Primera tarda

La tarda s´allarga el suficient per caminar, altre cop. Primer camí de tarda d´enguany. A l´arribar a Can Garrigosa, plou de manera feble. Camp sense conrear i la figuera, pelada al bell mig del blat inexistent. La masia, però, ha estat pintada i la pedra al voltant de la portalada i les finestres, inèdita al record, ha fet la seva aparició qui sap després de quants anys de restar en l´oblit. Abans, els ametllers encara florits, la foscana xopa i profunda dels alzinars esprimatxats a banda i banda del camí , farcit d´ onades de sorra i pinassa, silencioses com estores de bany al ser trepitjades.

Un ase brama, fent l´efecte de sirena portuària. Recordo el conte de una illa on els seus habitants tibaven de la cua dels ases perquè aquests bramessin i d´aquesta manera es comunicaven la seva posició, o alertaven de l´aparició d´algun perill, com les fogueres en l´antiguitat. Aquí i a aquesta hora, l´únic perill és el porc senglar, que algunes vegades es deixa veure. El cel, entre els arbres, és del color del metall blau. Deixa de ploure, uns metres després d´allunyar-me de la masia. La nuvolada enfosqueix la tarda al rost del camí abans d´arribar als camps de Can Pèlecs, igualment buits de sembra. Tanmateix, tot venint de la fondalada, la vista s´eixampla dins un paisatge alliberador, segons el dia que hi passes. Avui no ho és massa, potser per la manca de llum. L´aiguat encara regalima damunt seu. Les ginestes, austeres i dures, aguanten els marges per on transita ara el camí, un lloc amb vistes al casal de parets vermelloses i altes, lloc on s´ha establert un petit centre d´agricultura ecològica com en diuen ara - horts i bens, que es deixen sentir a estones - ; no al casal pròpiament, sinó a la casa dels masovers.Venen segons tenen, a través de una petita comunitat de consum. Els nous habitants han fet neteja i preparen els terrenys propers per ampliar els horts. Així , l´entrada del darrera ara queda perfectament a la vista, i tota la tanca al voltant del casal, és neta de bardisses i heures. Miro si la glicina, preciosa al bon temps, ha estat respectada. No ho sé veure ben bé, però els hi dono als pagesos el benefici del dubte. La gran bassa, raconera dins la propietat, delata els mesos de sequera, mig buida.

El camí continua, ara rodejant la paret oest i davallant per retornar a Can Garrigosa. Transita enmig del bosc, i és més aviat pista forestal. Bassals on s´hi reflecteixen copes de pins i trossos de cel, tot plegat enfosquint-se. Pensar, en aquest camí fred i trist de final de tarda d´hivern, què en pots treure´n sinó una sensació de solitud apresa amb els anys. La càmera penja dins la seva funda, sense haver estat oberta. T´esperaves una mica de sol, com ha passat al migdia. Respires, sentint poques fragàncies. El que si, frescor, una certa renovació a l´aire, el baf del diòxid de carboni expulsat per la boca esdevé una avantguarda dels passos, i llavors penses, quan no hi ha res per mirar. Penses en la figuera que no donava fruit.

A l´arribar a la masia, torna a ploure, de manera igualment feble, com si aquí hagués estat plovent tota l´estona de la caminada. Encara dins del bosc m´adono dels eucaliptus, els únics que recordo haver vist al llarg i ample del parc. Alts, sorgeixen com una petita colònia estrambòtica enmig de pins, bruc i alzines. Són llargs, de troncs prims i rectes, d´escorça clara i lligada, trencadissa, davallant en tires cap al terra. Algú va escriure que dalt d´ells, a les copes, la remor de les seves fulles primes i delicades, guaridores de malalties tropicals, eren d´aigua brolladora, de rius absents. Aquí que no tenim rius, a l´estiu, a vegades m´hi apropo a sentir-los. N´hi ha uns pocs, els mateixos de sempre. Ni es moren ni es reprodueixen, de moment. Com jo.

Més enllà, dins el tancat, cavalls. Tres de blancs, i un poltre, del color de la terra roja. No deu ser fill de cap d´ells. O ves a saber què en pensaria en Mendel, amb els seus pèsols. M´observen, quiets. Llavors un d´ells renilla i es posa a trotar, seguit dels altres dos. Els cascs de les potes sonen rars, dins aquest paisatge. Ressonen a far-west, a novel.la de London, a gos convertit en llop. De London a Hesse, quatre trots de tres cavalls blancs.

 Tornant, passant sota el gran roure mentre el bon temps sembla il.luminar l´horitzó del mar no vist, resto al mig del camí, seguint onades de pinassa i sorra. Més enllà, davallant al primer episodi ,altre volta, el camí dels xiprers, vers la casa del poeta. I així s´acaba, la primera tarda.

Automàtica.4

(...)

T´has etivocat. Així de clar. El gran Kevin Johansen resta dins la llista de desitjos amb la tercera de Schubert, l´assaig sobre el lloc silenciós de Handke i en Robert Cray, tot esperant l´ingrés de nòmina en què un pensa mentre fine yesterday corre pel cap i al davant apareix en Paco, el xofer. L´ indicació del Paco de com entrar la càrrega dins el camió – en Paco és metòdic, reflexiu i callat – tot fent giravoltar els braços en una explicació que el torero interpreta com ballar la lambada em retorna a la conversa sobre l´opacitat – ¿ és opaco ? Si soy yo, no, no, tú no Paco, que si que es opaco, perdona no hablaba contigo sino con Paco, ahora si, opaco, está claro, adiós Paco – de l´acabat de la càrrega que ja és a punt quan a la nit, pel que sembla, es presenta plena d´ opacitats – els gats, ja sabeu -, lambades i explosions al baròmetre. De dia, en canvi, dues dones observen, de cua d´ull. Us etivoqueu, com jo a l´escriure, el que veieu és res. Res, que us avorriu i dispareu la mirada, interrogativa, curiosa, de segon o segon i mig. I sempre, en aquestes circumstàncies, un és el que sembla ser, i d´aquesta manera no torna la mirada, per augmentar el misteri un parell de segons més. Només la copsa, sorprès d´atreure-la. I fa semblar el que és, sense aprofundir massa, com peix dins l´aigua. De dos a quatre segons, que mirats proporcionalment a la capacitat del baròmetre per baixar com sembla que ho farà aquest vespre o a la del Paco per preparar la càrrega i introduir-la al camió, serien la mesura justa perquè dos desconeguts – posem per exemple un home i una dona – visquessin la intensitat plena de una gran història mai escrita – posem per exemple, d´amor -, sense cap conseqüència pels coneguts paral·lelismes de les vides mai creuades, creades per algun daltabaix fisiològic semblant a una

ciclogènesi explosiva

(...)

Tres apunts, i a seguir

Plou, amb un xirimiri difícil de recordar. Al rètol de metall, sota les paraules calades on hi diu Passarel.la de l´Amistat, vuit o nou gotes perlegen dins el seu ostrer, estirant cames invisibles com amics retrobant-se damunt antics pedrissos des d´on tornar la vista enrere damunt els paisatges - volubles segons diuen - de sempre. Al pas de vianants una nena rinxolada adés  em somriu, adés em saluda amb la maneta aixecada, dins un impermeable vermell.

*

Del planter al tros, damunt la mà el petit univers de l´arrel fins al brot tendre sorgint de la terra humida i negre de l´espinaca fèrrica, banyat momentàniament per la llum del sol, avui regalada. Dins aquesta mà, benigne, el món prospera.

**

Sant Valentí sorgint del fons del calaix de la ferralla sobrant del petit bricolatge casolà : un cor calat a la pala d´un petit penjador d´acer inoxidable. He recordat un bon consell de mare, sobre el fet de no llençar mai res susceptible de tornar-se a fer servir - malgrat la llarga espera -.

*** 

Primera llum

"Va ser la primera llum que van veure els meus pobres ulls. Quan hi penso, de vegades em pregunto si tota la fe i tot el deliri, tota la por, l´especulació i la fantasia desenfrenada que es dediquen a l´estudi del cel i l´infern no reben massa atenció, al capdavall, en comparació amb aquella altra incertesa anterior : la fosca d´abans del lent despertar a la consciència de la primera llum."

Alice McDermott, " Algú" (2013)

In between days

Un camió de transports urgents. Pel darrera. De color blanc. Anant a poc a poc. A cada porta, a la part de dalt, un logotip discret, el suficientment gran per poder llegir-hi el que diu : Carreras.

Sobre el fons blanc, van apareixent, amb fugacitat de canvi de diapositives, les ombres dels arbres que són a les voreres del tram estret del carrer per on puja el camió. Són ombres nítides, de branques joves, buides i negres. Passen de biaix, seguint la diagonal, d´esquerra a dreta, sobre aquest llenç blanc exercint de pantalla improvisada.

Em miro l´estranya pel.lícula, assegut a la primera filera dins la meva butaca mòbil. Els arbres semblen escapar-se, qui sap on, fent carreres, empaitant-se sense arribar mai a encalçar-se l´un a l´altre, seguint la disposició fixa del seu estat natural dins el ciment de la ciutat com si passessin el darrer control – una mena de raigs X de lògica dubtosa – abans de marxar allí on poden, efectivament, ser més lliures. És llavors quan he pensat en què passaria si jo hagués estat entre dos arbres, en com la meva ombra s´hauria colat entre la de dos arbres, a sobre la caixa del camió de transports urgents Carreras, per desaparèixer i després observar com deu ser aquest lloc on els arbres s´empaiten i es troben ; on són, efectivament, més lliures.

Però el camió de Carreras, lentament, gira per un altre carrer, diferent al que jo segueixo. I el sol li ve de cara i la pantalla es queda blanca. Giro la vista i el carrer ara és buit.