El que queda del dia

I si avui em ve de gust escriure és només per aquest cel mig-negre mig-blau de després de la tempesta, del carrer solitari amb la seva rèmora estesa als rafals i a les voreres : el perfum, solució de l´aiguabarreig de les branques esteses de pi i de cedre en l´aire fresc ; el coixí per on els passos silencien la resta del jorn, ple de tot allò que ara per ara, he oblidat amb dos alenades i el record d´una pell morena.

Sense deixar de prendre nota del darrer vol baix, suau, de l´oreneta ; blanca un instant , sota el plec negre de les seves ales.

Corazón partío

Com un signe més de l´arribada de l´estiu, per les finestres obertes de casa seva tornava a escoltar-se el “ Corazón partío “ de l´Alejandro Sanz. Normalment apareixia pels volts de Sant Joan, quan les primeres calors – les de veritat, que eren les que es presentaven a les nits plenes de xafogor – la convidaven a sortir al jardí a refrescar les plantes que el reg automàtic ja havia complimentat puntualment a les set del matí ; o a parlar amb alguna amiga per telèfon per fer-li saber del seu desig d´anar a Llafranc, de les ganes que tenia de platja, de sol i potser, de trastejar-se algun manso que la portés a sopar a alguna terrassa vora el mar i després que hi hagués una altra nit i a ser possible, moltes nits més, potser també al jardí on ara fumava la seva cinquena cigarreta del dia, mentre l´aire tranquil de la nit li portava el pero miénteme aunque sea, dime que algo queda.... I sense sentit aparent, la cançó l´alleugeria del pes d´aquella calor que tant havia estimat anys enrere.

Graons

Dins l´obscuritat

baixo a les palpentes.

De sobte, la llum.

Els bons temps

" To high to dry "Autor : Pawel- airsnapshooter ( de Flickr )

El blanc cobreix l´arrebossat de la paret. El gris simula l´arrambador, que és aquest espai protegit de la paret que més s´embruta, és a dir, el que més es toca amb mans i peus ; l´habitual de cada dia, podríem dir, el quotidià, el de sempre, el que s´apropa més al terra, que se sol servar més polit, perquè és més fàcil de netejar. Si el netegem, clar. 

El tamboret és un estri d´una utilitat poc apreciada, potser perquè és un moble ben senzill i té cabuda a totes parts. No desentona. Arran d´arrambador, per exemple, sembla un convidat de pedra, un actor de segona, esperant per entrar a escena. 

Més amunt, l´estenedor. Ho és per les agulles d´estendre ; sinó seria un fil que travessa un espai sense extrems. El més terrible d´un estenedor és la seva buidor, quan no hi ha bugada estesa. Un llençol, uns mitjons , una camisa, una combinació regalimant la darrera gota ; la humitat centrifugada de les peces, l´olor perfumada del suavitzant, l´aire que les ventila, el sol que les asseca, les ombres que es crearien a la paret, mai fixes, volàtils i negres...sense tot això un estenedor només és un sac d´ossos d´una vida sense res per explicar, situada entre els dos extrems que ens assenyalen on tot comença i on tot s´acaba. 

Les agulles, són de colors. 

Així doncs, s´agafa el tamboret i es situa sota el fil. Els peus superen aquest arrambador pintat fosc, el cos s´estira i les mans arriben on són les agulles. Aquesta posició és molt semblant al del director d´orquestra quan comença un concert, batuta en alt. Llavors, clar, només cal moure els braços perquè la música comenci. Sentiràs el plec del llençol, si fa vent. I llavors, t´enlairaràs.

Marque cuadrado

Marque cuadrado, és el que m´ha dit. No l´he entès. Què vol dir amb això de marque cuadrado ? Però clar, qui m´ho deia era una màquina, perquè de tonta no ho sóc encara, tot i que ho pugui semblar. El cas és que avui tenia hora a l´hospital i m´han trucat que encara era al llit, per anul.lar la cita. I no m´han dit res de quan hi tindria que anar, ara. Me n´he recordat que ja havien penjat. He trucat al telèfon que marca aquí, veus ? I després d´exposar el cas, em surt la noia amb el marque cuadrado. I jo vinga donar-hi voltes quan he penjat i ho he provat de nou unes quantes vegades. He mirat al full aquest si hi sortia algun cuadrado o alguna cosa...res, veus ? El més semblant eren aquesta mena de parèntesis i ja he pensat que no, que no era pas això. Una contrasenya o un codi, com ara tot són coses d´aquestes... he trucat altre cop i vinga, marque cuadrado. Li he dit de veu: cuadrado; no fos cas que li ho hagués de dir, com quan truques a Telefònica. Però, res. A la tarda he mirat de tornar a trucar, però les línies, deien, estan todas ocupadas. I ara em dius que hi ha la tecla aquesta que li diuen “almohadilla”, que dius que sembla un quadrat ?A veure, deixa´m veure...ai si, doncs si que sembla un quadrat, és el primer cop que la veig, aquesta tecla...ah ! que ho fan per no dir “almohadilla”, que ja gent que no ho sap, això. Ves, jo mateixa, a mi em sona a coixí, aquesta paraula. Bona nit i tapa´t ! doncs. El cas és que ara no sé quan hi haig d´anar, ja fa un mes que em van donar hora...no,no cal, demà ja hi trucaré jo. Marque cuadrado, uf ! Amb totes aquestes coses... com el banc, que no m´envia els extractes, que si ho puc mirar per internet diuen...marque cuadrado, em dirien també aquests si els truqués alguna vegada. En fi, noi, que ens estan convertint en uns analfabets als vells com nosaltres. Ara, que quan vulguin un bon caldo, sempre tindran l´Aneto...apa si...i gràcies per l´aclaració, ara ja podré marcar cuadrado... ( riu ).