Automàtica.13

La pàtria dels llibres, allí on reposa el tinent Drago i els tàrtars que van arribar massa tard...la novel·la de l’ espera, diuen que era, la metàfora del que mai no arriba, els tàrtars com l’ èxit d’ un escriptor per Sant Jordi, el conte amb el final perfecte, de lectura obligatòria, la novel·la del segle vint-i-u, curta però alhora exprimida, on tot hi pugui ser condensat : l’ essència en capítols sense compàs d’ espera ni llargues presentacions dins llibres de no més de cent planes  per poder-los vendre a disset euros com a mínim i , mentrestant, un Crim i Càstig a cinc euros, un crim i un càstig, Raskòlnikov  qui recorda el teu nom  i el de la iaia que vas matar ? Vuillard , Echenoz, Baricco , Josipovici ... grans dins la vostra petitesa  però qui recordarà la vostra gent si ja Funes, el memorioso, ha mort ? A la pàtria dels llibres  amb el drac cruspint-se Hamlet i els molins de vent el dia de la seves morts mentre alguns celebren la seva èpica davant la màquina d’ escriure, les seves manies, la música que escolten, el molt que s’ estimen el que ja no els pertany quan s’ acaba, la gran frase...i bé, n’ hi ha que no ho aguantàven tot això, Graq n’ era un, Salinger un altre, cadascú que regui el seu jardí com vulgui i així si només un ho aprofita a fi de bé la feina no haurà estat vana ni que sigui per un mateix, jo i el meu ego sense publicar i per això encara  cal seguir vigilant el camp de sègol – Holden Caufield, vigila ! - i esperar més pluja amb el sol tempestuós  del maig celebrat del mig temps allargassant tant com es pugui les vertaderes i sempre fructíferes, fresques, inimaginables tardors venidores farcides de totes les antigues i despreocupades

primaveres

Dafne

Ella li havia demanat una prova d’amor. Podia fer-se tatuar el seu nom al cos, com feien molts futbolistes. Va anar al tatuador que havia obert botiga a la plaça del barri on vivia. En Narcís no ho tenia clar, però quan aquell li va ensenyar el llibre amb totes aquelles fotografies, la vista d’ una orquídia damunt el tou de l´espatlla el va fer decidir-se.  D’ aquesta manera va ser com el seu cos verge fou sotmès per primera vegada a la vibració dels mil cops per minut del pigment agullat sota l’ epidermis de la seva pell. Després, com un guerrer lluint la seva ferida, va anar a cercar la glòria del descans en els braços d' ella.

Va ser una bona pensada de no posar el nom, perquè amb la primera xicota van acabar partint peres. Poc després, vingué la segona, la qual de seguida preguntà pel significat d’ aquella flor. Li ho va explicar, i com a resultat, una margarida va florir-li al ventre. Després foren una petúnia i un lliri. El tatuador, que era molt artista, va començar a aconsellar-li quin tipus de flor i quina grandària així com la tria de colors que  havia de tenir cada nova incorporació ; ho feia amb la intenció d’ anar aprofitant millor cada pam de pell, vist que en Narcís anava de flor en flor i semblava que la cosa anava per llarg. Les dones, l’ abandonaven. S’ havia de ser prudent i saber aprofitar l’ espai disponible, fer-ne previsió : així, entre la margarida de la segona i l’ edelweis de l’ alpinista que havia conegut als Alps hi col·locà la llarga tija de la rosella de la biòloga molecular – que va acabar casant-se amb un odontòleg francès -, encabida al buit precís de tres per tres centímetres situat entre els llessamí de la iogurtera grega i el gerani de la veïna del tercer, una infermera que l’ havia atès d’ urgència a causa de la seva primera angina de pit, feia ja uns anys.

Aquests anys, com sol passar, van anar caient. En Narcís estimava encara, com només es pot estimar l’ amor d’una dona. El tatuador va rebre els honors del gremi i la fotografia del cos d’ en Narcís simulant l’ home de Vitruvi de Leonardo, un mite que impressionava als visitants de la botiga, convertida en lloc de pelegrinatge pels iniciats en la matèria. Pel contrari, al vell tatuat la pell se li anava arrugant i en alguns llocs d’ aquell jardí botànic, les flors començaren a pansir-se.

Tot i així, encara quedava una flor. I un lloc buit, a l’ alçada del cor. Era el toc final de l’ obra mestre del tatuador, el qual,  fidel i amb pols tremolós, va executar a l’ obrir-se testament.No va ser una flor sinó tan sols un cor, embolcallat dins un coixí de roses flotant en aigües tranquil·les. Poc després van convertir-se en cendres, les quals van ser enterrades sota el llorer de la Dafne, la dona del tatuador que sempre se’l va estimar, aquell cos ple de pètals gravats al llarg dels anys.  

Però això, com se sol dir quan se n’ acaba una, és una altre història.

Notes hortolanes

La pluja cau, regalima damunt el rostre . És com un gota a gota, al planter de l' ànima.

Olor i blancor del cirerer : ha trigat a florir. Penso si els arbres són com els gossos, que s' assemblen als seus amos.

El patatar és un verger, fa goig de veure. Patatar és una paraula poc poètica, però molt digne.

Trossejar una tija de menta i deixar-la als dits una estona : es pot fer a l' oficina, també.

Les carxofes, sorgint com tresors amagats.

El nesprer : el pinyol plantat fa sis anys ja dona fruits. La terra mai falla.

Penso si els ocells no són pas ànimes mortes, que em venen a visitar. Pel seu refilar, semblen ànimes bones. 

Passa la senyora que canta òpera mentre passeja, pensant-se que està sola. Ajupit, segueixo feinejant amb les males herbes. No ho fa malament.

La meva casa, el meu castell. Cras error. 

Cansar-se

" He après el següent : les persones es cansen. La ment o l' ànima o com sigui que anomenem aquella cosa de les persones que no és només el cos arriba un dia que es cansa, i això, he conclòs, és - sovint, gairebé sempre - la natura que ens està donant un cop de mà. "

Elizabeth Strout

Em dic Lucy Barton (2016, Edicions de 1984 )

pel Garraf blanc

El paisatge guarda una fina capa enllustrada de bellesa damunt seu :  el Garraf més salvatge, diuen les cròniques de la Wikiloc quan s' arriba a Vallgrassa i un es disposa a fer el tram fins al pla de Querol. I és ben cert, perquè el camí dins la torrentera seca on encara els pins bosquegen la blancor de pedra, el silenci de petita vall - amb la perdiu, les caderneres i les primeres sargantanes fregint-se al sol - es fa evident i així els turons, van apareixent un a  un a mesura que el camí remunta cap a la carretera orientada a mar, en una pujada deliciosa envoltat de tota la vegetació baixa que em fa constatar tota la mediterranietat del lloc , feta d' argelaga i romanins. Dalt, la vista s' exten damunt el parc. La calcarietat d' aquest Garraf blanc , el perfil arrodonit dels turons lliscant pel cel blau amb un estol de núvols encara més blancs gaudint-lo en una passejada semblant a la meva, obren el petit miracle il·lusori del que és perfecte. La primavera emergent hi ajuda i el margalló, sempre atent a qualsevol bri de vent, sentencia : endins, la pedra.