" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


27/6/21

Orenetes i falciots

 

El dia de Sant Joan, a la vesprada, vam trobar una cria de falciot a la plaça de l’església del poble. Es veia ja gran tot i no poder volar. Més tard vaig aprendre que el falciot, si cau a terra, no pot aixecar el vol per la senzilla raó de que no en sap. La M. m’ensenya un vídeo on un xicot explica com retornar-lo al seu medi natural, l’aire. Explica el xicot – un jove amic de la  família lluint barba protestant, tipus capità Ahab – la natura volàtil dels falciots : es passen la vida volant i només s’aturen per fer el niu i criar. Mai aterren i si pel que sigui, ho fan, llavors no saben enlairar-se. Cal, en aquests casos, agafar l’ocell i llençar-lo des d’un punt elevat – un balcó, una terrassa – i d’aquesta manera ell ja sap el què ha de fer. La M. ho va provar des de la terrassa de casa seva i ens va enviar un vídeo on l’ocell acaba altre cop a terra. Consultat l’expert, els hi diu que el millor a fer és donar-lo als forestals per veure si ells poden fer-hi més. L’ocell deu estar dèbil. Dit i fet, ara ja el tenen ells i no sabrem ja si tornarà o no a volar. El falciot, doncs, desapareix igual de ràpid que va aparèixer a les nostres vides una diada de Sant Joan, després de sortir de missa tot recordant la memòria del pare. El pare, l’esperit del qual va volar també alliberat per les mans de la mort, com si fos un falciot i la mort no fos la mort, negre i buida. La mort com unes mans sense dalla, ocupades per fer volar l’ànima cap al seu medi, quan aquesta encara no sap volar. Ha de ser una cosa així, morir-se.

En el fons, som orenetes. Això ho penso cap al tard, quan el sol va ponent-se amb la lentitud com d’estiu dels d’abans, allargassant-se sense acabar d’acabar-se mai. Sec a la meva cadira de vímet, després de regar l’hort. Aquí sempre m’hi estic més temps del compte. Les orenetes – aquestes sí, més petites i de llom blanc – practiquen el seu art tot enrasant el camí de la riera amb giragonses sobtades, accelerant, voltant unes i deixant-se anar les altres en picats fets de corbes pensades sempre com un joc d’acrobàcies properes a l' exhibició, com ho és el cant solitari de les caderneres els vespres de primavera. Mostrar-se, fer que l'altre et miri. Toujours, l'amour. En aquesta darrera hora – la blue hour anglesa – l’oreneta sembla apropar-se més a la terra, com qui olora un cos estrany però alhora atraient ; volen ara damunt les canyes de les tomaqueres; damunt la vinya, l’olivera i la figuera ; damunt les flors de futures mores i la blavor de l’espígol, on les abelles cullen el nèctar de la milflors ;   volen damunt la tija del fonoll, estirant-se cap on son elles, cap al seu pacífic – i el meu també, fent d’aquest nostre una mena de privilegi -vol de tarda, semblant a un bany dins un mar tranquil d’estiu. Les veig passar ben a la vora, gràcils, xiulant alguna, com saludant-me, com volent conèixer un impossible. Qui sap si envejant-me. Les veig i al lluny, en un fals cel de tempesta, un estol qui sap si de falciots, més grossos, inaccessibles, de vol més ràpid i poderós, d’alçada, de fons de pensament avui negat per aquestes orenetes, plàcides, familiars, properes. Juganeres. 

Ahir vaig tornar a Delibes, tot topant-me amb un llibre menor on parla de caça. L’explica com un retorn al paleolític enfront el progrés de la ciutat. La desconnexió de la vida urbana, tan necessària com gens idealitzada. El fred a Castilla, els gossos, les perdius i els perdigons. El parlar sec de la gent de camp, aquesta falta de lirisme i l'empremta de cert laconisme. L’escriptor eixut i profund, trist i ancestral, de poble. Llegint-lo entenc millor això de les orenetes i els falciots, dels seus vols inquiets i aparentment errants, del fet aquest de no voler tocar de peus a terra – llegeixi’s... potes -. Llegir sovint és semblant a volar. Escriure – aquest pergañear una letras que diria Delibes – és una altre cosa. Escriure és com mirar de tornar a volar, quan això ja no és possible.

 


16/6/21

Vida d'un nàufrag ( XXII )

 

Converses ( I )

-         Mai t’he preguntat com és que parles tan bé l’anglès, Roig –

L’home ja fa uns dies que resta sobri. Li tremolen les mans mentre beu d’un glop, el conc d’aigua fresca ofert pel jove amazic, sempre pacient.

-         Redeu ! Quina set ! – afegeix mirant la línia de l’horitzó del mar estès davant seu, amb un primer pla dels seus pantalons i els peus, plens de durícies, arrugats i colrats pel sol i la sal del mar.

-         Vaig navegar uns quants anys amb el Mary, - el jove de cabell pèl-roig es pren el seu temps per respondre  al vell que té al seu costat, pensant en si se’l creurà o no, si val la pena explicar-li alguna cosa a algú com ell, malgrat no haver-hi ningú més i probablement mai hi torni a haver-hi ningú més, reflexiona mentre es disposa a continuar - a les ordres del capità Nuno da Silva. Feia de grumet, aleshores. Ens van capturar vora Cap Verd, els anglesos. Ens van afegir a una petita flota rumb a les costes americanes fins arribar al port de San Julian ... allí vam haver de cremar el vaixell, la fusta estava tota podrida. I allí va ser on vaig acabar a bord del Pelícan , la nau del capità Drake ... potser n’ha sentit a parlar ...-

El vell corsari deixa de beure al sentir aquell nom i girà el cap vers el perfil fosc del berber, el qual gira també el seu  i fixa els seus ulls clars  cap als seus, petits i rodons, negres; la seva barba grisenca, el rostre arrugat, el seu cos cansat ajagut damunt la sorra. Ja deu superar la quarantena d’anys, de ben segur. Si l’ajuda ho fa perquè creu en el deure de fer-ho, pel sol fet de ser algú més gran que ell. Tot i les borratxeres , el seu mal humor, la fatxendaria del qui es vanagloria de dones, fama i doblons, el vell Stevenson no té res, a l’illa. I al Nho tot això li ve de sang, d’una idea  d’hospitalitat, de respecte cap a l’altre. Li ve del desert i del mar, aquests dos grans germans que li han ensenyat tot el que sap dels homes i de la vida.

-         ¿ Drake ? – repeteix. –  ¿ Francis Drake, al qui sa majestat la reina Elisabet va fer-li els honors de la maleïda noblesa ? Si és veritat el que dius, noi, més t’ haguera valgut no haver après res d’anglès ... el fill de sa mare ... –

-         Ell mateix m’agafà sota la seva protecció. Soc bo llegint el cel.- continua ell sense fer-li massa cas - Li queia bé, deia que tots els àrabs havien de ser com jo, malgrat no saber jo que volia dir ser àrab.

-         ¿ No ets àrab així ? –

-           No ben bé – contesta amb un petit sospir d’acceptació -, jo soc  amazic, pertanyo a un poble lliure, sense nació. – Es mira el vell i afegeix com per fer-se entendre - : soc fill del desert.

   

12/6/21

Polar.3

 

Rep el correu on s’hi llegeix :  

“ Hola !!, Què tal ?!! T’envio la foto !!! ”

Tants signes d’exclamació no semblen portar enlloc, perquè al final la foto no hi és. Sense conèixer-lo físicament se l’imagina com els conills, que ara surten dels seus caus al capvespre pels camins dels vols de la ciutat , amb les orelles ben dreçades amunt i els ulls grossos, rodons i opacs observant tot el que els envolta, alerta per donar el saltiró al menor signe de moviment vora seu. Com el personatge del Lewis Carroll, atabalat pel pas del temps.

Rep un altre correu, on s’hi llegeix :

“ Bones !!! Ara sí !!!, disculpa !!! “

Alguna cosa s’ha mogut, entre els dos correus. El temps, entre signes d’exclamació, no va pas més ràpid, sinó  a l’inrevés.

 

3/6/21

Bokanovskificar

 Vaccinació. Avui m'han vaccinat. Vaja, que m'han posat la famosa vacuna. Ho han fet de seguida d'arribar, de manera asèpticament eficaç : he ensenyat la cita, he passat el codi de barres de la meva tarja sanitària al lector, m'han fet passar al barracó nº 1 - n'hi ha tres - i un cop dins, una noia m'ha fet dir els meus dos cognoms i acte seguit, m'ha comunicat la marca de la vacuna que em posarien. M'ha donat uns consells i una altra noia m'ha punxat al muscle del braç esquerra.

Després he estat assegut en una cadira a l'aire lliure, sota un arbre, quinze minuts, esperant possibles efectes adversos. Tres-quarts d'una i un bon aire bressolant els pensaments. Molta tranquil·litat - com de tanatori - i gent asseguda com jo, de la meva edat, homes i dones més o menys  estandarditzats mirant el mòbil, al cel, al braç punxat ... estrany tot plegat. Ha sigut llavors que he pensat en "Un mon feliç" de Huxley . Al vespre he rellegit el primer capítol i hi veig un tros subratllat :

(...) Sabem el que fem. per primera vegada en la història. - cita la divisa planetària - : "Comunitat, identitat, estabilitat." .Grans paraules. Si podíem bokanovskificar indefinidament, el problema quedaria resolt. (...).

El llibre me'l vaig llegir al 2011.