Ombrel.la

.

No és tant sols l´ombra
breu de l´ ombrel.la...

També,
sota la superfície d´aigua closa
esborranys de pins i cel blau.
Jocs de dofins a la piscina

abandonada.

S´arrissen les onades,
quedes,
dels dits prement paraules.

El cel està estrellat i els bars tancats

ha quedat l´escenari, de velles posts de fusta,

i el lent i nítid so desesperat

que en la nit repeteixen les onades.

El mar, dins la fosca,

llueix com un cavall dins l´estable.

J.Margarit, "Seduccions d´estiu" (fragment)

Llunació en dos actes

(I)

Pel pleniluni incipient, una pedra caiguda, refulgent dins l´ombra, com una peça central dins una col.lecció de museu. Colors aponentats, textures, orografies del satèl.lit apresos de vells documentals en blanc i negre, de fotografies d´astrònom desfent un tipus de bellesa idealitzada per poetes, bards i trobadors. No és sinó fruit d´una absència momentània d´on, sense previ avís, semblen sorgir cares fosques cercenades als límits de la foscor, visions encuriosides i poruques d´un crani desenterrat ; visions enfonsades en les esquerdes d´antics terratrèmols, com límits de fronteres perdudes. No, perdudes no; més aviat retrobades, com un déjà-vu pendent de fer acte de presència. Si, com un déjà-vu que no sabem si s´ha viscut o no.

Tanca el sotabosc el refugi d´aquests rostres . Els ulls tornen a la pedra fixada al ritme de la llum canviant de la seva superfície; a la llum càl.lida reflectida per un clar ; acribillada la dèbil espessor de les alzines com mortes, sense un bri de vent, per fulles de punxeguts i daurats contorns. Silenci, altre cop silenci, sense ocells perquè el dia es fon, i es fon la pedra també, tornant al gris metàl.lic i opac de la vesprada, al to de les pedres lunars, al de la mateixa lluna si es veu d´aprop, com es veia als vells documentals en blanc i negre. Fabian, un vell conegut, s´adorm, abraçant-la.

Hi ha un forat de llum, encara. És hora de marxar.

(II)

Dalt del turó, d´esquenes al pati del cel ( Fabian dorm ), altre cop, lluna i pedra. Pleniluni incipient, el satèl.lit sura baix amb la cara d´un Diumenge de festa major a la canícula. Al cim pelat hi toca l´aire, potser perquè no hi ha arbres. Convé respirar i deixar que s´esmunyi dins la samarreta i la rebregui contra el pit i la cara. Cal banyar-s ´hi una estona, escoltar-lo, si es té bona oïda. Aquest petit turó és fet de pedra, i les fites són de pedra. N´hi ha una, i està ben feta. Una petita obra d´art, amb aquell equilibri precari que només saben moldejar les mans d´un home. La darrera pedra amuntegada té forma de cim, com té que ser dalt dels cims, ni que siguin humils turons com aquest. Aquesta punta, aquesta sageta final, assenyala amb inocència el cel, i, segons com, també la lluna. Genoll a terra així es veu ; dret, torna a ser lluny, al costat del perfil de la memòria. És com tenir un estel, sense brida ni cordill : li dónes corda, i vola amunt ; si la reculls, s´apropa i es fa tamany de pedra, però pedra de somni. Com aquest, inversemblant i real alhora, el pensament d´un llunàtic encercla el final d´un cicle.

I així la distància, morta.

( haikú )

.

Pollancre nu

si el sol té veu

ara crida

Com un fanal

.

Diuen que al desert hi suren miratges, dins l´horitzó. Diuen que són molt reals, s´hi veu gent caminant i tot, s´hi veuen camells, s´hi veuen palmeres... Un miratge és una il.lusió òptica. Els ulls desvetllen una il.lusió, aquest darrer capvespre. És dins un fanal apagat, i té una forma rodona i blanca, tot i que, com els bons miratges, es banya diàfan dins una textura de cristall movedís, amb aquella impressió d´haver de fondre´s al mínim moviment d´un braç, d´una cama o tan sols pel simple cloure d´una parpella.La il.lusió té significats diversos pel qui la viu, i aquests semblen convergir en un de sol , clar com quan s´és somiant.

El fanal, mentre dura el miratge, sembla encès. Hi ha un moment inevitable, però , en què sembla deixar-lo anar, com qui té un globus agafat i el deslliura de les mans, i el miratge es transforma en el que era abans de ser-ho, i s´allunya lentament, . Llavors és quan el fanal s´ho mira, dins l´ombra de la nit, i és com quan es desperta d´un somni, on la realitat difon ( com un miratge ) la claredat de la il.lusió, o del somni. I aquest acaba per esborrar-se, restant la foscor dins els vidres sobre la base d´un tros de ferro forjat a la terra.

Finalment, és quan penso, mirant-lo : veus ? és com si jo fos el fanal, també.

Principi o fi

.

Hi ha l´hora aquella en què dia i nit es donen de la mà, l´hora del petit sacrifici on la llum retorna al sol per convertir-lo en una estrella més d´altres cels llunyans. Si el retorn a la foscor té un camí, és un camí indiferent, perquè sempre s´acaba com comença l´albada . Alhora però, és diferent, perquè com és sabut per tothom, passa com amb les persones, que no n´hi ha dues d´iguals.

Així, en dies com ahir, acabada la tempesta, tot el cel vist agafa la forma d´un triangle on els núvols semblen convergir al fons, al vèrtex geomètric d´on sura el roig d´un cadafal que com un embut, s´empassa els vestigis de la negror de la tarda. El camí de les nuvolades, vist així, em fa recordar un llibre llegit fa poc, de l´I. Kadaré, i la d´un fragment : “Los bardos siempre son los últimos en caer en los combates. (…) Si ellos desaparecen, ¿quién cantará nuestra gloria ?”. Després del combat de la tarda, les nuvolades voldrien ser supervivents retirant-se d´un camp de batalla, i jo, el seu bard, buscant la melodia en la meva lahuta d´una sola corda.

Dos dies mai són iguals .En dies com avui, el camí sembla recuperar una vessant purament etèria, vaporosa, de setí voladís. El darrer raig diürn sembla un jaç disposat perquè una lluna evanescent i delicada s´hi deixi caure, com si ahir la seva absència fos compensada en un breu testimoniatge de servitud, d´un llegat de llum...potser també, i si jo fos bard...la d´un amor impossible.

L´eco

Et gires i fas l´eco. L´eco et respon. Cridant-lo, sembles cridar la teva infantesa. Em fas gràcia, crides com una nena, amb veu espigada, alta i ràpida : Eco, eco. Qui és més burro, tú o jo ? Ho tornes a provar, dius la frase amb rapidesa altre cop, intentant copsar la resposta sencera a aquella. Inconscientment. Tanmateix, la velocitat del so és més ràpida, i la resposta a la pregunta és la que et permet escoltar, de sempre, un simple Jo ! fet de la teva pròpia veu , aguda i entremeliada.Un mot que, desfent-se, desfà una rialla per enrecordar-se´n; una rialla inalterable, perquè tot és igual: el vell cementiri, la tomba dels avis, la reixa, el xiprer, el camí de la font, la masia on passaves els estius, fins i tot la sargantana estesa sobre el sol de la paret de pedra, sembla igual. I l´eco també... és un eco especial, la veu ressona per estranyes circumstàncies en un punt concret, i no en cap altre, a mig camí de la font i l´antiga església parroquial. Només pot ser l´ample façana del davant la que retorni la veu, potser el campanar també, ves a saber. El cas és que només repeteix un cop la darrera paraula, i no tres o quatre cops com fan els ecos més profunds. Aquest sembla un eco de joguina. Rius, i et sorpren que l´eco segueixi aquí, igual ara que fa més de seixanta anys. Potser és que espera, pacient, la teva tornada. Ell, fidel, fa ressonar sobre el mur del passat la teva veu. Tinc la impressió de ser testimoni únic de vells ritus casolans que s´acaben, com la sopa i la carn d´olla feta a cada casa, indestriable i pròpia, de gust inimitable. Res fa pensar en el petit tresor que s´amaga en aquest racó de camí entre el vell cementiri i la vella font.

Ja ni m´enrecordava que jo també el cridava, de petit. Em decideixo a cridar-lo, l´eco, per veure si ell se´n recorda de mi . Qui és més burro, jo o tú ? , li pregunto amb la cantarella pertinent. La resposta és un sol mot, perquè aquest eco és especial, i una mica punyetero, també. I la mare torna a riure, contenta de que encara hi sigui. Ella, que és filla de l´estiu i l´alegria dels seus dies.

( 08-08-10, a la tarda )

Altres sols

.

“Em semblava veritablement que abandonava un domini de l´Ocàs, una riba que donava l´esquena al continent i guaitava atenta a d´altres sols, com una dona recolzada sobre el balcó a la que veiem d´esquenes des del fons de l´habitació fosca “. (*)

-Mare... il mare – murmurà per a si mateixa mentre deixava caure el llibre sobre la seva falda.

La llum entrant pels vidres del balcó il.luminava esbiaixada les mans pigallades, primes i venoses que el sostenien . El rostre arrugat l´abandonà, per abandonar-se poc després en les verdes aigües de l´Arno, travessat per innombrables ponts. L´ocàs era a la seva riba, li feia refulgir les mans seques i primes. Es quedà adormida, somiant el mar, mentre esperava l´arribada de la seva filla.

Ella la trobà d´esquenes al balcó, en l´àmplia estança del menjador, ja mal il.luminada. S´hi apropà i, veient-la dormida, li tocà lleugerament el braç que aguantava el llibre a punt de caure, mentre fluixet li digué arran d´orella :

-Mamma, mamma. Risveglia, siamo in ritardo –

Ella es despertà, mirant mig esvanida la filla. Duia posat el vestit jaqueta a quadres dels Diumenges, la cara dolça del seu pare i l´italià més antic del món. Veient-li el vestit, recordà la llarga espera de la tarda en aquella casa que li portava tants records, com el llibre antic que trobà allí dalt, sobre la vella lleixa enrajolada de la llar de foc.

Havia vingut a buscar-lo. Aquell pensament li feu prèmer l´ossuda mà al seu volt, i ajudada per la seva filla, s´aixecà amb lentitud, es posà la jaqueta vermella i aquell barret groc que li donava al seu aspecte la fila d´un personatge antic, si no fos pel sacco on guardà el vell llibre. Abans de sortir, donà un darrer cop d´ull a l´estança ja adormida.

-Andiamo- digué decidida. I baixaren la llarga escala que dsembocava al vell carreró, el Vicolo del l´Oro, iniciant un llarg passeig direcció a la Piazza del Duomo. Els edificis seguien iguals a com els recordava, alçant-se sobre els vells carrerons per on els turistes semblava que no acabaven mai d´anar-se´n. Els records tornaven, i sentia la veu de la filla llunyana, la mà agafada al seu colze. Xerrava pels descosits, semblava italiana.

A l´arribar a la plaça, es pararen en un dels costats. La façana llarga i blanca de marbre s´imposava, renovada de color. El verd maragada el ribetajava, i encegava velles espieres de llum .La dona de cara dolça es parà, i deixà que una llàgrima fugissera rodolés per la galta de la seva mare.La deixà caure, i encara girà el cap vers un balcó inexistent.

Hi havia una dona recolzada, una façana d´església més bruta, un verd maragda ...i un passadís fosc. Hi va haver també altres sols, quan es va obrir la porta als dominis de l´Ocàs.

-Andiamo, mamma. La machina spera.-

(Florència, primavera del 2007).


(*) fragment escollit lliurament per a la seva lliure interpretació del llibre de Julien Graq, “ A lo largo del camino” ( Acantilado, 2007 )

Connexions

Avui he vist passar un altre gat negre, ràpid i silenciosament. Acte seguit ( i quan dic acte seguit vull dir al moment de girar-me d´esquenes i mirar al terra ) he trobat una moneda d´euro ( al terra ).

Avui m´he comprat un llibre a la llibreria. Com m´agrada d´imaginar, penso que era allí perquè jo el comprés. Si no, no hi seria, així de fàcil. Es tracta de “Les aventures d´en Huckleberry Finn”, del Mark Twain. Un llibre que més tard o més d´hora s´ha d´acabar llegint. Quan millor que a l´estiu ?. L´he començat mentre jeia tot sol a la piscina ( bé, tot sol no, una formiga s´hi ha interessat breument – les formigues també són negres i passen ràpid i silenciosament pel negre sobre blanc, com si unes quantes lletres rebels s´aixequessin per anar a fer un vol - ). A la tercera plana, hi llegueixo el següent fragment :

Aleshores vaig descobrir una aranya que se m´enfilava espatlla amunt i la vaig espolsar i es va cremar amb l´espelma ; abans que jo pogués reaccionar, ja estava tota socarrada. No calia que ningú em digués que això era un senyal de mal averany i que em portaria mala sort. Em vaig aixecar i vaig donar tres voltes, fent el senyal de la creu damunt del pit cada vegada; després vaig lligar un petit rínxol del meu cabell amb un fil per tal d´allunyar les bruixes. Però no les tenia totes. Això es fa quan s´ha perdut una ferradura trobada, en comptes de clavar-la al capdemunt de la porta.

Aquest llibre és profitós, i estranyament s´adequa a les meves neures actuals. He acabat l´estona de lectura amb una paraula que desconeixia : aiguavés (*). I fent cas, m´he llançat a l´aigua, arrissada a la superfície, freda i relaxant, nèta i transparent, i hi he nedat una estona, com quan es llegueix un llibre a l´estiu.

Més tard he pensat dues coses, de sentit contradictori , a saber : 1. Què passaria si passessin cincents gats negres ( ràpida i silenciosament ) pel meu davant ? Podrien ser mil, però no sóc un home cobejós de mena; i 2. Tinc un problema : jo no tinc rínxols per enfilar en cas de que les coses empitjorin.

Avui també he vist un gos negre - molt negre i lluent -. Sort que no sóc supersticiós.

(*) Aiguavés : declivitat d´un terreny o d´un sostre, per on corren les aigües de la pluja.

Inconnexions

Ara plou amb ganes, amb ratxes de vent fent voleiar la pluja com llençols dalt d´un terrat. El tro acompanya llunyà, remugant rera els núvols nocturns.

Aquest matí un gat negre, als vols de la una, a punt de plegar, ha travessat sense mirar-me, sense ni tant sols jo voler-ho, la porta ample del magatzem, tal i com ha de passar un gat negre per la vida d´una persona : ràpida i silenciosament. És com si algú amagat rera la paret l´hagués deixat anar perquè el pogués veure.

M´ha fet dubtar, el gat negre. Sort que jo no havia d´estar allí, perquè avui no havia d´anar a treballar. Tant sols ha passat, il.luminat pel sol del migdia. M´he sentit especial, reconfortat, tot i la meva incredulitat : hi ha algú que potser encara pensa en mi.

Ara ja no plou. El tro allarga la seva veu cavernosa marxant-se com l´eco d´unes paraules. La finestra és oberta, i noto la frescor com s´esmuny entre les meves cames. Regalimen gotes a la meva esquena baixant del sostre. També s´allunyen, en la seva caiguda. Estic de vacances.