S´acaba
la tarda i et queda el petit xiclet de menta a la boca; sense cap
sabor de menta, mastegat i masegat fins a la sacietat en la
inconsciència gradual del pas de les hores. Te n´adones al final,
quan tot resta tranquil i et toca tancar llums i portes, com sempre
fas. Te´l treus de la boca i l´observes, petit com és, a la punta
d´un dit : de seguida s´hi enganxa. La seva forma et recorda a la
d´un petit cervell, extret – si això fos possible - al final
d´una tarda, per traspassar-lo cap algun lloc on pogués reposar. Un
pot de vidre ple de formol, per exemple. Un lloc on observar-lo des
de la distància, amb els seus intricats bucles electrostàtics
connectant milions d´intangibles. El que tens als dits, però, és
el que resta d´un petit i ara, miserable xiclet de menta
assemblant-se a un petit cervell. Ben bé com el que et fa sentir les
parpelles obrint-se i tancant-se a un ritme de persiana de corda
estirada per una iaieta abans de fer-se, potser, una mica de sopar. El petit cervell acaba, com no podria ser d´una altre manera, a la paperera.
Estàs
grogui, és dijous i les coses van així, dins el teu cervell.
N´hauries de tenir de recanvi, petits i blancs, en còmodes paquets
de color blau. I posats a demanar, de sabors diferents.
