sabem on ens portarà.
El Ramon l’ havia cagat, com se sol dir vulgarment.
L’havia ben cagat, si s’ havia de ser més precís. Vaja, que la seva, era una
cagada continua i en alguns casos, monumental. Això és el que , a estones,
pensava el mossèn tot sospirant mentre aquell pobre desgraciat d’en Ramon,
poruc del foc etern, li anava confessant el que va fer en vida, mentre jeia al
seu llit de mort.
Lo de la incineració, però, va ser cosa de la seva
dona (*).
(*) Era de tots conegut l’ agnosticisme de la seva
dona.
