" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


24/6/12

Dolce Vita


Explicar els quatre sostres retallats de pissarres, del vell poble repoblat, enmig d´olors retrobades.Explicar el que hi ha sobre, endinsada la nit més curta, a les fosques de qualsevol llum humana. Vet aquí explicar el més difícil de tot : el sostre natural il.luminat com mai ; la vista, contemplant la Via Láctea.Una galàxia sencera i al darrera, uns quants amics i coneguts ballant la Dolce Vita.

L´estrella fugaç em fa adonar que també hi ha impossibles paral.lels a la seva durada, vides d´un segon de durada, eternes.

Dolce Vita by Berk And The Virtual Band on Grooveshark

17/6/12

Temps de tarda


El colom es grata amb la pota la part del cap on hi hauria d´haver l´orella. Si els coloms tinguessin orelles, aquest gest seria com el que fan els gossos quan es graten aquelles. Però bé deuen tenir orelles els coloms, pensa, mentre l´observa allí dalt, enfilat al capdemunt del pal elèctric executant tan estany moviment en un ocell. Rara avis. Del pal en surten quatre cables, cadascun en les quatre direccions dels punts cardinals. En aquest sentit, el pal elèctric és com una rosa dels vents, i els cables, les seves agulles orientatives.Quin nom més bonic, aquest de la rosa dels vents, pensa observant el pal de fusta on els cables formen un nus negre difícil de discernir, contrastant amb la claredat de les quatre sortides nètes orientades com una brúixola. Al damunt del pal ( o de la rosa dels vents, com l´anomena ara després de la descoberta ), molt amunt, un avió travessa un tros de cel, fins on li arriba la vista ; despren, lligades a la popa, dues esteles blanques que s´esborren de seguida. Els vents són avui benignes, com les roses, com dos coloms festejant sobre un dels cables elèctrics que travessa el carrer per on circulen els cotxes a pas tranquil de tarda llarga, intermitentment; de pujada, de baixada, mouen les cases i els jardins estàtics pel qui es queda, com els coloms festejant damunt el seu pas, sobre el cable elèctric: ella, la colometa, fa unes passes d´equilibrista sobre les seves urpes tancades sobre el cable de tensió latent, el seu cos es desplaça graciós com el de l´ànec fora l´aigua; ell, el mascle, més engreixat de papada, no gosa moure´s per por de fer trontollar amb el seu pes el cable provocant una fugida no desitjada de la seva companya de jocs, que el mira de cua d´ull. No sap res aquesta, que pensa mentre un altre avió passa pel mateix forat de cel entre els plataners per on havia passat l´anterior fa només uns minuts. Sembla un déja-vu. Els plataners del carrer, el til.ler del veí, els pruners,les seves fulles i el sol de gairell il.luminant-les, i els vents, com les roses, benignes, fent-les ballar. Les flors del baladre. Passa una avioneta, passa una oreneta. Pensa en uns versos d´aquells que no ho són, a mig camí del cap a la punta del llapis. Per allí es queden quan sent el xipolleig dins una piscina, pensa en l´aigua freda del migdia, la del primer bany. Sol, ningú s´hi està encara. Encara un angelet, mentre agafa el cos temperatura abans de les primeres braçades, reposa sobre la quietud de la superfície artificiosament blava i transparent de les seves aigües. El seu reflex a punta d´ulls li crea una companya a tocar de les seves puntes : és l´angeleta, inamovible i líquida.

Deixa el llapis i mira la rosa dels vents, buida de coloms joganers. Ells també han mogut el paisatge. S´encen el llum de la farola al seu costat. Farola, pensa, ve de far. En anglès, lluny. Sempre lluny.



Times Like These by Jack Johnson on Grooveshark

13/6/12

Tabucchi, finalment


Que present pot fer-se la nit. Feta només de si mateixa, és absoluta, tot espai li pertany, s´imposa amb la seva mera presència, amb la mateixa presència del fantasma que saps que és allí enfront de tu, encara que sigui per totes parts, inclús a les teves esquenes, i si et refugies en un petit espai de llum d´ell quedaràs presoner, perquè al teu voltant, com un mar que rodeja el teu petit far, es troba la interminable presència de la nit “.

El petit cercle de llum de la làmpada sobre el coixí il.lumina les paraules sobre la nit, en un tros de nit que potser és el tros més preuat del dia, quan ja no queda res més per fer sinó adormir-se desdibuixant linees lentament. Així s´acaba el dia, cercant refugi dins un llibre lliurant- se a la nit, aquest fantasma d´interminable presència que es tanca al teu voltant quan estires la mà de la petita corda que apaga el darrer far que t´empresona. Llavors, el somni, sense records de cap mena.




6/6/12

Angel

El so de les passes dins la nau en silenci m´acompanya. He arribat una mica abans, pensant en la comanda que em té amoïnat, i el pas, contràriament a l´habitual, és ràpid i mecànic, aliè a la calma que m´envolta. Davant l´àmplia porta oberta, travessant la linea de llum que talla la semiclaror de la resta de l´edifici, un angelet se´m planta al davant, letàrgic com la migdiada de vora les tres, abans de que tot comenci a rutllar mandrosament altre cop.

Instintivament aixeco la mà per agafar-lo. Amb un moviment elegant, fa un petit giravolt cremós i se m´escapa, flonjo i gros com és, tot fregant-me la galta. Vaig amb presses i no em giro per veure´l, segueixo el meu camí i ell continua el seu, en direcció oposada.

 Ara, al vespre, a punt per acabar el dia el veig altre cop, fent el giravolt sobre la meva figura, tallant el raig de llum que entra per la porta oberta del magatzem, i com se m´escapa i segueix el seu camí, impertorbable, amagant-se dins la semiclaror de la nau . Ingràvid, solitari i parsimoniós em deixa el seu missatge, dins aquest breu temps que separa el cafè d´havent dinat amb l´inici de la tarda, ja calurosa. Em fa recordar una cançó, i amb ella una dona, transitant d´igual forma.

Angel Dream (No. 4) (Album Version) by Tom Petty on Grooveshark

2/6/12

Cicatrius ( I )


La pedra, o més aviat el tros de pedra, és al mig del camí costerut i fresat de l´alzinar. En Goan-Zhou la veu de seguida. Hi està avesat a veure pedres. A l´alçada de la seva vida, sap reconèixer les pedres interessants de les que no ho són. Aquesta, aparentment no ho sembla. Està partida pel centre, i el tall va de dalt fins a un parell de centímetres de la seva base còncava, un tall que baixa en diagonal fins al punt del trencament, des d´on canvia el rumb formant un angle de nouranta graus cap a un dels costats. Si no fos per aquest tall no s´hi hauria fixat, es tracta d´un tall net, fruit probablement d´un bon cop rebut , un cop sec i dur, sense contemplacions, com de destral esmolada sobre un tronc per fer llenya.

S´ajup i la cull. És del color de la pissarra, sense arribar al grau de negritud d´aquesta. Ressegueix amb els dits l´aresta esberlada fins a la suavitat de còdol arrodonida de la part de sota. El contrast el fa meditar uns instants. Tanmateix, al girar-la, observa que li manca encara una part de la capa superficial per on no és trencada, una part que la vista li ocultava. La pedra no té res d´especial, no és el tipus de pedra que triaria per treballar alguna de les seves escultures, però al veure-la, en Goan-Zhou no ha pogut evitar sentir-ne llàstima, la intuició del perquè en una mà irada llençant-la per plaer, trencant una forma, una essència, un esperit lamentant-se en un llarg tall en forma d´ela. És per tot això que la guarda dins la motxilla, mecànicament, sense cap motiu aparent.

Es disposa a continuar el seu camí i fa unes passes, però de sobte, un pensament li ve al cap i retrocedeix fins on era la pedra. Es posa a mirar pels vols i de seguida identifica un tros de pedra similar al trencat. Al seu costat, un altre i una mica més enllà, un altre més. Llavors, treu la pedra partida de la motxilla i s´asseu amb les que ha trobat després : de seguida van encaixant al llarg del tall esbiaixat, convertit després de l´inesperat trencaclosques en una cicatriu dins una pedra amb forma de menhir. Les mans d´en Goan-Zhou, que observa com qui refà una història aquesta mena de joc vital, mantenen unides ara les peces. Per darrera encara manca una peça més, la tapa llisa i suau que restitueixi la suavitat de pell amarada per l´aigua dels anys al conjunt. Tement defer el petit encanteri, s´aixeca amb la pedra unida a les mans i ulla dins el camí. El tros que falta el troba a la vora del talús de la dreta del camí, mig cobert de fulles, a punt per a rodolar com la pedra de la cançó. Sense més, i després de veure la pedra rescabalada del seu ingrat destí, en Goan-Zhou guarda el seu particular trencaclosques a la motxilla i ara sí, continua el seu camí.

En Goan-Zhou és un xinès d´estatura mitjana, d´edat indefinida, com la majoria d´homes xinesos de la seva edat: sense arrugues a la cara, la pell esgrogueïda, els ulls petits sense pestanyes que fan baixar avall el somriure natural dels de la seva raça, un somriure entre franc i mofeta, irònic i cristal.lí alhora, que els anys han omplert d´una certa submissió adaptada als temps i al lloc on viu, un poblet mig perdut enmig de cingles esquerpats, un terreny que li recorda vagament les seves Muntanyes Grogues , al sud de la Xina. El record de les Muntanyes Grogues és molt precís, un paisatge d´agulles de pedra i boscos esquerp i primigeni, un paisatge llunyà i aprop alhora, que les seves mans moldegen en cada pedra que toca. En Goan-Zhou es fa dir Joan pels seus veïns i coneguts, o li han acabat dient així, normalitzant el seu nom als costums del país.Passa el seu temps a meitats : als boscos i els roquetars de la zona cercant roques i pedres ; al petit taller que té sota casa seva on treballa en petites escultures, en un món de silenci retirat trencat pel soroll de la mola afinant arestes, moldejant formes, rescatant ànimes perdudes : la d´un animal, d´una flor, d´un arbre, d´un torrent o una gerra, o inclús la d´una muntanya o la d´algun rostre indefinit però bell, amagat com s´amaga el riure dins un somriure de pedra. En Goan-Zhou és apreciat al poble, perquè al poble hi ha un profund respecte cap als cingles que l´envolten, i el petit xinès que parla poc, que fa riure els nens amb les seves “eles” sense “erres”, suavitza els talls que cicatritzen a les roques de la vida, la seva inclosa. 

( continuarà...o no )