A prop

Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n´és cada vida!

Josep Carner , Cançoneta Incerta ( fragment )

La invitació del seu germà a dinar, feu que en aquell Diumenge de finals de Novembre, Nicolau es retrobés passejant pels carrers de la seva infància . Anava tot sol, deixant que el sol tardà del migdia empal.lidís encara més el seu rostre prim i angulós, la seva mirada blava abandonada a les rareses pacífiques dels Diumenges d´abans de dinar : un home caminant amb un llibre gruixut , entre la mà i el pit, ; un manat de fulles remolinades pel vent al mig d´un carrer buit; o el lleuger flamejar de banderes ( perceptible a l´oïda a pesar de la distància) sota la forma de llençols blancs dalt d´un terrat estret, entre dos edificis de pisos nous de trinca. Els terrats de nova edificació no tenien res dels vells. Ni tan sols es podien veure, envoltats d´una privacitat de gelosies quadriculades, endreçats dalt de façanes de totxana vermella vista. Sobresurtien balcons de baranes inoxidables i vidres fumats blancs, remeses de pulcritud que la llum del sol, creient- ho innecessari, no s´engrescava a saludar. Així la vista d´en Nicolau retornava al carrer que ja moria a l´antiga plaça d´en Mn.Cinto, mentre retenia imatges antigues on ara n´hi havia de noves.

La vella granja encara romania igual, al xamfrà a partir del qual es perdien carrers tortuosos i estrets fins arribar al rovell d´ou de la ciutat. Les antigues voreres , de curta amplada, havien deixat pas a una peatonalització encobridora de l´antic asfalt, alçant la via de tal manera que, els polits i alçats primers graons de marbre blanc dels llindars de les cases es convertien en simples alçapeus. Aquest alçament aparentment tan imperceptible era suficient perquè en Nicolau notés la ciutat un xic més petita, com si en certa forma fos un Gulliver que retornava del país dels Gegants. El cert, però, és que no era més que un dels molts reflexos copsats per una llarga absència, reforçats per una solitud que li obrien uns carrers que sempre havien estat plens de tràfec vital a la seva memòria. Girà el cap, en un altre acte reflex al passar per l´antic establiment, a la planta baixa d´un dels primers blocs de pisos que es varen edificar ja feia una quarentena d´anys. Aquest tenia una porxada oberta que el travessava en tota la seva fondària per un dels seus extrems, deixant a la vista l´estranya visió d´una casa pairal al seu darrera. Mai a la vida hi havia entrat, perquè era un cul de sac de carrer adoquinat on una tanca curta i metàl.lica en limitava el pas, tot i que, atrotinada com estava al seu record, encrostada de pegats de ciment gris, hi trobava a faltar l´espetec vermell dels geranis als dos balcons de dalt, vius al seu imaginari. Ara la façana era de nou arrebossat, abellida d´un to crema a joc amb la pedra acuradament restaurada i polida; els vells balcons havien desaparegut, substituïts per finestres d´alumini d´un to marró fosc. Els adoquins, però, encara enllustraven les soles de les sabates del qui els trepitjava, corbant el pis com si es tractés del llom esquarterat d´un cetaci prehistòric. Almenys així ho associava en Nicolau dempeus del carrer estant, aturat, pensant si podia entrar, sense cap tanca metàl.lica que li ho impedís. Una placa lluïa arran del rètol gran de la granja , on hi llegí: Passatge de les Lletres. No sabia d´aquest nom, com no sabia el que s´amagava a l´altre extrem de la plaça de la vella casa dels Til.lers. Però preferí en aquell moment deixar tancades altres reixes, mantenint així lliures els records del que mai havia vist.

Decidí endinsar-se pel curt carrer que havia fet tants cops per anar a escola. Era un carrer amable, i no sabia perquè. Potser era la suau corba de baixada sostinguda, un tipus de baixada per gaudir amb bicicleta, de pendent on no cal frenar, i un cop lleuger de manillar és suficient per bressolar tot el traçat : un es deixa anar, acompanyant-lo el soroll del cadenat marxant al ralentí, mentre s´assoleix un punt mort definidor d´un estat breu de felicitat, agermanat a un cert oblit del propi ésser. Pensava que així era, tot i que mai havia anat en bicicleta per aquells carrers plens de trànsit de la seva infància. Buit com era, el natural caminar l´orientava cap a la dreta, i s´adonà que allí tot era igual : la vella casa modernista d´arcades en forma de mig ou, que sempre associava a regnes perduts de contes infantils; la pastisseria de cal Domènech, que seguia amb l´aparador llaminer de coques de vidre, i on es delia davant les figures de xocolata de les mones de Pasqua ; i la ja antiga llibreria Toscana, amb el cancell de doble fulla tancat, encara pintat amb les tres fileres que simulaven lloms de llibres arrenglerats dins una prestatgeria. S´aturà altre cop. La porta esmentada , plena de vida amb els seus colors cridaners, l´atreia d´igual manera ara que abans, com les ganes d´obrir-la amb algunes paraules secretes. Emulant l´Alí Babà dels seus deu anys, ho provà mentalment, quiet, la mirada fixe i concentrada a la fusta.

La resta eren cases de tres i quatre plantes que s´arrenglaraven a banda i banda del carrer, apilades sense ordre, de perfils trencats per on la llum del sol mirava d´arribar a sota de tot. En aquell carrer s´hi respirava bé, els corrents d´aire hi entraven de forma natural, talment es tractés d´una torrentera al mig de dos cingles. Un colom passà per sobre en Nicolau . Copsà el frec del corrent a les seves ales ben aprop del seu cap, mentre sortia disparat enfront seu. Els coloms, vistos així, solitaris, eren bonics de veure. Emperò, a la que deixaven de volar, es convertien en una incomoditat de modals més semblants als dels transeunts sense massa cosa a fer, i en contra de la porugitat pròpia del regne animal, passejaven com gallines en un corral, acostumats com estaven a tenir el dinar a taula cada dia.

L´estretor del carrer s´acabava a la plaçeta del Vi, diminuta amb la seva font de quatre brolladors de pedra vista, del quals sols en funcionava una. Decidí de donar la volta, vist l´hora que era, i ho feu pujant pel carrer de Les Escaletes. Per tot arreu s´hi veien bancs que invitaven a asseure´s una estona i xerrar, a llegir o tant sols a amirar cap amunt, a les ombres negres i precises de balustres tornejades que jeien enmig de parets blanques, entre dues finestres sense enmarcar. La mirada d´ en Nicolau seguia fixe al negre tornejat. L´ombra era clara i franca, permetent de veure-hi el que semblava una gota de pintura rebel, assecada al mig del seu camí ; una petita protuberància en l´arrodoniment de la bola que fermava el passamà. La vista era allí, però el pensament debatia quin era el nom del carrer de la llibreria. No havia parat esment, al tombar, de fixar-se en el nom de la placa, despitat com anava en la mera contemplació de no-res en concret. S´aixecà del banc, i mentre es pujava el coll de la jaqueta de pana per una sobrada ventada, oblidà la qüestió. Mirà el rellotge. Era ja una mica tard. Continuà pujant, i girà pel carrer Indústria, que retornava al xamfrà de la vella granja. Una mica més amunt, estigué a punt de topar amb algú sortint d´un cotxe.

-Perdó, no t´havia vist- Ell aixecà el cap del terra al veure de reüll l´obstacle sobtat.
-No hi fa res. Anava despistat-

En Nicolau la mirà, ara més bé. Ho havia fet per com parlava. Aquell parlar tant propi delatava la procedència del barri per on caminava, de manera incerta.En Nicolau el conservava, com qui conserva un caminar, un decantiment d´ulls, o una piga sota el melic. Per això ella també parà esment en l´home que la mirava, encuriosit. Vinguda d´una aptitud ressucitada per l´entorn nadiu, en Nicolau percebé una familiaritat al seu rostre, a la seva veu, a la seva olor...potser fins i tot a la seva manera de mirar. És curiós el que quatre cases arreplegades durant generacions en forma de carrers arrela un caràcter a la gent que hi ha viscut, tant fort que es manté per més que un se n´allunyi indefinidament.

-Ets de per aqui, oi ? -

-De ben a prop, com tu, no ? -Somrient per primer cop, ella el contemplà, sense mirament de cap mena.

En Nicolau, de cop i volta, s´enrecordà del nom del carrer.

Al Nicolau li agrada explicar-m´ho cada mes de Novembre, quan, després de la passejada, travessem sense presses el passatge de les Lletres , de tornada a casa, l´entrada de la qual queda amagada, just davant la vella masia dels Til.lers. Just a l´antiga rebotiga ...de la Llibreria Toscana.

( un barri de ciutat), Novembre del 2039

Afegit

A vegades guardo fotografies que trobo per blogs perduts i les guardo perquè em semblen interessants, perquè m´agraden, o simplement, per fer-ne un bon ús quan s´escaigui.

Avui he llegit un post, al bloc de la Pilar ( "A encesa de llum"), on parla de la violència de gènere.

Aquest post és una extensió d´un altre, i he trobat que no em costava gens de fer-lo.

"Així passa la glòria del món"

La naturalesa s´expressa tal com és, sense defugir crueses ni belleses. Una fulla d´arboç ( arbust de tronc prim i nervut, de fruit dolç i flonjo, vermell que trenca el verd del bosc en les primeres escomeses de la tardor), té la virtut de reflectir-ne les dues qualitats a l´hora, i no cal res més que una ullada casual perquè es desencadeni en un instant tot un acte cognitiu adormit al subconscient, una revelació de forma i color que és art i filosofia a la vegada.

Els detalls són precisos : una artèria principal i uns vasos que hi neixen de més grans a més petits, seguint l´elíptica sempre imperfecte del contorn vital,el limbe sotmès a pautes genèriques que alhora enmarquen una individualitat de perfils propis, natural al què és viu. S´aprecien gràcies a la llum que les assenyala com si es tractés d´una radiografia. La llum, aquest element inherent i tant important a la pintura i en l´art en general, accentúa la dicotomia de colors : sobre el verd s´hi aboca aquella, com un vell bastió a defensar; l´ocre mig ombrívol, el va tenyint de necessària victòria. I la fulla d´arboç nuant-les, creant aquesta imatge de transició, de progressiva i possessiva tardor.

Transicions vistes dins dualitats cromatiques. I a partir d´aqui ja es pot començar a jugar a fer metàfores, a filosofar, a interpretar...a pensar. Com mirar un quadre, escoltar una música o llegir un llibre, la natura deixa anar la seva música, la seva veu, la seva plasticitat, en una fulla caiguda. Tampoc cal caure en obvietats aparents, ni en falses gravetats ennegridores. Algú va dir allò de que si hi ha llum, també hi ha ombra, i qui en negui alguna d´elles volent-ne només una, és que és un neci . Dualitats que ens defineixen.

Tendint al meu propi tarannà, de vena nostàlgica i fibra en excés obsedida, em retorna al magí una sentència clàssica per definir la situació: “Sic transit gloria mundi”. Llatinades com aquesta les vaig aprendre d´un vell pirata de filosofia decididament estoica, que les deixava anar cada cop que el seu vaixell s´enfonsava inexorablement. Agafat a un tauló de fusta, sentenciava entre dos personatges més : el capità renegaire de la seva mala sort, i l´atalaiador de pell bruna còmplice de la resignació del vell secundari de la funció. Tots tres, uns autèntics supervivents d´un món que, mai millor dit, se´ls enfonsava cada dos per tres.

Llatinades com aquesta fan somriure altre vegada mentre es recull la fulla caiguda . La fulla ara descansa dins un llibre, planxant l´orella a les paraules que hi ha escrites, naufragis dins restes de naufragis.

Nota a la vinyeta del còmic: l´atalaiador de pell bruna és al darrera de l´ona, just entre la bandera i l´inici del màstil. El que passa és que no es veu, vist així.

Però vaja, si aixequem una mica el cap...

Reflexos d´aigües tardanes

L´aigua sembla coure un caldo de natura caiguda dins una espessor de gelatina.

Tanca l´aigua fosca un quadre de pàtina envernissada; la fulla ja dorm, al seu darrer estatge.

I en un bassal molt petit, el reflex d´un roure, d´un cel d´estiuet de Sant Martí.

Fotografíes : Pica de la Font Freda i bassal a una torrentera dels vessants de la vall de Mura.

R.

Tots mirem de recordar com era . I com era? El cas és que no el recordo. Miro de fer un retrat robot a partir dels detalls de la seva persona . Però no hi ha manera.

El J. hi cau :- ostres, ja sé qui era !- Fa cara de sorpresa, els ulls oberts, com si li hagués caigut un vel dels ulls.

La M.D. ho té més clar : -Jo no el coneixia- I segueix fent, com si res.

La M.J. escolta la descripció i fa cara de patiment. És inútil, tampoc sap qui era. -I entrava aqui al despatx?- Si que entrava, el J. segur que el recorda, venia molt sovint.- Llavors tots giren la cara cap a mi. Faig cara de pòquer. Ara podria dissimular, dient – Ah si, em sembla que si...-Però el cas és que no. I el P. I el M. semblen decebuts, però insisteixen : -Si home, no massa alt, una mica calb, no era gran,quaranta-tres o quaranta-quatre...Ah, era el nebot del L. El L. si que sé qui és. Miro d´establir-hi una referència.-No devia entrar massa sovint, si només decarregava- que penso.

No l´identifico.Mentrestant segueixen els comentaris dels fets :-Ja feia mig any que l´havien despatxat, no hi entenia massa de fusta. Només els hi feia de xòfer.(...) I la dona fa un parell de mesos que el va abandonar (...).Va treure el gos a passejar, es va ficar a casa, i avui l´han trobat, penjat (...).

Perquè aquesta necessitat ara de saber com era ? Jo n´hi sabia que l´havien despatxat. I en canvi, bé el devia haver vist més d´un cop, i més de dos. I el vaig oblidar com oblido la majoria de persones que van apareixent i desapareixent dins les rutines laborals. Una temporada els veus dia si i dia també, i de repent, s´esfumen. Quanta gent he conegut d´aquesta manera? Centenars, sens dubte. I ara tothom s´escarrassa a mirar de recordar-lo, de saber qui era; més que res, identificar-lo físicament. Com una estranya recança, meitat morbosa, meitat pietosa. Com si el fet de no visualitzar-lo el comdemnés encara més en la seva desgràcia.

Ja fa dos dies, i encara miro d´enrecordar-me´n. Però no. Al despatx ningú ha dit res més. Un altre història d´algú a qui mai he conegut. I el P., que em diu: -” Pobre R. La cabeza es muy mala, muy mala”- I la cara se li tenyeix d´amargor quan m´ho diu.

I bé calia algú que el recordés d´alguna manera, que deixés una empremta, per petita que fos. Es veu que era un home afable, “bonachón”, de bon tarannà; no massa espavilat, un tret que fa a les persones generalment més simples, però més honestes; potser la mena de persones que s´enfonsen més aviat. Tracto d´entendre com se li cau el món a un home en pocs mesos. I miro a la N., embarassada de vuit mesos al meu costat, tocant-se les costelles que la panxa rodona li apreta. Fa aquella cara que fan tant sols algunes dones embarassades, una lluïsor als ulls i a la pell de vitalitat perenne, d´un misteri difícil d´esbrinar.

Gira la cara i em mira, somrient: -Ai, les costelles, com me les noto.-

Si me´n recordo, Dilluns li porto un coixinet-

The Kinks,"Misfits" - del disc d´igual nom (1978)

Vent de Novembre

Avui fa dia de vent, al Vallès. Aqui no en veiem sovint, de ventades tant llargues. Són ratxes que van i venen, branzides inconstants que remenen les branques dels plataners, dels pins, que fan cruixir els silenciosos xiprers. Les fulles voleien pel carrer. Avui és un dia per passejar pels carrers dels pobles i ciutats, abrigat amb el coll de la jaqueta amunt, les mans a les butxaques.No és pas dia d´anar al bosc o a la muntanya. Fa un vent que esbulla cabells; l´aire és nítid i clar; el sol il.lumina amb tonalitats ocres els espais més anodins fent-los vius, tangibles, enmarats d´aquesta llum de tardor que és pur cristall.

Si, m´agrada aquest vent d´avui. Afila el pensament amb un punt de salvatgia melangiosa, sense que procedeixi cap protocol per esbargir-lo, sense disimul, sense por de perdre res. Un “Bon dia” al carrer a algú conegut es fa amb força, impetuosament, còmplice d´un cert agosarament. El pas és ferm, les espatlles premudes dins l´escalfor de l´abric; el cap aixecat, olorant canvis, anades i vingudes, moviment constant de fons transparents.

Tarda. Darreres llums. Graq apareix, des de “Les aigües estretes”, per il.luminar el meu capvespre particular:

“Si hi ha una constant en la manera que tinc de reaccionar als accidents de l´ombra i de la llum que es distribueixen capritxosamnet tot al llarg del pas d´un dia és pròpiament el sentiment de joia i de calor,i, més encara potser, de promesa confusa d´una altra joia encara per venir, que no se´m separa mai del que anomeno, a falta de millor expressió, calma tardana (...) la calma crepuscular arran d´horitzó, més lluminosa, més càlida(...) Potser també ( la imatge del dia cap al capvespre representa ordinàriament el curs de la vida) la suggestió optimista d´una aturada possible en el declivi, i fins i tot d´una inversió del curs del temps, es produeixi en la nostra íntima percepció per aquesta regeneració, per aquest rejoveniment del sol de la tarda.”

I el cel de Novembre, a la nit, és més bell, fred i distant. És hora d´anar cap a dins, i escoltar el vent com mira d´emportar-se un munt de coses al seu pas.

Pensament en cru

Desballestat el darrer somni, neix l´esperança, orfe de si mateixa.

Epitafis

Vaig entrar a l´església cercant frescor i una mica de pau fora del bullici dels carrers de l´Alguer en ple mes d´Agost, just havent dinat. Les esglésies a Itàlia solen romandre obertes, algunes ( ara ho recordo) amb cortines en comptes de portes, i són belles d´admirar. Aquesta de l´Alguer ( no recordo el nom) no era la més bonica de totes, però em vaig topar amb un epitafi, en un dels laterals, entre la sagristía i l´altar major. Una inscripció sepulcral, esculpida dins una làpida d´estil barroc, de marbre rosat i blanc, combinant els colors en sanefes de motius florals que enmarcaven un escut d´armes i dues llegendes, a sobre i a sota, corresponent a la de sota la frase que em va cridar l´atenció : “Y tu hermano, mira por ti y vive como hombre que has de morir. Que yo fui como tu eres, y tu serás como yo soy”.

“...Y tu serás como yo soy”. Em vaig asseure en la tranquilitat del silenci de la nau. No sé els altres, però a mi sempre m´han impressionat els missatges que provenen del passat, i més d´un passat que tinc a tocar d´ull. És com quan llegeixes a un escriptor mort fa anys i t´interpel.la en primera persona, amb un “ i tu, estimat lector...”. O alguns ulls que t´observen rera una vella fotografia, algú que tenia la teva edat quan li varen fer i vas conèixer poc abans de que morís i desaparegués per sempre més.

Era el darrer dia de viatge, i, en certa manera, un comiat que desconeixia llavors. Avui, dia de Tots Sants, digueu-li Halloween si voleu; o simplement, primer de Novembre, recordo l´epitafi. N´hi ha de molt bonics, n´hi ha que són literatura, microhistòries de vides en quatre paraules, consells,alguns d´ irònics ( ara em ve al cap el del Grouxo Marx : “perdoneu que no m´aixequi”). Són retrats, herències dels qui varen ser. La llàstima és que avui en dia hi hagi tanta gent que s´incineri, perquè la pols de les cendres s´emporta paraules belles... i làpides evocadores.

Però tampoc tot s´acaba aqui. Fa dos dies, vaig rebre el disc del Roger Mas, “ Les cançons tel.lúriques”, que em té bastant distret, ensimismat diria. Preciosa tria del poemari verdaguià “Al cel”. Hi ha un tema adequat pel dia d´avui, un contrapunt optimista, almenys musicalment.

Voleu que vos la cante?

En aquest món tothom plora,
tothom plora dia i nit,
si no les penes passades,
les penes que han de venir.
També he plorades les mies,
més ara canto i ric:
canto les glòries que espero
per los treballs que passí,
en lo camp de les espines
les flors que espero collir.
Companys meus de captiveri
no voleu cantar amb mi?
Los que plorau entre els pobres,
los que frisau entre els rics,
los que els dies del desterro
contau per los del neguit,
los passos per les caigudes,
los instants per los sospirs,
los que estau amb lo front núvol,
los que teniu lo cor trist,
voleu que jo vos la cante
la cançó del Paradís?

Pels que estau amb lo front núvol, o lo cor trist...