Automàtica.11

Si en sents la necessitat, no cal dir-ho, ni tan sols pensar-ho. Em vaig guardar el poema de l´Elliot a la bústia d´entrada del correu. Llegir texts ben escrits m´ajuda a situar-me en l´espai i el temps, em fa adonar de la dificultat de lligar paraules per obtenir un resultat provocatiu : hauria de ser ben fàcil de fer, això de fer versos o lligar històries. És comprensible, tanmateix. I el silenci, aquesta resposta tan ambigua, també em situa dins el temps crític del qui no fa res per mirar de ser perdurable, sociològicament parlant. Antropològica, de igual manera, se´n dedueix la solitud dafoeniana, comuna a aquest poema que m´he guardat, gràcies a la deferència d´en Marc V. Porto un mes trobant- me´l quan menys l´espero, i d´això es tracta precisament, de la necessitat de no dir ni de pensar ni d´esperar. Acaba així : espera sense pensar, ja/ que no estàs preparat/ per fer-ho :/ Així la fosca serà llum i/ la immobilitat dansa. Esperança, amor,fe. Car fóra quelcom indegut. L´ànima que espera sense esperar res. Difícil com un poema ben escrit, com la història rodona. L´impossible de la mediocritat. ( un meu sospir ). Tot i això  no cediré pas a aquest punyeter i solitari

quelcom

Per la vall de Sant Aniol

No he d´enganyar ningú. Al  gorg dit el Gomarell hi ha gent, en aquesta hora de la tarda. La pujada per la vall que duu a l´ermita de Sant Aniol d´Aguja és plena de gorgs on les aigües diuen " vine". La gent té dubtes d´on banyar-se, cada pleta d´aigua n´es una invitació; els excursionistes s´acumulen, a certs llocs del camí. Tothom sembla buscar el seu paradís particular on estar-se una estona enmig de turqueses plàcides en què la imaginació vola ràpid cap a tròpics insospitats.A d´altres trams, en canvi, la fortuna et manté sol. És a la tornada, que faig pel camí que transita per damunt de la vall, passant pel portell de la Guilla, amb vistes magnífiques damunt la vall i la petitesa dels gorgs - bassals verds albirats a cop d´ocell - d´on m´arriben els xiscles de la gent quan tasten l´aigua garrotxina. Ningú sembla passar per aquí, l´ambient és sec, sense humitat ni aigua. L´aigua atreu a la gent, i jo no en sóc cap excepció. Suat per la caminada, em trobo que el camí creua l´anada amb la tornada per la pleta fotografiada al matí. El destí m´endinsa dins les aigües, més que fredes. Hi ha gent, si, però entra i surt, o camina a peu nu. No neden, i no saben el que es perden. La piscina natural és llarga i al igual que les artificials, va enfonsant-se cada cop més. Al final, un grup d´arbres m´aïllen temporalment allí on el gorg és gorg, i el verd s´emmiralla amb sol i pell. Llavors faig el mort i miro el cel, i recordo versos d´aigua , amarat d´aquesta minsa solitud : el doll que vessa / ben endins de la gorga / és llum pregona. I ho entenc, literalment. La poesia poques vegades ha estat més explícita per a mi.

Però cal altre cop de fer el viu, perquè dins d´aquesta aigua un no s´hi pot estar massa estona. Torno a la riba, m´assec a una roca i faig un mos, envoltat de gent gaudint del seu petit paradís. Envoltat de vida, marxo.

A l´Olimp, viuen

Cau la nit i surto a fora. El paisatge fosc, sense lluna, els llums ataronjats de les faroles del carrer ; la fresca, vinguda de la llarga pluja del dia anterior ; les ombres de les façanes de les cases, dels arbres, del silenci d´una nit d´agost; avions, circulant força més amunt, curulls de destinacions, que no pas de destins. Res per fer, el pensament aturat de fa dies. De sobte, al poc d´estar assegut sobre el pedrís, una llampegada il·lumina una nuvolada amagada dins la fosca, perfectament delimitada dins la nit serena. No se sent cap tro, només aquesta aparició intermitent dels núvols encenent-se de tons grisos i blancs. Davant seu, quan m´hi fixo al cap d´una estona, n´apareix un de més gros, negre a la meva vista: fa de pantalla al so, suposo, perquè l´espectacle és curiós, sense gota de vent ni pluja ni res que faci pensar en una tempesta. Només els llampecs succeint-se a bon ritme. Un petit miratge nocturn, un petit misteri dins la peixera dels ulls que s´ho miren, dubtant de si deu significar alguna cosa. Cinema mut, algú hauria de posar la frase o la música adequada, o canviar a un pla on una dona de rostre molt blanc i llavis ben foscos, teatralment, aixequi les mans al cel o les uneixi suplicant, o bé posi els palmells damunt del cor mentre gira el cap a dreta i esquerra olorant-se una tragèdia. I el públic només esperi , amb l´alè tallat, a veure què passa a continuació fins a la fi, on tot s´acabarà bé.

Algun cotxe passa pel carrer, un rat-penat llisca en la semi-obscuritat, jo que m´ho miro i miro de recordar en aquell lloc on vivien els déus antics...mica en mica la tempesta es va desplaçant cap al sud-est i al cap d´una estona més llarga, la lluna, avui una mica més grossa i menys plena, va pujant amunt, abaixant el teló de la petita funció esdevinguda al cel nocturn. Els déus, encara respiren .

Por

Damunt aquesta ala

el sol ja t´il·lumina.

 No tens pas por.