A prop

La noia s’espera per travessar l’avinguda. Havent dinat – com sempre amb massa pressa – el gust de la nespra a la boca encara, el sol imposant ja la calor, la finestra abaixada : comença a sonar “just like heaven”, en una versió de la  Melua, de timbre dolç però de regust greu, veu que em recorda la de la Eva Cassidy, desapareguda ja fa anys. La noia és espigada, de pell bruna, amb una llarga cabellera negre i llisa. Estic llegint ara “la chevelure” de Baudelaire. Ho faig en petits glops, primer en francès, i desprès en traducció catalana. La cabellera. No l’he acabat encara. A la segona estrofa hi diu que hi ha esperits en què la música ha emprès el viatge. És ben bé així, aturat al semàfor escoltant la lletra i mirant-la a ella : show me how you do that trick...duu un vestit lleuger i llarg d’una sola peça ; màniga curta i fi estampat de tons blaus foscos i fons blanc, discrets. El que atrau la meva mirada però, és el barret de palla que porta a la seva mà esquerra, on al canell la goma de la mascareta trenca la bucòlica imatge, estranya de veure avui en dia. El rostre però, és seriós, potser un pèl enfadat fins i tot ; algun rictus li solca la pell morena, desvetllant potser un desengany, qui sap si el primer. Els ulls foscos miren el disc del semàfor i de vegades a mi, amagat darrera les ulleres de sol. Finalment es posa verd...you, lost and lonely...canta la cançó mentre es posa a caminar. El sol s’amaga dins els cabells negres i la tela cenyeix el cos al moure’s, no com una segona pell, sinó més aviat com l’efluvi carregat de llangor del poema, o el just like a dream de la cançó o inclús un altre vers, d’un altre llibre llegit a estones, aquell jo soc el somniador i la resta és el somni. Per sort sempre n’hi ha d’altres que ja han fet la feina per mi.

Passa la noia i no em giro, ni vull mirar-la pel retrovisor per por a no malmetre tanta joventut, ara que tot just comença l’estiu. Només espero que el meu esperit continuï el seu viatge, mentre em pregunto qui és el mag i quin és el truc perquè passin coses d’aquestes, un dilluns a tres quarts de tres de la tarda.  I arrenco, al so del clàxon del cotxe del darrera.

Automàtica.20

(...)

és a dir, la vintena entrega o dispar al centre del cor, amb coreografia a lo DeVille, fugint d’estudi, com sempre es fa després d’escriure sobre cabells, alenades o paraules, mirant de no ser jutge ni partit, mirant de tancar una porta de masses panys sense fer soroll,  doncs és així com mai es deixa de somiar en aquelles coses amagades entre els cabells trenats de sospirs, l’eau du fragance de quan s’arrepleguen les espigues d’espígol sense arrencar-ne cap ni una però on tots els dits resten marcats de manera invisible per el perfum de l’aigua que les rega, aquesta aigua definida com a desig, quan mai haguera pensat en això, precisament, sinó més aviat en sadoll, de set i de suor, ara més, quan els dies es fan llargs i les nits potser massa curtes, apressades de somni de persones ( presó-ones , lliscant dues os per venir a dir el mar i la nit on mai he dormit, com les gotes de rosada esmentades d’albades al gruix del vidre a l’aixecar la persiana, quan el sol és un disc rogenc petit com una baula d’algun collaret perdut enmig d’un cristall ) sense cara ni ulls al despertar, jo, que mai he somiat amb ningú que volgués somiar, predit ja abans per algú que entenia els somnis com la realitat dins el subconscient, ergo vostè no desitja, ni estima , ni vol ni té set , en realitat vostè...jo no soc vostè, oi ? doncs això...si tinc set bec aigua i si pot ser, d’aquella aigua tant fresca de la font freda, gaudida en una travessa retardada on la mirada se’m va perdre altre cop en la petita bassa d’aigües verdes d’on em preguntava feia uns anys sobre el futurible del meu ésser, aquell temps on pensava el mateix sobre els meus somnis sense metàfores d’aigua, igualment que ara sense dones i sense tu, siguis qui siguis, per això les inventava amb personatges que les vivien aquestes coses, malgrat els matins i les ones i la mar, que no el mar, no fotem amb tanta aigua com té no pot ser mai el descobert ara del líquid vital, així en masculí, que sortit d’una font, d’un broc escanyolit , fresca i freda, tant femenina, molt més que la de la mar, la que va alimentant els reflexes d’una bassa on els verds que li fan de llençols es mesclen amb el blau del seu cobrellit, per on volen els falciots amb el desig a flor de ploma, instintiu i benigne, ara quan ja sembla la porta tancada sense fressa i ja potser no cal entrar en significats inútils i paraules i cabells i alenades perdudes tot volent restaurar l’equilibri de la meva ment vacil·lant, amb lectures en d’altres llocs  com  les Sirtres , amb el Tängri a l’horitzó, amb la seva llum freda irradiant com un brollador de silenci, amb la mar sempre pel seu davant, ben al contrari del de la font i la seva bassa, tant d’aquí, tant palpables, tant properes, tant meves, tant reals i veritables, i en canvi,

estrangeres

(...)

Un final feliç

Va posar el “Polka,dots and moonbeams”. El so de la música, amb la guitarra, l’slide, les escombretes damunt la bateria i tota la pesca va anar omplint l’ambient de la cambra i alhora el va anar descarregant de la tensió i del connat de discussió que semblava inevitable entre ells dos. Així van passar uns minuts sense dir-se res, escoltant la intro abans de que la veu rogallosa del Bob trenqués la placidesa aconseguida en uns simples segons; o, ves a saber, la fes més trista del que tocava, donada la situació a la qual havien arribat.

Vençut per l’absurditat de la situació, ell va deixar anar el cap damunt la seva espatlla. Ella el va acaronar amb la mà, i per consolar-lo li va dir :

-Tranquil, tot anirà bé... -.

La veu del Dylan seguia desconstruint  les llunes d'en Sinatra. Ella, aleshores, es va pensar que ell ara ploraria; i ell, a l’inrevés. Tots dos havien sentit les convulsions de l’altre. No es van poder aguantar i al final, esclafiren a riure.

Vintage

Branqueja fina

la llum damunt la ginesta.

Sublim, floreix.